divendres, 25 de juny de 2010

L'ancià

En tornar de la Xina el primer que vaig fer fou anar a buscar Matt en companyia de mon pare a la residència on s'havia quedat allotjat.

Òbric parèntesi. No deixa de sorprendre'm el llenguatge eufemístic que es gasten determinats professionals veterinaris, de forma que m'esmussava que per referir-se a la gàbia on dormia, l'encarregada de la residència féra ús del mot 'habitació', com si fóra un hotel, i que a les dues menjades programades les anomenara 'esmorzar' i 'sopar'. Tanque parèntesi.

En vore'm, el primer que feu Matt fou mossegar-me la mà i fer-se l'interessant, com si no em coneguera. Li cridava i ell passava de mi. Estava, lògicament, ofés i desencantat amb el seu amo, que sense cap mena d'explicació l'havia abandonat durant dues setmanes.

Vaig notar que havia perdut pes, tot i que m'informaren que havia menjat correctament les dues racions de pinso que, segons els veterinaris, li corresponen diàriament. Tornava a marcar les costelles i l'espina i els ossos del maluc destacaven als quarts inferiors.

L'encarregada de la residència m'explicà que tenia unes ferides, unes lleugeres i superficials excoriacions, a les potes i que amb un desinfectant als pocs dies ho tindria arreglat, però jo sabia la veritat de tot plegat: pel que fa a la pèrdua de pes, no és que Matt no estiguera ben alimentat, sinó que a casa, quan és amb mi, menja quatre o cinc vegades al dia i molt variat: arròs, fesols, llentilles o macarrons (bolonyesa o carbonara) i es passa el dia sencer dormitant, ja que pot arribar a passar setze hores diàries sense fer absolutament una altra cosa que dormir (i somiar) i, clar, canviar una completa dieta mediterrània, gairebé humana, per dos plats de pinso i setze hores de tranquil·litat absoluta pel rebombori d'allotjar-se en companyia d'altres gossets que només volen que jugar, han fet que Matt perdera les reserves que durant tot l'any havia anat acumulant.

Pel que fa a les ferides, és lògic que la pell d'un gos que el més dur que pot trobar a ma casa és un sofà de pell de vedella es puga ressentir en haver de dormir a un matalàs (o com diuen a la residència: un 'llit').

L'encarregada de la residència ens explicà que les ferides eren molt típiques en gossos ancians i mon pare, que no està acostumat al llenguatge eufemístic veterinari, en escoltar el mot ancià va tòrcer el morro i preguntà amb menyspreu:

- Com que un gos ancià? -i li passà la mà pel llom com dient: no faces cas al que diu esta tia, Matt.

La xica ens explicà una cosa que era òbvia: que Matt té nou anys i que eixa és una edat considerable per un gos, tot i que mon pare es negue a assumir-ho.

Durant estes dues setmanes, doncs, Matt acusà els excessos de viure amb mi i el fet de menjar quan li venia de gust, de tindre la casa per a ell sol, de no haver de compartir-la amb altres gossos pesats i impertinents i de passar el dia sencer al sofà.

El seu caràcter també es va vore afectat i es mostrava displicent, llunyà i fred, de fet que el primer parell de dies només s'hi dedicà a dormir i a recuperar forces.

Hui Matt ja s'ha refet del tot: les ferides han curat, ha guanyat els quilos que havia perdut i quan li passes la mà pel costat o pel llom ja no només són ossos els que notes.

Malgrat això, recuperar el seu caràcter animós i divertit ha requerit més esforç, però les hores de companyia, de jocs i de carícies al sofà, els llargs passejos pel parc, les confidències a l'orelleta i les mirades tendres als ulls han donat el resultat esperat i Matt torna a ser el que era, perquè només era qüestió de temps i d'afecte.

Ara Matt es troba tan bé, tan animat i tan enjogassat que cada cop que mon pare el veu no pot reprimir-se i ha d'amollar mentre el fa enrabiar i saltar:

- I ara qui és l'ancià, Matt! Quién es el anciano ahora?



1 comentari:

marta (volar de nit) ha dit...

quin gos més bufó! jo tinc dos gats i quan marxo, a la tornada també passen un parell de dies empipats i després sempre em perdonen. M'ha encantat aquest apunt

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails