dimarts, 13 de desembre del 2011

Atac




— Conta'm, que me tienes en 'pascuas'.
— Val, però només si promets no fer cap altre acudit així.
— M'ho pensaré...
— Ok. Com saps, anit vaig tindre una cita i vaig quedar al costat de casa: si estava bé li deia de prendre la cervesa al sofà; si no, anàvem al bar.
— Ben pensat.
— Clar. La qüestió: no estava bé; estava molt bé i vam vindre a casa.
— Oh!
— Espera, espera...

(...)

— Pues nada, nena, todo iba de puta madre: estábamos muy cómodos, nos habíamos acabado la primera cerveza y ya me había pedido que le enseñara la casa.
— ¿Y a qué se dedica?
— No sé. Trabaja en una oficina. O en un hospital.
— Tela.
— Espera, espera...

(…)

— Total, que estàvem en eixe punt en el qual dius: en menys d'un minut estarem tombats al llit.
— I què passa?
— Matt. Matt passà.
— Matt? Sí, Matt.

(…)

— ¿Se meó?
— No.
— ¿Se cagó?
— No.
— ¿Le atacó?
— Ojalá hubiera sido algo de eso.

(…)

— Resulta que Matt estava al seu llitet, al costat del sofà, i de sobte s'alçà i començà a cridar i a provar a posar-se dret sense aconseguir-ho.
— Com?
— Sí. I en qüestió de segons, mentre el paio este i jo ens alçàvem a vore què passava, començà a convulsionar.
— Què? 
— Això, li entrà un atac.
— Animalet... Però ara està bé?
— Ara està perfecte, el cabró.

(…)

— ¡Pobre Matt!
— Fue flipante. No tenía ni zorra de qué tenía que hacer y me quedé en shock.
— Ya me imagino.
— Total, que el tío me ayudó a sujetarlo mientras el bicho convulsionaba y me dijo que llamara al veterinario.
— ¿Tenías el teléfono?
— No, pero la veterinaria de Matt vive al lado de casa y recordé que estaba de baja por no sé qué historia y le llamé.

(…)

— I què féu?
— Quan arribà la vet Matt ja havia deixat de convulsionar, però estava molt nerviós i poregós.
— Normal...
— S'amagà a la meua habitació i no deixava que m'apropara ni res.
— Pobret...
— El gos estava superflipat i, clar, no entenia res: no sabia què havia passat ni per què.

(…)

— Espera. Y a todo eso... ¿el chico todavía estaba en tu casa?
— Sí. Flipa...
— Flipo... menuda presentación.
— Ya te digo.

(...)

— I què feia el tio?
— Mentre jo provava a traure a Matt de l'habitació ell li contà a la vet què havia passat.
— La hòstia.
— I quan la vet preguntà si li havia passat abans ell digué "Ni idea, si yo he conocido a Martí hoy".
— La hòstia puta.

(…)

— Total, que yo le dije que si quería que se fuera, que ya me encargaba yo y que no hacía falta que se esperara.
— ¿Y qué hizo?
— Se quedó un rato y me acompañó a pasear a Matt cuando se recuperó.
— Qué detalle.
— La verdad es que sí.
— Se portó muy bien.

(…)

— ¿Saps que ara tens novio per a tota la vida? 
— No flipes.

(…)

— Pues me gusta mucho este chico para ti.
— No sé yo...
— ¿Cómo que no sabes?
— Es que no sé si quiero tener que escuchar esta historia cada vez que alguien nos pregunte cómo nos conocimos.

2 comentaris:

Clidice ha dit...

Una raó de pes, of course. Pobret Matt, per això.

Monique LaMer ha dit...

I si era la senyal de que eixa tenia que ser la vostra història?? mira que Matt és molt listo...

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails