dimecres, 23 de maig de 2012

Cry



Ahir, quan tornava de passejar amb Matt i travessàvem la plaça de davant de casa, una xiqueta va caure de la bici a pocs metres d'on em trobava amb el gos. Vaig presenciar la caiguda com si fóra a càmera lenta: la criatura girà massa el manillar i la bici es desestabilitzà i acabà damunt de la xiqueta, atemptant contra totes les lleis de la Física, ja que la bici encara portava dos rodetes enganxades a la roda de darrere i tenia, per tant, quatre punts de suport.

Des de terra la xiqueta se'm quedà mirant i, després de tres o quatre segons, començà a plorar com una boja, tot i que era impossible que s'haguera fet mal.

Em vaig apropar amb la intenció de dir-li “No plores, que no és res”, però sa mare, que es trobava seguda a un banc darrere meu, se m'avançà:

Venga, cariño, que no ha sido nada cridà des de lluny.

I vaig vore com la xiqueta agafà aire, plorà encara més fort i amollà a sa mare:

¡Que te calles, idiota!

Em vaig quedar quiet, a un metre i mig de la xiqueta, i no em vaig poder contenir:

A vore si ho he entés, nena: caus d'una bicicleta que té quatre rodes, ve ta mare a vore què t'ha passat i li dius idiota i que se calle?

La xiqueta se'm quedà mirant amb la boca mig oberta i amb els ulls plorosos, però qui em sorprengué fou la mare:

¿Y se puede saber quién eres tú para decirle nada a mi hija?

Vaig acaronar el cap de Matt i vaig dir:

Té tota la raó, senyora.

I vaig marxar cap a casa donant gràcies al cel perquè Matt encara no parla.

1 comentari:

Clidice ha dit...

a mi em diu això un xiquet meu i em costa una pasta en una dentadura postissa i psicoanalistes, però li engalto una bufetada que se'n recorda de mi per a tota la vida! Mâe meua, com està el pati!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails