Multiculturalitat espanyola

Angela Dorothea Merkel ha arribat a la conclusió que la societat multicultural ha fracassat perquè a Alemanya hi ha molts turcs que no es molesten a aprendre alemany. Ja veus quin descobriment: a les Balears hi viuen milers de teutons que no saben dir ni pruna en català, i això que els dialectes illencs semblen més germànics que no pas llatins.

Òbric parèntesi. De la mateixa forma, si la senyora Merkel haguera fet una passejada pels nostres carrers se n'haguera adonat ràpidament que a casa nostra no és que la multiculturalitat haja fracassat, sinó que no ha arribat ni tan sols a assajar-se: una vesprada a Paten·na (amb ene geminada) o a l'Hospitalé de Llobregà (sense tes) evidencia el fracàs de les polítiques lingüístiques integradores en la nostra llengua. I no passa res. Tanque parèntesi.

Però la cancellera alemanya, com qualsevol polític ben assessorat, sap que no convé llançar un missatge excessivament negatiu, sobretot quan governes, i ha posat d'exemple d'integració un jugador alemany d'origen turc que juga al Reial Madrid perquè ha aprés l'idioma i perquè juga en les competicions internacionals amb Alemanya. Com si Turquia poguera pagar als seus jugadors el mateix que la locomotora europea...

En canvi, Zapatero ha decidit apostar ben fort per la multiculturalitat, de forma que s'ha assegurat sobreviure la resta de legislatura amb el recolzament exprés del PNB i de Coalició Canària.

Òbric parèntesi. I també amb la més que presumible abstenció d'UPN i, qui diu que a partir de novembre, quan CiU recupere el govern de la Generalitat, els nacionalistes catalans no se sumen a estos recolzaments a canvi d'alguna infraestructura. Tanque parèntesi.

Així, segons la caverna, es dóna la paradoxa que els únics que ajudaran ZP a arribar a 2012 amb vida són justament aquells que volen destruir la Confederació Ibèrica de Nacions i que resulten ser els mateixos que any rere any van recolzar els Pressupostos Generals del govern d'Aznar. Coses de la vida.

Però ací acaben les coincidències entre una nació, la basca, i l'altra, la canària, perquè si deixem de banda l'ànim de destruir Espanya, entre tots dos territoris no existeix un sol tret comú: els bascos tenen una xifra d'atur gairebé europea, parlen de tant en tant una llengua pròpia, els socialistes governen sense haver estat els més votats perquè pactaren amb el PP per desallotjar el PNB de les institucions i fins i tot en estiu fa fred per culpa del Cantàbric.

Els canaris, en canvi, pateixen una taxa d'atur africana, no se'ls entén quan parlen, la llista socialista fou la més votada però no governen perquè els que ara recolzen Zapatero pactaren amb el PP per fer-se amb el govern illenc i les Canàries constitueixen un paradís natural en el qual fa calor fins i tot el dia de Nadal.

Dues nacions, en definitiva, molt diferents i allunyades (de fet, una se situa geogràficament a Europa i l'altra a Àfrica) unides per un únic interés: salvar el cul de Zapatero.

Això sí que és multiculturalitat.

E2011: Zapatero candidat?

 

Una prova incontestable del fet que la Confederació Ibèrica de Nacions es considera un estat quasi federal és que l'assumpte polític del moment i el que marcarà tota la precampanya és saber si Zapatero haurà anunciat que no serà candidat l'any ve abans o després de les eleccions municipals i autonòmiques del mes de maig.

Busca qui t'ha descentralitzat.

Jo no sé si, com diuen els rumors, serà el 2 d'abril quan ZP anuncie que no serà candidat o si els editorials d'El País i els barons socialistes que veuen perillar les respectives paradetes atòmiques li deixaran allargar-ho una miqueta més, però el que tinc ben clar és que no repetirà i que el PSOE encetarà unes primàries per triar el nou candidat. O candidata.

La fi de ZP és conseqüència, sobretot, de la gestió que el Govern ha fet de la crisi i d'unes xifres d'atur insuportables, però també d'uns ministres invisibles i inservibles, de la capacitat innata de l'Executiu per fotre's a tots els embolics i per ser incapaç de solucionar pràcticament cap situació lleugerament complicada sense haver de recórrer als retalls socials.

Curiosament, la fi de ZP no suposarà necessàriament la dels socialistes espanyols, ja que un nou candidat (o candidata) podrà -si no ho fa malament del tot- rentar la cara del Govern i fins i tot, guanyar les properes eleccions. Recordem a este respecte que Mariano Rajoy és capaç de perdre uns comicis fins i tot amb una xifra oficial de cinc milions d'aturats.

De moment, però, ja estem a menys de dos mesos de les eleccions municipals i autonòmiques i podem dir allò de: “Senyor pirotècnic...”. 

 

Morros

Que una setmana després encara es parle de les paraules que el cavernícola alcalde de Valladolid dedicà a Leire Pajín, nova ministra de Sanitat per la gràcia de ZP, posa en evidència quin és el nivell de la política espanyola i en particular d'aquella Espanya que no té eixida a la mar.

Calia ser molt retardat per pensar que dir d'una ministra que “va a repartir condones a diestro y siniestro por donde quiera que vaya” i que “cada vez que la (sic) veo la cara y esos morritos pienso lo mismo, pero no lo voy a decir aquí” no tindria cap conseqüència i que no s'alçaria la polseguera que s'ha alçat.

Òbric parèntesi. A banda, és d'un cinisme insuportable i d'una doble moral miserable que l'alcalde de Valladolid es queixe del fet que la nova ministra puga repartir condons a tort i a dret i a continuació faça referències velades a quina porcada pensa quan li veus els morros. Tanque parèntesi.

Independentment d'això, la polèmica ha vingut de perles a Pajín, ja que ha desviat l'atenció del que realment importava: la nul·la idoneïtat que presenta per al càrrec de ministra i una trajectòria política impensable en un sistema seriós.

Justament esta qüestió tractava l'altre dia Julià Álvaro i que resumia brillantment així:

“Su encumbramiento orgánico fue una mala decisión unilateral de Zapatero que apostó por una política sin más méritos que los conseguidos gracias a ser mujer y joven, cosa que, igual que no es malo, no garantiza tampoco nada.
Durante todos estos meses el discurso de Pajín ha sido un constante insulto a la inteligencia de las personas de izquierdas, negando la realidad sistemáticamente con el mismo empeño con el que se entregaba al culto a la personalidad de Zapatero hasta caer en ridículos como la triste coincidencia planetaria que anunció. (...) Ni una sola idea, ni un solo análisis que ayudara a entender lo que está pasando o hacia donde se debe ir. Eso sí, horas y horas de discursos huecos, retóricos y plagados de lugares comunes.”

I és que si la dreta de l'Espanya que no té eixida a la mar haguera estat una miqueta més desperta i haguera preguntat el senyor Álvaro com qüestionar el nomenament de Pajín sense caure en la injúria i sense deixar al descobert les misèries pròpies ens haguérem estalviat tot l'espectacle.

Redéu, estem parlant de Leire Pajín: no era tan complicat!

Apaga y vámonos

De totes les preguntes estúpides que la ciutadania (sic) formulà a Zapatero al programa Tengo una pregunta para usted hi hagué una que em resultà especialment cridanera: un capellà, revestit de mala hòstia i amb un aire de superioritat propi d’un cardenal i no d’un capellà de poble ens va voler fer creure que es trobava al púlpit on cada diumenge arenga davant un grup de velles beates i preguntà: ¿Cree que el embrión es un ser humano?

Sorprenentment, Zapatero va estar a l’alçada de la pregunta i confirmà que no pensava encetar un debat científic, però es mostrà partidari d’una nova llei de terminis perquè, segons ell, no està a favor d’enviar cap dona a presó per haver decidit lliurement interrompre el seu embaràs.

Actualment, a la Confederació Ibèrica de Nacions l’avortament està castigat amb presó tret de quan es practica dintre de determinats supòsits que el Codi Penal ha despenalitzat i esta regulació tan restrictiva constitueix una excepció a Europa i, en conseqüència, al món civilitzat.

Justament eixe ha de ser el debat que la societat ha d’encetar i no entrar en qüestions acientífiques per fer-li el joc a la caverna catòlica, perquè en cas contrari no descarte que ben prompte ens trobem discutint sobre si la terra és plana o si és possible que un colom puga fecundar una verge.

I ho sent, però per a debats d’este estil ja tenim La noria de Jordi González.

A quines mans estem?

Ahir vam assistir a un dia de frenesia informativa: tots esperàvem la decisió del Suprem en relació a l'arxiu a València de la causa contra Camps&Cia, però no podíem imaginar tot el que un plàcid i assolellat dimecres típicament primaveral ens tenia preparat.

De bon de matí, al Congrés dels Diputats Zapatero, abans conegut com ZP, anunciava una bateria de mesures tan salvatges i tan restrictives de drets socials que per un moment vaig tindre la sensació que la dreta havia guanyat novament les eleccions i decidia acarnissar-se amb funcionaris, pensionistes i dependents.

Ni paraula de reinstaurar l'Impost de Patrimoni. Ni pruna de castigar les rendes més altes i els beneficis de les empreses. Res de res per atacar el frau fiscal i l'economia submergida. Silenci sobre incentivar l'estalvi raonable de les administracions. Zero, en definitiva, de socialisme i, en canvi, una desena de duríssimes receptes neoliberals elevades a l'enèsima potència.

No em val que em diguen que són 'mesures valentes', ni que 'tocava fer-ho per exigència d'Europa', ni que 'era l'única via per eixir de la crisi', ni tan sols que 'ens ho ha demanat Obama', perquè estos retalls pressupostaris posen en evidència, en definitiva, la ineficàcia, la falta de previsió i la inactivitat del Govern central i d'un pàmfil ZP que ha gosat a anar més enllà del que la dreta més dretana li demanava.

Amb estes mesures Zapatero ha demostrat no només la seua inutilitat, sinó també la capacitat del socialisme espanyol per decebre el seu electorat i l'esquerra en general i, conseqüentment, per obrir les portes a un nou govern de la dreta.

Així, mentre el Govern ecs!socialista es plegava a les exigències del Mercat (amb majúscula), el Suprem decidia reobrir la causa contra Camps per suborn, el precipitava als inferns i deixava en evidència que el Tribunal Superior de Justícia valencià s'equivocà (quin eufemisme!) quan decidí arxivar la causa contra l'ecs!Molt Honorable.

En un país normal Camps haguera dimitit (o s'haguera suïcidat dignament penjant-se amb una corbata de marca), però al País Valencià el que es fa és convocar el partit i la premsa i en una demostració d'histrionisme patològic assegurar que 'no me preocupa nada, como Juan sin miedo, porque nada temo' (!), que 'nadie se cree que el presidente de una comunidad autónoma se venda por tres trajes' (!!) i que 'el proceso es de risa, no se sostiene, no se lo cree nadie' (!!!).

El dia d'ahir deixà ben clar, en definitiva, que el PP i el PSOE ens enganyen, ens insulten i ens menyspreen i que tots dos, de la mà, augmenten el descrèdit de la política, fomenten l'abstenció i donen arguments a aquells que diuen que tots els polítics són iguals perquè, efectivament, cada dia s'assemblen més i resulta més difícil trobar cap diferència substancial entre uns i els altres.

Alhora, però, estic segur que hi ha una alternativa.

La migdiada de Mariano

 

En qualsevol perfil hagiogràfic que la dreta dibuixa de Mariano Rajoy indefectiblement apareix l'expressió “mesurar el temps”. Allò que per a qualsevol altre seria una falta de determinació i de capacitat de resolució, en el cas de Rajoy, no entenc ben bé per quin motiu, alguns hi troben una virtut. Sembla que ser incapaç de traure's els problemes del dits i de posar ordre quan toca és saber “mesurar el temps”.

Però jo no crec que Rajoy haja descobert una escletxa en la coordenada temporal que li permeta encertar el moment exacte per pronunciar-se sobre alguna qüestió de l'actualitat que en qualsevol país normal requeriria immediatesa, sinó que senzillament, i per dir-ho de forma suau, Rajoy és un poc gos.

Mariano no sent còmode amb l'excés d'activitat política que vivim (“líos” i “algarabía” en llenguatge rajoià) i com sap que els pròxims mesos la cosa anirà a més, les setmanes se li fan costera amunt. Tres eleccions autonòmiques en poc més de quatre setmanes, el fals envit de Mas sobre la independència, l'estranya desaparició d'Esperanza Aguirre, haver de defensar allò de l'Aliança de Civilitzacions de Zapatero a l'ONU o les mobilitzacions ciutadanes que hem viscut i, sobretot, les que encara vindran dibuixen un escenari massa mogut per al gust d'algú que es passaria el dia en pijama.

Trending topics nadalencs absolutament prescindibles (V): Creure (i II)

 

La primera predicció té a vore amb un personatge amb una gran visió política: Carlos Fabra, jugador d'atzar tan empedreït com afortunat. Durant 2011, el president de la Diputació de Castelló no només vorà com el seu aeroport no es posa en marxa, sinó que quan hi instal·len l'escultura dedicada per Ripollés tot el món pensarà que el ninot en qüestió s'assembla més a Enric Nomdedéu que no pas a ell. Per contrarestar el drama, Fabra vorà com prescriuen la resta de delictes que li imputa la Justícia, que deixarà de ser cega per a ser només torta.

Una miqueta més al Nord, el nou president de la Generalitat de Catalunya, sir Arthur Mas, haurà de remodelar el seu Govern per incloure més socialistes desencantats amb el PSC, de forma que el propi Montilla (el més desencantat dels desencantats) assumirà alguna conselleria.

Al mes de maig, també a Catalunya, CiU i el PP es faran amb l'alcaldia de Barcelona, que deixarà de ser una ciutat moderna i molona: el nou equip de Govern folrarà de trencadís la torre Agbar i a la Razz i a l'Apolo només es podran ballar sardanes i pasdobles. Per descomptat, la ciutat deixarà de ser gayfriendly i tots els vols barats carregats de gais europeus que abans aterraven a Girona i a Reus ho faran a l'aeroport de Manises. A València, doncs, els locals d'ambient oferiran classes particulars d'anglés, alemany i italià per rebre com correspon els nous visitants.

Zapatero i Rajoy, aconsellats pels respectius partits, acordaran en secret passar tot el 2011 amagats a una cova al mig del camp i no fer cap aparició pública per provar, el primer, a remuntar les enquestes i, el segon, a no llançar-les a perdre.

Els socialistes, tot i la desaparició de ZP, viuran una gran desfeta electoral el 22 de maig i el PP es farà amb alcaldies mítiques com Dos Hermanas, Getafe, Badalona i Parla. Al mateix temps, el PSOE perdrà les comunitats atòmiques de Castella la Manxa, Balears, Aragó i Astúries. José Blanco i Leire Pajín celebraran que el PP haja guanyat tants càrrecs de responsabilitat perquè no tindran prou militants per oferir-ne a tots i, amb tota seguretat, els tocarà alguna regidoria d'algun poble. Al remat, tant un com l'altra seran responsables en gran part del triomf de la dreta.

Malauradament, Esteban González Pons no es beneficiarà de la victòria del seu partit a les eleccions municipals perquè durant la gira que al llarg de 2011 portarà el Cirque du Soleil per tot Espanya serà fitxat pels responsables de la companyia, i no precisament per fer de mestre de cerimònies.

 

Al 2011 ningú parlarà de la crisi econòmica ni de les xifres d'atur perquè la població hi serà immune per saturació. Atur i Crisi substituiran Artur i Cris(tina) al Registre Civil i la meitat dels xiquets nascuts durant l'any que ve portaran eixos noms.

L'entrada de Joan Ribó a l'Ajuntament de València encetarà una guerra fratricida al Bloc per ocupar els càrrecs d'assessors que li correspondran al grup municipal: tots voldran portar l'agenda de Ribó però ningú la de Consol Castillo, que quedarà en mans de Vicent Baydal.

Per últim, l'any que ve serà l'any de Compromís. La coalició formada per Bloc, Iniciativa i Verds obtindrà uns resultats excel·lents tant a les grans ciutats com als pobles més menuts i un bon grapat de diputats a les Corts Valencianes (Alarte no hauria de descartar que es produïra un sorpasso) i no caldrà obtindre majoria absoluta, perquè la situació econòmica i financera de la Generalitat farà que el PP abandone el poder perquè no els quedarà ni res que portar-se a la butxaca ni res que malbaratar i el PSOE renunciarà a formar govern perquè diran que a l'oposició estan més còmodes.

Serà en eixe moment, a finals de maig, quan Enric i Mònica em telefonaran i em diran: va, Martí, tria la conselleria que vulgues.

Imatges, per a variar, de Fandi.es

Episodio Piloto #22

Pedro Hormigos

Esta semana el inframundo televisivo nos ha ofrecido una tragedia que pareciera escrita a cuatro manos por Esquilo y Sófocles: la expulsión de Olvido Hormigos en Gran Hermano VIP ha empapado la programación de Telecinco de cabo a rabo y los espectadores hemos asistido a la caída y resurrección de esta nueva mártir del siglo XXI con la curiosidad zoológica y el repelús con el que conviene asomarse a todo lo que emite esta cadena.

Abro paréntesis. En ese sentido, no parece exagerado afirmar que ha hecho más por la etología de los primates Gran Hermano que los documentales de gorilas del National Geographic. Cierro paréntesis.

En paralelo al acoso y derribo de la ecs!concejala socialista de Los Yébenes, dirigido y orquestado por una Belén Esteban sempiterna en pijama y más clínica que nunca, la política ibérica nos ha regalado otro caso de bulling despiadado e inmisericorde desgranado durante toda la semana en televisión: el de Susana Díaz con Pedro Sánchez.

Con Bono y Zapatero encarnando los papeles de Ylenia y Víctor Sandoval como cooperadores necesarios en el escrache a Pedro Sánchez, Susana Díaz se ha erigido en princesa del pueblo líder socialista y ha decidido que debe tomar las riendas de la casa del partido y hacer rodar cabezas adelantando las elecciones andaluzas: se carga a su socio de Gobierno, intenta evitar que Pablemos tenga tiempo para organizarse y se presenta ante el aparato del partido y la audiencia el electorado como la gran triunfadora de las nominaciones elecciones y la única capaz de disputar el triunfo a un Kiko Rivera Mariano Rajoy que no sale del jacuzzi de la Moncloa.

Un plan redondo que, de momento, sólo se sostiene en el papel, pero en el que Pedro Hormigos lleva todas las de perder y en el que Susana Esteban inicia una trayectoria que puede hacerle acabar en un especial de Hermano mayor. Tanta brutalidad sin duda lo merece.

Columna publicada a Levante-EMV el 28 de gener de 2015

Episodio Piloto #21

Lobos tróspidos

Tengo que reconocerlo: me encanta ¿Quién quiere casarse con mi hijo? y lo peor es que no puedo hacer nada por evitarlo. De toda la basura que se emite en televisión (y mira que hay) este es mi programa favorito.

Por si queda alguien que no sabe en qué consiste, esta sería la versión oficial: hay unas madres preocupadas porque sus hijos siguen solteros y deciden ir a la televisión para buscarle una novia a su vástago entre la recua de candidatas que proporciona la productora después de un cásting memorable.

Abro paréntesis. Como, gracias a Zapatero, España es un país moderno, ya hace una par de ediciones que entre los candidatos el programa incluye una cuota homosexual, de forma que en este país la orientación sexual ya no es un obstáculo para hacer el ridículo en televisión. Cierro paréntesis.

Buscar una novia a un chico de 20 años, decía, es el pretexto oficial del programa, pero la verdad es que el fondo de ¿Quién casarse con mi hijo? es otro muy distinto y podríamos encontrarlo en el Lupus est homo homini de Plauto ya que todo gira en torno al ensañamiento implacable, cruel y despiadado con el congénere, porque aquí no hay dios que se salve del escarnio público y caníbal.

Todos los personajes (las madres, los solteros, los candidatos) pasan inexorablemente por la trituradora que primero los guionistas y después los encargados del montaje preparan con un gusto exquisito, de forma que al final de cada capítulo el resultado es el mismo: uno acaba con las manos manchadas de sangre tras tuitear los grandes momentos del programa y cuestionando las bondades del sufragio universal.

Dentro de cada uno de nosotros vive un Pol Pot.

Columna publicada el 21 de gener de 2015 a Levante-EMV

Botifarres

No puc arribar a imaginar què estaria fent el PP valencià anit mentre servidor i un amic gaudíem d'un concert de Pep Gimeno, Botifarra, perquè poques hores abans que l'artista socarrat iniciara un espectacle agromusical a base de romanços, malaguenyes, jotes i fandangos, dos diaris publicaven en la respectiva edició on line un informe que posava el PP valencià contra les cordes en demostrar quins han estat els moviments dels conservadors valencians per finançar il·legalment el partit que ens maltracta i malgoverna. 

 

Em puc imaginar, en canvi, la direcció del PP valencià amagat a la seu regional (sic), mirant-se tots de reüll i fent ús dels nous telèfons Bic -d'aquells d'un sol ús i no recarregables a l'estil dels que utilitzen les bandes de The wire per evitar les escoltes policials- i provant a tranquil·litzar Rajoy:

- Tranquilo, Mariano, que esto es Valencia: les ponemos una doble sesión de Un beso y una flor en Canal 9 y acusamos a Zapatero de marginar los intereses de los valencianos y arreglado -diria Costa.

- O le encargamos a Calatrava otra mierda de esas que hace y nos dedicamos a hablar de ello durante un año -apuntaria Rambla.

- ¿Y si volvemos a traer al Papa? -preguntaria Camps.

Però Rajoy, que no és que siga el més espavilat del món, però sí que té una miqueta més de vergonya que els populars valencians preguntaria:

- ¿De verdad creéis que los valencianos serán tan gilipollas como para pasar todo esto por alto?

I segur que Camps, a través del mòbil Bic diria:

- Otra mayoría absoluta, Mariano. Otra mayoría absoluta. 

 

Quin país, redéu.

Per ofrenar noves glòries a Espanya

Comença a ser lògic que quan el titular d'un diari inclou les paraules “diputat”, “Partit Popular” i “condemnat” automàticament el lector pense en València.

En contra del que es puga pensar, no ha estat fàcil aconseguir que per a l'imaginari col·lectiu la nostra terra siga el paradigma dels escàndols i de la corrupció: ha estat una feina constant d'anys i anys (i de molts polítics) fer-nos amb el ventall de casos de corrupció, de saqueig i de desgovern que totes les setmanes, com diria aquella, “ens posen novament al mapa”.

Esta setmana, per concretar, s'han confirmat les cantades imputacions de Blasco (aka Roger Rabbit) i de Castedo i Alperi. És difícil imaginar un país en el qual en només dos dies els últims dos alcaldes de la segona ciutat més important i el portaveu parlamentari del partit governant acaben imputats per diferents casos de corrupció.

Amb la confirmació d'estos tres, el PPCV ha vist com ja és un de cada cinc els diputats-imputats que té a Les Corts per les trames Brugal, Gürtel i Cooperació i, ho sent perquè em repetisc, però no em ve al cap un altre parlament del món on es done esta situació. Ni tan sols a l'hemisferi Sud.

Però els valencians, de natura generosa i simpàtica, no ens hem acontentat amb omplir la cambra autonòmica de diputats-imputats i fa anys que, acostumats a ofrenar noves glòries a Espanya, ens hem dedicat a enviar a Madrid el rebuig.

La llista fa feredat: Esteban González Pons, Andrea Fabra (filla de son pare), González Lizondo, el jove Ignacio (Nachete) Uriarte, José María Chiquillo, Zaplana (de virrei a ministre), Martínez Pujalte un parell de legislatures (ara és diputat per Múrcia), Federico Trillo per Alacant i un llarguíssim etcètera que podria incloure els sultans socialistes Joan Lerma i Ciprià Císcar (senador i diputat ad æternum) i l'últim freak que ha donat la política esta legislatura: l'inefable Toni Cantó.

Algú molt malpensat podria considerar que els valencians ens hem pres el Congrés i el Senat com una mena d'abocador incontrolat. I no, de veritat que no és el cas.

Però la setmana encara no ha acabat, i si dilluns li tocà a Alperi i a Castedo i el dimarts a Blasco, el dimecres era el torn de Vicente Ferrer, diputat al Congrés per València (quina novetat), passar pels jutjats en ser sorprés al volant d'un cotxe lleugerament passat de copes.

Òbric parèntesi. Vull apuntar que el Codi Penal, article 379, considera que només es considera delicte un taxa d'alcohol en aire aspirat superior a 0,60 mil·ligrams per litre. Per tant, el senyor diputat no havia begut només una cervesa. Tanque parèntesi.

Esta anècdota, perquè al cap i a la fi no té conseqüències polítiques, ens ha servit per a redescobrir eixe gran diputat que els valencians teníem oblidat a Madrid des de 2008, ecs!Unió Valenciana (!), portaveu de la comissió de Defensa (!!) i alferes de la Marina en la reserva (!!!). I dic redescobrir i no descobrir, perquè Vicente Ferrer saltà a la fama parlamentària en referir-se en 2010 als ministres socialistes com una “banda de inútiles” i una “colección de francotiradores” i per haver qualificat Zapatero de “timonel borracho”.

“Timonel Borracho”. Sembla que la condició de reservista militar i la condemna per conducció alcohòlica atorguen a les paraules de Ferrer un grau extraordinari d'autoritat en la matèria.

Irònic

Qualsevol persona amb el cap lleugerament moblat (fins i tot si és amb saldos d'Ikea) o amb dos dits de front, tret de Wynona Ryder a Reality Bites, seria capaç de reconéixer la ironia com una figura retòrica que consisteix a dir alguna cosa amb la intenció de fer entendre justament la contrària.

Resultar irònic en política està ben vist: és una forma eficaç de desarmar el contrincant i fa que el polític en qüestió se'ns represente més intel·ligent del que probablement és en realitat, però ser víctima de les ironies de la política és una altra història.

Així, resulta irònic que el Partit Popular insistira en el fet que la Confederació Ibèrica de Nacions es trencava per Navarra -per una suposada venda a ETA- i que hui siga el PP el que s'ha trencat a aquella comunitat atòmica en desintegrar-se el pacte electoral que tenia amb els memocristians d'UPN.

També resulta irònic que al darrer debat sobre l'estat de l'ecs!nació espanyola Zapatero convidara Rajoy a assistir a la trobada minera de Rodiezmo i ara siga ell qui no compta amb la invitació d'UGT.

De la mateixa forma, resulta terriblement irònic que el tribunal encarregat de vetllar perquè totes les lleis s'adeqüen a la Constitució i insistisca fins la nàusea en la indivisibilitat de la Confederació Ibèrica de Nacions estiga farcidet de magistrats caducats, morts, recusats i dividits per afinitats ideològiques.

Igualment, resulta irònic que José Bono, en la seua condició de catòlic confés i de jacobí evident i, per tant, partidari de la concentració familiar i autonòmica, anuncie la separació, que no divorci, de la seua dona el mateix dia que s'arxiven els casos que insinuaven una possible corrupció.

Els valencians, però, sempre estem disposats a superar els polítics, bé siga en patetisme o en ironia, i per això la darrera enquesta del CIS ens diu que quasi una quarta part dels valencians desitjarien més autogovern o, directament, la independència.

Potser este resultat ara no resulta massa irònic, però ja en parlarem quan hi haja que afegir cadires plegables a Les Corts per a tots els diputats que obtindran el PP i el PSPV.

Ja en parlarem.

Les tres opcions de Camps

 

Ara que el jutge Flors ha decidit obrir judici oral contra el Molt ecs!Honorable, les opcions per al president dels valencians es limiten a tres.

La primera, i la que té totes les paperetes per ser la definitiva, és buscar un acord amb el Fiscal i acceptar una condemna per suborn i evitar així la vergonyosa i vergonyant imatge de Camps (i companyia) a la banqueta dels acusats.

Esta seria, com resulta fàcil imaginar, l'opció més ràpida i neta, però suposaria que Camps accepta els fets que li imputa l'acusació i no li quedaria més remei que abandonar la Generalitat i desaparéixer per a sempre. O no.

Una segona possibilitat, estil kamikaze, seria la de lluitar el cas. És a dir: preparar la defensa i celebrar el judici. En este cas, podria o bé resultar absolt (gairebé impossible amb totes les proves damunt la taula) o bé acabar condemnat després d'haver passat uns quants matins als jutjats, d'haver obert els telenotícies i els diaris durant setmanes i d'haver-se convertit en la pedra de la sabata de Rajoy en una hipotètica campanya electoral de tardor.

 

Dins, però, de l'opció de preparar el judici, trobem una tercera possibilitat que passaria per apostar per una nova estratègia de defensa: intentar demostrar que Camps ha perdut el cap i que no pot ser condemnat. Proves en tenim a cabassos i només cal repassar l'hemeroteca per trobar tones d'indicis que apunten en la mateixa direcció: Camps està tocat de l'ala.

Uns exemples:

“No me preocupa nada, como Juan sin miedo, porque nada temo responder”

“El proceso es de risa, no se sostiene, no se lo cree nadie”

“Soy honrado, nadie se cree que el presidente de una comunidad autónoma se pueda vender por tres trajes”

“Tengo unas ganas locas, locas, de explicar públicamente todo lo que hay, que es nada”

“Le encantaría coger unafurgoneta, venirse de madrugada a mi casa y por la mañana aparecer yo boca abajo en una cuneta”

“Queden uno o dos escalonets i entonces tota esta qüestió tan estranya, tan absurda i tan estrafalaria habrá passat al passat”

“Hoy estoy más feliz que ayer”

“El abuelo de Zapatero no le transmitió ternura y cariño”

“Atesoro el mayor respaldo dela historia de los candidatos de las democracias occidentales”

I sobretot:

“Yo me pago mis trajes”

Amb estes intervencions, quin jurat popular seria capaç de condemnar Camps?

Pusil·lànime

Hem arribat a un moment en el qual només els més ingenus esperen que els socialistes que governen els designis de la Confederació Ibèrica de Nacions facen alguna cosa pel que fa a la situació econòmica i financera d'esta monarquia bananera que ens toca patir. 
 

Descartada, doncs, la possibilitat que ZP i els seus ministres plantegen solucions econòmiques veritablement progressistes i efectives, només ens quedava el consol d'esperar que feren alguna cosa bé en la resta d'aspectes de la cosa pública, però els fets han demostrat que el mot 'pusil·lànime', del llatí pusillanĭmis, format per pusillus, -a, -um 'xicotet' i animus 'ànim' i que s'aplica a aquells que són febles d'esperit, és el més condescendent per qualificar la inacció del Govern de la Confederació Ibèrica de Nacions en temes capitals.

Així, davant aspectes tan poc econòmics com la llibertat religiosa, la fi pactada d'ETA o el conflicte sahrauí, el gabinet presidit per ZP ofereix unes mostres de feblesa tan resignades com vergonyants.

Puc entendre que l'Executiu no prohibisca l'entrada al territori confederal a Ratzinger i il·legalitze la Confederació Episcopal espanyola, que avance quines contraprestacions oferirà als presos etarres si es desarticula la banda o que cride a consultes l'ambaixador alauita i amenace amb trencar relacions amb Marroc si no es respecten la legislació internacional i els drets humans dels sahrauís, (que bàsicament és el que m'agradaria) però entre això i no fer absolutament res hi ha un munt d'opcions.

Zapatero, però, ha optat per la covardia i ens ha deixat sense Llei de Llibertat Religiosa perquè diu que no hi ha consens polític i social suficient per traure-la endavant i manté un statu quo que agenolla l'Estat davant l'Església catòlica, pretén donar la sensació que no res es belluga al món abertzale per si el PP l'acusa de vendre als bascos Navarra, La Rioja o les Canàries africanes i no condemna l'atac marroquí contra la població civil del Sàhara perquè segons el flamant portaveu Jáuregui “no es tracta d'una cursa per vore qui condemna abans”.

El pitjor de tot és que el ministre de Presidència té raó: no és qüestió de ser els primers o els últims, sinó de fer alguna cosa. En definitiva, de governar.

I si no saben o no volen fer-ho, a casa.

Punts

La cara amb la qual Carme Chacón es va plantar davant els mitjans de comunicació el passat dijous presagiava el desastre: els capitostos del PSOE l'havien feta caure de les primàries per presentar Rubalcaba com l'únic candidat possible dels socialistes per a les eleccions de l'any que ve.

Porque yo lo valgo.

Hi ha mil interpretacions i teories sobre com s'ha gestat esta maniobra, i sobre qui ha apunyalat qui i amb la complicitat de quin sector del partit, però tot això és secundari, ja que la principal conseqüència que hem d'extraure d'esta renúncia a les primàries és que el PSOE dóna per perdudes les Generals de 2012 i pitjor encara: tots ho sabem perquè tots ens hem adonat de la desesperació socialista.

Potser Chacón no haguera guanyat les eleccions, probablement no, però almenys haguera jugat el partit, que ja és prou. Després d'escoltar el seu discurs, en el qual va dir tantes i tantes coses, me la vaig imaginar de presidenta del Govern (no sé si en 2016 o en 2020) però ara dubte fins i tot que puga tornar a ser ministra.

En canvi, amb el relleu (sic) de Zapatero a favor de Rubalcaba el PSOE s'allunya de la societat, que reclama noves idees, noves polítiques, més transparència i més participació en la cosa pública, ja que Rubalcaba no representa res d'això, sinó tot el contrari. De fet, el problema és tan considerable que l'actual ministre de l'Interior no només no representa un nou fons, sinó que ni tan sols suposa unes noves formes, que podrien acontentar els més ingenus. Ni tan sols això.

En definitiva, sobre els muscles d'este polític sexagenari, intrigant i orgànic el PSOE ha dipositat l'única esperança que té per a l'any que ve: dissimular la derrota i no perdre per massa punts de distància.

Esperem que al remat no siga el PSOE el que acabe necessitant massa punts, però de sutura.

Memocristià Duran i Lleida

Algú podria pensar que el pitjor de l'espectacle que tingué lloc ahir al Congrés fou l'estilisme triat per Rosa Díez, el lapsus de Zapatero o la debilitat mental que demostrà Rajoy en dir allò de 'Si yo tuviera los votos y de mí dependiera...', però no, perquè el pitjor que oferí la cambra baixa espanyola vingué, precisament, de Catalunya, i ho feu amb ulleres roges i una calba torrada a sol.

El discurs de Duran i Lleida incloïa una 'reflexión final' que deia que 'no basta abordar la crisis con el discurso de que nadie va a perder sus derechos sociales', i continuà amb una bravata formidable: 'siempre hablamos de universalidad y de ilimitación de derechos. Nuestro modelo social puede sucumbir ahogado por los derechos'; i acabà amb una pregunta retòrica tan naïf com vergonyant: '¿Alguien piensa en las generaciones futuras, en nuestros hijos y nietos?, com si la protecció social i les pensions foren les causants de les xifres macroeconòmiques espanyoles i no el sistema de producció nefast que patim i un sistema financer tan especulatiu com insolidari.

Estes últimes setmanes, la calba visible dels memocristians ha volgut presumir d'allò que els analistes de dreta atribueixen al nacionalisme català conservador i inofensiu, el palpat 'sentit d'estat', en proposar un pacte global i transversal per eixir de la crisi, reunir-se en secret amb Rajoy i, en definitiva, passejar pels corredors fent creure que tenen un pla.

La dreta catalana, al remat, no està tan allunyada de la dreta espanyola, i les receptes econòmiques que planteja se concreten en rebaixar els impostos per retallar els drets socials. I poca cosa més.

La dreta basca, en canvi, és menys mema i menys cristiana que els convergents i a proposta del PNB es debatrà al Congrés estendre els beneficis de les famílies nombroses clàssiques a les famílies monoparentals formades per un progenitor i dos fills.

Potser siga perquè les eleccions catalanes seran demà i perquè per a les basques encara hem d'esperar a despús-demà, i que tot es tracte, en definitiva, d'una il·lusió òptica, però de moment hem tornat a comprovar, fins i tot dintre de la dreta, que ni tots els polítics -ni totes les polítiques que proposen- són iguals: sempre hi ha de pitjors.

Imatge d'A. Medran