dijous, 7 d’octubre de 2010

Mujeres ricas

Ahir tornà a la Sexta el programa que l'any passat aconseguí indignar-me i tornar-me completament boig al mateix temps: Mujeres ricas.

El format és ben senzill: es tracta d'una mena de docu-show-reality, més guionitzat que la vida de Belén Esteban, i que pretén contar-nos el dia a dia de la vida d'un grapat de dones que només tenen en comú haver-se casat amb homes fastigosament rics.

Òbric parèntesi. Per ser més precís podria haver dit: “haver-se casat” o “haver-se casat i haver-se divorciat a continuació d'homes fastigosament rics”. Tanque parèntesi.

La intenció del programa, com deia, no té cap component pedagògic i es limita a fer escarni d'unes dones que porten un ritme de vida que resulta obscé per als temps que viu la massa social (incloent-hi la maltractada classe mitjana) però que aconsegueix amb escreix la seua funció: entretenir l'espectador.

Les protagonistes són dones que no treballen, que no tenen rubor a manifestar-se com paràsites dels seus homes, que gasten diners sense mirament i que, tot i cultivar una ignorància insultant, han aconseguit trobar la fórmula de la felicitat: ignorar les coses importants de la vida i en canvi donar-li tota la transcendència del món a les coses més insignificants, de forma que l'elecció d'un vestit o una partida de pàdel constitueix el moment més intel·lectualment elevat i important del seu dia a dia. I així els va bé, caram.

De totes elles, destaca amb ràbia un insecte-pal, de nom Mar Segura, casada amb un empresari, i que es dedica bàsicament a organitzar actes benèfics a eixe desert cultural que és Almeria (!), a comprar coses (qualsevol cosa), a assistir a classes de pàdel, biodansa o qualsevol altra imbecil·litat que li pague el seu marit i a amollar frases com ara que 'Un miró sólo lo puede pintar Miró', 'Los cambios de ropa me producen un cambio de humor importante' i a queixar-se perquè 'El arte me persigue'.

La pobra pateix, en realitat, d'una incontinència verbal (gairebé diarreica) que només es veu empitjorada per eixe accent d'Almeria tan insuportable i per la seua necessitat de resultar transcendent que fa que fregue el ridícul cada volta que opina sobre alguna cosa.

La gràcia del programa, però, que en esta segona edició incorporarà la psicòpata dona d'un milionari rus amb cognom tsarista, és que les mateixes protagonistes saben que el seu paper és fer-nos ràbia.

I també confirmar-nos que per arribar a la felicitat només calia deixar de pensar.



4 comentaris:

Prera ha dit...

Un poc trist, tot plegat, sí. Alguna vegada l'he vist i et tornes intolerant.

Clidice ha dit...

No l'he vist mai, anunciat si, que són aquelles dones que amb tot Silicon Valley al cos aconsegueixen assemblar-se a una nina inflable lletja i cutre no? Perquè dius: "mira-la la mala pua, és fastigosament rica i, al capdamunt, ho porta bé" i et mores de l'enveja, però ser fastigosament rica i assemblar-te al Fofito, demostrant ser més imbècil que el mateix Fofito ... quina manera de llençar els quartos!

(no em vull ni imaginar quina pinta deuen fer els "paganos" brrrrr [calfred per l'espinada])

marta (volar de nit) ha dit...

Ho has explicat molt bé. Gairebé em ve de gust veure-ho i tot. Quina ràbia les frases que has seleccionat jejeje Només tinc un dubte: només surten dones i només surten dones que s'han fet riques a través d'un casament?

Busca qui t'ha pegat ha dit...

Per qui no l'ha vist ja saps què ha de fer dimecres vinent: no hi ha pel·li o llibre que iguale 'Mujeres ricas'. Potser sí: Jaime Bayly.

I, Marta, hi ha una que sí que treballa: una francesa-infable que té una disco a Marbella i que es feu famosa perquè cantava fa segles allò de 'cantinero de cuba'. poca broma.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails