dimarts, 8 de juny de 2010

La Xina colonial (i VI): Hong Kong




L'antiga colònia britànica de Hong Kong, recuperada per la Xina Popular l'any 1997 conjuga les dues fòbies que més em torturen: la cultura anglosaxona i els asiàtics. Justament per això, només baixar del ferri i posar un peu en terra vaig començar a protestar i a renegar.

Podria excusar el meu comportament capritxós pel cansament acumulat de tants dies de viatge i pel ritme frenètic que portàvem, però seria completament injust perquè tinc prejudicis injustificables envers totes dues circumstàncies.

La primera impressió que em causà Hong Kong em portà a concloure que no em trobava a la Xina: els cotxes condueixen per l'esquerra i respecten els semàfors, no és fàcil trobar productes d'imitació, l'anglés és llengua cooficial juntament al mandarí (tot i que el xinés que s'hi parla és el cantonés), els carrers estan nets, no paguen amb iuans xinesos sinó amb una estúpida i inexplicable moneda com el dòlar hongkongués, el preu de les coses és justament el doble que a la Xina continental (o a partir d'ara: la Xina Vertadera), no es permet fumar a cap lloc públic i, ni tan sols, als parcs oberts a l'aire lliure, el preu del tabac és el triple que a la Xina Vertadera i els paquets porten imatges de pulmons destrossats o, com el que em tocà a mi, de peus gangrenats.

Deixem clar, doncs, que Hong Kong no és Xina. O almenys encara no és la Xina Vertadera.

Vaig voler fer partícip d'este exabrupte la guia local, una vella de nom Anna, i li vaig preguntar si el Govern central no tenia pensat acabar amb este estúpid fet diferencial hongkongués i posar ordre d'una vegada per totes, començant per acabar amb l'anglés i amb la conducció per l'esquerra, desordenar el trànsit i fer que els semàfors siguen només orientatius com ocorre a la Xina Vertadera, implantar definitivament el iuan i cremar tots els dòlars.

Anna em mirà com si no estiguera bé del cap (de fet, no ho estava) i només gosà a dir-me que qualsevol cosa que faça el Govern Central estarà ben feta.

Eixa és l'actitud, camarada.

Per sort, segons ens allunyàvem del centre i ens endinsàvem en la zona peninsular de Hong Kong, coneguda com Kowloon, deixàvem enrere la falsa Xina hongkonguesa de gratacels i rètols lluminosos de multinacionals i tornàvem a situar-nos a la Xina Vertadera: l'anglés estava pràcticament proscrit, els productes d'imitació inundaven els mercats, els llocs de menjar oferien els animalets ben vius i la brutícia, el caos, el desgavell, els xinesos escopint al terra i els barandats de bambú s'apoderaven dels carrers.

La Xina, en definitiva, que havia vingut a conéixer i que tant m'ha agradat.







3 comentaris:

Clidice ha dit...

els que patim de britanofilia i adorem tot allò asiàtic doncs, serem feliços a Hong Kong? és que no ho he acabat d'entendre massa :P

Busca qui t'ha pegat ha dit...

Efectivament: HK és una barreja així d'estranya.
Jo em quede amb la Xina Vertadera: la comunista, la xunga i la freak :)

Clidice ha dit...

en realitat una coneguda meua treballa a Hong Kong i l'impressió que sempre n'he tingut és de "garimpa", una arriba allà i treu tot l'or que en pot, malvivint en 30 metres quadrats d'alto (serà perquè és el pis 50) standing i després es compra una caseta a la Provença per anar a repostar oxígen. L'imagino una ciutat-món, tremendament interessant pels seus distints ecosistemes.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails