Lost

La última part de l'espera sempre és la pitjor i la que més llarga em resulta. Em passa amb l'estúpida i inútil jornada de reflexió electoral, amb els últims cinc minuts de coure l'arròs, durant el moment que tarda el cambrer a portar-me el café o amb l'estona que triga el meu xic a arribar a casa des que m'ha telefonat per dir-me que és en camí.

Els moments previs a obtindre allò que vull es fan eterns i els segons semblen minuts i els minuts hores i com més s'apropa l'instant exacte per a satisfer el meu desig més nerviós em pose, més m'excite i amb més deler anhele allò que és imminent.

Esta histèria que patisc, com deia, només en el tram final de l'espera, m'ha acompanyat, en canvi, des que -ja fa massa mesos- l'Abc va emetre l'últim capítol de la cinquena temporada de Lost i estes últimes hores abans de fer-me amb el primer de la sisena i última temporada amenacen amb provocar-me un col·lapse del sistema nerviós o un infart de miocardi.

Recorde que em vaig enganxar a Lost a Cambrigde, en gener de 2006. Havia anat a visitar el meu amic A. i mentre ell treballava a la Universitat vaig haver de passar una vesprada tot sol a casa per culpa del mal oratge. Tot i que el meu anglés és de xiringuito vaig posar la televisió i em vaig trobar al Channel 4 amb un paio àrab ben templat (en aquell moment no sabia que era Sayid i que era un dels supervivents del vol Oceanic 815) que corria per la selva i es topetava amb una mena de búnquer (aleshores tampoc sabia que era una estació de la Iniciativa Dharma) i em vaig quedar atrapat.

Vaig seure davant la pantalla i em vaig empassar el capítol ja encetat i un altre sencer que van emetre a continuació. Quan, dies més tard i després d'haver passat per Londres, vaig tornar a casa em vaig descarregar la sèrie i em vaig empassar tots els capítols que ja havien estat emesos. Un darrere l'altre, amb avarícia.

Si l'espera entre una temporada i la següent es fa eterna, i entre capítol i capítol d'una temporada en curs sembla que el temps s'alenteix de forma cruel i despietada, les hores prèvies a l'estrena de la temporada definitiva són una autèntica tortura.

* * *

PS: Flipant l'especial de Público del diumenge... només apte per a freaks.