Diumenge vaig passar la vesprada/ressaca al llit amb el meu veneçolà i la combinació de sexe i de marejol em feu pensar que encara em trobava sota els efectes de la nit de dissabte.
Després d'una llarga i completíssima sessió de sexe, el veneçolà i jo ens vam quedar al llit nus i ens vam adormir abraçats.
Òbric parèntesi. Al remat resulta que jo tampoc tinc paraula. Tanque parèntesi.
Abans, però, entre carícia i carícia, el meu partenaire me mira amb els ulls negres eixos que té i em preguntà:
- ¿Y tú por qué no tienes novio?
Me'l vaig mirar sorprés i vaig contestar amb un:
- ¿Qué?
- Sí, que por qué no tienes novio. ¿O es que sí que tienes?
Em va estranyar perquè mai havia suposat que es poguera formular en negatiu eixa pregunta. Vull dir, es pot preguntar per què en tens, però no per què no en tens, de la mateixa forma que no es pot preguntar “per què no tens sis dits a cada mà”, “per què no tens els cabells de color verd” o “per què no tens un gat siamés de tres potes”, justament perquè no tindre sis dits a cada mà, els cabells verds o un gat siamés de tres potes és la situació més normal de món, i el que resulta extraordinari és tot just el contrari.
- No, que va. No tengo novio.
- ¿Y por qué no?
Torna-li la trompa al xic.
- Creo que no entiendo lo que quieres decir.
- Me refiero a que eres un chico divertido, interesante y guapo. Deberías tener novio.
Una primera reacció de modèstia impostada em ruboritzà i m'empentà a dir-li que no, que les coses no funcionen així, però no sé si fou el pensament emboirat postcoital el que em féu dir:
- Pues sí, tienes razón: la verdad es que debería tener un novio.
1 comentari:
ai mare de déu senyor, criatures! :D
Publica un comentari a l'entrada