divendres, 24 de juny de 2011

Gai públic



Hi ha gremis en els quals la presència d'homosexuals no només és viu amb normalitat sinó que resulta tan exagerada que fins i tot l'element heterosexual constitueix l'excepció. Eixe és el cas que es dóna, per exemple, entre els perruquers, els operaris del sector siderúrgic, els presentadors de Telecinco o els rectors de les parròquies de la Ribera del Xúquer.

En canvi, hi ha altres sectors professionals en els quals la presència pública dels gais es viu més d'amagat i de tant en tant algú llança una pregunta de l'estil: si tenim en compte que més o menys el 10% de la població és homosexual, com és possible que encara cap futbolista haja eixit de l'armari?

La resposta és ben senzilla: perquè el percentatge que correspondria a futbolistes gais no només de la Lliga espanyola sinó també de la Premier britànica i del Calcio italià queda compensat amb l'excés de gais que militen al Bloc Jove.

Efectivament, el percentatge d'elements homosexuals al Bloc, en general, és tan alt que en cas que extrapolàrem eixes dades al conjunt de la societat la Humanitat fa segles que haguera deixat d'existir en no poder garantir la reproducció de l'espècie.

Entre les files socialistes, també, és pública i notòria la presència de gais, però, a diferència del Bloc i dels quatre gais que queden a Esquerra Unida, la majoria han sabut ocupar càrrecs orgànics i institucionals de primer ordre: tots coneguem alcaldes, secretaris generals i ministres socialistes per als quals la seua orientació sexual no té cap importància i als quals no els importa passejar-la pels locals d'ambient. Pels presentables i pels que no ho són tant.

Al Partit Popular, finalment, la presència pública gai canvia: potser hi ha tants gais com al Bloc (nivell quantitatiu) i potser ocupen tants càrrecs de responsabilitat com ho fan els del PSOE (nivell qualitatiu), però tot es viu d'una forma més encoberta, circumstància que fa que l'element depravat i la rumorologia facen acte d'aparició.

Fa temps que a través del mètode empíric de coneixement (follant, per tant) vaig arribar a la conclusió que els més accessibles són els membres del Bloc: hi ha tant on triar (i els agrada tant beure) que en realitat és difícil no acabar al llit amb un d'ells qualsevol dimecres a mitja vesprada, per exemple.

La meua experiència amb els socialistes, en canvi, és més limitada: principalment i tret d'honroses excepcions, perquè són molt menys atractius i, en segon lloc, perquè són exageradament endogàmics i només follen entre iguals: regidors amb regidors, alcaldes amb alcaldes, membres de la direcció amb membres de la direcció... El mercat socialista és, per tant, una reserva de caça vedada i si hi entres més val anar amb compte per evitar les sorpreses.

Amb els gais del PP, en canvi, tot resulta molt més fàcil i pervers alhora: estan tan pagats dels seus càrrecs, tan acostumats a l'èxit i tenen el discurs del triomfador tan assumit que no tenen mirament a l'hora d'expressar allò que volen i allò que més els agrada sense tallar-se un pèl.

En este camp, per tant, la dreta és una opció ben vàlida i després de la meua experiència no puc evitar recomanar que tothom folle, encara que siga, amb un regidor del PP.

Amb un diputat potser seria massa.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails