dijous, 30 de gener de 2014

“Punt i principi de viure sense tu”




Jo què sabia d’alens que se trobaven,
de cabells que s’embullaven,
de mans i de perfums.


He comentat moltes vegades que este bloc té un efecte balsàmic en la meua persona.

Òbric parèntesi patològic. Crec, de fet, que en més d'una ocasió m'hi he referit d'una forma menys eufemística i he parlat directament del valor terapèutic que m'aporta escriure allò que em passa pel cap. Tanque parèntesi patològic.

Reòbric parèntesi patològic. Estic convençut, però, que qualsevol especialista em dirà que no, que açò no em fa bé. Retanque parèntesi patològic.

Per això, quasi al mateix moment que publicava la setmana passada un escrit en el qual provava a descriure com de superat em trobava per culpa del nóvio mallorquí i la intensitat, la sobreexposició i la incontinència amb la qual estava vivint aquell conat de relació ho vaig vore clar i em vaig decidir: havia de posar-hi fi.

Ni era sa, ni era raonable, ni era meditat, ni era madur estar pendent d'una possible relació que no sé on em podria portar, que tenia un munt d'inconvenients i que, més prompte que tard, hauria d'acabar. No calia, en definitiva, que ens torturàrem més.

Esta decisió ha suposat moltes coses: avortar una relació amb una persona que m'agrada, deixar de patir les delicioses taquicàrdies que m'han acompanyat durant l'últim mes, renunciar a un sentiment de felicitat transitòria (perdó per la redundància) com poques voltes he sentit i un grapat més que no vull confessar.

M'ha servit també, però, per a recuperar la meua vida i, sobretot, per a aconseguir parar el temps en el millor moment possible: com més il·lusionat he estat i com més feliç m'ha fet. A partir d'este punt la cosa només podia anar a menys i, sincerament, no sé si haguera pogut pair un altre adéu a les portes d'un puto aeroport.

Abandonar en el millor moment potser és avançar-se al dolor, però també suposa assegurar-se el millor record possible. I serà així.

Al remat, he arribat a la conclusió que, gràcies a la insistència d'anys i panys, he acabat per desenvolupar un sentiment sociòpata i frívol envers les relacions que ara m'impedeix gaudir de qualsevol cosa mínimanent transcendent: no vull perquè no puc i no puc perquè no vull.

I, de veritat, així em va bé.

dimarts, 28 de gener de 2014

Exposició de fets



DENUNCIA DE LA VÍCTIMA
"Dos chicos se han acercado a ella y a su amiga y uno de ellos, mientras empuñaba una navaja, la ha amenazado diciendo “Dame todo lo que tengas”. Que el primero llevaba unas bragas en la cara, pero que ha podido ver que tenía los ojos verdes, mechas rubias y aspecto de drogadicto.

Que esta persona le dice “Perdona, que vamos muy enmonados y necesitamos dinero para coca”. Que se acerca más y le dice “Perdóname, preciosa” y le da dos besos en la cara".

DECLARACIÓN DEL DETENIDO
"El detenido manifiesta que conoce los hechos que se le imputan, pero que no recuerda nada de estos hechos porque iba muy drogado. Que lo único que recuerda es que le dio un beso a una chica".

Com no m'ha d'agradar la meua feina?

dilluns, 27 de gener de 2014

Trellat i coneixement



Fins ara no he volgut parlar sobre les primàries de Compromís per dos motius: primer, per salut mental; i després, i bàsicament, perquè m'he perdut.

A hores d'ara hem arribat a un punt en el qual no sé quina solució proposa cada tribu interna de Compromís, però tinc clar que la cosa és una miqueta més complicada que una hipotètica rivalitat entre Morera i Oltra per encapçalar la llista autonòmica que tantes ereccions provoca entre els redactors de la premsa valenciana.

Pensar que les primàries de Compromís es juguen únicament entre el Bloc i Inicitiva és de ser terriblement ingenu: la cosa és molt més complexa, però les cúpules han de tindre clar que la gent que estarem cridats a participar-hi hem deixat de banda les sigles més ràpidament del que ho han fet elles, a una banda i a l'altra, i si algú que pretén ser candidat obvia això, li anirà malament.

El futur immediat passa per les eleccions europees i ací no hauria d'haver en principi massa problemes, però hi ha qui sembla decidit a assegurar-se quotes de poder i virregnats de cara a les autonòmiques i municipals de 2015. I això, sincerament, no em sembla presentable: els valencians anem a pams.

Quan arribe el moment de votar els candidats (i eixe moment arribarà encara que ara semble molt llunyà o impossible), els militants i els simpatitzants ho tindrem en compte: deixarem de banda les fílies i les fòbies i ens dedicarem a premiar aquells que han treballat pel consens i a castigar aquells que s'han dedicat a posar pals a les rodes de Compromís i ni els blocs de poder interns ni les quotes de reserva podran evitar-ho.

Prou de barraquetes: necessitem trellat i coneixement.

dijous, 23 de gener de 2014

"La Comunidad Valenciana no es eso"



Per una volta estic d'acord amb Alberto Fabra: “No quiero que se hable de la Comunidad Valenciana por esas dos preciosas chicas (!) que pueden estar representando a una empresa” ha dit en relació a la imatge de dos joves que promocionaven una discoteca de Gandia a FITUR vestides de forma ridícula i farcides de silicona. I ha sentenciat: “La Comunidad Valenciana no es eso”.

I, com deia, estic totalment d'acord: la Comunidad Valenciana és el conseller Blasco segut a la banqueta dels acusats per haver desviat fons destinats a la cooperació internacional; la Comunidad Valenciana és l'alcaldessa d'Alacant en una festa de pijames amb l'empresari Ortiz; la Comunidad Valenciana és el trencadís del Palau de les Arts i un Àgora per acabar; la Comunidad Valenciana és un Molt Honorable que representa la irrellevància i la intranscendència política (amb coach i cuiner); la Comunidad Valenciana són els dotze diputats-imputats que el PP ha col·locat en llistes a les Corts; la Comunidad Valenciana és eixe territori màgic on es tanquen els mitjans de comunicació públics propis i es censuren els de fora; la Comunidad Valenciana són 696.000 aturats; la Comunidad Valenciana és el deliri on es parla iber; la Comunidad Valenciana és on s'humilia les víctimes d'accidents ferroviaris i es menysprea les persones dependents; la Comunidad Valenciana és, per descomptat, un aeroport sense avions; la Comunidad Valenciana és Gürtel, és Brugal, és Emarsa, és Nóos; la Comunidad Valenciana és Bancaixa, la CAM i el Banc de València; i, també, la Comunidad Valenciana són les factures de nyores i llonganisses d'Esther Pastor.

La Comunidad Valenciana, benvolgut Molt Honorable, no són dos xiques embotides en un vestit de lycra; la Comunidad Valenciana eres TU.

  

dimecres, 22 de gener de 2014

Joves




Ahir es van plantar al despatx una parella de iaios que fa uns mesos es van posar a viure al costat de casa.

Perdone vosté que ens presentem sense avisar. Volíem demanar-li una cita començà el vell.
Per favor, no em parlen de vosté. Passen, que els puc atendre ara.

Van seure i el vell va fotre una colzada a la vella:

Parla tu.
És igual, home. Tu i jo ens expliquem igual de malament.
Qualsevol dels dos em va —vaig intervindre

La iaia va prendre aire abans de començar.

Bé, mire, hem vingut a vore'l perquè ens agradaria deixar arreglades unes coses abans de fer-nos vells.

Era inevitable no somriure: els iaios sumaven més de cent cinquanta anys i encara parlaven d'“abans de fer-nos vells”.

La qüestió és que va abaixar la veu la iaia el meu home i jo no estem casats.

Em vaig recolzar a la cadira i vaig sentir una gran admiració per esta parella de joves:

Em fa la impressió que ens entendrem molt bé.



dilluns, 20 de gener de 2014

Sobreexposat




Este cap de setmana m'ha visitat el nóvio mallorquí, aquell que vaig conéixer l'última setmana de desembre a Palma.

Òbric parèntesi promocional. Els detalls de la història mallorquina, per desig dels meus editors, formen part dels textos inèdits de la segona part de Busca qui t'ha pegat. Tanque parèntesi promocional.

Amb esta visita he confirmat les sospites que tenia al cap i que no em fan gaire feliç: la sensació que em queda als llavis, a la pell i als llençols de casa és la d'una sobreexposició sentimental que NO sé com traure'm dels dits.

Durant els dies que vaig passar a Palma era com si algú m'haguera obert el pit amb un bisturí i amb les mans m'espremera el cor per jugar amb ell. Des d'aleshores eixa sensació no ha minvat, sinó que ha crescut dia rere dia des que em va dir que vindria a València en gener i que ha acabat trastornant-me durant tot el cap de setmana.

No em sent còmode quan no puc controlar el que sent. No em sent còmode quan em toca pegar-me un punt a la boca per evitar preguntar allò que vull preguntar perquè qualsevol resposta possible em fa por. No em sent còmode quan el meu cap no para els peus al meu cor. No em sent còmode amb el cor al descobert.

No em reconec quan no sóc capaç de fer una altra cosa que pensar en algú, perquè tinc la sensació de no ser sincer: no sé si el que sent és de veritat, si em dedique a projectar allò que vull sentir, si em comporte com un incontinent emocional o, en definitiva, si estic sentint allò que vull sentir i no allò que veritablement hauria de sentir. No sé si em faig trampes al solitari.

Em fa, però, més por el contrari: no vull imaginar-me que els sentiments que experimente són versemblants, que la intensitat amb la qual visc determinats fets o les expectatives que diposite en algú puguen tindre la transcendència sentimental que em figure que tenen o que es corresponen efectivament amb la realitat que el cor, els budells i el sexe em fan sentir.

No vull sentir tant.

dimecres, 15 de gener de 2014

Blasco i Mireia




Durant els set anys de govern de ZP, i no només durant el trienni negre de la segona legislatura, fins i tot aquells que podem presumir de no haver votat mai socialista havíem de suportar un discurs que fregava l'odi per part de la dreta popular.

Eixa dreta social, instigada i embravida per la dreta mediàtica i política, acusava ZP d'haver trencat la família, d'assassinar xiquets a tothora i d'adoctrinar fetus a les escoles (o era al revés?), de trair els morts d'ETA o d'haver afonat Espanya com a pas previ a desintegrar-la, de forma que aquells que parlem de política mentre ens fem el café ens trobàvem massa sovint discutint sobre coses increïbles i situacions imaginàries.

Òbric parèntesi. I la cosa, com a exercici clínic, resultava prou esgotador. Tanque parèntesi.

Amb l'arribada de la dreta a la Moncloa i, sobretot, amb l'esclafit dels casos de corrupció que esguiten pràcticament tot el PP, aquella gent que anunciava l'apocalipsi no va callar, però sí que va canviar el discurs: van passar del desastre socialista al “tots els polítics són iguals” per provar a camuflar que el PP no solucionaria la crisi, no impediria que les dones avortaren (només ho dissimularia), faria les mateixes (o pitjors) retallades que féu el PSOE, deixaria que els gais més integrats continuarien casant-se, negociaria amb ETA o no sabria com traure's dels dits la deriva independentista de Catalunya. I a més a més, acabaria imputat per corrupció fins i tot l'electricista del carrer Gènova.

Convé lluitar contra eixe discurs, el de que tots els polítics són iguals, per salut democràtica i higiene intel·lectual (o viceversa), i perquè resulta terriblement fàcil.

Al País Valencià vam viure l'enèsim exemple la setmana passada a la sala de vistes del Tribunal Superior de Justícia: mentre el diputat Rafael Blasco, que ha estat huit voltes conseller de la Generalitat, declarava per la seua implicació en una trama que desviava fons públics que havien d'haver-se destinat a pous d'aigua a Nicaragua, la construcció d'un hospital a Haití o a la lluita contra la sida a Àfrica i que van acabar a les butxaques dels seus amics, entre el públic es trobava Mireia Mollà, diputada de Compromís per Alacant, justament la mateixa circumscripció que ha ofrenat a les Corts set imputats per corrupció del PP.

Mireia Mollà i la socialista Clara Tirado són les responsables que este cas haja pres la dimensió que té, denunciant-lo en 2010 i col·laborant amb la fiscalia i l'acusació popular i revisant centenars d'expedients i milers de fulls.

Em vaig trobar Mireia al TSJ el dia que declarava Blasco. S'havia pintat les poques ungles que li quedaven de groc i no podia dissimular els nervis. “No he dormit en tota la nit”, em va dir mentre ens passava pel costat un dels advocats dels acusats, aquell que va suggerir al seu client la possibilitat de violar-la.

Quan algú em diga que tots els polítics són iguals li preguntaré si considera que Blasco i Mollà ho són, perquè per a mi no són ni de la mateixa espècie.





Fotos del dia de declaració de Blasco, per J. Cárdenas al Levante

dilluns, 13 de gener de 2014

Maduresa emocional




Qualsevol que em conega sap que sóc una persona insensible i freda.

No sé com t'ho fas, però després de parlar amb tu se'm queda un somriure idiota a la cara.

Quan conec algú m'agrada ser realista, tocar de peus a terra i no deixar-me portar per l'emoció.

Queden quatre dies.
Dus el compte?
És clar.

No hi ha cosa que deteste més que la gent que no sap viure les relacions d'una forma madura.

Estic fent la llista de la compra.
Què penses comprar?
Un muntó de coses: llet, salmó, pa, un mallorquí guapo, fruita, formatge...

Per no parlar d'aquella gent que viu la vida d'una forma mel·líflua i edulcorada.

Tinc ganes de vore't.
Tenc ganes de veure't.

Si no fóra perquè este cap de setmana tindré el meu mallorquí a casa, ara mateix m'odiaria.

Hui t'he imaginat en pijama per ma casa.
Doncs no pensava portar-ne...

dimecres, 8 de gener de 2014

És la dreta



Una de les convencions dels analistes polítics és que les eleccions a Espanya les decideixen uns dos milions de votants de centre que poden passar del PP al PSOE (i a l'inrevés) amb la mateixa facilitat que té un ecs!conseller de Camps per acabar imputat per corrupció.

Les dades així ho demostren: la suma dels resultats de PP i PSOE en les tres últimes eleccions generalíssimes, per exemple, no ha baixat en cap cas del 70% del vot directe, el qual s'ha traduït en, almenys, un 80% dels escons al Congrés: el 2004 van sumar el 80,3% del vot vàlid i 312 escons dels 350 de la cambra baixa; el 2008, el 83,81% del vot i 323 escons; i el 2011, el 73,39% i 296 escons.

Òbric parèntesi. Sí, és cert que totes les enquestes pronostiquen que el 2015 el bipartidisme caurà considerablement, però això encara està per vore. Tanque parèntesi.

Si això és així i acceptem que l'electorat de centre (ajudat pel sistema de circumscripcions provincials) és qui decideix qui governa Espanya, sorprén una mica el tarannà de les últimes iniciatives legislatives del govern del PP, com ara la bateria de lleis de caràcter repressiu (especialment la Llei de Seguretat Ciutadana o la reforma del Codi Penal) i, sobretot, la reforma de la regulació de l'avortament presentada per Gallardón abans de Nadal, perquè no fan una altra cosa que espantar eixe electorat que justament els ha donat la majoria.

Este suposat contrasentit, però, té una explicació: si fins ara també era admés per tothom que el PP agrupava tooooota la dreta espanyola, des de la moderada fins la més beata i salvatge, la irrupció de dues forces conservadores, populistes i pretesament ambigües, com són UPyD i els Ciudadanos de Rivera, que ja ha anunciat el salt a la política nacional des de Catalunya, amenacen este control hegemònic que el PP tenia de la dreta electoral.

Òbric un altre parèntesi. No vull dir amb això que UPyD traurà un diputat per Zamora, però, per exemple, la candidatura de Ciudadanos sí que pot fer mal al PP a províncies com ara Barcelona, València o, també, Madrid, on UPyDance ja guanyà 4 escons el 2011. Tanque parèntesi.

Al desgast que suposa l'exercici del govern i la corrupció generalitzada al seu si (que s'ha materialitzat, per exemple, en un escorcoll a la seu del partit durant tota una nit), el PP ha de sumar un altre problema: fa mesos que paga l'oposició boja i destrellatada que féu a ZP amb temes tan sensibles com ara la unitat nacional o la lluita antiterrorista i que ara col·lapsen les tertúlies de la caverna a propòsit de la moguda/consulta sobiranista de Catalunya i la decisió d'Estrasburg de deixar en evidència els tribunals espanyols per haver-se tret de la mànega eixe invent de la doctrina Parot i que s'ha traduït en l'eixida de desenes de terroristes de presó.

Estos dos temes tan sensibles per a la dreta social suposen un desgast per a l'ala conservadora del PP, que veu com determinats mitjans cavernícoles que fins ara els eren fidels han optat pels grupuscles/cavalls més radicals: no és cap secret la predilecció del director d'El Mundo per UPyD i també hem vist com Albert Rivera passa més temps als platós de la caverna del TDT que al Parlament de Catalunya fent feina com a diputat.

En resum, el PP ha intentat mantindre compacta la seua massa social amb una solució de fetus (malformats o no) i ha arriscat el centre electoral a canvi de mantindre la part més ortodoxa, però el resultat resulta terriblement incert.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails