Telecinco o l'abisme

Aquells que no tenim problema a l’hora de reconéixer que ens agrada la televisió i que pensem que és un instrument perfectament vàlid per entretindre i informar i que al mateix temps celebrem que siga el mitjà que ens proporciona nous productes culturals, com ara les sèries The wire, Six feet under o Lost, estem d’enhorabona, ja que cada vegada que es publiquen els índexs d’audiències Telecinco, la cadena més infame de la televisió, fa un pas enrere i perd punts percentuals d’audiència.

Telecinco té molt de mèrit, perquè ha aconseguit allò que ni tan sols Antena 3 aconseguí en el seu pitjor moment: fer que tota la seua programació, des de bon matí fins a última hora de la nit, mereixca ser passada per una trituradora.

La cadena amiga, però, sembla no tindre prou amb la pèrdua d’audiència i amb el descens a les clavegueres de la qualitat, i per augmentar la nostra satisfacció no fa més que anunciar nous programes que no faran una altra cosa que rebaixar encara més -si fóra possible- la graella d’una programació que destil·la misèria per totes bandes amb programes com el d’Ana Rosa, La caja, Rojo y negro, La Noria, Hombre, mujeres y viceversa, Supervivientes, El juego de tu vida, Escenas de matrimonio o Está pasando.

Així, si no teníem prou amb saber que el pobre sobreexplotat Jesús Vázquez es farà càrrec de Guerra de sesos, un programa destinat a produir vergonya aliena en l’espectador, Telecinco ha anunciat el retorn de Javier Sardà, aquell senyor de mitjana edat que encara es considera atractiu i intel·ligent (no sabem ben bé per què), i de Mercedes Milà (terrible combinació!) a un programa que porta per nom La tribu.

Malauradament no sé com desprogramar Telecinco de la meua televisió.

Episodio Piloto #19

Sonia y hombres y viceversa

Sonia Castedo se dejará caer por Telecinco. Es normal, es natural, y lo que sorprendería en este caso es que la BBC quisiera entrevistarla. También estaba interesada La Sexta, pero el programa de Ana Pastor todavía no paga a sus invitados y Sonia, que de tonta no tiene una mecha, ha optado por Un tiempo nuevo que, parece ser, ha soltado la mosca que pedía la alicantina.

Abro paréntesis judicial. Puede parecer obsceno que una televisión pague a un corrupto por una entrevista, pero si lo pensamos detenidamente es mejor: más dinero tendrá el juez para embargar para las fianzas y la responsabilidad civil del corrupto. Cierro paréntesis judicial.

Así pues, según todo lo previsto, la ecs!alcaldesa de Alicante, la misma que pasó olímpicamente de acudir a la sesión plenaria donde se daba cuenta de su dimisión, se presentará en un plató de televisión a explicar lo que mejor o peor haya negociado con el programa de Mediaset (y quién sabe si acaba de tertuliana) y yo lo veo bien porque es una pena que estas cosas queden en provincias: el bochorno merece cobertura estatal y prime-time.

Pero no hay que ser un lince para saber que a Castedo le saldrá mal el experimento: aunque sea Telecinco, eso no va a ser una de esas mierdas del TDT donde se dejan caer nuestros políticos corruptos a lavar su imagen con preguntas pactadas y adornadas con flores de colores y, aunque lo fuera, Castedo se ha convertido por méritos propios en el paradigma de la vergüenza (y desvergüenza) política y eso, querida Sonia, ya no tiene remedio.

Como decía al principio, a estas alturas no sorprende que Sonia Castedo haya acabado en Telecinco, aunque si hubiera tenido que apostar no lo hubiera hecho por Un tiempo nuevo, sino por Hombres y mujeres y viceversa. Le va mucho más al pelo.

Episodio Piloto #6

Herodes

La televisión española es capaz de despropósitos tales como hacer coincidir la emisión de dos programas de famosos tirándose a una piscina desde un trampolín. Esto pasó la temporada pasada con Mira quién salta, en Telecinco, y Splash! Famosos al agua en Antena 3.

Si ya resulta cuestionable el interés de un programa de este tipo, todavía lo es más el de dos programas simultáneos que ofrecen el mismo concepto de entretenimiento, aunque en su descargo podemos decir simplemente nos daban aquéllo que anunciaban: famosos, saltos, agua y nada más.

El caso es que Telecinco y Antena 3 lo han vuelto a hacer con sendos programas en los que básicamente se hace lo mismo: niños que cantan, bailan o hacen el idiota acrobacias sobre un escenario. Tu cara me suena Mini (que han reducido a TCMSM, como si fuera el nombre de una enfermedad contagiosa creada en un laboratorio farmacéutico) y Pequeños gigantes (todo un alarde de originalidad) son tal tortura que uno no sabe si debería reivindicar la figura de Herodes más a menudo.

Pienso en los padres de estas criaturas y creo que se han rendido: “¿Qué más me dan los recortes en becas si mi niña baila salsa en la tele?” o “Mi hijo no puede estudiar trigonometría porque tiene que aprenderse una coreografía con María del Monte” o “¿Me va a decir a mí el Estado si tengo que llevar a mi hijo al colegio o a un plató de Telecinco?”

El problema es que los niños, como los perros que defecan en la calles, no son los responsables de sus excrementos y, del mismo modo que de los perros responden sus propietarios, en el caso de los menores está claro que la culpa es de los padres, que los visten con lentejuelas y les llenan la cabeza de confeti de colores.

Episodio Piloto #4

Sacársela

Espero que algún día alguien llegue a Telecinco y se la saque. Que se la saque, que la ponga encima de la mesa y que diga: “Mirad, es toda vuestra”. Puedo imaginarme la cara de deseo de Ana Rosa Quintana y Màxim Huerta, recordando tiempos pasados que no necesariamente fueron mejores, aunque ellos estén convencidos de que sí. Que, a continuación, se la enfunde y vaya en busca de Emma García y su ejército de hormonados, teñidas, depilados y viceversa y la deje reposar sobre la mesa camilla. A más de uno se le caerán las extensiones o le crecerán las cejas ante la visión de algo que no sabía ni que existía.

Que luego la pasee por ese programa de falsas disputas judiciales, donde periodistas que de noche opinan en las tontertulias políticas a mediodía hacen de abogados del diablo de causas ridículas. Me imagino a nuestro héroe, con eso en la mano, al grito de “Tomad y comed todos de ella” y a Sandra Barneda tartamudeando y echándole la culpa de todo al lobby gay. Después de un respiro, veo a ese alguien colándose en el plató de Sálvame, vertedero incontrolado de la televisión, sacándosela de nuevo y haciendo llorar a más de uno. Menos a Jorge Javier Vázquez, porque a él seguro que le hace gracia ver a Belén Esteban intentar deletrear sin éxito lo que le han puesto delante de la cara.

Nuestro héroe no es condescendiente y por eso, de noche, no siente lástima por Mercedes Milá, que este año se ha tirado al monte con su “experimento zoológico”. Se la saca, se la hace ver de cerca y Milá dibuja una sonrisa boba y cree reconocer lo que le plantan en la cara, pero es que de eso hace ya mucho tiempo.

Muy cansado, nuestro ciudadano anónimo se guarda su dignidad y se pregunta por qué tuvo que sacarla a pasear por Telecinco.

Imbecilitat

Anit Telecinco va decidir obrir el seu informatiu amb tres notícies gairebé insignificants: que una dona havia intentat declarar a l'Audiència Nacional vestida amb un burka, que el President Revilla (què li passa a este home últimament?) havia criticat les opinions polítiques del President Laporta després que el Barça massacrara el Ràcing i, finalment, que un torero portaria publicitat al seu capot d'una beguda dirigida al públic homosexual.

Ni paraula sobre la crisi institucional d'Hondures, ni sobre el viatge de ZP als EUA o sobre ressaca de la moció de censura a Benidorm. Cap ni una, perquè Telecinco cada dia sembla més un abocador incontrolat i considerà que el fet que un torero publicite una beguda gai (sic) té alguna mena de contingut informatiu mentre qualsevol persona amb dos dits de front ho consideraria una simple anècdota, de molt mal gust això sí.

De mal gust, en primer lloc, perquè no existeixen les begudes gais ni tan sols les begudes per a gais -com titulava la notícia El Mundo- sinó bevedors gais; i, en segon lloc, perquè pretendre vincular la suposada comunitat gai amb la tauromàquia és només una forma de fer-se notar el mateix dia que el PSOE protagonitza un espectacle lamentable al Senat en negar-se a penalitzar les festes que maltracten animals i encara està tan recent el sadisme de la festa del Toro de la Vega i les imminents i vergonyoses becerrades d'Algemesí.

No sé si algun gai serà tan imbècil per comprar una beguda gai (o dirigida al públic homosexual, que es com cal dir-ho en un llenguatge nauseabund i correcte políticament), però si algú la compra perquè l'anuncia un torero seria doblement imbècil.

Tot continua igual

Quan em vaig assabentar que les meues vacances coincidirien amb les de Belén Esteban no sé ben bé per quin motiu vaig pensar que la societat seria capaç d'aprofitar esta circumstància conjuntural i hi trauria alguna cosa de profit.

Així, mentre passejava pels carrers de Pequín i visitava la pagoda de l'Oca Salvatge de Xi'an, part del meu pensament tornava a casa i imaginava que Camps havia dimitit i que Mònica Oltra havia assaltat el Palau de la Generalitat amb un pit a l'aire, que Catalunya renunciava a l'Estatut i sol·licitava la capitalitat d'Espanya o que l'Audiència Nacional decidia il·legalitzar Telecinco per un delicte continuat de terrorisme cultural.

Igualment, mentre recorria els barris més xinesos de Hong Kong i al·lucinava amb els centenars d'escorpins que a Guangzhou es venien en safes al mig del carrer, m'excitava l'expectació del darrer capítol de Lost, la possibilitat d'un exili voluntari de González Pons o que Rita Barbaritat haguera aprés a parlar valencià.

De la mateixa forma, mentre mirava amb menyspreu els horribles gratacels de Xangai i m'emocionava amb les formes de les muntanyes i les boires del riu Li, no podia deixar de jugar amb la idea que Europa deixava de banda les receptes neoliberals per superar la crisi i apostava per una economia real, que Matt i el meu xic em trobaven a faltar tant com jo a ells i que tots dos, de la maneta, vindrien a rebre'm a l'aeroport.

La realitat, però, és que mentre el meu avió aterrava, el meu xic s'enlairava cap a el Carib, on passarà tota una setmana amb els amics, i que en vore'm Matt intentà mossegar-me per haver-lo abandonat durant quasi quinze dies.

Igualment, Camps, l'Estatut i Telecinco no només mantenen llur respectiu statu quo (ante bellum), sinó que Europa s'ha llançat de cap a un ferotge desmantellament de la societat de benestar, el darrer capítol de Lost resultà decebedor, González Pons continua en política i Rita encara no sap ni dir bon dia.

A banda de tot això, el Govern israelià decideix assaltar vaixells carregats de pollosos i de menjar i de joguets per als xiquets de Gaza, ZP està desaparegut (millor així) i superat per les circumstàncies, Andrés Calamaro realitza una defensa de les corregudes de bous amb arguments més propis d'un simi que d'un ésser humà (atenció a la frase 'falta que un uruguayo vaya a Valencia a prohibir la paella' perquè és pròpia de González Lizondo) i el Mundial de futbol no només no ha acabat, sinó que no ha començat encara.

Almenys, però, em consola que Belén Esteban continua de vacances.

La caiguda

Demà a primera hora tinc un judici perquè una vella grossa es va fotre una hòstia en no vore un escaló als lavabos del saló de convits on la seua germana celebrava les noces de plata.

Esta bona senyora està convençuda que té dret a demanar diners per la caiguda, sense saber ben bé a qui correspon esta obligació, tot i haver reconegut en diverses ocasions que la culpa fou seua per no mirar on posava el peu.

A mi em va tocar defensar el seu cas i demandar el saló de convits per veure si sona la flauta i la senyora grossa arreplega un parell de milers d'euros.

Per casos com el que ara ens ocupa, cada dia estic més convençut que cal fer molta pedagogia i explicar als ciutadans que la Justícia no està per a coses com estes i que no es pot pretendre que sempre pague algú pels nostres errors.

Pel que sembla, Telecinco comparteix esta preocupació meua, i amb la intenció de fer entendre al públic que la Justícia és un tema molt més seriós del que a priori es podria pensar, ha posat en marxa el programa De buena Ley, una reedició de l'antic Veredicto.

Este espai diari pretén donar solució als problemes ciutadans més quotidians sense caure en el sensacionalisme o el ridícul, i per això un equip de professionals selecciona els casos que els arriben amb un criteri i una dedicació envejables. Així, hui per exemple, una parella de divorciats discutia perquè el pare volia canviar la filla d'escola perquè no coincidira a classe amb una altra xiqueta de raça gitana.

De buena Ley compta amb un jutge de mentida i amb un públic que opina sense tindre ni puta idea (de fet, entre els opinadors es troba un exconcursant de Supermodelo) però que representa allò que en televisió és tan important com el sentit comú i s'anomena el sentir de la calle.

En definitiva, doncs, Telecinco no fa una altra cosa que ajudar perquè la Justícia continue sent 

la institució més menyspreada i la que menys confiança dóna als ciutadans i perquè gent vella, grossa i maldestra denuncie a qui siga en caure un bac.

Personalment, només espere que el cinisme i la mala hòstia que destil·le a estes hores no em juguen una mala passada demà al judici.

Imatge de Complejo

Encarcelados

Quan pensem en fem televisiu, a la majoria ens ve al cap Telecinco i qualsevol dels programes que emet a qualsevol hora del dia, perquè la cadena de Mediaset ha aconseguit, fent ús de la coartada de l'entreteniment, perfeccionar una programació que resulta infame les vint-i-quatre hores del dia i, en contra del que es puga suposar, això no és tan fàcil.

Sense traure mèrit a Telecinco, hi ha un altre fem televisiu que s'ha obert espai a poc a poc a cadenes més respectables i que resulta més difícil de distingir, perquè es disfressa de programa seriós. L'exemple paradigmàtic podrien ser les tertúlies polítiques amb opinadors indocumentats, però no són l'únic espai televisiu de fem d'alta qualitat.

Fa unes setmanes La Sexta estrenà Encarcelados, “un programa factual en el que se muestra cómo es la vida de los españoles que se encuentran cumpliendo condena en cárceles de otros países”, segons la web del programa.

El problema, com en tantes altres coses, el trobem en l'execució del projecte i des del principi: els encarregats de dirigir cada programa són, alternativament, Jalis de la Serna i Alejandra Andrade, periodistes reciclats de Callejeros, aquell docushow infame que recorria pàrquings de discoteca i controls d'alcoholèmia sense cap altra finalitat que mostrar-nos els monstres que som a les huit del matí quan encara no hem anat a dormir.

Amb el plantejament inicial d'Encarcelados ja ens podem fer una idea del nacionalisme banal i colonial que es respirarà a cada programa: els presos que interessen són els espanyols, les condicions en les quals viuen cal denunciar: la resta d'interns, bé siguen nacionals del país on es troba la presó o no, no importen tant. Es busca, doncs, una fàcil i palpada identificació amb aquells que han acabat a presó, principalment, per fer de correus de la droga de màfies organitzades.

La resta d'interns no importen fins al punt que no se'ls demana cap autorització per eixir a la televisió: la càmera passa per corredors, per patis públics o entra en cel·les i hem de vore com molts interns es tapen la cara. Açò contrasta, i molt, amb el programa de presons americanes que s'emet a continuació i en el qual la majoria dels interns porten la cara pixel·lada.

Un programa així, de fet, seria impensable a qualsevol presó espanyola, perquè els interns tenen dret a no eixir per televisió. Per què no es guarda este respecte pels presos del tercer món és un tema del qual la cadena i la productora haurien de respondre.

En eixe sentit, un exemple del rigor i del respecte a la intimitat de les persones que practica Encarcelados el vam vore al programa de la setmana passada: Andrade visitava una presó de Brasil, i no va tindre cap problema a l'hora de filmar la foto dels familiars que un intern tenia al costat del llit. És possible que el pres haguera accedit a parlar amb el programa i haguera signat la corresponent autorització, però i la gent que apareixia a la foto?

Independentment d'això, els capítols dirigits per Jalis de la Serna són els més sensacionalistes: no té problema en preguntar pel sexe dins de la presó, per fotre el cap als vàters d'un pati, per filmar els menors que viuen amb les seues mares preses o per anunciar una entrevista amb una malalta de càncer terminal (sic) i a la qual sagnava un mugró i anunciar-ho al seu compte de Twitter amb un “Después de la publicidad viene lo mejor”.

De veritat, qui es pot resistir a vore un programa que té tanta merda?

Cuatrocinco

Per molt que m'esforce no sóc capaç d'imaginar res pitjor per a un pare que haver de soterrar el seu fill. De fet, no recorde on vaig llegir o escoltar que este fet és tan horrible que el diccionari ni tan sols ha establert un mot per a esta situació, com sí que ocorre en canvi per qui perd els pares (orfe) o la parella (vidu).

Potser qui perda un fill necessitarà ajuda professional tota la vida per poder refer-se i per això em costa molt entendre aquells pares que després d'haver perdut una filla en circumstàncies horribles esdevenen estrelles als mitjans de comunicació, venen la intimitat familiar com si es tractara d'una exclusiva a l'Hola, pretenen determinar la política penal i penitenciària de l'Estat o juguen amb la idea d'encapçalar llistes electorals.

Em costa, com deia, entendre estes reaccions i em repugna l'ús que els mitjans de comunicació i els sectors més ultres fan d'estes famílies per exigir coses com 'el compliment íntegre de les penes' o la 'cadena perpètua', conceptes que després són inconvenientment usats per la dreta d'esta Confederació Ibèrica de Nacions que ens toca patir.

Però, especialment miserable i repulsiu és el tractament que es dóna al programa de la catalana Concha García Campoy a Cuatro d'esta mena de casos i, sobretot, del cas Marta del Castillo i si fa unes setmanes esta senyora es despatxava amb un especial sobre el cas titulat Red de mentiras (!) en el qual es presentava a la casa de la família i preguntava a sa mare tan tranquil·lament si la roba de la xiqueta 'todavía huele a Marta' (!!), este matí presumia d'haver tingut en exclusiva les primeres declaracions del iaio sobre l'últim esperpent relacionat amb el crim: una rudimentària cerca del cos de la criatura amb pics i pales al mig del camp.

Pel que sembla hem de felicitar el canal de Prisa: ha sabut adaptar-se (i de quina forma!) als paràmetres de la nova empresa nascuda de la seua fusió/fissió amb Telecinco.

Brava Concha!

El tsunami de Vic

Hi ha qüestions delicades amb les quals hom no hauria de jugar, ja que són susceptibles de provocar al si de la societat debats estèrils i perillosos, els quals en lloc de portar a una reflexió serena i assossegada no fan una altra cosa que encendre la confrontació més inútil i perillosa.

Així, la societat espanyola ha demostrat massa vegades que no és suficientment madura per fer front als nous reptes que el progrés (i les seues circumstàncies) li posa al davant, de forma que fa palesa d'una forma vergonyant una incapacitat manifesta per treure-se'ls dels dits.

És el cas, com resulta fàcil imaginar, de la candidatura de Karmele Marchante per representar la Confederació Ibèrica de Nacions al festival d'Eurovisió amb el tema Soy un tsunami.

Hi ha qui se sent ofés perquè una dona postmenopàusica amb un evident retard mental puga representar el seu país a un festival amb tanta categoria i transcendència com és Eurovisió i no veu que la senyoreta Marchante no només representa els retardats, els que porten la cara plena de botox, els que pateixen d'afonia, els independentistes catalans i aquells que porten un nom en euskera sense ser bascos, sinó també tot aquell gruix de gent que s'entreté dia rere dia amb l'espectacle que Karmele i uns altres grans simis ens regalen a través de Telecinco. Tot plegat, doncs, la periodista representa una immensa majoria i un bon grapat de minories.

Resulta obvi que es tracta d'un assumpte complexe i de difícil solució que ha dividit la societat espanyola entre partidaris i detractors de la candidatura de la Marchante i que ha forçat un debat públic per al qual encara no estem preparats.

De la mateixa forma, estes últimes setmanes s'ha encetat un altre debat, quasi de tanta transcendència com el que el programa Sálvame ha posat damunt la taula, però en esta ocasió el (ir)responsable ha estat l'Ajuntament de Vic en anunciar que negaria l'empadronament municipal als immigrants il·legals, una proposta defensada pel seu alcalde, el memocristià Josep Maria Vila, i recolzada pels destrellatats socis de govern del PSC i d'ERC.

Esta polèmica ha acabat amb un informe de l'Advocacia de l'Estat en el qual afirma que els ajuntaments han d'empadronar tots aquells éssers humans que hi viuen al seu territori, independentment de la seua situació de legalitat, entre altres coses perquè el fet d'estar empadronat no genera per se cap dret, ja que l'accés a l'educació i a la sanitat són drets bàsics i el padró l'únic que diu és quin centre de salut correspon a cada persona o en quina escola ha de matricular-se cada xiquet.

És fals, per tant, que el padró atorgue drets (o deures), ja que es tracta només d'un instrument que ens diu quanta gent viu a un lloc determinat i que només té un valor estrictament estadístic que serveix, entre altres coses, per calcular la quantitat d'euros que correspon a cada ajuntament en funció de la seua població.

El problema de la iniciativa del memocristià vigatà és que ha traslladat a la primera plana dels diaris i a les tertúlies polítiques un debat que no preocupava ni tan sols els seus veïns (de fet els vigatans situen en una enquesta encarregada pel mateix Ajuntament la immigració com la novena preocupació, per darrere d'aspectes com el transport públic i les places d'aparcament o la carència de zones verdes, temes que sí que hauria de resoldre l'alcalde) i ha obert la caixa dels trons perquè la caverna -com la que representa ell mateix a CiU- puga llançar sense prejudicis estupideses com ara que 'a Catalunya no hi caben tots' o que 'els immigrants roben perquè no tenen la nostra ètica', missatges demagògics i gratuïts als quals l'estúpida societat espanyola no és impermeable i que impedeixen abordar el fenomen de la immigració amb la seriositat que requereix.

Per sort, Karmele i Soy un tsunami ens serviran per distreure l'atenció.

Episodio Piloto #11

Las 7 diferencias

Viernes. Sálvame Deluxe en Telecinco. Una ventana en la esquina inferior de la pantalla nos muestra a la próxima invitada: una tal Makoke, que viene a hablar de lo suyo.

En el plató Jorge Javier Vázquez pregunta a una vidente: “¿Es cierto que Lola Flores echó una maldición a Isabel Pantoja por robarle el novio a Lolita y que eso explicaría todas las desgracias de su vida?” y, por si esa pregunta no se contestara sola añade: “¿Son efectivas las maldiciones?”. La vidente responde: “Sin duda. Piensa, por ejemplo, en los Kennedy o en la maldición de Tutankamon. Sobre todo en determinadas razas que tienen mucha energía. El problema de la Pantoja es que la persona que le echó la maldición está muerta y eso lo complica todo”. Un rótulo aporta sensatez al debate: “La vidente Conchita Hurtado explica por qué Isabel Pantoja podría ser víctima de una maldición”.

El programa lanzó la etiqueta #pantoruina y cosechó una audiencia del 18,7% de cuota de pantalla.

Sábado. La Sexta Noche en La Sexta. Una ventana en la esquina inferior de la pantalla nos muestra a la próxima invitada: una tal Pilar Rahola, que viene a hablar de lo suyo.

En el plató Eduardo Inda pregunta a Errejón, de Podemos: “¿Participarías en un mitin neonazi?, ¿Participarías en un mitin en el que se niegue el holocausto judío? ¿Participarías en un mitin de ETA?”. Errejón contesta que no e Inda ataca de nuevo: “¿Y qué te parece que Pablo Iglesias haya participado en un mitin del entorno proetarra”. Un rótulo aporta sensatez al debate: “Pablo Iglesias, ¿radical y simpatizante de ETA?”.

El programa lanzó la etiqueta #L6Npodemos y cosechó una audiencia del 15,5% de cuota de pantalla.

Columna publicada a Levante-EMV el 12 de novembre de 2014

I hate Escassi

No tenia cap intenció de perdre ni un minut de la meua vida amb el nou vòmit de Telecinco, avortat la nit de diumenge, però després d'haver llegit les quatre ratlles que Mábel Galaz li dedicava al seu bloc d'El País, no vaig poder evitar fer-li una ullada, ja que l'encarregada de la secció de societat (eufemisme per fer referència a les notícies de cor, de fetge i de parts pudentes) afirmava: El programa televisivamente es malo, no tiene ritmo, pero el planteamiento machista es aún peor. A los cinco minutos una de la mujeres ya estaba medio desnuda haciéndole un mansaje. Poco después Escassi le decía a otra que le gustaba pero que no era "lo suficientemente golfa".

Deia que no tenia cap interés en veure I love Escassi perquè el protagonista em sembla un paràsit borderline amb cara de retardat i el fet que una cadena de televisió munte un programa per buscar-li novia és una presa de pèl tan ridícula com infame, però és que la Galaz rematava el seu article afirmant que el programa vulnera els drets de les dones (així en general) i comminava el presentador Jesús Vázquez a no defendre només els drets dels gais, sinó també el de les dones, i volia comprovar-ho amb els meus ulls abans que el cas arribara al Tribunal Europeu de Drets Humans.

Amb només cinc minuts de programa, però, he arribat a la conclusió que el cas no només no arribarà a ser jutjat a Estrasburg, sinó que amb tota probabilitat serà cancel·lat en unes poques setmanes i no, justament, per la teoria de la Galaz, sinó perquè és dolent amb ràbia, l'audiència ha estat molt baixa i ni tan sols Jesús Vázquez (amb unes cames cada vegada més tortes) fa un paper mínimament digne.

Més enllà del rol de seductor que ha de jugar el dèbil mental d'Escassi, el paper de les dones candidates em té captivat, perquè no imaginava que entre el sexe femení fóra possible trobar tanta irracionalitat i imbecilitat com la que les concursants poden arribar a demostrar en només uns quants minuts.

Òbric parèntesi hipòcrita. Per descomptat estic mentint: només volia quedar bé. Tanque parèntesi hipòcrita.

En concret, una castellonenca mare de dos fills no dubtà a l'hora de contestar quan li preguntaren què era el que més li agradava del genet amb cervell de burro: De él me gusta todo, pero lo que más el culo, porque lo tiene 'apretaet'. Y me gustan los culos 'apretaets'.

Busca qui t'ha pegat.

El millor, per a variar, és la forma que té la cadena d'explotar l'avortament, ja que a la web del programa no només és possible empassar-se el programa sencer (per a estómacs a prova de bombes), sinó els millors moments, que porten títols tan explicatius com ara: Cristina casi despelucha el conejo a Lucía, Alguien llama “puta” a Lucía, Alicia llora: Kelly la insulta y llama niñata, Bronca de Kelly: las chicas la tachan de vulgar por su masaje a Escassi.

Més que un programa que vulnera els drets de les dones, suggerisc la teoria que es tracta d'un crim contra la humanitat i més concretament d'un genocidi cultural.

Episodio Piloto #22

Pedro Hormigos

Esta semana el inframundo televisivo nos ha ofrecido una tragedia que pareciera escrita a cuatro manos por Esquilo y Sófocles: la expulsión de Olvido Hormigos en Gran Hermano VIP ha empapado la programación de Telecinco de cabo a rabo y los espectadores hemos asistido a la caída y resurrección de esta nueva mártir del siglo XXI con la curiosidad zoológica y el repelús con el que conviene asomarse a todo lo que emite esta cadena.

Abro paréntesis. En ese sentido, no parece exagerado afirmar que ha hecho más por la etología de los primates Gran Hermano que los documentales de gorilas del National Geographic. Cierro paréntesis.

En paralelo al acoso y derribo de la ecs!concejala socialista de Los Yébenes, dirigido y orquestado por una Belén Esteban sempiterna en pijama y más clínica que nunca, la política ibérica nos ha regalado otro caso de bulling despiadado e inmisericorde desgranado durante toda la semana en televisión: el de Susana Díaz con Pedro Sánchez.

Con Bono y Zapatero encarnando los papeles de Ylenia y Víctor Sandoval como cooperadores necesarios en el escrache a Pedro Sánchez, Susana Díaz se ha erigido en princesa del pueblo líder socialista y ha decidido que debe tomar las riendas de la casa del partido y hacer rodar cabezas adelantando las elecciones andaluzas: se carga a su socio de Gobierno, intenta evitar que Pablemos tenga tiempo para organizarse y se presenta ante el aparato del partido y la audiencia el electorado como la gran triunfadora de las nominaciones elecciones y la única capaz de disputar el triunfo a un Kiko Rivera Mariano Rajoy que no sale del jacuzzi de la Moncloa.

Un plan redondo que, de momento, sólo se sostiene en el papel, pero en el que Pedro Hormigos lleva todas las de perder y en el que Susana Esteban inicia una trayectoria que puede hacerle acabar en un especial de Hermano mayor. Tanta brutalidad sin duda lo merece.

Columna publicada a Levante-EMV el 28 de gener de 2015

Gai públic

Hi ha gremis en els quals la presència d'homosexuals no només és viu amb normalitat sinó que resulta tan exagerada que fins i tot l'element heterosexual constitueix l'excepció. Eixe és el cas que es dóna, per exemple, entre els perruquers, els operaris del sector siderúrgic, els presentadors de Telecinco o els rectors de les parròquies de la Ribera del Xúquer.

En canvi, hi ha altres sectors professionals en els quals la presència pública dels gais es viu més d'amagat i de tant en tant algú llança una pregunta de l'estil: si tenim en compte que més o menys el 10% de la població és homosexual, com és possible que encara cap futbolista haja eixit de l'armari?

La resposta és ben senzilla: perquè el percentatge que correspondria a futbolistes gais no només de la Lliga espanyola sinó també de la Premier britànica i del Calcio italià queda compensat amb l'excés de gais que militen al Bloc Jove.

Efectivament, el percentatge d'elements homosexuals al Bloc, en general, és tan alt que en cas que extrapolàrem eixes dades al conjunt de la societat la Humanitat fa segles que haguera deixat d'existir en no poder garantir la reproducció de l'espècie.

Entre les files socialistes, també, és pública i notòria la presència de gais, però, a diferència del Bloc i dels quatre gais que queden a Esquerra Unida, la majoria han sabut ocupar càrrecs orgànics i institucionals de primer ordre: tots coneguem alcaldes, secretaris generals i ministres socialistes per als quals la seua orientació sexual no té cap importància i als quals no els importa passejar-la pels locals d'ambient. Pels presentables i pels que no ho són tant.

Al Partit Popular, finalment, la presència pública gai canvia: potser hi ha tants gais com al Bloc (nivell quantitatiu) i potser ocupen tants càrrecs de responsabilitat com ho fan els del PSOE (nivell qualitatiu), però tot es viu d'una forma més encoberta, circumstància que fa que l'element depravat i la rumorologia facen acte d'aparició.

Fa temps que a través del mètode empíric de coneixement (follant, per tant) vaig arribar a la conclusió que els més accessibles són els membres del Bloc: hi ha tant on triar (i els agrada tant beure) que en realitat és difícil no acabar al llit amb un d'ells qualsevol dimecres a mitja vesprada, per exemple.

La meua experiència amb els socialistes, en canvi, és més limitada: principalment i tret d'honroses excepcions, perquè són molt menys atractius i, en segon lloc, perquè són exageradament endogàmics i només follen entre iguals: regidors amb regidors, alcaldes amb alcaldes, membres de la direcció amb membres de la direcció... El mercat socialista és, per tant, una reserva de caça vedada i si hi entres més val anar amb compte per evitar les sorpreses.

Amb els gais del PP, en canvi, tot resulta molt més fàcil i pervers alhora: estan tan pagats dels seus càrrecs, tan acostumats a l'èxit i tenen el discurs del triomfador tan assumit que no tenen mirament a l'hora d'expressar allò que volen i allò que més els agrada sense tallar-se un pèl.

En este camp, per tant, la dreta és una opció ben vàlida i després de la meua experiència no puc evitar recomanar que tothom folle, encara que siga, amb un regidor del PP.

Amb un diputat potser seria massa.

Trending topics nadalencs absolutament prescindibles (III): la criminal televisió de Nadal i els regals corporatius

 

Durant esta època de l'any els responsables de totes les televisions no es tallen un pèl a l'hora d'explotar els típics tòpics del Nadal: la neu i el fred, la il·luminació dels carrers, el sorteig de la grossa, el preu del marisc, els nous joguets per als més menuts, la infame gala Inocente inocente d'Antena 3 o qui presentarà les campanades en cap d'any a cada televisió.

A partir de l'any que ve, però, tindrem la sort de comptar amb una cadena menys, ja que la compra de Cuatro (i també de la CNN+) per part de Telecinco (tot i que els de Prisa han tingut la barra de vendre-ho com una fusió) amenaça amb deixar la cadena del cercle roig com un contenidor residual de sèries de segona i dels programes que han marcat la imatge de la marca (Fama, Pekín Express, El hormiguero, Callejeros, 21 días i, la veritat, poca cosa més) i també amb clausurar el canal de notícies 24 hores.

Este és el final de l'aventura audiovisual de Prisa en obert (mantenen, això sí, el Canal+ de pagament per als sibarites*) i així com els canvis a Cuatro no han tingut massa repercussió fora del món audiovisual i de les pàgines de televisió perquè poc importa que la Campoy deixe de fer periodisme groc a migdia disfressada de periodista de veritat, que siga Jesús Vázquez qui es faça càrrec de la propera edició de Pekín Express o que Manolo Lama siga lapidat a la plaça del seu poble, però l'anunci de la clausura de CNN+ ha alçat una miqueta més de polseguera, ja que ha estat acompanyada de la deserció de qui ja havia desertat abans de Cuatro, Iñaki Gabilondo, i d'unes lacòniques paraules de lament: ací ja no hi ha lloc per a mi.

I estic convençut que no, que Iñaki no té cabuda a l'híbrid de Cuatrocinco, però on hauria de protestar és al consell d'administració de la SER, perquè és allà on té una poltrona i on sembla que encara hi té cabuda.

Prisa ha fet, al remat, com els amics dolents, que no tenen mirament a l'hora de reciclar un regal de Nadal perquè no saben traure-li profit. El problema és que en esta ocasió el regal reciclat no és un llibre o una botella de cava de la cistella de Nadal, sinó dos cadenes de televisió regalades pel Govern de ZP. 

* * *

* sibarita, del llatí sybarita, del grec sybarítēs, habitant de Sybăris, ciutat de la Magna Grècia, famosa pels seus luxes i refinaments excessius. Busca quin epònim! 

Imatge de Fandi.es

La conya etarra

He de reconéixer que he seguit a través de les xarxes socials la polèmica que ha barrejat dos conceptes que fins ara resultaven impossibles de relacionar: ETA i Gran hermano.

Pel que sembla, tot començà quan una concursant del show que presenta Mercedes Milà va amollar en una conversa informal amb altres paràsits del programa que havia assistit a una manifestació on es demanava que ETA reprenguera les armes (sic). Immediatament, i davant la cara de sorpresa dels companys, va dir que es tractava d'una broma i la cosa, senzillament, quedà en això: en una puta conya.

Òbric parèntesi. I mira que ens han dit voltes allò de “dentro de la casa todo se magnifica”. Tanque parèntesi.

Qualsevol amb dos dits de front sap que no existeixen les manifestacions per “demanar a ETA que torne a assassinar” i haguera entés la conya a la primera. I no només això, sinó que amb una miqueta de ment oberta ho haguera pogut entendre com una evidència dels nous temps que vénen i que s'iniciaren amb l'alto el foc i els passos donats pel món polític abertzale: ja sabem que la tragèdia esdevé comèdia amb el pas del temps.

Però, no comptàvem amb la sempre vigilant Associació de Víctimes del Terrorisme, convertida en una autèntica rèmora social, que posà el crit en el cel per la conya de la concursant i acabà pressionant perquè fóra expulsada del programa.

Òbric un altre parèntesi. A partir d'ací els fans del programa han encetat una campanya per demanar el reingrés de la concursant, han amenaçat amb un boicot a la cadena i al grup empresarial i han fet rodar convocatòries per manifestar-se davant els centres comercials d'una empresa anunciant que sembla que pressionà Telecinco perquè féra efectiva l'expulsió. Tanque un altre parèntesi.

Reòbric el parèntesi un moment. Este és un puto país de subnormals. Retanque parèntesi del tot.

Fa temps que la societat ha desdramatitzat l'assumpte i ha entrat al joc de considerar que qualsevol cosa és ETA: un referèndum a Barcelona és ETA, Eduardo Madina és ETA, “Todo es ETA, salvo alguna cosa”, la vasectomia és ETA i, sobretot, matinar és ETA.

En eixa línia, entenc que ahir el ministre de l'Interior va fer una altra conya durant l'anunci d'unes detencions i va amollar que “el aborto tiene algo que ver con ETA, pero no demasiado” i la gent, no acabe d'entendre per quin motiu, no s'ho va prendre com una conya més.

Potser és perquè la broma la féu un ministre, perquè l'avortament és un tema polèmic, perquè Fernández Díaz és català o perquè ho va dir després d'anunciar la detenció d'uns etarres, però la qüestió és que la gent no va riure massa amb el comentari.

Ara que ho pense, és possible que la gent no s'haja pres com una conya les paraules de Fernández Díaz perquè fa només unes setmanes també va dir allò de “el matrimoni gai no mereix la mateixa protecció que el matrimoni natural (sic) perquè no garanteix la supervivència de l'espècie” i haja acabat per considerar que Espanya té un ministre de l'Interior tan integrista que ben bé podria ser una aiatol·là iranià.