Polsera

La setmana passada, pel carrer, em vaig trobar una polsera. Considerar que era una peça de bijuteria seria un acte de generositat: una goma elàstica travessava una sèrie de perletes de plàstic i una creu, també de plàstic, amb corets i vidrets incrustats.

Una cosa terrible, en definitiva.

Me la vaig fotre a la butxaca i després de dinar amb la iaia, sense pensar-hi massa, li la vaig donar:

— Tinga, per a vosté.

— Açò què és? Un rosari?

— Déu, espere que no... és una polsera.

— Quina preciositat! Açò són els meus reixos?

Vaig dubtar un moment.

— Sí, són els reis, que han arribat amb retard —i vaig marxar com si res.

De nit, però, em va telefonar ma mare:

— Atén, d'on has tret això que li has regalat a la iaia?

— El què?

— Eixa polsera.

— Ah, me l'he trobada pel carrer.

— No pots imaginar-te la nit que ens està donant a ton pare i a mi: que si eres l'únic que ha pensat en ella, que si eres l'únic que està agraït per la feina que fa...

— Hòstia...

— Espera, que ara ve la millor part: li l'ha mostrat a tot el veïnat dient que és un regal del seu nét major.

— Hòstia puta... Però si és horrible! No vull que la gent pense que regale eixa classe de coses...

— I que te l'has trobat pel carrer, fill, que te l'has trobat i que no saps de qui és...

— A vore com ho apanye ara...

— Sí, a vore com ho apanyes...

Al dia següent em vaig trobar la iaia a la porta de casa parlant amb la veïna.

— Hola iaia. Hola tia Inés.

— Ja m'ha ensenyat la iaia la polsera que li has comprat —intervingué Ineseta.

No sabia on fotrem.

— Sí... iaia, entrem, que vull parlar amb vosté.

I una vegada dins de casa:

— Iaia, no pot anar ensenyant la polsera pel carrer.

— Per què no, ma filla?

Vaig callar. Potser abans d'haver dit res havia d'haver desenvolupat un argument.

— Perquè li la poden furtar.

La iaia arrugà el nas.

— Què dius?

— Un lladre. Un lladre pot vore-la i pensar que té més joies a casa i entrar a furtar.

— Ai, Jesús... no ho havia pensat!

— És que hi ha que pensar un poquet les coses... Mire, el millor que pot fer és alçar-la i no traure-la al carrer.

Encara em passa poc.