La cita (I)

Fa un parell de setmanes, tot just quan vaig acceptar que la relació que havia portat durant un any havia mort i que no tenia una altra opció que passar pàgina de la forma més ràpida i menys intensa possible, vaig cometre la temeritat de buscar un clau exprés a Internet.

Òbric parèntesi exculpatori. Ha de servir per a descarregar-me de culpa i justificar la meua acció que em sentia dolgut, traït i rabiós. Tanque parèntesi exculpatori.

Només uns minuts a l'inframón cibernètic em van servir per adonar-me que la meua actitud no era la correcta: els sentiments que cultivava eren els més lògics i raonables del món i vaig assumir que la decepció i la sensació de fracàs haurien d'acompanyar-me mentre superava esta enèsima ruptura i que amb una mica d'esforç i determinació no seria tan difícil. Vaig acceptar, també, que no seria capaç de fotre'm al llit amb un desconegut tan prompte, perquè de ben segur acabaria plorant al seu muscle i això sí que ho tenia clar: no pensava amollar ni una sola llàgrima.

Vaig decidir abandonar eixe espai ple d'ànimes en pena i refugiar-me al llit tot just quan una finestreta s'obrí a la pantalla i em saludà. Hola.

Durant un minut vaig tindre la finestra parpellejant a la pantalla sense saber què havia de fer. Llegia el nick que el desconegut que em saludava havia triat per camuflar la seua identitat i em resultava terriblement familiar. Finalment vaig saludar. Hola.

Sense adonar-me'n, vam iniciar una conversa que ens portà a tractar temes sobre els quals no pensava que es podia parlar a inframón i a repassar els gustos respectius sobre sèries de televisió (el seu nick era el cognom d'un dels personatges d'una sèrie que m'encanta), llibres, política, cine o música, a xarrar superficialment sobre política o actualitat i a debatre sobre les convergències i les divergències.

Si el contingut resultava interessant, la forma evidenciava un gust per la ironia, la intel·ligència i la pràctica d'un lleuger i mesurat esnobisme que ens alguns moments de la conversa em feu riure i que em retingué davant l'ordinador fins les tres de la matinada.

I aquella nit, després de moltes altres d'insomni i de malsons, vaig dormir com un xiquet amb un somriure idiota a la cara.