Tornava a casa amb dues idees al cap: el reconeixement del meu partenaire de la seua pròpia fragilitat i la tendència que tinc perquè em caiguen al terra els objectes més delicats, i justament per això em vaig adormir preguntant-me si havia fet bé proposant-li a boca de canó quan m'acomiadava: ¿Cenamos el sábado?
Vaig deixar la platja a mitja vesprada del dissabte i em vaig tancar a la cuina, perquè divendres vam convindre que soparíem a ma casa. Ho vaig proposar jo i ell acceptà sense fer-hi cap objecció. Semblava, doncs, una declaració mútua d'intencions.
Arribà a casa tot just quan em disposava a parar taula a la terrassa i abans de sopar ens vam prendre un parell de cerveses. Estàvem més relaxats que durant la primera cita i es notava en la conversa: sense silencis inconvenients, sense defugir la mirada en cap moment i amb una naturalitat tan deliciosa que podria resultar artificial.
Vam esperar que es fera de nit per començar a sopar: un plat de salmó amb tàperes, parmesà i ceba tendra i uns calamars amb humus de cigrons per a començar i pollastre al pimentó i al timó de plat principal. Vi blanc gallec i un negre de Rioja per beure. Café i granissat de llima al cava.
La vetllada seguí el ritme de l'alcohol: amb la cervesa ens vam treure la (poca) vergonya que ens quedava, amb el vi blanc vam començar a riure i el negre ens féu guanyar en força i consistència. Quan vam arribar al sorbet la conversa fou víctima de les bombolles i vam discutir sobre si la paraula marató era masculina o femenina.
Òbric parèntesi. No només no recorde com vam arribar a parlar d'això, sinó tampoc quina era la meua opció: si el marató o la marató. Tanque parèntesi.
Per eixir del dubte, el meu convidat va traure l'iPhone de la butxaca i va buscar al diccionari de la Rae.
- Resulta que en español se admiten ambos géneros.
- Busca también en el Diccionari de l'Enciclopèdia -vaig apuntar.
Em va mostrar la pantalla des de la seua cadira i em va demanar que m'apropara. Vaig intuir la seua intenció i vaig somriure. Ens vam besar. Durant una bona estona.
Vam decidir fugir de les mirades indiscretes dels veïns i vam continuar besant-nos al corredor. Fins que vam acabar al llit.
- ¿Por qué no dejas de sonreír? -preguntà en un moment en el qual van coincidir les nostres mirades.
- No sabía que estaba sonriendo -vaig contestar estirant encara més el somriure.
- Pues deberías hacerlo más. Estás mucho más guapo.
El somriure m'acompanyà durant la resta de la nit i un parell d'hores després, quan l'acompanyava a un taxi perquè tornara a sa casa em va vindre al cap una frase de Wilde que ell mateix havia citat a un correu electrònic aquella setmana, i que parafrasejada vindria a dir: el somriure és la millor forma d'encetar una amistat i, sense dubte, també per posar-hi fi.
9 comentaris:
Una cita amb final feliç. Ara sí que tens l'èxit editorial asegurat! ;-)
Tornes a estar en forma querido... Dissabte parlem!!!
crec que mereixies (tal com va ocórrer) eixe bon final. Vas saber ser un bon amfitrió (menut menú vas preparar)... quan vulgues em convides a sopar!!! ;-))
Daniel
ho veus? cal somriure que mai saps qui et caurà al davant i convé que et vegi amortizant la despesa de dentista :)
tot això està molt bé, però tal com deia Òscar Memola, volem tetas y culos... el romanticisme es va acabar al segle d'or francès.
xu.
No entenc com encara li podeu posar pegues, jo crec que l'entrada és boníssima, amb final trist, això sí, però molt bona, quasi perfecta.
Si és n'hi han alguns que parlen per no callar...
SM, ni amb final feliç (que tampoc estic massa convençut que ho siga) trobaré l'èxit editorial :P
Saps que tinc por del que pot passar dissabte, Ferransito?
Daniel, cal ser sempre un bon amfitrió, sobretot quan el convidat s'ho mereix. Serà un plaer convidar-te a sopar. Només has de deixar-te caure ;)
Clidice, estic tan convençut de les propietats del somriure que ara no pense deixar de fer-ho. I ja em compraré un producte per a les línies d'expressió ;)
Xu, has sentit parlar d'allò que tot torna? Potse fins i tot el romanticisme tornarà a estar de moda... chi lo sà? T'avance, però, que no serà una moda que pense conrear.
Benvolgut David! Take it easy i non ti preoccupare: són comentaris amb bona intenció! I moltes gràcies!
l'epíleg s'ha fet esperar el cap de setmana... però ha valgut la pena!
gran rasoir!
roger
Gràcies Roger,
Tots hem hagut d'esperar uns dies... però estic d'acord: ha pagat la pena ;)
Publica un comentari a l'entrada