Crec que m'he convertit en un ingenu de remat. No sé si serà per l'edat, pels danys que les nits d'excessos han causat en la meua ja fràgil massa encefàlica o perquè la relació que mantinc amb el meu xic des de fa nou mesos m'ha ablanit alguna cosa més que el coret.
Siga com siga, de tant en tant me n'adone que sobre el pessimisme vital que amb tant de gust conreava i sobre el cinisme feridor que utilitzava de cuirassa s'obrin algunes escletxes que em permeten dipositar certa confiança en la humanitat, no esperar el pitjor de la raça humana i no anhelar que d'una vegada per totes es desencadene un holocaust nuclear fulminant.
Justament per això, la setmana passada vaig jugar amb la ingènua possibilitat que els inútils i esgotats membres del Tribunal Constitucional aconseguirien una sentència (qualsevol sentència en realitat, perquè en estos moments de la pel·lícula tant me fa si és dolenta o pèssima) sobre l'Estatut català i que d'una vegada per totes el maleït text desapareixeria de les nostres vides per a no tornar a sentir-ne parlar mai més.
La realitat, però, s'ha demostrat tossuda, gairebé tant com els magistrats del Constitucional, i tots aquells que per un moment -només per un moment!- vam pensar que després de gairebé quatre anys voríem la llum al final d'este túnel tan fosc ens hem ensopegat novament amb el mur de les majories que populars i socialistes fan servir per nomenar els jutges més incompetents i sectaris per als principals òrgans judicials de la Confederació Ibèrica de Nacions.
En contra del que es podria pensar, però, este nou ajornament sine die del pronunciament sobre la constitucionalitat o no d'un text tan infame no ha afectat el meu nou i renovat optimisme, sinó que m'ha fet vore clarament qui és el responsable d'este viratge vital: té una mirada enginyosa i un somriure ben bonic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada