divendres, 29 d’octubre de 2010

Tareq i Fina

La meua relació amb Tareq es remunta a l'any 2006, quan vaig començar a fer guàrdies a la comissaria. L'havien detingut en companyia de dos marroquins més per haver intentat robar no recorde si un cotxe, una moto o una burra (els començaments foren bizarríssims) i, donat que la policia no feu massa bé la seua feina, vaig aconseguir que el robatori quedara impune.

Òbric parèntesi. Si algú està temptat de tirar-me en cara alguna cosa que ho faça lliurement. Tanque parèntesi.

A partir d'aquell moment em vaig convertir en l'advocat de bona part de la comunitat marroquina local, però sobretot en el conseller legal de Tareq i al llarg de tots estos anys en els quals ha perdut part del seu atractiu, i també alguna peça dental, he estat al seu costat en els moments més destacats de la seua vida: quan el van tornar a detindre per haver protagonitzat una baralla a un bar, quan el departament d'Estrangeria de la Policia Nacional inicià un expedient d'expulsió, quan conegué Fina i va haver de fer front a una acusació de violència domèstica, quan tingué un accident de cotxe sense haver-se molestat a passar per una autoescola...

Així, amb el temps, aquell jove marroquí que parlava castellà amb accent italià per haver passat uns quants anys a Milà i servidor vam consolidar una relació (processal, si voleu) que encara hui es manté ben viva: fa més o menys un any van vindre al despatx Tareq i Fina (la mateixa que havia acabat una nit d'estiu amb ull blau) per dir-me que volien viure junts i que els preparara un contracte de lloguer:

- Imagine que l'ordre d'allunyament ja haurà caducat, veritat?

- Sí, -contestà Fina i corregí automàticament: caduca el mes que ve.

- Perfecte.

Era lògic, doncs, que un parell de mesos després tornaren al despatx per encarregar-me que iniciara l'expedient administratiu per casar-se i per preparar amb ells l'entrevista que fa l'encarregat del Registre Civil per comprovar que no es tracta d'un matrimoni de conveniència, tot i que abans vaig haver de portar el divorci de Fina del seu primer marit.

I per això, quan ahir Fina i Tareq es van deixar caure pel despatx em vaig imaginar quin era el pròxim tràmit del qual em tocaria fer-me càrrec:

- Vosaltres direu, parella.

- Ai, Martí, no t'ho creuràs, però volem divorciar-nos.

- Serà un plaer, com sempre.



1 comentari:

David ha dit...

Im-presionant.

Amb clients com estos no t'avorriràs mai...

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails