dimecres, 28 de juliol de 2010

Fecunditat caribenya o l'estupidesa i la mala sort

He dit en més d'una ocasió que la majoria de les vegades que els advocats intervenim en algun judici és conseqüència de la mala sort o, directament, de l'estupidesa humana. Així, necessita un advocat l'estúpid que decideix solucionar els seus problemes conjugals a colps i no amb la raó; necessita un advocat qui té la mala sort de llogar un immoble a un deshonrat que deixa de pagar l'arrendament; necessita un advocat qui és enxampat al volant completament borratxo...

En moltes ocasions, però, es dóna la circumstància que la necessitat d'un advocat és conseqüència d'una barreja perfecta de tots dos factors: de mala sort i d'estupidesa, com el no-cas que vaig haver de tractar ahir.

Òbric parèntesi. La diferència entre un cas i un no-cas és que al segon la intervenció d'un advocat és absolutament (encara més) prescindible i té una connotació més pròpia de guia espiritual que no pas d'assessor jurídic. Tanque parèntesi.

Així, l'altre dia em va telefonar un jove dominicà de 25 anys perquè una compatriota seua per a la qual vaig obtindre un bon pessic mensual d'euros recomanà el meus servicis:

- Verás, Màrtin, -els clients sud-americans em diuen així, a l'americana- tengo un problema muy grande: mi novia está embarazada.

El problema, en realitat, no era l'embaràs de la xica, també dominicana, sinó la seua edat, ja que compta amb només quinze anys i el xic ara temia que els seus pares el denunciaren per haver abusat de la jove adolescent.

- Si la relación ha sido consentida no hay problema: a los quince ya se puede practicar sexo sin que se considere abuso -vaig explicar.

- Mi reina y yo lo tenemos todo documentado en Tuenti.

- Madre mía.

El xic m'explicà que la xiqueta descartava completament l'opció d'avortar perquè 'no es una asesina' (!) i que tots dos havien decidit continuar avant amb l'embaràs i amb la relació i pretenien blindar-se d'alguna forma contra els inconvenients que pogueren sorgir.

En un moment donat de la conversa, quan el deliri arribava a extrems increïbles, el dominicà m'explicà de forma exageradament gràfica com havia passat:

- Pues muy sencillo, Màrtin: se nos rompió la protección y aunque lo eché todo fuera, algo debió quedarse dentro.

Tot just com deia: una barreja perfecta d'estupidesa i de mala sort. O potser més estupidesa que no pas mala sort.



2 comentaris:

Clidice ha dit...

La realitat és aquesta, ens agradi o no als que vivim en universos paral·lels. No sé si envejar-te o plànyer-te :)

Busca qui t'ha pegat ha dit...

enveja'm, enveja'm... que els trauré els quartus! ;)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails