We(Queer)end

Dissabte nit tenia dos compromisos ben diferents: un amic celebrava una festa estiuenca sense cap altra pretensió que la de passar-ho bé i una amiga celebrava l'aniversari. En tots dos actes, però, l'element gai era el predominant, tot i que d'una forma ben diferent.

A la festa d'aniversari em vaig fer el sorprés per la quantitat de gais que hi havia en l'aniversari d'una xica heterosexual i ho vaig comentar amb el seu marit:

- No hay tantos gays -em va mentir descaradament el meu amic.

- ¿Cómo que no? Si esta fuera la proporción real de homosexualidad en la raza humana, la capacidad de supervivencia de la especie sería nula, tío.

En la festa del meu amic, però, vaig descobrir una nova subespècie marica que em cridà poderosament l'atenció. Per descriure-la només diré que en veure els primers elements no vaig poder evitar pensar -en veu alta- per què l'amfitrió replegava gent que semblava viure pel carrer, entre caixes de cartó i diaris vells.

Es tractava, com algú ja podrà imaginar, de mariques amb un pseudoestil punk: amb pentinats impossibles, quilos i quilos de ferralla per la cara i litres de tinta de tatuatge pel cos, combinats amb una aparent relaxació dels costums higiènics més elementals.

Amb la copa ple de vi (i de cinisme benpensant) no vaig poder evitar preguntar a un amic com es pot guanyar la vida una persona que opta per una estètica tan poc convencional (estic mossegant-me la llengua per no dir allò que pense, que conste) i fins i tot una miqueta agressiva, però el meu amic -sense vi a la copa, però amb més cinisme- em digué:

- Estic convençut que els pares d'estes persones són membres del consell d'administració d'un parell de multinacionals, així que no han de treballar: només han d'esperar que els seus pares els facen una transferència amb els dividends de les accions.

Vam riure i vaig sentenciar:

- Sí, clar, són el que es coneix com el 'gai dels dividends'...