dimecres, 31 de març de 2010

Canvi de costums

Tot i que esta setmana pasqüera tinc més feina de la que voldria, ahir vaig poder escapar-me un parell d'hores del despatx per fer-me un café amb el meu amic A, que ha tornat a casa per passar uns dies des de Barcelona, on malviu i maltreballa des de fa anys.

No ens havíem vist des de feia mesos, de forma que vam fer un tomb pel centre per posar-nos al dia i, després d'haver comentat i xafardejat les últimes novetats personals de cadascú, em vaig adonar que mentre A em contava els últims affaires que havien tingut per escenari el seu llit, jo no podia deixar de parlar de la relació que mantinc amb el meu xic.

- Ja porteu molt de temps, no? -em preguntà A.

- Doncs... vora nou mesos -vaig contestar amb un somriure idiota a la cara.

I A, que em coneix des de fa molt de temps, em preguntà:

- I no trobes a faltar... ja saps què vull dir.

- El sexe ocasional? La veritat és que no: he arribat a gaudir de la complicitat sexual d'una forma tan exagerada que en cas de tindre sexe ocasional seria molt estrany: em passaria la nit abraçat a ell i li demanaria que es quedara a dormir i de matí, li faria el desdejuni.

- Redéu!

- Benvolgut: això és el que passa quan tens novio!


dilluns, 29 de març de 2010

Complet

Este cap de setmana, en el qual el reajust a l'horari solar ens ha furtat una hora, ha estat paradoxalment un dels més complets que puc recordar en molt de temps.

Divendres, després de massa temps sense vore'ns el pèl per diferents motius (alguns diuen que des que estic emparellat sóc més car de vore, però això és fals, perquè tinc la sort de tindre un nóvio que gaudeix tant del carrer com un servidor) em vaig retrobar amb els amics per festejar la nit, la qual demostrà que hi ha coses, com les converses inefables, que no les canvia ni el temps ni les condicions sentimentals particulars del moment:

- No te preocupes, ya me pagas lo que falta el fin de semana que viene, que hay confianza.

- Prefiero pagarte ahora, no me gusta deber dinero a un camello, por mucha confianza que haya...

Així, si la nit de divendres fou d'aquelles que ens buida les butxaques i que suposa un genocidi neuronal, dissabte el meu xic i jo vam decidir romandre a casa, convidar a sopar una amiga seua i al·lucinar al llit amb la segona part de La noria, el programa més estupefaent que actualment emet la televisió espanyola, ja que és capaç de barrejar un debat (sic) polític (resic) sota la pregunta ¿Tiene la Iglesia católica una doble moral? i tot seguit passar a una entrevista en profunditat a un ecs!concursant transsexual de Gran Hermano al qual li han detectat un tumor (el qual curiosament no porta per nom Mercedes Milà) i la mare del qual intervé per justificar que la venda de les misèries patològiques del seu fill 'nos viene muy bien para pagar la operación' i rematar la nit amb un altre debat (sic, sic i sic!) entre fadrins i casats, sota l'arbitri d'un Jordi González femater que preguntava ¿Cuál es el estado ideal: la soltería o el matrimonio?, quan en realitat l'espectador amb dos dits de front preferiria l'estat comatós a contestar qualsevol pregunta del presentador català.

Diumenge, finalment, el meu xic i jo ens vam apropar a la platja, vam prendre el sol, ens vam desintoxicar i passejar pel Saler, abans de pegar un mosset al Palmar a hora de dinar i de rematar la jornada amb una llarga migdiada interrompuda per les cançons de l'artificial i colorista 8 femmes.

Un cap de setmana de pel·lícula.




divendres, 26 de març de 2010

Matteo

No podia ser d'una altra forma: per a mi és el més guapo, el més templat, el més bonico, el més simpàtic, el més graciós i, en definitiva, el millor del món, perquè amb els gossos ocorre el mateix que amb les relacions de parella: el teu sempre és millor.

Al mateix temps que declare públicament el meu amor incondicional per Matt, però, no puc evitar ser conscient que és un gos estrany: té mal geni, li agrada llepar les pixarades de les gosses, sempre té fam, és capritxós i està consentit.

Però des que Matt i jo compartim la vida (en general) i els passejos pel parc (en particular) he estat conscient de com el miren la resta d'humans, independentment de si passegen gossos o no. Els segons el veuen com un animalot estrany i d'aspecte poc agraciat: és llarg, prim, té les potes fines i un morro esmolat i alguns no proven ni a dissimular la sensació que els produeix i torcen el gest i fan una ganyota de fàstic.

Els xiquets, en concret, que en sabem molt de crueltat, no tenen mirament a l'hora d'emetre judicis i més d'un cop he hagut d'escoltar com deien “mira, mamà, quin gos més lleig” i he hagut de convéncer Matt amb la mirada perquè no mossegara la canella del xiquet impertinent.

Entre els que passegen gossos la cosa canvia, però no sempre: és fàcil distingir entre la reacció que provoca el seu aspecte en aquells que passegen gossos de raça, d'aquells tipus llepafigues, amb llacets i perfectament pentinats i aquells altres que tenen altra mena de gossos, més salvatges. Als primers els sembla un gos malaltís i als segons els resulta, com a mínim, curiós.

Del primer grup recorde un episodi que va tindre lloc al parc fa unes setmanes: un iaio, en veure Matt, m'amollà despectivament “Este gos ja té més de quatre dies” i afegí de forma innecessària “ho dic perquè és vell”, fet que m'obligà a contestar “Potser, però en una carrera encara et deixaria ben arrere” i vaig afegir, també, de forma innecessària “ho dic perquè portes un gaiato”.

Hi ha tres col·lectius, però, que senten autèntica debilitat per Matt i pels galgos en general: els caçadors, els manxegos rurals (perdó per la reiteració) i els gitanos. Els dos primers grups perquè el gos els recorda, respectivament, la seua criminal afició i la seua terra i si els caçadors sempre em pregunten si “li tira al conill”, els segons indefectiblement acaben per contar-me que “en el pueblo había muchos gargos pero por aquí no se ven tantos”.

Els gitanos, en canvi, no resulten tan inofensius, i ja he tingut un parell d'incidents, l'últim la setmana passada, perquè alguns gitanos asseguren que “este perro es igualico al que se me escapó de la cuadra” i a continuació pregunten maliciosament “¿desde cuándo lo tienes?”.

Ara, però, Matt porta un parell de dies sense despertar els desitjos ni tan sols dels gitanos més espavilats, perquè dimarts, quan vaig treure'l a passejar, em vaig donar compte que coixejava d'una pota. Pel que sembla es va dedicar a fer el burro per casa, pujant i baixant escales, llençant-se del sofà al terra i perseguint les mosques i les abelles de la terrassa i, en algun moment, es fa fotre una hòstia contra alguna cosa.

Per això, passejar-lo ara, encara fa més llàstima, i al seu aspecte desgarbat he de sumar-li el pas coix i irregular.

Però continua sent el millor del món.




dimecres, 24 de març de 2010

Pederastes i ecs!ministres d'Aznar

Sóc d'aquella mena de persones que, no sé si per un sentiment d'indulgència o simplement per portar la contrària, acostume a defensar aquells que són objecte de crítica constant i generalitzada, independentment de si compten (o no) amb la meua simpatia o si estic d'acord (o no) amb les crítiques que se'ls fa.

Així, per exemple, sóc capaç de considerar estúpides i ignorants les declaracions que féu Willy Toledo en relació al castrisme cubà i, tot seguit, passar a considerar-les tolerables quan la caverna es llança al coll del pèssim actor; o de renegar de la sisena temporada de Lost per avorrida però davant les crítiques més o menys fonamentades d'alguns seguidors de la sèrie passar a afirmar que la última és la millor temporada de la sèrie; o de defensar l'actitud d'un amic davant la censura generalitzada de la resta de colla i, un cop convençuts, ser jo qui qüestione allò que ha dit o ha fet l'amic al qual un moment abans defensava.

Es tracta, per descomptat, d'una mostra del meu caràcter voluble i de la debilitat de les meues conviccions i, també, d'una tendència veritablement malaltissa a polemitzar sobre qualsevol tema.

No m'ha passat, en canvi, amb dos temes d'actualitat que em tenen realment captivat i que afecten, en primer lloc, a l'allau mundial de casos de pederàstia, d'abusos i d'encobriments per part d'un gran nombre de bisbes, cardenals, capellans i altres homes de déu que ha motivat que el tir al bisbe siga l'entreteniment preferit dels mitjans de comunicació que no depenen directament del poder eclesiàstic i que porta setmanes omplint pàgines als diaris i hores a la televisió.

Tampoc tinc la necessitat de rebatre els arguments d'aquells que critiquen els darrers esdeveniments que tenen per protagonistes alguns dels ecs!ministres d'Aznar: si l'altre dia a Mayor Oreja se li calfava la boca en afirmar que el Govern i ETA són aliats, hui a l'ecs!ministre i ecs!president balear li han tornat a calfar l'orella a la porta dels jutjats de Palma al crit de corrupte i lladre.

Però si no vull provar a desenvolupar arguments en defensa de la jerarquia catòlica en relació als casos de pederàstia i de les polèmiques dels ecs!ministres d'Aznar no és perquè no siga possible defensar-los, ja que, de fet, hi ha qui ho fa amb uns i amb els altres, sinó perquè certa condescendència s'ha apoderat del meu estat d'ànim i, tot i que la idea buscar arguments per fer-ho és temptadora, sóc conscient que en l'actualitat ser bisbe o ecs!ministre d'Aznar ja suposa prou tortura i crec que, per esta vegada, em quedaré callat i assistiré amb un somriure tort a la boca al desenllaç d'estes sucoses històries.


dimarts, 23 de març de 2010

Arribar a tot

Per superar la ressaca de les falles, ahir vaig haver de fer front a un dia veritablement llarg: de matí, després de signar un contracte de lloguer al bar d'un polígon industrial que ja feia olor a fregit a les nou del matí, vaig haver d'apropar-me als jutjats i a l'Ajuntament per resoldre un munt de paperassa tan pesada com intranscendent, tot just abans de deixar-me caure per la comissaria de la Policia Nacional per fer-me amb un document que permetrà un client, estranger i amb una llista d'antecedents penals més llarga que la distància que separa el meu despatx del seu Marroc natal, contraure matrimoni amb una ciutadana espanyola.

Un matí completament normal per a un sector important de la meua professió, ja que fer front als assumptes més variats i resoldre els tràmits més estranys, independentment de quina siga l'administració o organisme que se n'ocupa o l'esfera del Dret que s'hi veu afectada, suposa el dia a dia de molts advocats, que esdevenim una barreja de xic-per-a-tot i conseller espiritual.

El ritme de feina de la vesprada, però, anà in crescendo: si a primera hora un client m'encarregava un recurs contra la Seguretat Social perquè li havien denegat una declaració d'incapacitat permanent, i tot seguit provava a convéncer el contrari en un cas de divorci (que per a la meua desesperació porte massa temps entre mans i del qual sospite que ja no me'n lliuraré mai) perquè es faça càrrec de la meitat de la hipoteca de l'antic domicili conjugal, a continuació m'entrava un cas nou que em portarà a impugnar la denegació de la nacionalitat espanyola a un immigrant per part del Registre Civil perquè durant una mena d'entrevista “de ciutadania” sui generis no va saber contestar quan li preguntaren quin era el nom del rei ni situar en un mapa mut la comunitat atòmica d'Astúries, tot i portar vint anys treballant a la Confederació Ibèrica de Nacions.

Òbric parèntesi interrogatiu. I jo em pregunte: hi ha alguna cosa més espanyola -en sentit més pejoratiu del terme- i que pose més en evidència un considerable grau d'integració ibèrica que mostrar un menyspreu criminal per la cultura general? Tanque parèntesi interrogatiu.

Però encara m'esperava una altra sorpresa, ja que quan era a punt de marxar a casa una clienta m'endinyava in extremis un judici per una falta d'estafa per a celebrar este mateix matí, amb menys de vint-i-quatre hores d'antelació, doncs, i amb només una nit per a preparar-lo i que hauré de compaginar amb un dia de guàrdia perquè, efectivament, hui torne a estar de guàrdia i, de fet, ja tinc un menor esperant-me a la comissaria de la Guàrdia Civil. I ho estaré fins les nou del matí de demà dimecres.

I mentre valore la possibilitat de fer-li un encàrrec al meu camell i de fotre'm mitja dotzena de ratlles per poder fer tot el que he de fer, no puc deixar de pensar com m'agrada la meua feina.




Imatges de Sandy Skoglund

dijous, 18 de març de 2010

Valencians? pel món

Un parell de dies abans de marxar a Amsterdam em vaig trobar amb un programa de Valencians pel món dedicat als Països Baixos i me'l vaig empassar per si em podia servir d'alguna cosa abans de fer el viatge.

Valencians pel món és la versió cabasseta (aka valenciana) d'un format televisiu que encetà la TV3 amb Afers exteriors i que fou convenientment adoptat anys després (molt anys després) per TVE i per qualsevol televisió atòmica de la Confederació Ibèrica de Nacions i que pretén donar a conéixer països i ciutats del món a través de les experiències migratòries dels que fins fa poc havien estat els nostres veïns.

Òbric parèntesi. Eixa és la teoria, perquè la realitat és que és un format baratíssim que omple hores i hores de televisió i que gaudeix d'una audiència més o menys digna. Tanque parèntesi.

De Valencians pel món em va sorprendre, inexplicablement, el fet que la majoria dels valencians que ens contaven com s'havien adaptat a la vida a l'estranger foren monolingües castellanoparlants i el contrasentit següent: havien estat capaços d'aprendre anglés, holandés o xinés en poc de temps i, en canvi, eren incapaços de contestar una maleïda frase en valencià a la reportera del programa.

I dic que em va sorprendre inexplicablement perquè ja hauria d'haver-me acostumat a la realitat lingüística valenciana que patim dia rere dia i que veiem tan normal: persones nascudes a València fa vint, trenta o quaranta anys, que viuen envoltats de valencianoparlants, que escolten el valencià cada dia, que l'han estudiat a l'escola, que potser la seua parella parla valencià i que després de tant de temps són incapaces de contestar quan algú se'ls adreça en valencià.

Algú podria pensar que els valencians castellanoparlants són una miqueta retardats i que potser no tenen prou amb vint o trenta anys d'immersió lingüística i que per aprendre una llengua necessiten més temps. Encara més temps, vull dir.

Però, si Valencians pel món em deixà alguna cosa ben clara és que no és així, ja que en els dos programes que em vaig empassar, els valencians ecs!monolingües no només havien aprés la llengua del país on vivien, sinó que també dominaven perfectament l'anglés, la qual cosa posa en evidència que els valencians monolingües no són retardats i que, si volen, poden parlar perfectament la llengua del país on viuen i treballen, sempre que no siga al País Valencià.

Aleshores, per què un xic que ha passat una vintena d'anys a València i només un parell a la Xina no és capaç de contestar en valencià una simple pregunta i, en canvi, pot parlar xinés amb una fluïdesa sorprenent? Potser és perquè el xinés és més fàcil d'aprendre per a un castellanoparlant que no pas una llengua romànica com el valencià? O és que la situació sociolingüística valenciana és tan lamentable que hem de vore com una cosa normal que algú aprenga xinés més fàcilment que el valencià? Potser és perquè els valencians monolingües, emparats en la suposada llibertat per triar la llengua que volen parlar, menyspreen de forma inconscient la llengua que parlem l'altra meitat de la ciutadania?

No vull pensar malament perquè hui no em sent especialment destructiu, de forma que he decidit adoptar este posicionament: el valencià és una llengua veritablement complicada, i si molts valencians, després d'anys d'escoltar-la i d'estudiar-la no són capaços de dir ni pruna no és perquè la consideren, d'una forma més o menys inconscient, una llengua de segona, tot i que la parlen els seus amics, la seua parella o els seus companys de feina, sinó perquè és realment fotuda d'aprendre. Més encara que el xinés.



dimecres, 17 de març de 2010

Het verrassen Amsterdam

Estos dies que he passat a la capital d'Holanda han estat una autèntica sorpresa i la ciutat m'ha sorprés molt més del que em pensava.

Potser siga perquè abans de marxar estava convençut que Amsterdam em decebria, gairebé com totes les ciutats europees atlàntiques que conec, en les quals l'idioma, el fred i la gastronomia no són del meu gust i als quals havia de sumar els tòpics holandesos com la prostitució i el consum de drogues reglats, aspectes que no m'interessaven ni tan sols mínimament, com un element més per evitar posar un peu als Països Baixos.

Com deia, però, Amsterdam ha estat una veritable sorpresa i si bé és cert que l'idioma, el fred i la gastronomia són per a pegar a fugir, la ciutat ofereix una altra cara més amable i curiosa per al visitant, que pot perdre's per carrers travessats de canals a barris com el Jordaan, en el qual les cases típiques són encara més típiques, passejar pel gèlid Voldepark, visitar mercats com el de Waterlooplein en els quals els vestits de boda pengen a l'aire i la roba de segona (tercera o quarta) mà es ven a preus encara més cars que si fóra nova, passar una estona a qualsevol café per protegir-se del fred i fugir dels ciclistes, comprar tulipes i, en realitat, qualsevol mena de planta, a Bloemenmarkt o descobrir amb goig que a Holanda tenen un Ikea nacional: Hema.

Amsterdam ofereix tot i això i molt més, ja que durant un passeig pel Barri Roig un negre se'm va apropar i em suggerí a l'orella: Coca?, i jo em vaig veure obligat a contestar: Per favor... que no veus que estic amb ma mare?.

I és que durant este primer viatge a Holanda m'he portat molt bé.






divendres, 12 de març de 2010

Amsterdam amb el peu canviat

Tota la gent que conec que ha visitat la capital d'Holanda conta les mateixes històries: que si fumà tanta herba que isqué del coffee shop tan drogat que acabà fent l'ànec a un canal, que tot i visitar la ciutat amb la seua parella la promiscuïtat que se respira pels carrers els incità a fer un trio amb un desconegut, que a l'aeroport pogué introduir bolets al·lucinògens fent-los passar per tulipes o que van tindre un accident després de llogar una bicicleta perquè no estaven acostumats a la velocitat dels ciclistes nadius (i molt menys a pedalar fumats).

Amsterdam és, sense cap mena de dubte, una de les ciutats europees amb més tòpics, i la destinació preferida per als viatges de final de curs dels instituts públics: la droga és legal, les putes mostren el gènere als aparadors i el museu de Van Gogh fa les delícies d'aquells que creuen que perquè saben reconéixer una obra del tarat holandés ja són experts en art.

Òbric parèntesi. Són incomptables les habitacions d'adolescents decorades amb una reproducció de La nit estrellada. Tanque parèntesi.

Hui, però, Holanda ha esdevingut un país de pandereta que barreja l'augment electoral dels partits radicals i xenòfobs amb la normalització de determinades revolucions socials, algunes a tindre en compte, com ara la regulació de l'eutanàsia, i unes altres seriosament qüestionables, com la legalització del consum de drogues o de la prostitució.

No obstant això, demà marxaré a Amsterdam per passar-hi un cap de setmana que s'allargarà fins dimarts, i este viatge no podia haver-me pillat amb el pas més canviat: fa anys (molts anys) que no em fume un canut, tinc una relació estable, no he pensat ni per un moment en la possibilitat de passejar en bicicleta a zero graus per la vora d'un canal (una séquia en valencià), fa temps que vaig considerar Van Gogh un autor prou menor i no tinc cap intenció d'exercir cap dels drets que la legislació holandesa reconeix als ciutadans: ni pense eutanasiar-me ni dedicar-me a la prostitució.

Però, i sobretot, este viatge a Amsterdam em pilla amb el pas canviat perquè el faré amb ma mare.

Ben pensat, potser sí que necessitaré visitar algun coffee shop.



dijous, 11 de març de 2010

Guanyar i perdre

Una de les coses que més me molesta quan faig d'advocat acusador és haver d'anar a un judici quan sé que el tinc perdut i que la persona que se suposa que he d'assetjar en l'interrogatori és completament innocent.

Òbric parèntesi. Per això sempre preferisc actuar com advocat defensor, ja que normalment els meus clients són tots culpables. D'una cosa o d'una altra, però al remat són culpables. Tanque parèntesi.

I no me molesta perquè perdré el temps inútilment preparant el judici, o perquè em tocarà explicar al client que les seues pretensions són insostenibles i, en moltes ocasions, estúpides, ni tampoc perquè els procediments que no tenen ni cap ni peus no fan una altra cosa que endarrerir la tramitació dels casos que veritablement haurien de resoldre's, ni molt menys perquè em sàpiga malament perdre un cas.

Me molesta fer front a un judici que sé que tinc perdut de bestreta perquè em fa pànic entrar a sala i que o bé el jutge o el company contrari em deixen en ridícul i em tiren en cara que em toca fer-me càrrec d'una posició que no porta enlloc i que estic defensant una cosa que és indefensable. I això sol passar més del que ens podríem imaginar.

Este matí, justament, havia de fer-me càrrec d'un cas d'este tipus i, evidentment, quan m'arribe la sentència em dirà que l'he perdut perquè em tocava perdre'l, però almenys estic content pel paper que les circumstàncies m'han permés jugar.

I he d'agrair-li-ho, com no podia ser d'una altra forma, al company contrari, el qual, tot i ser conscient que abans d'entrar en sala ja el tenia guanyat, ha preparat una estratègia tan nefasta que m'ha permés no només impugnar-li dos testimonis, sinó també tombar-li mitja dotzena de preguntes al crit de: Senyoria, proteste! La pregunta de la defensa és impertinent! i que la Senyoria ha tingut a bé tombar una darrere l'altra.

Això, almenys, m'ha permés no passar-ho tan malament durant la vista oral (i entretindre'm una miqueta, la veritat), però encara he d'agrair-li al company que la seua actuació fóra tan lamentable que no permetera que ningú es fixara en la meua, quan per saludar el tribunal, en lloc del Bon dia! de rigor ha amollat amb un parell de collons: Señora Fiscal, ¿me permite decirle lo guapa que está hoy?

Estic segur que el company haurà guanyat el judici, i que jo l'hauré perdut, però a mi almenys una fiscal no m'ha preguntat: ¿Pero dónde se cree que estamos, letrado?

Al remat, guanyar no és tan important.



dimecres, 10 de març de 2010

Silvicultura expansiva

A la vida burgesa i acomodada que porte, amb una feina que m'agrada i que em permet lliurar-me amb deler a l'oci que més m'agrada i viatjar potser amb massa freqüència (dissabte, de fet, inicie una cap de setmana llarg que em portarà a Amsterdam fins dimarts) i amb la relació sentimental més satisfactòria que podia imaginar, només em faltava una cosa per esdevenir una Mrs Dalloway o una Madame Bobary de manual, però satisfeta. O el que seria la versió valenciana dels clàssics de la literatura universal: una ama de casa Tyrius.

I és que fa unes setmanes vaig abraçar, d'una forma gairebé obsessiva, la silvicultura domèstica com una forma de realització personal: feia temps que havia fet arreplega de diferents llavors d'arbres que havia anat trobant pel meu camí: les d'una garrofera que em vaig trobar de passeig amb Matt, les d'una acàcia punxosa de delicades fulles i de flors grogues que vaig descobrir este estiu i les d'un arbre de Judes (també conegut com arbre de l'amor) dels que adornen els voltants del Mercat de Colom de València, per obra i gràcia de la silvestre Rita.

Amb la idea de plantar tants arbres com poguera, vaig començar a guardar els brics de llet per donar-los ús de primer cossiol en la futura explotació forestal que ocuparia la meua terrassa i després d'unes poques setmanes em vaig disposar a iniciar la sembra.

Vaig pensar que, donat que les condicions de les llavors no eren les millors, ja que algunes havien estat arreplegades directament de l'asfalt i altres havien passat molts mesos a casa esperant que em decidira a iniciar la creació d'este viver, hauria de sembrar-ne més que menys, per garantir que, almenys, un exemplar de cada espècie aconseguira sobreviure i crec que, finalment, la cosa se me n'anà de les mans i ara em trobe amb huit acàcies punxoses, amb una desena de garroferes i amb mitja dotzena d'arbres de Judes a la terrassa de casa, fent companyia al parell de mimoses de metre i mig que vaig plantar fa anys, sense saber ben bé què fer amb elles quan comencen a créixer més del compte.

Havia pensat que potser podria trasplantar-los a un parc o al camp quan foren més grandets, però he descartat la idea i he pensat que els mantindré fins Nadal, i així m'estalviaré haver de comprar regals.





dimarts, 9 de març de 2010

Rosa Díez i jo som iguals

Si ho pense bé només trobe dos diferències entre Rosa Díez i jo. La primera fa referència a l'estilisme: mentre jo em decante per un estil clarament casual (amb algun toc chic ben insignificant), Díez ha abraçat sense mirament l'estrafolarisme més coent. Podríem dir, doncs, que Rosita és més valenciana, en el sentit més pejoratiu del mot, que un servidor.

Independentment d'això, però, he arribat a la conclusió que Rosa i jo som més pareguts del que ens pensàvem i que tenim moltes coses en comú: tots dos opinem, per exemple, qui hi ha competències que estarien millor en mans del Govern central (o de la Unió Europea o de l'Assemblea de Nacions Unides) que en les de determinats consellers autonòmics.

De la mateixa forma, cap dels dos ens considerem nacionalistes i tant ella com jo afirmem rotundament que les llengües no poden tindre drets i que, per tant, els drets lingüístics només poden exercir-los els ciutadans, de forma que, per exemple, no es pot imposar a ningú una llengua determinada a cap àmbit privat de la seua vida i que en l'exercici públic de la mateixa s'ha de respectar la lliure elecció de cada ciutadà.

Esta última coincidència entre el pensament de la Díez i el d'un servidor hauria de preocupar-me si no fóra perquè, tot i coincidir en la formulació teòrica, Díez erra en l'aplicació pràctica, perquè es dedica a prostituir (i de quina forma) la realitat, per tal de fer creure una cosa que no té res de versemblant: que a algun racó d'esta Confederació Ibèrica de Nacions que patim algun castellanoparlant puga veure els seus drets lingüístics vulnerats.

Òbric parèntesi. També podríem parlar de la diferent situació sociolingüística i de normalització en la qual es troben les llengües espanyoles no castellanes en comparació amb el castellà i de la incidència que esta realitat té sobre els drets lingüístics d'aquells que no som monolingües, però això seria depriment. Tanque parèntesi.

Siga com siga, he arribat a la conclusió que les dues diferències que em separen de la Díez (l'estilisme i la realitat) per a mi en són prou.

I a més a més, a mi encara no m'han agredit a Barcelona.



dilluns, 8 de març de 2010

La classe de novio que no vull ser

Conec un bon grapat de relacions en les quals un dels membres es dedica de forma inquisitorial a controlar cada moviment de la parella i a exigir explicacions constantment, de forma que la relació esdevé per a la part més passiva una dació de comptes contínua.

Òbric parèntesi que podria semblar misogin però en realitat és conseqüència de l'observació i del mètode empíric de coneixement. En la majoria de les ocasions i entre heterosexuals, qui es dedica a torturar de forma irracional la parella és la dona. Tanque parèntesi que podria semblar misogin però en realitat és conseqüència de l'observació i del mètode empíric de coneixement.

I perquè sé que esta forma de fer front a una relació només suposa desgast i crisi, sempre he tingut clar que no volia formar part d'una parella en la qual esta situació es produïra. Però, tot i ser-ne conscient i declarar-me un ferm defensor de la llibertat personal i de l'individualisme ben entés, este cap de setmana passat vaig estar a punt de convertir-me en un novio controlador, perquè després d'haver estat cinc dies sense vore'ns (i tocar-nos) el pèl, diferents compromisos i plans alternatius del meu xic van fer que de tot el cap de setmana només estiguérem junts la vesprada del dissabte i em va saber a poc, de forma que vaig estar temptat d'exigir irracionalment més atenció i d'instar-lo a canviar els seus plans per fer-los convergir amb els meus.

Però mentre el meu xic i jo fèiem abraçats una llarga migdiada i jo barallava aquella possibilitat, en un moment de lucidesa vaig ser conscient que el que sentia era perquè me l'estime i perquè m'agrada estar amb ell, de forma que em vaig refermar en els meus posicionament inicials, vaig descartar cap temptativa d'exigir una dació de comptes i em vaig dir a mi mateix “Martí, tu no vols ser eixa classe de novio” i vaig arrimar la galta a la seua esquena.



divendres, 5 de març de 2010

Lucky blue, un preciós curt suec.



Es pot descarregar en esta pàgina

Les banyes d'Aguirre

No és massa sorprenent que El Mundo, l'ABC i La Razón coincidisquen a l'hora de dedicar la seua portada a l'última bravata d'Esperanza Aguirre, ja que els respectius directors, Ramírez, Expósito i el beat de cabells oliosos Marhuenda, no dissimulen les ereccions que els provoca la barreja de liberalisme mentider i efectisme polític que practica la presidenta de la Comunitat Atòmica de Madrid.

El que sí que resulta sorprenent és que els tres diaris incloguen hui en la seua portada tres fotos diferents d'Aguirre amb un capot, la qual cosa ens obliga a preguntar-nos quanta estona passa esta dona al despatx, perquè entre els actes institucionals de propaganda i les visites a la plaça de las Ventas no li quedarà temps per acabar de privatitzar els serveis públics dels madrilenys. I sabem que eixa és la seua prioritat.

Independentment de la repulsiva forma que té la caverna de tractar qualsevol assumpte polític, l'anunci d'Aguirre de protegir les corregudes de bous no només és oportunista, miserable i ranci, sinó que posa en evidència com es fan les coses a la meseta: mentre Catalunya debat sobre una qüestió i convoca una comissió per estudiar el tema i escoltar els posicionaments d'ambdues parts, la madrilenya es tira la figa al llom, es passa pel folre (de les saies) les més elementals formes democràtiques i anuncia un decret per protegir les corregudes de bous i, alhora, introdueix l'element que la dreta (fins i tot Prisa) ha estat buscant des del principi del debat: la confrontació entre Catalunya i Espanya, representada en este cas per la Comunitat Atòmica de Madrid, reserva espiritual de l'espanyolisme i de com s'han de fer les coses, de forma que els diputats catalans tenen un motiu més per votar a favor de l'abolició de les corregudes de bous: Esperanza Aguirre.


dijous, 4 de març de 2010

Anabolitzant

Hi ha un rumor que recorre els despatxos dels advocats que participem en el torn d'ofici que diu que el millor dia per estar de guàrdia és el dimecres, perquè és l'únic dia que el jutjat compta amb la presència del fiscal.

Òbric parèntesi. No es tracta, en realitat, de cap mena de rumor infundat, sinó d'un retall pressupostari: la Generalitat no només se les veu putes per pagar els honoraris dels advocats del torn d'ofici, sinó també per pagar les factures dels taxis que gasten els fiscals per desplaçar-se d'un jutjat a l'altre. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Efectivament, jo també pense que podrien agafar el cotxe. Retanque parèntesi.

I ahir, dimecres, em va tocar una guàrdia profitosa, perquè vaig haver d'encarregar-me de les alcoholèmies del cap de setmana, i que també tingué moments inefables, com quan un gitano assegurava que la seua detenció era conseqüència del racisme de la Guàrdia Civil, acusació que m'obligà a recordar-li que si havia estat citat per a un judici ràpid era per conduir sense haver posat mai el peu a l'autoescola i, per tant, per portar una furgoneta sense carnet.

El cas més estrany amb què em vaig trobar, però, tingué lloc a última hora del matí, quan la funcionària del jutjat m'allargà un expedient i anuncià: “Serà ràpid, perquè només és una declaració”.

Vaig fer una ullada ràpida a l'expedient i vaig protestar: “¿Una declaració? Però si estem parlant d'un delicte contra la salut pública i d'una estafa a la Seguretat Social! Necessite estudiar-m'ho amb calma!”. Però la funcionària ignorà la meua protesta i m'amollà: “Ací tens al client. Entrem en cinc minuts”.

Resignat, em vaig adreçar al client: “Hola, tenim pocs minuts i necessite que m'expliques què ha passat” i ell em contestà:

- Te hago un resumen: hace unos meses salí de fiesta con los del gimnasio y conocimos a unos tíos que se ofrecieron a verdernos recetas...

- ¿Como éstas de aquí? -vaig interrompre el client i vaig assenyalar un grapat de receptes verdes que constaven a l'expedient.

- Sí, como esas. Bueno, como te decía, uno de los tíos nos dijo que era médico y que con esas recetas podríamos sacar anabolizantes de la farmacia para pincharnos.

- ¿Y se las compraste?

- Sí, yo le compré doscientas, a dos euros cada una.

- ¿Doscientas? -vaig preguntar incrèdul.

- Sí, a dos euros cada una -repetí com si el preu fóra un assumpte interessant per a tractar en aquell moment.

- ¿Y las has utilizado todas?

- ¡Qué va, hombre! Me quedas éstas –i el paio tragué de la butxaca de la jaqueta un grapat de receptes en blanc i jo ja comencí a flipar en colors.

- Guarda eso, anda. Y dime, ¿todo te lo has metido tú?

- Hasta que acabé los ciclos... ahora lo que hago, para recuperar la inversión, es sacar los anabolizantes de la farmacia y venderlos en el gimnasio.

- Madre mía... - vaig suspirar, ja que el cas no només prenia unes dimensions considerables, sinó que, per si fóra poc, el client era un inútil integral, tal como demostrà en preguntar:

- Pero bueno, ¿Todo esto es legal, verdad? Quiero decir, ¿no me habré metido en ningún lío?



dimarts, 2 de març de 2010

I hate Escassi

No tenia cap intenció de perdre ni un minut de la meua vida amb el nou vòmit de Telecinco, avortat la nit de diumenge, però després d'haver llegit les quatre ratlles que Mábel Galaz li dedicava al seu bloc d'El País, no vaig poder evitar fer-li una ullada, ja que l'encarregada de la secció de societat (eufemisme per fer referència a les notícies de cor, de fetge i de parts pudentes) afirmava: El programa televisivamente es malo, no tiene ritmo, pero el planteamiento machista es aún peor. A los cinco minutos una de la mujeres ya estaba medio desnuda haciéndole un mansaje. Poco después Escassi le decía a otra que le gustaba pero que no era "lo suficientemente golfa".

Deia que no tenia cap interés en veure I love Escassi perquè el protagonista em sembla un paràsit borderline amb cara de retardat i el fet que una cadena de televisió munte un programa per buscar-li novia és una presa de pèl tan ridícula com infame, però és que la Galaz rematava el seu article afirmant que el programa vulnera els drets de les dones (així en general) i comminava el presentador Jesús Vázquez a no defendre només els drets dels gais, sinó també el de les dones, i volia comprovar-ho amb els meus ulls abans que el cas arribara al Tribunal Europeu de Drets Humans.

Amb només cinc minuts de programa, però, he arribat a la conclusió que el cas no només no arribarà a ser jutjat a Estrasburg, sinó que amb tota probabilitat serà cancel·lat en unes poques setmanes i no, justament, per la teoria de la Galaz, sinó perquè és dolent amb ràbia, l'audiència ha estat molt baixa i ni tan sols Jesús Vázquez (amb unes cames cada vegada més tortes) fa un paper mínimament digne.

Més enllà del rol de seductor que ha de jugar el dèbil mental d'Escassi, el paper de les dones candidates em té captivat, perquè no imaginava que entre el sexe femení fóra possible trobar tanta irracionalitat i imbecilitat com la que les concursants poden arribar a demostrar en només uns quants minuts.

Òbric parèntesi hipòcrita. Per descomptat estic mentint: només volia quedar bé. Tanque parèntesi hipòcrita.

En concret, una castellonenca mare de dos fills no dubtà a l'hora de contestar quan li preguntaren què era el que més li agradava del genet amb cervell de burro: De él me gusta todo, pero lo que más el culo, porque lo tiene 'apretaet'. Y me gustan los culos 'apretaets'.

Busca qui t'ha pegat.

El millor, per a variar, és la forma que té la cadena d'explotar l'avortament, ja que a la web del programa no només és possible empassar-se el programa sencer (per a estómacs a prova de bombes), sinó els millors moments, que porten títols tan explicatius com ara: Cristina casi despelucha el conejo a Lucía, Alguien llama “puta” a Lucía, Alicia llora: Kelly la insulta y llama niñata, Bronca de Kelly: las chicas la tachan de vulgar por su masaje a Escassi.

Més que un programa que vulnera els drets de les dones, suggerisc la teoria que es tracta d'un crim contra la humanitat i més concretament d'un genocidi cultural.



dilluns, 1 de març de 2010

Conéixer el País: Bocairent


Este cap de setmana de fenòmens meteorològics estranys que marcava l'inici de les putes falles, el meu xiquet i servidor vam marxar en companyia d'una parella d'amics a conéixer Bocairent, a la Vall d'Albaida.

Ens vam allotjar a una casa perfectament rehabilitada al barri medieval, ple de pujades, baixades, voltes i atzucacs i l'estat i harmonia del qual va ser una grata sorpresa.

En esta nova etapa del programa didàctic Conéixer el País també ens acompanyà per primera vegada Matt, el qual no descansà fins haver marcat cada cantonada del barri i cada estació del Via Crucis que porta a l'ermita del Sant Crist, perquè quan es tracta de destruir el patrimoni històric Matt no distingeix entre monuments civils i religiosos.

No ens pogué acompanyar, en canvi, a ca Ximo, a la plaça de l'Ajuntament, quan vam tastar les bajoques farcides d'arròs, el gaspatxo amb conill i els fideus amb pilota ni tampoc quan vam visitar les Covetes dels Moros, l'autèntica atracció de Bocairent.

Les Covetes són una cinquantena de finestres artificials que donen accés a unes cambres dins de la muntanya, les quals se suposa que feien servir els moros per emmagatzemar el gra i altres aliments i que posteriorment han estat comunicades entre elles, de forma que es pot passar d'una a l'altra, bé siga pujant, baixant o arrossegant-se pel terra com un cuc.

Són, sense cap mena de dubte, el principal atractiu, però no l'únic, d'un poblet particular que convé visitar per passar un cap de setmana tranquil, en bona companyia i allunyat de terratrèmols, turmentes perfectes i actes fallers.

La pròxima parada em portarà en un parell de setmanes, esta vegada sense el meu xic, a una destinació completament diferent, en la qual la decadència moral, la prostitució i les drogues són les vertaderes protagonistes, i ja avance que no, que encara que ho semble no estic convidat a passar un cap de setmana ni amb el Molt ecs!Honorable ni, molt menys, amb el conseller Cotino.

Què més prengueren ells!



Anteriors etapes del programa Conéixer el País:
- Morella
- Finestrat
- Biar

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails