dijous, 30 de gener del 2014

“Punt i principi de viure sense tu”




Jo què sabia d’alens que se trobaven,
de cabells que s’embullaven,
de mans i de perfums.


He comentat moltes vegades que este bloc té un efecte balsàmic en la meua persona.

Òbric parèntesi patològic. Crec, de fet, que en més d'una ocasió m'hi he referit d'una forma menys eufemística i he parlat directament del valor terapèutic que m'aporta escriure allò que em passa pel cap. Tanque parèntesi patològic.

Reòbric parèntesi patològic. Estic convençut, però, que qualsevol especialista em dirà que no, que açò no em fa bé. Retanque parèntesi patològic.

Per això, quasi al mateix moment que publicava la setmana passada un escrit en el qual provava a descriure com de superat em trobava per culpa del nóvio mallorquí i la intensitat, la sobreexposició i la incontinència amb la qual estava vivint aquell conat de relació ho vaig vore clar i em vaig decidir: havia de posar-hi fi.

Ni era sa, ni era raonable, ni era meditat, ni era madur estar pendent d'una possible relació que no sé on em podria portar, que tenia un munt d'inconvenients i que, més prompte que tard, hauria d'acabar. No calia, en definitiva, que ens torturàrem més.

Esta decisió ha suposat moltes coses: avortar una relació amb una persona que m'agrada, deixar de patir les delicioses taquicàrdies que m'han acompanyat durant l'últim mes, renunciar a un sentiment de felicitat transitòria (perdó per la redundància) com poques voltes he sentit i un grapat més que no vull confessar.

M'ha servit també, però, per a recuperar la meua vida i, sobretot, per a aconseguir parar el temps en el millor moment possible: com més il·lusionat he estat i com més feliç m'ha fet. A partir d'este punt la cosa només podia anar a menys i, sincerament, no sé si haguera pogut pair un altre adéu a les portes d'un puto aeroport.

Abandonar en el millor moment potser és avançar-se al dolor, però també suposa assegurar-se el millor record possible. I serà així.

Al remat, he arribat a la conclusió que, gràcies a la insistència d'anys i panys, he acabat per desenvolupar un sentiment sociòpata i frívol envers les relacions que ara m'impedeix gaudir de qualsevol cosa mínimanent transcendent: no vull perquè no puc i no puc perquè no vull.

I, de veritat, així em va bé.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Saps, tete? Fer textos universals no és tan fàcil com fer-los sobre l'amor. Fer textos universals és posar en paraules el que una persona qualsevol pensa i no sap dir. L'efecte balsàmic no és sols per a tu, és per a tots els qui pensem així però no actuem així, perquè és... poc huma?
Una abraçada, mig humà!

Busca qui t'ha pegat ha dit...

Una abraçada cyborg! ;)

Anònim ha dit...

Et va bé... però et podria anar millor...

Busca qui t'ha pegat ha dit...

Clar, si en lloc de tindre un nóvio a Palma el tinguera al costat de casa m'aniria millor.

Anònim ha dit...

Decepció absoluta.

El Rasoir de les primeres entregues no s'hauria arronsat davant un tros de mar que vos separa. En tot cas, si la separació fos gaire llarga, hauria amanit la impacient espera amb alguna nit de Busca qui t'has follat -per error, per alcohol, per sortiment.

Vaja, una decepció aquest esporuguiment prematur.

Rabosa platejada ha dit...

T´has parat a pensar la gran qüantitat de parelles que han funcionat, que inicialment vivien en llocs diferents?
No et fa por perdre´t una relació, que poster sí que valga la pena, sense abans comprovar-ho? Quedar-te per sempre amb l´interrogant: I sí ....?

Anònim ha dit...

Aquí el mallorquí en qüestió. Existesc, no som un personatge literari. Per això tenc dret a manifestar-me al mateix lloc on es parla de mi ... Tens un missatge que crec que hauries de llegir. Dependrà de tu que els teus lectors coneguin el meu punt de vista sobre allò que va passar. Rasoir és tan humà que s'estima més emprar una màscara amb somriure sardònic perquè no es vegi el seu patiment. No em cau gaire bé, la veritat. P.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails