dimecres, 30 de juny de 2010

Dientes, dientes

Esta setmana m'ha entrat al despatx un client que ha tingut alguns problemes amb la seua clínica dental, que resulta que també és la meua.

El client em contà que es va sotmetre fa uns mesos a un tractament caríssim que no havia donat el resultat esperat i ara pretenia fer valdre la garantia que havia contractat, però que la clínica es negava a complir amb el seu compromís.

Fins ací, com resulta fàcil imaginar fins i tot per al més illetrat, es tractava d'un assumpte senzill i que es podria haver resolt amb una visita a la clínica i una conversa amb l'encarregada, però els esdeveniments havien complicat el cas fins a límits difícils de creure, ja que el client m'explicà que les discussions amb el personal de la clínica l'havien fet perdre dos judicis per injúries i amenaces i que fa uns mesos es plantà a la porta de l'establiment amb una pancarta a la qual havia adherit les radiografies de la seua boca, tècnica que havia estat recomanada pel seu antic advocat, ni més ni menys.

El que havia començat com un cas senzill prenia unes dimensions delirants i força estrambòtiques per culpa de l'alienació mental del meu client i del pirata d'advocat que havia contractat, per la qual cosa li vaig manifestar que no em faria càrrec del cas.

La seua insistència i, si he de ser sincer, el fet que em diguera que els diners no serien un problema (tinc moltes despeses!) em portà a comprometre'm a posar-me en contacte amb la clínica i provar a buscar una solució pacífica al cas, si encara era possible.

No comptava, però, amb el fet que la irracionalitat i la bogeria també s'havien instal·lat a la meua clínica dental quan vaig telefonar i vaig preguntar per l'encarregada. Em vaig presentar i, molt correctament, vaig fer una exposició del cas i li vaig assegurar que el meu client només pretenia fer valdre la garantia que havia contractat.

L'encarregada m'explicà, amb una veu cada cop més tremolosa i nerviosa, que tenien les agendes plenes i que cap dels metges volia fer-se càrrec del meu client, perquè era una persona agressiva, violenta i tarada i que cada cop que visitava la clínica es feia acompanyar per agents de la policia local o de la Guàrdia Civil perquè assegurava que pretenien fer-li mal i que, de fet, ella portava més d'un any gastant-se la meitat del seu salari en diazepans i en visites a un terapeuta per culpa de l'assetjament que el meu client feia a la clínica i al seu personal.

Mentre em preguntava qui m'havia manat matricular-me a la facultat de Dret i no en la de Medicina com sempre em recomanà mon pare, l'encarregada de la clínica deixà de queixar-se i canvià de terç:

- Estoy viendo que, en efecto, eres paciente de la clínica, pero que hace más de un año que no vienes por aquí...

- Es que he estado muy liado, la verdad... -vaig provar a excusar-me.

- Eso no es excusa, Martí. Hagamos una cosa, llámame a final de semana, te daré cita y así nos conocemos.

- Pensaba que teníais las agenda llenas...

- Tú tranquilo, que yo te buscaré un hueco.

No entenc ben bé com la conversa pogué arribar a estos extrems, però el que tinc clar és que la visita al dentista li la pense cobrar al client. Si és que no li ha fotut foc a la clínica abans que em donen hora, clar.


1 comentari:

Clidice ha dit...

no vas equivocar la carrera, a la de medicina també et trobaries pirats, o sigui que: diversió gratuïta, però has de veure moltes porqueries ;)

ja ho diuen: n'hi ha més fora que dins! (de ximples al psiquiàtric, és clar)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails