“Jo
què sabia d’alens que se trobaven,
de
cabells que s’embullaven,
de
mans i de perfums.”
He
comentat moltes vegades que este bloc té un efecte balsàmic en la
meua persona.
Òbric
parèntesi patològic. Crec, de fet, que en més d'una ocasió
m'hi he referit d'una forma menys eufemística i he parlat
directament del valor terapèutic que m'aporta escriure allò que em
passa pel cap. Tanque parèntesi patològic.
Reòbric
parèntesi patològic. Estic convençut, però, que qualsevol
especialista em dirà que no, que açò no em fa bé. Retanque
parèntesi patològic.
Per
això, quasi al mateix moment que publicava la setmana passada un
escrit en el qual provava a descriure com de superat em trobava per
culpa del nóvio mallorquí i la intensitat, la sobreexposició i la
incontinència amb la qual estava vivint aquell conat de relació ho
vaig vore clar i em vaig decidir: havia de posar-hi fi.
Ni
era sa, ni era raonable, ni era meditat, ni era madur estar pendent
d'una possible relació que no sé on em podria portar, que tenia un
munt d'inconvenients i que, més prompte que tard, hauria d'acabar.
No calia, en definitiva, que ens torturàrem més.
Esta
decisió ha suposat moltes coses: avortar una relació amb una
persona que m'agrada, deixar de patir les delicioses taquicàrdies
que m'han acompanyat durant l'últim mes, renunciar a un sentiment de
felicitat transitòria (perdó per la redundància) com poques voltes
he sentit i un grapat més que no vull confessar.
M'ha
servit també, però, per a recuperar la meua vida i, sobretot, per a
aconseguir parar el temps en el millor moment possible: com més
il·lusionat he estat i com més feliç m'ha fet. A partir d'este
punt la cosa només podia anar a menys i, sincerament, no sé si
haguera pogut pair un altre adéu a les portes d'un puto aeroport.
Abandonar
en el millor moment potser és avançar-se al dolor, però també
suposa assegurar-se el millor record possible. I serà així.
Al
remat, he arribat a la conclusió que, gràcies a la insistència
d'anys i panys, he acabat per desenvolupar un sentiment sociòpata i
frívol envers les relacions que ara m'impedeix gaudir de qualsevol
cosa mínimanent transcendent: no vull perquè no puc i no puc perquè
no vull.
I,
de veritat, així em va bé.
7 comentaris:
Saps, tete? Fer textos universals no és tan fàcil com fer-los sobre l'amor. Fer textos universals és posar en paraules el que una persona qualsevol pensa i no sap dir. L'efecte balsàmic no és sols per a tu, és per a tots els qui pensem així però no actuem així, perquè és... poc huma?
Una abraçada, mig humà!
Una abraçada cyborg! ;)
Et va bé... però et podria anar millor...
Clar, si en lloc de tindre un nóvio a Palma el tinguera al costat de casa m'aniria millor.
Decepció absoluta.
El Rasoir de les primeres entregues no s'hauria arronsat davant un tros de mar que vos separa. En tot cas, si la separació fos gaire llarga, hauria amanit la impacient espera amb alguna nit de Busca qui t'has follat -per error, per alcohol, per sortiment.
Vaja, una decepció aquest esporuguiment prematur.
T´has parat a pensar la gran qüantitat de parelles que han funcionat, que inicialment vivien en llocs diferents?
No et fa por perdre´t una relació, que poster sí que valga la pena, sense abans comprovar-ho? Quedar-te per sempre amb l´interrogant: I sí ....?
Aquí el mallorquí en qüestió. Existesc, no som un personatge literari. Per això tenc dret a manifestar-me al mateix lloc on es parla de mi ... Tens un missatge que crec que hauries de llegir. Dependrà de tu que els teus lectors coneguin el meu punt de vista sobre allò que va passar. Rasoir és tan humà que s'estima més emprar una màscara amb somriure sardònic perquè no es vegi el seu patiment. No em cau gaire bé, la veritat. P.
Publica un comentari a l'entrada