Venut

No sóc dels que s'abstenen a l'hora de donar la seua opinió encara que no se'ls haja preguntat.

Òbric parèntesi. I fins ací les obvietats. Tanque parèntesi.

Sí que hi ha, però, un tipus del persones davant les quals tinc per costum pegar-me un puntet a la boca i, senzillament, callar davant una afirmació amb la qual no hi estic d'acord: els bons clients.

Els bons clients, en contra del que puga semblar, no són els que tenen raó en les seues pretensions i faciliten la feina d'un advocat, sinó aquells que, sense ser exageradament pesats, generen expedients i paguen puntualment. Sobretot, i en la situació de crisi que patim, això últim.

Ahir no es plantà al despatx un bon client, sinó l'home d'una bona clienta amb la intenció de dir-me com resoldre el parell d'expedients que la seua senyora manté oberts. I això, en principi, és intolerable:

— No em sent molt còmode amb açò, la veritat, perquè la meua clienta és la teua dona i és ella la que, en tot cas, hauria de donar-me instruccions.

— No patisques per això, vinc també a encarregar-te que m'assessores perquè vull fer testament.

Silenci.

— Bé, igualment són coses i casos diferents...

— Mira, Martí, te diré una cosa: l'altre dia estava esmorzant amb un amic que sap molt, perquè és graduat social (!), i em va dir que la majoria dels problemes d'este món és culpa de les dones.

Silenci indignat.

— Home... no sé jo si, per exemple, la Segona Guerra Mundial la provocà una dona...

— He dit “la majoria”, però, a banda, sóc jo el que paga les teues minutes.

Silenci, finalment, venut.

— Bé, la Segona Guerra Mundial potser no... però coneixes la història de la Guerra de Troia?