Diumenge, mitja vesprada, al meu llit i entre gemecs resolia un deute pendent:
— ¡Fóllame! —em va demanar el meu convidat.
— Pero si es justo lo que estoy haciendo —vaig justificar.
El xic girà el cap i amollà:
— Ya, pero es que nunca he sabido qué decir en estos momentos...
I després diuen que la joventut no té res a dir.
3 comentaris:
Evidentment, el que passava és que no notava res. I això, venint de tu, és una bonna decepció.
Ets actiu... molt interessant jeje
Quins anònims més divertits! :P
Publica un comentari a l'entrada