Negres

 

Dissabte, no sé si ressacós o encara bufat després d'una llarga nit de divendres, vaig anar a dinar a casa dels pares. En un moment indeterminat entre mos i mos vaig explicar a mon pare que esta setmana m'havia entrat el cas d'una dona dominicana, que també havia estat pacient seua, negra com el carbó. No sé ben bé què va entendre la iaia, però com qui no vol la cosa deixà caure:

 

— A mi esta gent em fa llàstima.

 

Mon pare, ma mare, Matt i jo vam intercanviar mirades, fins que mon pare preguntà:

 

— Per què diu això, mare?

 

I la iaia contestà:

 

— No és que jo conega molt negrets, però els veig passar pel carrer i dic, Senyor, amb el temps que porten vivint ací i la pell no se'ls ha aclarit ni una miqueta.

 

Vam tornar a intercanviar mirades, fins que ma mare va intervindre:

 

— Tia, faça el favor de no dir això.

 

I mon pare es mostrà pedagògic:

 

— Mare, estes persones tenen eixe color, i no depén del poble on viuen.

— Què vols dir?

— Que naixen amb eixe color, iaia —vaig intervindre. Que els negres són negres i punt. Es pot saber què es pensava?

 

I la iaia resolgué:

 

— La veritat és que no ho sé... jo pensava que potser els seus països estaven més a prop del Sol que el nostre i per això eren negres.

´

Ja no quedaven mirades per a intercanviar a la taula.

 

— Sí, iaia, per això tot el món sap que els negres vénen de Mercuri.