dimarts, 13 de juliol de 2010

Confessió pública

La setmana passada vaig sopar a casa d'una parella de jovençans, açò és: casats de ben poc, en companyia d'un grup d'amics.

Fou una vetllada correcta i distesa, sense pretensions i amb una conversa lleugera, fins que en un moment donat la jove esposa interrompé la ciacciara i amb els ulls mirant al terra exclamà sense que ningú haguera preguntat:

- Mi marido come a escondidas.

Un cop em vaig recuperar de l'exabrupte, vaig estar temptat d'amollar que això explicava el volum que el meu amic havia guanyat des que va dir allò de “sí, vull” en una cerimònia que em vaig perdre per passar-la al bar que hi havia al davant de l'església, però vaig pensar que potser encara era massa prompte per fer broma sobre la confessió pública d'un desordre alimentari.

La resta dels convidats vam obviar conscientment el comentari de la jove esposa i vam continuar amb el sopar com si no res haguera passat, però estic segur que el mateix pensament corria les nostres ments: si algun dia arribe a este extrem de patetisme, per favor, que algú em fota un tret al cap.

5 comentaris:

Clidice ha dit...

jopeta, això és un drama i no els de Sautier Casaseca! glups!

marta (volar de nit) ha dit...

el tret pel desordenat o per la que ho ha xerrat?

rogerbcn ha dit...

guapu!!!!
per aquí estic ja!

una abraçada forta

Anònim ha dit...

jo et puc fotre el tret sense que haguis d'arribar a estos extrems de patetisme. Vols ?

Busca qui t'ha pegat ha dit...

gràcies a tots per comentar!
anònim, et trobava tant a faltar!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails