La història veneçolana

Si cal reconéixer algun mèrit a la política histriònica i destrellatada d'Hugo Chávez és haver aconseguit amb les seues ocurrències i amb el seu discurs pseudorevolucionari que no només es parle a la resta del món de la República Bolivabananera de Veneçuela quan alguna de les seues súbdites guanya un concurs internacional de bellesa, sinó també quan el seu president amolla alguna xorrada per televisió.

Però abans de Chávez i de les operadíssimes adolescents caraquenyes, Veneçuela ja destacava des de meitat del segle XX per ser una potència petroliera mundial, després d'haver passat per un bon grapat de dècades de dictadures i de conflictes militars. Abans, però, i durant dotze anys (concretament del 1819 al 1831) Veneçuela formà part juntament als actuals estats de Colòmbia, Equador i Panamà d'un únic i fracassat estat, conegut pels historiadors com la Gran Colòmbia, sota la presidència de Simón Bolívar, el mateix que aconseguí la independència d'Espanya per al país caribeny en 1811.

Fins a eixe moment, Veneçuela havia patit tres segles i escaig de colonització durant els quals es fundaren ciutats com ara Maracaibo, Nova Cadis, Caracas o Barquisimeto i es creà un règim administratiu que incloïa províncies com Trinitat, Guaiana, Margarita i Nova Andalusia, la qual es correspondria amb els actuals estats federats de Sucre, Anzoátegui i Monagas, tot just després de passar una llarga època precolombina en la qual destacaria la presència dels grups amerindis, sobretot dels caribs.

Els feliços indígenes d'aquella època que sobrevisqueren a matances com les de Cumaná constituirien el substrat de l'actual població veneçolana, amb el qual s'haurien barrejat les races europees i africanes arribades al continent al llarg dels segles i que explicaria el gran mestissatge dels seus 28 milions d'habitants.

Doncs bé, tot açò ho vinc a dir perquè anit vaig follar amb un mulato caribeny, i la veritat és no sabia ben bé què fer per poder parlar del tema.