Conciliar

Sona el telèfon. Isc del llit i, incapaç de contestar, amolle un gruny.

— ¿Letrado de guardia?

Conteste amb un altre gruny i veig que encara és de nit.

— Tenemos dos detenidos.

Ara sí, conteste:

— ¿Qué hora es, agente?

— Son las siete.

Bufe.

— Verá, yo no entro de guardia hasta las nueve. Estos detenidos son para el abogado que todavía está de guardia.

— Ya lo sé, letrado, pero hemos llamado a su compañera y nos ha dicho que no podía venir y que le avisáramos a usted.

(...)

Cinc hores després, ja al jutjat, em trobe amb l'advocada que estava de guàrdia quan em van avisar:

— Disculpa, però estaves tu de guàrdia anit?

— Sí, ¿por?

— Por? Perquè m'han telefonat a les set perquè tu no podies anar.

— Es que tenía que llevar a mi hija al colegio y mi marido ya se había llevado el coche.

Em van entrar de ganes de dir-li que els seus problemes no eren cosa meua, però vaig decidir ser més diplomàtic:

— I a mi què? Jo estava dormint!

Tres consideracions superficials sobre el diputat 'clau' d'UPyD a Astúries

El recompte dels vots dels residents a l'estranger per la circumscripció occidental d'Astúries ha fet que els socialistes hagen guanyat un altre escó a costa del Foro de Cascos, de forma que ara ens trobem amb un empat a 22 diputats entre l'esquerra (PSOE i IU) i la dreta (PP i Foro).

Molts, alegrement, s'han afanyat a considerar que l'únic diputat obtingut per UPyD guanya així un paper clau en poder trencar l'empat i determinar el futur govern, però caldria fer algunes consideracions:

PRIMERA.- Passe el que passe, el més probable és que UPyD no entre en cap govern (del signe que siga), però això no els evitarà haver de retratar-se: en qualsevol cas el seu vot suposarà un posicionament. De moment, ja sabem que Díez es comporta com els nacionalistes que tant ha criticat: a canvi d'un hipotètic pacte a Astúries (on han obtingut el 3,75% dels vots) exigirà contrapartides a Madrid. Brava.

SEGONA.- Hem de tindre en compte un altre factor: si UPyD té grup parlamentari al Congrés és perquè el diputat del Foro es vaprestar de crossa per poder trampejar la llei amb el beneplàcit del PP, fet que ens podria indicar quin és el camí que pretén recórrer el diputat upeidià per tornar els favors a uns i a altres.

TERCERA.- L'escó obtingut a última hora pels socialistes, de moment, només ha aconseguit acabar amb la majoria absoluta de què disposaven PP i Foro. Una majoria, però, que en la pràctica resultava prou més relativa que absoluta, ja que ningú ha donat per fet en cap moment que els dos partits de dreta siguen capaços de posar-se d'acord ni en l'hora: podria passar, per exemple, que PP i Foro arriben al ple d'investidura sense cap tipus de pacte i opten per votar el propi candidat. En eixe cas, si PSOE i IU tenen un acord, el diputat d'UPyD esdevindrà inútil.

Cadastre

La casa on visc ha estat tota la vida propietat de la família de ma mare. Imagine, fins i tot, que un dinosaure amb una càrrega genètica idèntica a la meua va posar ous al mateix lloc que ara ocupa la cadira Wassily del meu menjador.

La qüestió és que ara que ha passat al meu nom he hagut de posar al dia la situació de l'immoble i la cosa no ha resultat massa fàcil. A dia de hui encara no tinc la llicència de primera ocupació perquè el Cadastre encara no ha resolt la instància que vaig presentar en 2008 (!) detallant les diferents agregacions i segregacions que havia patit este tros de terra en els últims cinquanta anys (i dels qual ningú havia informat l'administració) i, també, les obres que s'havien fet, de forma que ma casa (ma casa!) encara consta com si fóra una vaqueria.

La setmana passada, però, el Cadastre va actualitzar algunes de les dades de l'immoble amb la informació que hi vaig aportar fa quatre anys i ara, finalment, he aconseguit que la superfície real siga la mateixa que consta als registres públics, però no han dit ni pruna sobre l'obra que vull declarar, així que em vaig personar a les oficines del Cadastre on em va atendre un amable funcionari.

— Vull inscriure el canvi de titularitat de ma casa al Registre de Propietat, però necessite que prèviament al Cadastre les dades siguen correctes —vaig resumir la història al funcionari.

— Molt bé, dóna'm la referència cadastral

Li la vaig donar.

— Bé, ací consta que este immoble és un magatzem i una vaqueria...

— Sí, és això el que vull actualitzar.

— I també que l'última obra que es declarà fou en 1890.

— Perdona?

— Sí, en 1890 —repetí el funcionari, abans de preguntar: Heu fet alguna obra des d'aleshores?

Vaig callar, per prudència, però em van entrar ganes de dir "Sí, clar: en 1960 vam posar parquet a les vaques".

Redéu, mai acabaré amb açò.

Avantatges

El festeig amb el fidanzato italiano m'ha fet recordar els avantatges de tindre parella: no has d'obsessionar-te a l'hora de trobar sexe; no has preocupar-te quan vols fer plans per al cap de setmana; hi ha una persona que te telefona cada nit i et pregunta com t'ha anat el dia; pots esperar algun regal de tant en tant; pots assajar nous menús; pots obligar algú a fer coses que no li vénen de gust només perquè a tu sí... La llista, en definitiva, és ben llarga.

Per això, encara estic pensant per quin motiu dissabte vaig entrar amb el fidanzato i un amic a una cambra fosca.

Per què?

Escenaris postelectorals

ASTÚRIES

En primer lloc, a l'antic Regne de Pelai han fet falta dues eleccions per aconseguir que el PP i l'invent de Cascos es posen d'acord en la necessitat de configurar un govern conjunt de dreta. De molta dreta.

Astúries, tot i ser una comunitat atòmica uniprovincial, té tres circumscripcions electorals: Orient, Occident i Centre. La primera aporta només 5 escons; la segona 6; i la tercera, que inclou les tres grans capitals asturianes (Gijón, Oviedo i Avilés), la resta: 34 escons. Esta divisió electoral, a banda de sobrerepresentar la població rural, fa que només els partits més votats obtinguen representació per Orient i Occident i permet que, per exemple, el 9,31% dels vots que obtingué IU a Occident no li reporten cap diputat. Així, tots els diputats d'IU (5) i el que ha obtingut UPyD (amb un 4,2% del vots) han eixit de la circumscripció central.

Amb els resultats de diumenge, com dèiem, només existeix una possibilitat viable de govern de dreta, ja que l'esquerra (PSOE i IU) unida al diputat d'UPyD no suma majoria absoluta. El PP, per tant, haurà de negociar amb Cascos, la qual cosa resulta de tot tret d'atractiva per al partit de Rajoy. Els socialistes, però, esperen que el vot dels emigrats els done un escó extra a costa del Foro, la qual cosa permetria un tripartit amb IU i UPyD.

ANDALUSIA

És, però, a l'Al-Àndalus on el resultat ha estat més sorprenent, ja que totes les enquestes asseguraven que Arenas es faria, finalment, amb una majoria absoluta que permetria que per primera vegada governara la dreta a esta nacionalitat histèrica.

Al remat, però, les enquestes han tornat a enganyar-se i el PP s'ha fet només amb 50 escons dels 55 que necessitava per poder governar.

Els resultats tornen a evidenciar quin paper juguen les circumscripcions en les eleccions autonòmiques: el PP ha tret al conjunt d'Al-Àndalus poc més de 40.000 vots més que el PSOE (un 1'1%) i això, en canvi, s'ha traduït en tres escons de diferència (50 populars davant els 47 socialistes) i UPyD, amb vora 130.000 vots, es queda fora del parlament andalusí.

Siga com siga, perquè l'aritmètica electoral és divertida però inútil, Arenas torna a fracassar en no aconseguir la majoria absoluta i, si tot va com sembla que anirà, l'esquerra mantindrà la Junta una legislatura més a pesar dels escàndols de corrupció, la crisi i un atur del 30%.

En contra d'Arenas ha jugat la seua imatge de señorito andaluz, la política que Rajoy ha portat endavant durant estos primers 100 dies de govern i l'intent d'amagar els pressupostos fins que passaren les eleccions i, en canvi, Griñán no només manté per als socialistes Al-Ándalus, sinó que ix reforçat davant el partit en evitar no només la majoria popular si suma amb IU, sinó que refrega el seu triomf davant Rubalcaba, Guerra i González.

Les incògnites, a banda de les conseqüències que tindrà al si del PSOE la derrota-victòria de Griñán, passen per saber què farà IU i, també, per saber què serà de Javier Arenas.

Bullying geriàtric

Fa una setmana que els meus pares marxaren de viatge i encara no han tornat. Sé que estan a algun lloc dels EUA però tampoc tinc molta més informació perquè quan m'han telefonat mon pare s'ha limitat a preguntar "Com està Matt?". Abans de marxar, però, em van encomanar que vigilara de prop la iaia, que porta una temporada lleugerament desbaratada, així que dissabte em vaig deixar caure per sa casa per vore com anava i me la vaig trobar amb les germanes cara la tele apagada.

— Veges, fill, si pots posar en marxar el televisor, que la teua iaia no sap —m'amollà Menci, la germana menuda.
— Com que no sap? I qui encén la tele quan no estic jo?
— No sé qui l'haurà tocat, —m'ignorà la iaia— però volem vore el Cinc i només ixen ninots.
— No són ninots: és Jorge Javier —vaig contestar intuïtivament.
— No és Jorge Javier, —em va corregir la iaia— que hui és dissabte.

Vaig encendre la tele i vaig comprovar que, efectivament, Telecinco i el canal infantil Boing havien intercanviat les freqüències.

— L'haurà tocat el teu cosí —apuntà la iaia.
— No es faça il·lusions: el meu cosí fa setmanes que no es deixa caure per ací...
— Potser ton pare...
— Iaia, mon pare està de viatge...

La iaia ja no pogué trobar més culpables, però una cosa tenia clara:

— Jo no he sigut.
— Bé, és igual. L'únic que ha de fer és posar el 31 quan vulga vore el Cinc.
— Mira, ja està el Cinc —apuntà la tia Conxeta.
— Sí, tia. L'acabe de posar.
— I com fem per donar-li més veu? —preguntà, novament, la tia Menci.
— Redéu, tenen esta tele des de fa un any. Què passa, que entre les tres no en fan una?
— Mira, el Cinc —tornà Conxeta.
— Que sí, que ja està el Cinc.
— Posa-li un poc més de veu que ara no ho sentim.
— Però com que no ho senten? Està fortíssim...
— Això és el Cinc —retornà Conxeta.
— Fes una cosa: ara dóna-li més veu, però després ho poses perquè de nit estiga més baixet.
— Iaia, això no es pot fer. I ja li he explicat mil voltes com funciona el mando.

La iaia aclucà els ulls:

— Bé, si no saps fer-ho ja li ho diré al teu germà, que ell té més manya que tu.

Mimosín&Cocolino

— ¿Sabes chi he encontrado hoy nel gym?

Tot i que només porta des de setembre a València, el meu fidanzato parla un castellà més que acceptable, però com sap que l'entenc es relaxa i de tant en tant se'm despista i em regala estes frases en itañol.

— Dimmi pure!

El fidanzato va somriure i amollà:

— ¡Riccardo Costa!

Em vaig quedar mort, sobretot perquè en escoltar Riccardo, alla italiana, vaig sentir una nova admiració pel meu Ric.

— ¡Oh! Me encanta Mimosín...

El fidanzato es va estranyar:

— ¿Qué es Mimosín?

Li vaig explicar que Mimosín és l'apel·latiu amb el qual era conegut Ric pels empresaris vinculats a la trama Brugal i, també, que és el nom d'una marca de suavitzant representada per un osset de peluix.

— Allora é come il Cocolino italiano!

Flipant: Mimosín a Itàlia és Cocolino.

— Bueno, y dime, ¿qué hacía Cocolino en el gimnasio? ¿Qué llevaba puesto? ¿Por qué no le hiciste una foto?

— Pues me he quedado un poco parado, porque no estaba seguro de si era él y, entonces, ha aprovechado y me ha robado (!) la máquina de abdominales que iba a utilizar yo.

I, davant d'això, no em va quedar una altra opció:

— ¡Eso es tan típico de Ric!

Igual per a tots (i II)

Però és, com resulta fàcil imaginar, en l'aplicació pràctica de les Lleis quan és fàcil assistir a un tractament diferenciat depenent de qui és el subjecte passiu d'un procediment i quan es fa palés que, efectivament, la Justícia no és igual per a tots.

I podríem començar per una qüestió òbvia: els diners. Saul Goodman, l'advocat de la sèrie Breaking bad, es presenta a la segona temporada amb una frase lapidària: “Tindreu la millor defensa que els diners puguen pagar”. O millor dit: amb diners, torrons.

Açò no significa, ni de bon tros, que només amb diners un ric puga eixir-se'n net d'una acusació, però tindre molts euros per a gastar suposa, en primer lloc, tal com féu Camps al cas dels vestits, recórrer qualsevol interlocutòria, diligència i providència que dictava el jutjat, de forma que va aconseguir que la instrucció del cas s'allargara durant tres anys, temps més que suficient per, en este cas concret, aconseguir el seu propòsit: fer-se de nou amb l'acta de diputat i gaudir així de les particularitats que atorga l'aforament de diputat autonòmic.

Un altre exemple: Carlos Fabra, ecs!president de la Diputació de Castelló, sembla que al remat serà jutjat enguany després de més de huit anys pegant bacs i d'haver estat a punt d'eixir-se'n com si res gràcies a la prescripció de part dels delictes pels quals està acusat i que el Suprem va corregir. La prescripció determina que després d'un temps concret sense que s'haja produït cap actuació judicial o de part, el cas ha d'arxivar-se per garantir la seguretat jurídica del justiciable.

En el cas de Fabra hi jugava a favor la prescripció i, també, que el jutjat de Nules encarregat de la instrucció no té un jutge titular, circumstància que ha allargat el cas fins a l'extrem. Per sort per a Fabra, el jutjarà el mateix òrgan que considerà en el seu dia que cinc delictes estaven prescrits: l'Audiència Provincial de Castelló.

A Camps, en canvi, li beneficià que el president del Tribunal Superior del País Valencià, Juan Luis de la Rúa, fóra “més que amic” seu, ja que es va permetre el luxe de votar a favor de l'arxiu de la causa contra l'ecs!President, fet que allargà el procediment un any més fins que el Suprem el tornà a reobrir.

La vinculació amb el poder, doncs, també juga a favor dels rics a l'hora de fer front a la Justícia: ja siga evitant que es convoquen les places de jutge necessàries per possibilitar la prescripció de les causes o bé per fer que voten allò que més et convinga.

Però no tot està perdut quan ni els diners, ni la prescripció, ni la capacitat de col·locar jutges amics (o de, directament, no col·locar-los) ajuden a obtindre una sentència absolutòria, perquè sempre existeix una última oportunitat per evitar una condemna: l'indult.

Este dret de 'gràcia' permet al Govern beneficiar aquells que per diferents raons consideren que no han de complir les penes que els ha imposat la Justícia i a Espanya sol aplicar-se, per exemple i entre altres, a ecs!ministres socialistes acusats de segrest, a jutges condemnats per prevaricació, a mossos d'esquadra condemnats per tortures, a empresaris acusats de frau, a consellers del Banco Santander o a càrrecs memocristians d'Unió Democràtica de Catalunya.

Així doncs, i donat que personatges com Garzón, Matas o Urdangarín encaixen a la perfecció en el perfil d'indultable costa creure que algun dia posaran un peu a presó.

Igual per a tots? (I)

No recorde quin professor de la facultat ens va explicar que era lògic que la Justícia patira el descrèdit de la societat en general ja que, en el millor dels casos, els jutjats i tribunals només donen la raó a una de les parts que s'enfronten en un procediment. Això suposa, en la pràctica, que com a mínim la meitat dels ciutadans que esperen ser reparats en allò que consideren legítim no troben en l'administració de Justícia una solució als seus problemes.

Òbric parèntesi. D'una forma més senzilla: és molt difícil que qui perd un judici considere que s'ha fet Justícia, i almenys la meitat dels que van a un judici el perden. Tanque parèntesi.

A eixe fet, que forma part del caràcter humà i que se sol circumscriure a l'esfera personal de l'afectat, cal sumar una llarga llista de circumstàncies que fan que la ciutadania en conjunt no se'n refie de la Justícia: el caràcter polític d'òrgans com el Fiscal General, els tribunals Constitucional i Suprem o el Consell General del Poder Judicial; el corporativisme de jutges i magistrats; la falta de mitjans; el ritme assossegat de la majoria dels jutjats; la feina d'advocats inútils; o el sistema de penes espanyol que permet, per exemple, que es castigue amb més anys de presó qui atraca un supermercat (de 2 a 5 anys) que a qui malversa fins a 4.000 euros de diners públics (presó de 6 mesos a 3 anys).

Però també, i especialment, incideix en la imatge de la Justícia una idea que forma part de l'imaginari col·lectiu i que a propòsit de l'allau de casos de corrupció que hui per hui col·lapsen els òrgans jurisdiccionals ha pres encara més força: que es tracta de forma diferent a rics i a pobres.

Òbric un altre parèntesi. És molt recomanable el programa que Salvados dedicà al tema. Tanque un altre parèntesi.

En eixe sentit, el primer que convindria determinar és què s'entén per rics i què s'entén per pobres però podríem fer-ho fàcil i limitar-nos a circumscriure els rics al grup format per banquers, polítics i gendres del rei d'Espanya. Els pobres, per tant, seríem tota la resta.

Ara sí, a la pregunta de si la Justícia tracta igual els rics i els pobres no es pot respondre amb un sí o amb un no, ja que com la majoria de coses en esta vida, depén: en principi, la Llei és la mateixa per a tots i, per tant, el que preveu s'aplica a tots de la mateixa forma i, així, la mateixa conducta, independentment de si és realitzada per un pobre o per un ric, mereixerà la mateixa resposta. En eixe sentit, i donat que no existeixen lleis ad hoc en funció de la notorietat del subjecte passiu sí que podem dir que la Justícia és igual per a tots, encara que no siga veritat.

Salamanca i la barra gai

Amb la intenció de no estar a València durant les falles, fa uns mesos vaig tancar amb el meu amic S. un viatget a Salamanca que ens ha portat, de retruc, a visitar Àvila i Segòvia i a conéixer, sobretot, una gastronomia que va dels renyons i el fetge de corder a la llengua de vaca i la cecina, passant pel chuletón d'Àvila, el cochinillo de Segòvia i el tostón dels pitjors bars de Salamanca.

En poc més de dos dies hem menjat més proteïnes de les que el continent africà consumeix en un any. I tan a gust.

Òbric parèntesi. També, per descomptat, hem passejat per les muralles d'Àvila, hem recorregut el centre històric de Salamanca, sobretot per la impressionant Plaza Mayor, i hem visitat l'aqüeducte i l'Alcázar de Segòvia, però això és una altra història. Tanque parèntesi.

La nit de dijous la vam passar a Salamanca i vam poder comprovar que l'ambient universitari es redueix, bàsicament, a intoxicar els futurs llicenciats amb beguda a preus impossibles: al pub “El submarino” les copes les cobraven a dos euros i el terç de cervesa a cinquanta cèntims.

— Creus que serà de garrafa?

— No, amb estos preus segur que el vodka és Belvedere i el gel el porten directament de Groenlàndia.

Vam acabar a una discoteca, d'entrada gratuïta, que ens recomanà una xica que repartia flyers amb forma de cor i amb els quals no pagaves la segona copa. Ni, per tant, la quarta, la sisena...

— Oye, ¿y algo de ambiente gay hay por aquí?

— Sí, claro: en esta discoteca hay una barra gay.

S. i jo ens vam mirar:

— ¿Perdona?

— Pues que hay dos barras normales y una gay.

— ¿Cómo que “normales”?

— Deixa-ho estar... Lo que no entendemos es el concepto de barra gay. ¿No es igual que las otras?

La xica ens va mirar com si nosaltres fórem els retardats.

— A ver, es una barra normal, solo que es donde se ponen los gays a hablar y eso.

I això vam fer: “hablar y eso”.

Pròxima parada: Salamanca

Fins dimarts!

Roger rabbit

Quan Rajoy encarregà Alberto Fabra que es féra càrrec de posar ordre al PPCV estic segur que més enllà de preocupar-se pels excessos verbals i les caricatures en què s'havien convertit Camps, Costa, Barberà, Castedo, Ripoll, Carlos Fabra o Rus, un nom va ocupar la ment de tots dos: Rafael Blasco.

L'actual portaveu dels populars a Les Corts és un supervivent polític i ha estat conseller amb Lerma, Zaplana, Olivas (!) i Camps, però hi ha cròniques que suggereixen que ja fou conseller amb Jaume I.

Durant la legislatura 2007-2011 es féu càrrec d'eixe invent que s'ha convertit en l'últim cas de corrupció que afecta el País Valencià, la Conselleria de Solidaritat i Ciutadania, i que de moment ja porta 15 imputacions entre càrrecs públics i de confiança de Blasco, conegut als informes oficials amb el malnom de Roger Rabbit, i també responsables d'ONGs, un dels quals està empresonat. L'oposició parlamentària denuncià que a través d'esta conselleria podria haver-se malversat al voltant de 9 milions d'euros que havien d'haver estat destinats a cooperació internacional i que acabaren, com no podia ser d'una altra forma a este país, en la compra d'immobles.

En fer-se públiques les primeres detencions, Fabra cessà els càrrecs de confiança que Blasco havia col·locat a Cooperació i des d'aleshores el d'Alzira, en vore's arraconat, no ha deixat de regalar-nos declaracions que apunten directament al cap del Molt Honorable.

La primera fou defensar els cessats en comparar la imputació dels seus subordinats a la conselleria de Solidaritat amb la situació processal que patí Camps i, atenció, el mateix Alberto Fabra quan era regidor a Castelló en assegurar: “Si haguera dimitit, hui no seria el president de la Generalitat”.

Pocs dies després, encara molest per les noves formes imposades per Fabra, denuncià que el seu partit no defensava suficientment els imputats i, finalment, esta setmana, a banda de criticar la policia per haver fet la seua feina, obrí la porta a la possibilitat que nous candidats alternatius a Fabra optaren a dirigir el PPCV.

Sembla, per tant, que Blasco ha decidit fer el nuc de la corda que l'ha d'ofegar. 

 

El vídeo mostra una intervenció parlamentària de Mònica Oltra, d'octubre de 2010 (!), denunciant el cas i que va meréixer que Blasco la qualificara de “sinvergüensa”.

Mattsturbat

 

Diumenge vaig passar el dia amb el fidanzato italiano: vam passejar per la marjal, vam dinar a l'Albufera i vam fer la migdiada junts.

A les sis de la vesprada encara estàvem al llit i tot i que no tenia ganes d'alçar-me vaig haver de fer-ho perquè no havia pogut escriure en tot el cap de setmana la columna que dilluns em publica l'Informatiu. El fidanzato ho entengué perfectament, es posà els pantalons i va marxar.

Em vaig preparar un café i vaig seure al sofà, amb el portàtil entre les cames, però l'estat postcoitum no em deixava concentrar-me. Vaig encendre un cigarret i vaig començar a pensar en diferents temes. Al costat tenia Matt, que dormitava tapat amb una manta que em vaig emportar d'un viatge en avió, però de sobte començà a moure les cames frenèticament.

Em vaig espantar, perquè vaig suposar que estava patint una nova crisi epilèptica com les que ha patit durant l'hivern, però no, no era el cas: en traure-li la manta de damunt vaig comprovar que estava masturbant-se, una conducta que en quatre anys mai havia li havia vist fer.

El vaig intentar fer abaixar del sofà, vaig cridar el seu nom, li vaig dir 'au!' i li vaig dir 'tin!' i vaig fer tot el possible per tallar-li el rotllo, però el gos semblava decidit a acabar el que estava fent fins que, efectivament, ho acabà. I sobre la manta d'Air France.

— Eres un porc —li vaig retraure indignat.

Però Matt me mirà amb la més absoluta indiferència i, encara amb un lleuger pantaix, ajocà el cap i es posà a dormir.

I no sé per quin motiu, en eixe moment vaig decidir sobre què escriuria.

La búfala

A punt d'encetar la recta final de les falles ja ningú dubta que esta edició de l'orgia dedicada a sant Josep serà la que Rita Barberà recordarà durant més temps.

Fa només uns mesos ningú haguera gosat a aventurar que l'alcaldessa de València hauria de suportar, com les mosques que fan nosa a un búfal africà, un grapat de joves increpant-la cada dia on més mal fa: al balcó del seu ajuntament i en presència de les seues falleres.

De la mateixa forma que Camps es va precipitar per un camí sense tornada a propòsit del cas Gürtel i que acabà per servir el seu cap en una safata de plata, Rita ha iniciat un periple molt semblant amb tot el que envolta Emarsa i dijous vam poder comprovar el nerviosisme que embarga la virreina de València quan Mònica Oltra la va col·locar com la responsable política del saqueig que s'ha produït a l'empresa pública valenciana.

Òbric parèntesi. Al respecte recomane dos lectures: l'excel·lent article d'Adolf Beltran a El País i la crònica d'Héctor Esteban a Las Provincias. El primer perquè és brillant i el segon perquè el titular trampós i mentider torna a evidenciar el servilisme d'un diari que no justifica la tinta que gasta. Tanque parèntesi.

Marginada per Alberto Fabra, esguitada per casos de corrupció i, per primera vegada, contestada al carrer i amb una veritable oposició al consistori, Rita, en estos moments, és el seu pitjor enemic perquè les seues formes histriòniques i populistes no serveixen per tapar (sinó tot el contrari) una nefasta gestió que ha fet que el deute municipal passe dels 1.000 milions d'euros.

Al remat, no ens hauria de sorprendre que la búfala, assetjada per les mosques i deixada de banda per la resta del ramat, acabe despenyant-se per un barranc. 

Article publicat a l'Informatiu 

Violència estructural

Apaga y vámanos

De totes les preguntes estúpides que la ciutadania (sic) formulà a Zapatero al programa Tengo una pregunta para usted hi hagué una que em resultà especialment cridanera: un capellà, revestit de mala hòstia i amb un aire de superioritat propi d’un cardenal i no d’un capellà de poble ens va voler fer creure que es trobava al púlpit on cada diumenge arenga davant un grup de velles beates i preguntà: ¿Cree que el embrión es un ser humano?

Protege mi inteligencia

La campanya, doncs, supura cinisme i manipulació per cada centímetre quadrat dels grans cartells que ja omplin les nostres ciutats, entre elles el meu poble, però servidor defensa el dret de tot déu per fer allò que li semble més correcte per guanyar adeptes, sempre que no es faça amb diners públics, com és el cas de la puta església Catòlica.

La caverna torna a eixir al carrer

El que vull dir, i el que és una mostra evident del vertader tarannà d'estes mobilitzacions, és que el sentit de les protestes cal buscar-lo a la part més fonda i fosca de la caverna: allà on uns ciutadans es creuen legitimats per demanar que uns altres no puguen exercir determinats drets: a decidir sobre el propi cos, a no ser discriminat en funció d'una determinada orientació sexual o a no allargar innecessàriament el dolor abans de morir.

La teua filla també folla

Esta sobtada, però epidèrmica, preocupació per allò que fan les joves amb el seu cos (i concretament per allò que els entra o els ix de la vagina) amaga un masclisme encara més recalcitrant que la meua misogínia, ja que si els setze anys és l'edat que la Llei d'Autonomia del Pacient estableix per acceptar o rebutjar qualsevol tractament mèdic o quirúrgic, per què cal fer excepcions només en assumptes que afecten les dones de setze i dèsset anys?

No m'ho crec

En canvi, no em resulta tan indiferent que l'Església condemne l'ús del preservatiu, la interrupció de l'avortament, els avanços científics amb cèl·lules mare o els drets dels homosexuals, perquè tot i no ser creient, considere que estos posicionaments irresponsables generen odi en la massa creient i ataquen drets de terceres persones.

Simplicitat

En efecte, mentre la dreta s'ha especialitzat a llançar eslògans d'una simplicitat que s'espanta, com ara que l'avortament és un assassinat, que els catalans es beuen l'aigua dels valencians, que Espanya és a punt de trencar-se per culpa de ZP i que les llengües espanyoles no-castellanes són una amenaça per a tots i sobretot per a aquelles que viuen a Torrelodones, l'esquerra continua encabotada a fer un discurs elaborat com si la societat fóra capaç d'atendre qualsevol cosa que no siga un partit de futbol o, pitjor encara, si un jugador s'ha trencat un turmell.

La hòstia

Així, la jerarquia catòlica espanyola va acomiadar el 2009 amb barbaritats com ara dir que l'avortament és pitjor que el genocidi (Cañizares dixit) o, més divertit encara, que la dona que avorta atorga llicència perquè l'home abuse del seu cos.

Òbric parèntesi. Encara que puga semblar-ho, no estic de conya, així que reproduiré les paraules textuals de l'arquebisbe de Granada per evitar que algú puga pensar que és un malentés causat per una traducció incorrecta: 'matar a un niño indefenso, y que lo haga su propia madre, da a los varones la licencia absoluta, sin límites, de abusar del cuerpo de la mujer'. Tanque parèntesi.

El País Valencià va per lliure

De la mateixa forma, la Llei de Maternitat valenciana, que bàsicament es dedica a subvencionar gestacions, no respon al caràcter ortodox, ultramuntà i cavernícola de personatges com el conseller Cotino i el mateix Camps. Clar que no: respon, una vegada més, a l'intent uniformador del Govern espanyol, que pretén que la nova regulació de l'avortament s'aplique a tot el territori de la Confederació Ibèrica de Nacions.

Que lladren en llatí

Personalment estic a favor de la normalització de l'ús del valencià en qualsevol àmbit, però no em preocupa, ni de lluny, quina és la llengua que els capellans i bisbes utilitzen per fer misses ni homilies ni, molt menys, per recordar els seus fidels que l'avortament és un pecat, que el matrimoni és un sagrament que només poden contraure un home i una dona, que el Papa és infal·lible (o era inefable?) i que un colom és capaç de prenyar una verge sense trencar-li l'himen.

Hazte oír

Esta segona pàgina s'autodefineix com 'la web del ciudadano activo' i ofereix ferramentes per fer arribar a les institucions missatges de protesta, però únicament centrat en aspectes cavernícoles: l'oposició frontal a l'avortament (¿Llevará alguna vez el PP al Constitucional el aborto?), l'integrisme cristià més ranci i furibund (El integrismo islámico opta por la provocación en el IES Camilo José Cela o Deploran el avance del nuevo proyecto argentino de ataque al matrimonio) i l'atac indiscriminat a les llengües espanyoles no castellanes (El calvario de una niña gallega por hablar en español).

La xenofòbia catalana

La gràcia és que esta dreta reaccionària, sobretot en la seua vessant més cristiana, ha trobat cabuda al Partit Popular i, també, als partits que se proclamen memocristians, com ara Unió Democràtica de Catalunya, plataformes des de les quals s'ha carregat contra iniciatives com ara el divorci, l'avortament, l'educació sexual o l'extensió dels drets socials i econòmics derivats del matrimoni per a persones homosexuals.

Un mes i 2 dies de 2012

31 de gener de 2012: Alberto Ruiz Gallardón, ministre de Justícia, en confirmar que desapareix el sistema de terminis i que les dones hauran de justificar el motiu del seu avortament: “Defender el derecho a la vida es probablemente lo más progresista que haya hecho en mi vida política”.