divendres, 26 de febrer de 2010

Incontinència

La política que el Partit Popular ha portat a terme al País Valencià durant massa anys no només ha suposat la destrucció del territori i el malbaratament de recursos naturals, la prostitució dels mitjans de comunicació públics i el servilisme dels privats, el desmantellament sistemàtic dels serveis públics, una bel·ligerància salvatge contra la nostra llengua i cultura, el menyspreu a la meitat de la població que no votem la dreta i el fet d'haver situat el País Valencià com un paradigma de corrupció, de destrellat i de bogeria institucional i política.

A banda de tot això, que no és poc, la forma de desgovernar de Zaplana (primer) i de Camps (ara) i el menyspreu a les formes i al fons democràtics ha creat un exèrcit de ciutadans emprenyats amb la vida en general, i amb la política popular en particular, els quals necessiten expressar les seues opinions en qualsevol fòrum (siga quin siga), perquè la sensació de maltractament que pateixen els obliga a compartir la seua angoixa per la situació política a València amb qualsevol que estiga disposat a escoltar-los o que, almenys, no puga fugir-hi.

A la conferència que pronuncià ahir Joan Herrera a l'Octubre vam poder assistir a una demostració claríssima de com estos ciutadans no poden resistir la temptació d'agafar un micro i de dir qualsevol cosa tret de formular una pregunta breu i concisa relacionada amb el tema tractat.

Així, si durant la més que eloqüent intervenció d'Herrera una dona al meu costat no parava de rematar les frases del ponent amb un '¡bien dicho!' o '¡sí, señor!' o '¡maldito PP!', quan s'obrí el torn per a preguntes del públic vam haver d'assistir estupefactes a una ronda d'intervencions que o bé no tenien res a veure amb el tema tractat o s'allargaven en la seua argumentació de forma despietada per a desesperació de la resta del públic.

Òbric parèntesi. Per un moment vaig pensar que era l'únic al qual molestava que el públic fera ús d'una conferència com si fóra la reunió d'un grup d'autoajuda, però per sort el gran Tàrrega, que no se'n perd una, manifestà en veu alta allò que jo mateix pensava: hem vingut a escoltar l'Herrera!. Tanque parèntesi.

Personalment sóc capaç d'empatitzar i d'entendre que hi ha gent que no té qui l'escolte perquè el seu cercle d'amistats és dretà, que necessita dir allò que pensa aprofitant que hi ha gent que no pot alçar-se i marxar o que considera que té una oratòria que hauria de ser premiada, però estes mateixes persones haurien d'entendre que quan algú es pren la molèstia d'organitzar un acte, de portar un convidat, de fer-lo seure a una taula i de parlar sobre l'actualitat política, amb tota probabilitat la gent que assisteix a l'acte ho fa per escoltar el ponent i no allò que, d'una forma encertada o no, la resta del públic té la necessitat de manifestar per quedar-se més tranquil.

Esta mena de síndrome d'incontinència d'opinió en públic (que els especialistes anglosaxons en psicologia han batejat amb el nom de singermornings) és, sense dubte, la pitjor herència que ens han deixat els successius governs populars al País València.

I si algú encara té algun dubte al respecte, que repasse les entrades d'este bloc.



3 comentaris:

Jordi Irles i Velert ha dit...

És que feien venir ganes d'escridassar-los...

David ha dit...

Molt ben dit !

(no he pogut evitar dir-ho, segurament patisc el sindrome "singermorning")

Anònim ha dit...

I like use viagra, but this no good in my life, so viagra no good.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails