Patxi, a mi pesar

No volia parlar del tema de la setmana: preferiria contar que les baranes de RasoirHouse són una meravella, que les portes són tan boniques que m'entren ganes de passejar-les per carrer o que m'he gastat una quantitat obscena de diners en el moble del meu bany.

M'agradaria més (encara!) informar de tots els detalls del clau que vaig fotre anit amb el meu NIF, perquè fou tan violent i apassionat que encara hui em fan mal les cames o que hem superat la nostra primera crisi de parella perquè no vaig voler acompanyar-lo a un sopar social.

Però no puc: he de parlar de Patxi.

I he de fer-ho perquè en un moment donat (massa recent) em vaig sentir de veritat atret pel seu discurs i perquè, encara hui, em sembla allò que es diu una bona persona. I encara pitjor: un bon polític.

I potser és per això perquè no li perdone el pacte de govern subscrit amb el PP per fer-se amb la lehendakaritza del País Basc, ja que, més enllà d'haver portat el PP (i de rebot UPyD) a jugar un paper principal a Euskadi, el més greu ha estat el discurs que ha alimentat i potenciat a la Confederació Ibèrica de Nacions i que es repeteix fins la nàusea a totes les tertúlies polítiques espanyoles: el canvi.

Així, estos últims dies hem hagut d'escoltar vertaderes animalades per part d'aquells als quals cal pressuposar-los una mínima capacitat analítica en relació al canvi de signe polític a Euskadi, com ara que el principal problema del nou executiu és que la majoria dels funcionaris són nacionalistes (!) o que, finalment, la transició (i la democràcia) ha arribat al País Basc perquè el PNB abandona el poder després de 30 anys (!!!).

Fa temps que els tertulians dels mitjans de comunicació es limiten a opinar sense fonament i no són capaços de basar-se en l'anàlisi i en el coneixement per emetre els seus judicis. Entenc que estos periodistes (o no) cobren un grapat de centenars d'euros no per dir allò que han de dir (com sí que han de fer els polítics), sinó per jutjar la realitat des d'un punt de vista objectiu. O almenys com més objectiu possible.

Així, resulta un insult a la intel·ligència dir que al País Basc s'ha produït un canvi ideològic perquè per primera vegada el PP i el PSOE tenen majoria a Vitòria. Millor dit: és cert que els diputats dels partits espanyols sumen la meitat més un dels 75 diputats de la cambra basca, però cal dir tot seguit que això ha estat possible perquè ha hagut gairebé un 10% de vots nuls i tots sabem per què.

De la mateixa forma, no es pot dir que la transició arriba enguany a Euskadi perquè es produeix un canvi de govern, mentre Andalusia, Extremadura i Castella continuen governades pel mateix partit des de les primeres eleccions autonòmiques (i algunes encara abans), sobretot si tenim en compte que els socialistes bascos ja van formar part del Govern basc i que fins i tot la boja de Rosa Díez fou consellera.

Igualment, la dreta espanyola sembla haver trobat en López un nou referent espiritual quan fa només uns mesos celebraven que haguera de visitar el jutjat acusat de connivència terrorista per haver-se reunit amb Batasuna.

Exemples del destrellat i de com els tertulians (mai més analistes polítics) es limiten només a opinar en tenim a dreta i a esquerra, però el premi gros se l'emporta l'inefable director d'El Mundo, Pedro J. Ramírez, que anit des de VeoTV assegurava compartir l'opinió del representant d'UPyD a Euskadi quan qualificà el cupo basc (un sistema de finançament establert a la sacrosanta Constitució) de reaccionari, insolidari i no sé què més.

Ramírez, director d'un diari grog però important, a més de compartir esta opinió, afirmava que no era tolerable que a Espanya el sistema tributari fóra diferent segons les fronteres autonòmiques, però no feu referència al fet que la seua amiga Esperanza Aguirre es passa el dia rebaixant impostos per guanyar competitivitat sobre les comunitats veïnes.

Fa temps que vam decidir que no ens mereixíem els polítics que patim, però sembla que cada dia ens mereixem menys esta casta periodística: per escoltar opinions injustificades ja teníem els polítics.

Antropologia d'anar per casa

Em quede amb els de dalt, clar.

Els programes de coaching són una mena de realities disfressats d'autoajuda i d'una pretesa utilitat pública que en realitat és inexistent i l'especialista en el gènere en la televisió espanyola és Cuatro, la cadena que durant una temporada no podia deixar de veure.

Així, si no teníem prou amb programes com Supernanny (que quan érem joves seria Superhòstia), El encantador de perros (o Fuig, xixo!) i SOS Adolescentes (o Mientras vivas en mi casa harás lo que yo diga) ahir la cadena de Prisa estrenava Perdidos en la tribu, el format del qual és ben senzill: el programa envia tres famílies de classe mitjana i nivell intel·lectual sota zero a passar 21 dies a tribus primitives d'Àfrica i d'Àsia: dues al desert de Namíbia i la tercera a una illa d'Indonèsia.

La gràcia del programa no és que les famílies concursants facen un curset intensiu d'antropologia i aprenguen els costums primitius, sinó sotmetre'ls a tota mena de putades: menjar cucs, matar animals, fer-los dormir al terra i aconseguir que els pares puguen evitar la venda de les seues filles als millors caçadors de la tribu.

Es tracta, doncs, d'espectacle pur i dur, amb una lleugera pàtina de supervivència, unes gotes de suposat esperit familiar i un fum de frases meravelloses, com ara quan una indígena indonèsia comparava el color de la pell dels concursants amb el de les plomes de les seues gallines o quan una xoni d'Igualada afirmava en relació amb la tribu d'acollida de Namíbia: Sí, claro: tengo mucho en común con esta gente, porque al fin y al cabo todos somos humanos, ¿no?

En efecte, tots són humans, però alguns semblen més neandertal que els altres.

És la grip el pitjor que ens podia passar?

Per descomptat que no és la grip el pitjor que ens podia passar, ja que els valencians tenim moltes coses de les quals preocupar-nos abans d'una suposada pandèmia, sobretot si observem de prop el nostre desolador i miserable panorama polític.

El meu amic Andreu, entre banyes i veròniques, s'ha fet ressò de dos notícies que cal sumar al reguitzell de notícies freak que diàriament genera la política valenciana, encapçalada pel cada-dia-menys-Honorable Francisco Camps i la seua trama de prêt-à-porter.

Si un bon dia el president de la Diputació de València i alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus (o era ruc?) feia una passa més enllà en el seu discurs cada dia més simiesc i es despenjava amb exabruptes més propis d'un homínid que no pas d'un destacat càrrec polític, en assegurar que pensava rematar (sic) el professorat que ha protestat contra la política educativa del Consell, el PSPV liderat per Jorgito Alarte ens pegava una bufetada en la cara.

Així, qui es ven com l'alternativa al PP a València i pretén convéncer-nos que serà el proper president de la Generalitat Valenciana, ordenà votar els diputats del PSPV contra una proposta del grup Compromís perquè la Generalitat se sumara a l'Institut Ramon Llull, que promou el català arreu del món i que compta amb el suport dels governs català i balear.

Esta por d'Alarte a ser identificat com catalanista (sic) cal sumar-la al nou rumb que han donat els socialistes valencians a temes com el de l'aigua i el recolzament a la política de transvasaments i que posa en evidència quina és l'estratègia del PSPV per guanyar les properes eleccions: semblar-se tant al PP per confondre el votant conservador i fer-se amb el vot d'aquells que pensen votar el PP i no saben reconéixer el logotip de la gavina.

Hem arribat a un moment, doncs, en el qual aquells partits que juguen un paper a l'esquerra del PSPV han de reivindicar la seua feina i, d'una vegada, oferir-se com la vertadera alternativa a la dreta cavernícola i corrupta de Rus i de Camps, ja que el PSPV ha demostrat una vegada més que no podem comptar amb ell.

Per a consolar-nos, almenys, sempre ens quedarà Itàlia.

Vanitas vanitatis et omnia vanitas

Este matí prenia el sol a la platja en companyia d'uns quants amics, entre els quals es trobava M. i la seua novia, a la qual, tot i conéixer ben poc, em permet el luxe d'atribuir un important grau de bolsor.

- Me tengo que quitar esta barriga como sea -ha dit M.

En qualsevol altra situació hagués contestat, però en este cas he pres el comentari d'M. d'una forma insultant, ja que el meu amic és susceptible de resultar atractiu per a qualsevol persona que no el conega suficientment.

- Cari, haz el favor de callar un ratito -ha intervingut la novia d'M- que estoy tomando el sol.

Però M. ha obviat el consell de la novia i ha continuat:

- Y me tengo que depilar las piernas pero ya, que parezco un puto oso -ha dit mentre es passava les mans per unes cames que només deixaven veure quatre pèls mal comptats.

- Deja de molestar, cari. ¿No ves que Martí está leyendo un libro? -ha tornat a intervindre la novia, en esta ocasió posant-me pel mig.

- A Martí no le molesto, ¿a que no, tío? -i abans de deixar-me contestar que sí, que sí que em molestava, ha dit a la novia: Y a ver, bonita, cuando me haces las cejas, que ya toca, ¿eh?

I tement que en qualsevol moment la novia-estetista traguera unes pinces de la bossa i es posara a fer-li les celles allí mateix, he tancat el llibre i he amollat:

- Mira, M., para eliminar esa barriga no veo otra solución que un balón intragástrico de esos que anuncian por la tele y para las cejas... pues mira, qué quieres que te diga, cuando te pongas la cera en las piernas te dejas un pegote en la cara y así aprovechas, pero coño, déjame leer un rato.

I és que sembla que la platja trau el pitjor de nosaltres.

Imatge de Mario Sierra

A. i John

El meu amic A. m’ha copiat una conversa seua de messenger per comentar:

A. diu:

Tens novia, novio?

John diu:

Tinc novia

A. diu:

Bé, no sóc gelós

(…)

John diu:

És per això que quan et deia que si és per sexe, no busco gaire cosa, només algo molt light

A. diu:

Què entens per light? Una abraçada?

(…)

A. diu:

No t'agrada el sexe oral?

John diu:

Fa molts anys que no ho he fet, però sí que m'agrada, però no busco sexe oral ara, ja que no em vull arriscar a agafar qualsevol tonteria, si no com li explicaria a la meva novia?

(…)

John diu:

M'agradaria trobar un amic amb qui tenir confiança, i si hi hagués bon rotllo llavors potser fer una mica de jocs, carícies, massatges, i fer-nos unes palles junts…

A. em copia la conversa i em pregunta: li dic que es compre un peluix?

Rasoir diu:

Clar que sí! I, per cert, crec que vaig a penjar estar conversa al bloc.

El meu amic A. ha trobat, doncs, la joia de la corona: un heterosexual, aprensiu i escrupolós, tot i que em vénen al cap molts altres qualificatius per a este John.

Converses per riure

Els valencians que encara gaudim de cert esperit crític tenim dos opcions davant la transcripció la setmana passada d'unes converses entre el cada dia menys Honorable Francisco Camps i una persona que porta per àlies El Bigotes (sic). 

 

Estes dues opcions serien o bé fer-se l'indignat pel nivell al qual està rebaixant el nostre President (i la resta d'implicats, sobretot l'inefable Ricardito Costa) la imatge de les nostres institucions o bé prendre-s'ho com una broma.

Donat que ja estic cansat de sentir-me ofés, atacat i avergonyit per aquells que ens malgovernen i que cada cop que m'indigne arrugue el front i marque més línies d'expressió, he decidit optar per la segona opció que em queda: prendre-m'ho com una broma i riure.

Així, cada cop que repasse la transcripció de les converses i imagine el cavaller Bigotes llepant d'una forma humiliant el cul del President, que fa ús d'un llenguatge impropi de qui és capaç de no perdre's una processó a qualsevol racó del País, i a la seua dona meravellada per la generositat dels seus regals, no puc evitar riure i somriure i dubtar sobre si algun dia coneixerem a fons tots els detalls d'esta història tan freak, tan surrealista i tan bizzarra.

Si algú es pensava que el PP valencià havia tocat sostre i que no era possible superar aquella idea destrellatada d'oferir Educació per a la Ciutadania en anglés i l'atac general a l'educació pública o la dèria dels populars per combinar els esdeveniments internacionals i el trencadís blanc de Calatrava amb el desmantellament dels serveis públics del País o les cimeres amb la Regió de Múrcia i els obstacles a la normalització lingüística estava molt equivocat: i és que hem arribat a un punt en el qual fins i tot la corrupció del PP valencià fa riure.

I tampoc ens va tan malament, veritat?

De rates

Molts han pogut pensar que l'espantada protagonitzada la setmana passada per Rosa Aguilar, que ha saltat de l'ajuntament de Còrdova a la Junta d'Andalusia i, per tant, d'Izquierda Unida al Partit Socialista andalús, és una actitud pròpia d'un rosegador i no d'un polític conseqüent i íntegre.

Les rates no són només uns dels animals més odiats per la gran quantitat de malalties que porten, sinó una espècie amb un instint de supervivència més que accentuat. És per això pel que es diu que les rates són les primeres en abandonar un vaixell quan és a punt d'afonar-se.

Este tret, que molts vinculen amb la covardia, ben pensat és indicatiu d'una intel·ligència gairebé humana, d'una capacitat innata d'adaptació i d'unes ganes de viure (i de sobreviure) fantàstica.

El vaixell d'Izquierda Unida fa massa temps que va a la deriva, sense cap persona capacitada per endreçar el rumb de la que fins ara ha estat la tercera força política espanyola, i dic fins ara perquè amb tota probabilitat el partit de política ficció de Rosa Díez superarà en vots IU en les eleccions europees de juny.

A més de viatjar sense rumb, IU en general i Esquerra Unida del País Valencià en particular, han posat en evidència en els últims anys un comportament suïcida, caníbal i caïnita que ha acabat per desil·lusionar el votant i per sumir el partit en una depressió col·lectiva.

El caïnisme és un comportament que té lloc, sobretot, entre espècies d'aus rapinyaires i que suposa que el pollet més gran elimina els germans menuts per assegurar la seua pròpia supervivència. Pot semblar cruel i despietat, però la natura és així i els resultats són positius per a l'espècie.

En política, però, la utilitat del caïnisme és inexistent, com ha posat de relleu l'experiència a l'esquerra del PSOE al País Valencià i, en lloc de millorar l'espècie mitjançant la selecció natural d'individus, ha acabat per sumir les expectatives polítiques de l'esquerra en el fang i per portar els diferents partits a una situació crítica de perill d'extinció.

Rosa Aguilar podrà ser considerada una rata per haver abandonat a la seua sort el vaixell on viatjava just quan és a punt d'afonar-se, però no puc evitar preguntar-me si un cop amb l'aigua al coll el millor no és pegar a fugir.

Sant Jordi!

La majoria dels valencians, i jo no constituïa cap excepció a aquella majoria fins la ben poc, de la mateixa forma que ens perdem passejant per l'Eixample barceloní, que mai llegim ni La Vanguardia ni El Periódico, i no que sabríem identificar correctament ni tres comarques a un mapa mut de Catalunya, estem convençuts que el patró de la Diada de Sant Jordi podria ser perfectament Sant Jordi Pujol.

Amb el temps, però, i després d'haver establert amb la ciutat de Barcelona una mena de relació adulta i adúltera, comence a orientar-me a Eixample, a fullejar de tant en tant la premsa catalana i a conéixer algunes comarques per alguna cosa més que el nom.

Pel que fa a la Diada de Sant Jordi, i deixant de banda l'exMolt Honorable, ha fet falta estar convidat a signar llibres per gaudir d'un dia que fa que els catalans isquen al carrer i, el més difícil, que es gasten els quartus en milers de llibres i de roses.

Vaig arribar a Barcelona a migdia, i només eixir del metro a plaça Catalunya vaig notar com el calor d'un dia xafogós i l'olor típic de la flor fresca envaïen l'ambient.

Seria inútil negar que estava nerviós i, per deixar ben palés el poc coneixement que em queda, em vaig lliurar amb fruïció a un tractament contraindicat i contraproduent: després de tres cafés vaig començar a abusar del vodka abans de les quatre de la vesprada, de forma que la cal·ligrafia que vaig usar per signar els llibres seria una prova de càrrec suficient per demostrar el meu estat alcohòlic.

Es va apropar molta gent a la parada que l'editorial havia muntat al passeig de Gràcia: alguns eren coneguts, a uns altres els vaig conéixer allí mateix, hi havia qui venia amb cita prèvia i qui s'apropà de casualitat.

A tots, de veritat, mil gràcies!

Quina por, no?

Sí: quina por!
I quina emoció!

Ikea Måndag: un dilluns a Ikea

El dilluns a Ikea em va deixar desfetet i vaig poder comprovar tots el tòpics que es diuen sobre la cadena sueca de mobles i que el monòlegs han explotat més que les propietats del menjar dels avions. 

 

La incomoditat és el principal tret d'Ikea: has de passar hores amb un llapis minúscul que escriu malament prenent nota de números de secció i de corredors, de referències i de colors, i després anar a un magatzem a carregar els teus mobles i a continuació provar a encaixar tota la compra en un cotxe. De bojos.

No m'ho vaig passar gens bé per diverses raons: la primera és que havia de comprar moltes coses. Imagine que no és el mateix passar una vesprada a Ikea pensant quin model de got -amb nom impronunciable- vols comprar que no portar una llista ben llarga i comprovar que no tens temps per a tot.

Tampoc vaig gaudir de l'experiència perquè, tot i ser dilluns, l'Ikea estava a parir: no es podia passejar tranquil·lament, ni portar el carro sense topetar amb altres carros, ni evitar les cues a les caixes.

El que sí que em va fer molta gràcia fou comprovar la quantitat de valencians que havien decidit passar la festivitat de Sant Vicent a Múrcia, de forma que en determinats moments no tenia la impressió d'estar fora de casa: de fet, vaig escoltar més valencià a l'Ikea que a qualsevol sessió de les Corts Valencianes, cosa que d'altra banda no és massa complicat.

Ara tinc RasoirHouse plena de caixes de cartó i tampoc sé ben bé com fer front al moment del muntatge: una mica de por sí que em fa.