dimarts, 6 de juliol de 2010

Fugir de la conversa

Mon pare porta uns dies comportant-se de forma estranya. Em fa la impressió que vol parlar amb mi i preguntar-me o, pitjor encara, contar-me alguna cosa i que no gossa a fer-ho.

La nostra relació, catastròfica durant molts anys, a poc a poc ha trobat el seu punt ideal d'imprecisió i d'equilibri per evitar retrets, blasfèmies o parricidis en grau de temptativa.

Ha costat molt, però ara ens entenem, ens divertim i podem xarrar de qualsevol cosa que siga suficientment intranscendent per no comprometre'ns, ja que no hem perdut de vista que som família i que les relacions familiars estan presidides per la crítica destructiva i la condescendència, i si mon pare i jo ens semblem en alguna cosa és justament en una capacitat prou limitada per acceptar crítiques i per la repugnància que ens genera la condescendència.

Així, no sé si mon pare haurà notat que he passat uns dies més trist i no s'ha atrevit a preguntar-me què em passava o si ha escoltat 'alguna cosa' que no acaba d'assumir i prova a fer-se l'ànim per tractar el tema. O pitjor, que hi ha alguna cosa que vol compartir amb mi, com una mena de revelació familiar, de la qual, n'estic segur, no tinc cap necessitat de saber-ne res.

Per la meua part, centre els meus esforços a evitar qualsevol oportunitat propícia perquè mon pare i jo fem allò que no ha de fer mai un pare amb el seu fill: parlar seriosament. I de moment està funcionant.

L'altre dia, però, vaig sopar a casa dels meus pares i quan era a punt de marxar mon pare s'oferí voluntari per acompanyar-me a la meua, és a dir, per recórrer els dos-cents metres que separen una porta de l'altra i em vaig adonar que allargava de forma innecessària la conversa lleugera que manteníem, com si esperara el millor moment per amollar allò que veritablement volia tractar i no gosava.

Un cop a la porta de ma casa vaig percebre que era a punt de fer-ho, que era punt de dir-me eixa cosa que no vull saber o que no vull haver de contestar, i vaig aprofitar un silenci brevíssim per fugir i me'l vaig deixar al carrer amb la paraula a la boca.

Des d'aquell moment crec que mon pare ha reconsiderat la seua intenció i ha vist que parlar d'allò (siga el que siga) amb mi no portarà enlloc i crec que ha decidit deixar-ho estar.

Per si de cas, i fins que no veja que la idea estúpida de tindre confidències amb el seu fill desapareix totalment del seu cap, he optat per evitar situacions compromeses que podrien generar moments d'intimitat incòmoda, com els moments-bricolatge, tot i que tinc una perxa i un parell de quadres per penjar a la paret del vestidor i necessite de la seua ajuda.

Ben mirat, no és una cosa urgent i tant fa si els penge abans o després d'estiu. Podré esperar.



1 comentari:

Clidice ha dit...

ni ens imaginem el mal que han fet les punyeteres pel·lícules americanes! allò del "fill meu, abans de morir vull dir que t'estimo", coi! si que n'és de tarat el fill de 45 anys que hores d'ara no ho sap! ai, com ens hem de veure!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails