dilluns, 29 de novembre de 2010

Resultats electorals


Els resultats oferts per les eleccions catalanes són, en general, els mateixos del meu cap de setmana barceloní: els previstos, però amb alguna sorpresa inesperada. Així, si per la meua part no comptava amb tornar a casa amb el telèfon d'un nou camell a domicili a l'agenda del mòbil, estic segur que molts catalans no esperaven que durant els propers quatre anys el senyor Laporta tindrà un micròfon i molts altaveus a la seua disposició (i també immunitat parlamentària) sense haver ofert ni tan sols un programa electoral seriós. 
 
Així, justament la irrupció de Laporta i de la seua Solidaritat amb quatre escons al Parlament ens obliguen a preguntar-nos què ha passat pel cap dels més de cent mil catalans que, a priori, no tenen cap malaltia mental diagnosticada però que han triat la papereta d'un candidat que no ha fet una altra cosa que repetir a estil d'un papagai frases com 'independència', 'espoli fiscal' o 'pinta'm-una altra ratlla que encara no me n'he fet prou'. L'única pregunta que toca ser-se ara és: els catalans volien caldo?

Ciutadans-Ciudadanos-Citizens torna a repetir amb tres diputats al Parlament, tots tres per la circumscripció de Barcelona, fet que posa en evidència que el discurs espanyolista i falsari de Rivera només triomfa a la capital econòmica, cultural i política de Catalunya. Més caldo, doncs.

Els resultats d'Esquerra són per a flipar en tecnicolor. És cert que les enquestes pronosticaven una hecatombe gairebé nuclear, però l'electorat ha donat l'esquena als republicans de forma massiva i els ha fet perdre la meitat dels vots i 11 diputats. Els motius? Semblen clars: haver desprestigiat totes les institucions on han assumit responsabilitats, haver patit crisis internes i escissions destrellatades, haver fet una campanya de merda i, sobretot, haver recolzat Montilla mentre s'incidia en el discurs separatista. Ara, esperem la guerra.

Els meus xics d'Iniciativa, en canvi, al remat han salvat els mobles. És cert que han perdut dos diputats, però en comparació amb el que podria haver passat podem donar gràcies. Si s'ha evitat el desastre és perquè no han estat els pitjors del Tripartit i perquè s'ha produït un canvi de cap de llista. Algú és capaç d'imaginar quin haguera estat el resultat si Saura haguera encapçalat la llista? Quina por.

El Partit Popular, en canvi, no deixa d'al·lucinar i ho fa fins a un punt d'exageració tan boig que estic segur que la Sánchez-Camacho es va pixar anit a sobre. Efectivament, han passat de 14 a 18 diputats, però l'increment de vot ha estat de menys de dos punts percentuals. Els beneficis de la llei electoral porten la ultradreta a la tercera posició al Parlament (i encara hi havia qui es preocupava per si PxC obtenia representació...), però haurien de preguntar-se si el PP, un partit que presumeix d'estar preparat per a governar, pot considerar un èxit haver obtingut el 12% dels vots emesos a Catalunya.

Per analitzar els vots del PSC, en canvi, no hi ha res millor que fer-ho en paral·lel a la figura de Montilla, ja que el que encara hui és Molt Honorable ha fet d'estos comicis la crònica d'una mort anunciada per capítols: primer, que no reeditaria el Tripartit; després, que no encapçalaria les llistes socialistes de 2016; un cop coneguts els resultats, que abandonaria la Secretaria General dels socialistes catalans; i hui mateix, que renuncia a l'acta de diputat al Parlament. No descartem, per tant, que anuncie en qualsevol moment que renuncia a continuar respirant.

Finalment, ens queda CiU, que passa a ser la força homogènia a Catalunya i la guanyadora a totes les comarques amb 62 diputats (un darrere l'altre) que asseguren a Artur Mas quatre anys de tranquil·litat, un bon grapat de càrrecs de confiança i la seua foto emmarcada a totes les aules de cada col·legi de Catalunya.

Els xiquets són, com sempre, els primers perjudicats.



divendres, 26 de novembre de 2010

Previsions electorals

La crisi econòmica no només s'ha emportat per davant allò tan vintage que existia a Europa i que alguns recordaran com l'estat del benestar, sinó que va camí de liquidar l'interés que part de la ciutadania encara sentia envers la cosa pública. I gran part de la culpa la tenen els polítics.

Així, per exemple, en arribar diumenge de Torino vaig comprovar que El País portava una entrevista a ZP, però no em vaig molestar a llegir una sola ratlla. En una altra situació haguera devorat l'entrevista, però fa temps que la carassa del President de la Confederació Ibèrica de Nacions em fa la mateixa mandra que les interminables columnes de Vargas Llosa que publica el mateix diari i res del que diu aconsegueix despertar el més mínim interés.
 
El mateix ocorre, a nivell general, amb la ciutadania catalana convocada a votar este diumenge: la campanya electoral, tret d'alguns exabruptes i d'alguns vídeos electorals més o menys insultants, ha passat sense pena ni glòria, de forma que els candidats hauran de repartir-se la responsabilitat sobre l'altíssima abstenció que aventuren les enquestes, les mateixes que dibuixen un Parlament sense massa gràcia: Mas i la seua reivindicació d'un concert econòmic per al país fregarà, si no l'obté finalment, la majoria absoluta i acabarà governant, el PSC es deixarà la meitat de l'electorat a casa, el PP xenòfob i populista de Sánchez-Camacho esdevindrà, tot i no guanyar més que un parell d'escons, la tercera força política gràcies a la salvatge davallada que patirà l'histriònic Puigcercós i ICV i Ciutadans/Ciudadanos/Citizens es quedaran més o menys com estan.
 
Un panorama, doncs, avorrit i soporífer.
 
Per si de cas, però, i perquè odie que hagen de contar-me res, este cap de setmana el passaré a Barcelona amb la intenció de rebre el sol del diumenge a algun col·legi electoral i, si aconseguisc un carnet fals, votar per Herrera.


dijous, 25 de novembre de 2010

Ángel (i II)

A partir d'este punt la història es complicà fins a límits gairebé increïbles. El primer que es va fer fou enviar una patrulla a escorcollar el domicili d'Ella per buscar Ángel (!), però el resultat de la cerca fou infructuós, tal com arreplegà el part de l'actuació policial: “Una vez en el balcón del domicilio de la denunciante, encontramos un armario en un extremo y al abrirlo se ve en la parte de arriba una piña envuelta en una cinta amarilla y diversas fotos de santos, una foto de Napoleón Bonaparte y una foto de una persona con bigote. En la parte de abajo encontramos piedras, vasos con café, güisqui, varios cigarros consumidos y un puro y al final del armario un hueco donde supuestamente había algo y que ahora ya no está”.

Per si buscar una explicació raonable a barrejar una pinya, gotets de licor, una foto de Napoleó i la d'un home desconegut amb bigot a dintre d'un armari no resultava prou freak, la patrulla de la Guàrdia Civil no es va donar per vençuda i es va traslladar al domicili de l'amic on havien detingut Ell, per si aconseguien allí alguna pista sobre on havia anat a parar Ángel.
 
Òbric parèntesi. Sí, ja sé que també és curiós que els agents foren capaços d'identificar una foto de Napoleó. Tanque parèntesi.
 
Així, el mateix informe ens explica què passà a continuació: “Trasladados al piso donde el detenido fue localizado nos entrevistamos con su propietario, que se identifica como Jimmy, y accede a mostrarnos los enseres del mismo entre los cuales había ropa y una mochila roja. Antes de abrir la mochila, Jimmy, se arrodilla y pronuncia tres veces las palabras “Salam malicum, salum malicum”, haciendo una cruz en el suelo”.
 
Mentre tot açò tenia lloc, jo continuava a la comissaria amb Ella, que em donava detalls sucosos del modus operandi d'esta secta:
 
- Se reúnen en un chalé y pasan allí el fin de semana. Hacen ceremonias con animales, sangre y toda clase de cosas. Cada uno tiene su muerto y habla con él.
- ¿Tu pareja también hablaba con Ángel?
- Sí. Se bebía una botella de ron, se fumaba un par de porros y entraba como en trance.
- Con una botella de ron y dos porros yo también entro en trance -apuntà irreverent l'agent de la Guàrdia Civil.
- Joder... ¿y no te daba mal rollo vivir con un tío que hace eso? -vaig preguntar mentre em preguntava mentalment si jo podria passar per alt una cosa així.
- Lo hacía en el balcón... y, la verdad, una acaba por acostumbrarse a todo.
 
L'informe de les actuacions, finalment, desvetllà l'interior de la motxilla: “Abre la mochila, en la cual envuelta en una sábana blanca hay una cazuela de barro donde en su interior hay arena, que según Jimmy, es arena de muerto. Preguntado qué es arena de muerto manifiesta que es arena de la tumba de un muerto, que el Tata, supuesto sacerdote de su religión y jefe de la empresa en la que trabajan él y el detenido, pedía permiso al muerto y si este se lo daba la cogía y se la llevaba. También aparecen palos clavados, una cadena, una navaja, una punta de taladro grande, unas plumas de ave y una especie de cabeza de cemento con incrustaciones formando una cara”.
 
- Toda esta mierda me recuerda a la santería y cosas así. Un rollo muy caribeño, ¿verdad agente? -vaig intervindre.
- Yo no tengo ni puta idea de estas cosas, abogado -sentencià l'agent.
- Por lo que me contó mi chico, esto es muy normal en su país. Allí lo llaman palero o palo.
- ¿Que de dónde es tu chico? -vaig preguntar.
- De Venezuela
 
Per poc vaig caure de la cadira.
 
- Hostia puta.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Ángel (I)


Dilluns a mitjanit vaig haver de deixar el que estava fent i marxar a la comissaria per un cas de violència de gènere. No semblava, en principi, un cas massa especial: Ell havia estat tafanejant el mòbil d'Ella i, en descobrir uns missatges que podrien suggerir que estava follant amb un altre, li havia fotut una galtada. Semblava clar, doncs, que el cas acabaria amb una condemna de treballs en benefici de la comunitat i amb una ordre d'allunyament per un període de dos anys.

Però, com sol ocórrer, les coses no semblen tan clares i sobre la una de la matinada l'element freak féu acte de presència. I de quina forma, redéu.
 
Ens trobàvem al bell mig de la declaració, quan Ella deixà caure, com qui conta què ha fet el darrer cap de setmana, que Ell tenia una espècie d'altar a casa, davant el qual realitzava ritus i cerimònies que no arribava a entendre amb objectes estranys i animals morts.
 
- ¿Qué tipo de animales? -preguntà l'agent de la Guàrdia Civil arquejant una cella.
- Animales pequeños en general, -contestà Ella- pero normalmente palomas y pollos. Los mata en casa y se los ofrece en sacrificio a Ángel.
 
L'agent de la Guàrdia Civil i jo ens vam mirar preguntant-nos si la denunciant ja estava sota els efectes del diazepan que el metge d'urgències li havia subministrat.
 
- ¿Quién es Ángel?
- Ángel es su muerto.
 
L'agent de la Benemèrita i jo vam intercanviar una nova mirada incrèdula.
 
- Me temo que eso va a requerir alguna explicación más.
I així, Ella ens contà que el seu company sentimental pertanyia a una secta en la qual cada membre comptava amb les restes d'un mort que obtenia assaltant un cementeri i al qual pregava i oferia sacrificis, i que si Ella sabia que al mort del seu company li deien Ángel era perquè el darrer dia de Tots Sants l'acompanyà al cementeri a portar flors, plomes de colors i gotets de vidre amb rom a una làpida i que allí va poder llegir el nom.
 
- Se llamaba Ángel y tenía 38 años cuando murió.
 
Per un moment el silenci s'apoderà del despatx de la comissaria i només s'escoltava l'aire condicionat, fins que l'agent de la Guàrdia Civil va dir:
 
- A ver si lo he entendido bien: se supone que en tu casa hay restos de un muerto, robados de un cementerio, y al cual tu compañero sentimental le ofrece en sacrificio animales vivos, ¿es así?
 
Ella em va mirar i jo faig fer que sí amb el cap per dir-li que podia continuar:
 
- No es exactamente así. Cuando él se vino a vivir conmigo le dije que no quería tener a Ángel dentro de casa, así que le hizo un altar fuera, en el balcón, y allí lo tiene.
- Hostia puta -va murmurar l'agent de la Benemèrita mentre s'alçava de la cadira, s'adreçava a la porta del despatx i afegia abans de deixar-nos sols: Voy a tener que informar de esto.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Torino (i II)

La capital del Piemonte no només és coneguda per aspectes tan prosaics com la Nutella i els bombons de la Ferrero Rocher, sinó per allotjar el Sant (sic) sudari o Síndone i pels vots Per Grazia Ricevuta a la minimalista Chiesa della Consolata, en la qual els creients que es recuperaven d'una malaltia o d'un accident deixaven constància als murs de l'església amb un dibuixet que retratava l'infortuni. 
 
Igualment, Torino ofereix al visitant places elegants com la del Castello o la de San Carlo, ara il·luminades de forma estrafolària per una iniciativa municipal coneguda com Luci d'artista i que ha permés una vintena llarga d'artistes omplir de neons els llocs més emblemàtics de la ciutat. O de fanalets tricolors, com la piazza Palazzo di Città que semblava la caseta d'una feria andalusa.


 
La llarga nit de divendres ens portà a una discoteca que celebrava una sessió batejada amb el nom queer de BananaMia (!) i en la qual els assistents lluïen amb orgull un ventall de celles impossibles, un altre tret característic dels italians en general, però que a Torino abasta el punt més alt d'expressió amb la gairebé eliminació total delle sopraciglie per part dels afrancesats torinesos, la qual cosa els fa esdevenir inexpressius.

Abans del desgavell d'ambient que es viu a Torí, vaig assistir a un sopar de feina del meu amfitrió, on vam degustar un menú típic del Piemonte: sfoglia fonduta e funghi, agnolotti alla Cavour i brasato con cipolline i durant el qual el vi va córrer més que les aigües del Po després d'una crescuda.

En un moment donat del sopar, i com qui no vol la cosa, un dels assistents va traure uns fulls amb un llistat dels candidats a rebre el Premio Cervantes que concedeix el Ministerio de Cultura, perquè enguany es trobava entre els membres del jurat.

El vi va fer que els més impresentables del sopar, el meu amfitrió i servidor, començàrem a dir totes les xorrades que ens passaven per les alcoholitzades neurones mentre repassàvem el llistat:

- ¿Mendoza es candidato? Vaya, así el Cervantes puede devolverle el prestigio que le quitó el premio Planeta.
- ¡Ah, no! José Luis Sampedro no puede ganar el Cervantes: sólo ha escrito basura.
- Y Muñoz Molina menos: ni siquiera ha sido capaz de enseñar a escribir a Elvira Lindo.
- ¿Cómo es posible que Pérez-Reverte esté entre los preseleccionados? Aunque bueno, sabiendo que el galardonado con el Cervantes muere al poco de recibir el premio no me parece una mala opción...
- ¿Una poeta cubana entre los candidatos? ¿Peró qué invento es este?

El punt àlgid del destrellat, però, arribà quan vaig vore que al llistat de candidats es trobava ni més ni menys que el meu detestadíssim Javier Mar(n)ías. Em vaig posar seriós (almenys tan seriós com la borratxera m'ho va permetre) i amb cara de pocavergonya em vaig adreçar al professor que demà dimecres serà a Madrid a la primera reunió del jurat al Ministerio de Cultura:

- Lo siento, pero Javier Manías no puede ganar el Cervantes.

I el membre del jurat em va mirar i sentencià:

- No te preocupes, Manías no pasa de la primera criba.

I em va encantar escoltar que algú que forma part del jurat del Cervantes es referisca a l'impresentable Manías així, tal com jo ho he fet milers de vegades, i que confessara que enguany el premi serà o per a Mendoza o per a Ana María Matute. 
 

dilluns, 22 de novembre de 2010

Torino (I)

 
Passar estos dies allotjat a casa del meu amic J. a Torino no només m'ha permés romandre alié als grunys que eixe simi que porta per nom Salvador Sostres amollà durant la publicitat d'una tertúlia-aquelarre de Telemandril i assabentar-me'n (un mes després) que Tiziano Ferro havia eixit de l'armari, sinó conéixer la ciutat més francesa d'Itàlia i fartar-me bona cosa de riure. 
 
Així, quatre dies a la ciutat de la Fiat i de la Juve permeten el visitant no només recórrer els passadissos del Museo Egizio i els carrerons que envolten la Mole Antonelliana que allotja el Museo del Cinema, sinó assaborir una cuina que va des del xocolatat bicerin a i tajarin al tartufo bianco, per obra i gràcia d'una veïna que tingué el gust de compartir una trufa blanca (a 250 euros els cent grams) que li havia regalat un company de feina (macellaio de professió per donar més dades) com qui regala un ram de flors.

Estos dies també m'han permés trepitjar els carrers dels dominis de l'antiga dinastia Savoia i gaudir del cerimoniós aperitivo italià, que a Torino pots celebrar tranquil·lament als elegants cafés dels pòrtics de Via Roma o presentar-te amb tota la cara del món a una cerimònia molt més acolorida a la seu del club de rem de la ciutat, a la voreta del Po i envoltat dels torinesos més afrancesats.

Apro parentesi. I quan dic afrancesats vull dir invertits. Chiudo parentesi.

I així, sembla que després d'unes copes és prou corrent acabar amb la llengua d'un torinés, ginecòleg de professió (!) i que parlava castellà amb accent de Cadis (!!), a la boca sense haver creuat abans ni tres paraules.

És lògic, per tant, que no haja estat l'únic a preguntar-se: ¿Y para qué coño (nunca mejor dicho) quiere Martí un ginecólogo?

I encara no he aconseguit resoldre el dubte.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Prossima fermata: Torino


Fins dilluns!
Imatge de J., el meu amfitrió.

La tia Elvira

Este cap de setmana ha mort la mare d'uns amics dels meus pares que viuen al meu carrer. La vella no ha arribat al segle d'existència només per uns pocs mesos i morí plàcidament al llit quan el marcapassos que portava ja no era suficient per fer bategar un cor cansat de viure.

Els amics dels meus pares han passat l'última dècada fent-se càrrec de la vella perquè no hi havia déu (i on diu 'déu' heu de llegir 'amable i abnegada dona precolombina') que suportara el geni, els insults i el menyspreu amb què la vella tractava qualsevol persona, animal o cosa.

No vull dir amb això que la tia Elvira fóra mala persona, sinó que amb l'edat el seu caràcter es va endurir (tot just el contrari que el que ocorre amb els esfínters) i es féu insuportable per a propis i estranys, però sobretot per a propis, per la qual cosa la seua mort no ha estat especialment lamentada per aquells que es veien obligats a fer-se'n càrrec.

Així, la palpada frase que es diu quan una persona vella i malalta mor de 'ja ha descansat' també es podria aplicar en este cas a la família més propera i a la dotzena de dones de la comunitat llatinoamericana que van passar per aquella casa, motiu pel qual l'ambient al tanatori no era especialment dolgut, sinó més aviat cínic i irreverent.

- Crec que algú hauria de suggerir la possibilitat de fer una autòpsia a la tia Elvira, perquè jo no descartaria la possibilitat que es tracte d'un homicidi -suggerí un nebot de la finada a la porta del tanatori entre les rialles del rogle que s'havia concentrat a fumar mentre jo esperava la iaia.
- Sí, sobretot perquè la nora és incapaç de dissimular l'alegria -afegí un cosí de la morta.
- Però els ha vingut molt bé la pagueta de la tia tots estos anys, perquè segur que els ha deixat un bon pessiguet -se sumà una dona que vaig relacionar amb la família del fill de la tia Elvira.
- Jo he sentit dir -apuntà una desconeguda- que la família ha anat este matí al banc a traure els milions que la tia tenia estalviats.

Quan isqué la iaia de plorar la morta i de representar el seu paper habitual, m'amollà mentre s'enganxava al meu braç:

- Fill, no saps com de bé l'han deixat, semblava més viveta que l'última volta que la vaig vore -i preguntà tafanera: Què deia la gent de fora?
- Que tots la trobaran a faltar.
- És que Elvira tenia el seu geni, però sabia fer-se de voler.
- N'estic segur, iaia. N'estic segur.

dilluns, 15 de novembre de 2010

Amargor

Donat que he passat uns dies en els quals la meua salut s'ha ressentit lleugerament, porte un parell de caps de setmana portant-me bé: ni he abusat de la nit ni de les substàncies que solen acompanyar-la i m'he dedicat a socialitzar en estat sobri.

Esta retirada forçada i temporal de la mala vida m'ha permés comprovar que els dissabtes i els diumenges són més llargs del que semblen i que sóc un amargat i un cínic rematat.
 
Així, si divendres vaig participar a un aquelarre polític, dissabte em vaig deixar caure en companyia dels amics a un concert pretesament indie en el qual no res em va semblar bé: ni la música, ni l'actitud del cantant, ni la temperatura del local, ni l'estupidesa general del públic, ni el sabor de la cocacola.
 
Per això, si el portaveu de la banda no tingué prou amb oferir un concert de merda i en demostrar que encara és possible estafar un grapat de fans sense que intervinguen les forces de l'ordre públic, els assistents (víctimes reals de l'estafa) no es van tallar a l'hora de repetir les frases fetes que se poden escoltar a qualsevol concert en el qual les ulleres de pasta i els rellotges de plàstic són objectes imprescindibles.
 
Així, si en altres situacions les frases de l'estil 'no tiene nada que ver el sonido en directo con el del disco' o 'me gusta la actitud del batería' o 'esta cançó forma part de la cara b del disc que van traure entre el primer i el segon' o 'este tío toca como nadie la pandereta vietnamita' em resulten suportables, dissabte nit només van aconseguir que arrugara el front més del que convé quan ja tens 30 anys.
 
Enyore la mala vida. L'enyore tant!

divendres, 12 de novembre de 2010

Sánchez-Camacho, Camacho-Sánchez y viceversa

Televisión Española ens oferí un aperitiu de la campanya electoral catalana amb un doble especial de Tinc una pregunta per a vosté amb els sis candidats que obtingueren representació en les darreres eleccions al Parlament: la primera jornada amb Montilla, Sánchez-Camacho i Herrera i la segona amb Mas, Puigcercós i Rivera. 
 
No em fa vergonya reconéixer que volia escoltar els representants de la dreta més que els d'esquerra per una senzilla raó: Herrera em té guanyat, Montilla em resulta indiferent i poques coses de les diu Puigcercós em semblen raonables. En canvi, tenia ganes d'escoltar les vaguetats que respondria Mas quan li preguntaren si pactaria amb el PP (i efectivament així fou) i tenia una curiositat malsana per atendre els arguments fal·laços de Rivera i les dèries immigratòries de la representant del PP.

Així, després d'haver-me posat de la mala hòstia, he arribat a la conclusió que la Camacho mereix un reconeixement públic per la seua valentia, però no per haver estat víctima de la negligència mèdica que li deixà la cara feta un nyap, sinó per haver tingut el coratge de dir allò que pensa amb tota claredat.

La candidata popular, doncs, deixà ben clar, sense ruboritzar-se en cap moment, el que pensava en temes de llengua, país, administració, immigració i societat i també quan li preguntaren si, talment com Mariano, estava a favor d'eliminar la paraula 'matrimoni' per als matrimonis gais i de negar-los la possibilitat l'adopció: “sóc d'un partit de centre-dreta lliberal en el qual creiem en coses com el dret a la vida (...) i crec que el matrimoni és la unió d'una dona i un home (...) i crec que un nen necessita un pare i una mare, i fixi's que li ho dic amb un cert sentiment de culpabilitat perquè en el meu cas no la té (sic) i per mi és molt dur tirar endavant un fill que no té el seu pare i espero que al llarg de la meva vida li pugui oferir la possibilitat que sigui educat per un pare i una mare”.

En definitiva, que a més de ser més antiga que la pols, la Camacho confongué el format del programa amb Hombres, mujeres y viceversa.


dijous, 11 de novembre de 2010

Pusil·lànime

Hem arribat a un moment en el qual només els més ingenus esperen que els socialistes que governen els designis de la Confederació Ibèrica de Nacions facen alguna cosa pel que fa a la situació econòmica i financera d'esta monarquia bananera que ens toca patir. 
 
Descartada, doncs, la possibilitat que ZP i els seus ministres plantegen solucions econòmiques veritablement progressistes i efectives, només ens quedava el consol d'esperar que feren alguna cosa bé en la resta d'aspectes de la cosa pública, però els fets han demostrat que el mot 'pusil·lànime', del llatí pusillanĭmis, format per pusillus, -a, -um 'xicotet' i animus 'ànim' i que s'aplica a aquells que són febles d'esperit, és el més condescendent per qualificar la inacció del Govern de la Confederació Ibèrica de Nacions en temes capitals.

Així, davant aspectes tan poc econòmics com la llibertat religiosa, la fi pactada d'ETA o el conflicte sahrauí, el gabinet presidit per ZP ofereix unes mostres de feblesa tan resignades com vergonyants.

Puc entendre que l'Executiu no prohibisca l'entrada al territori confederal a Ratzinger i il·legalitze la Confederació Episcopal espanyola, que avance quines contraprestacions oferirà als presos etarres si es desarticula la banda o que cride a consultes l'ambaixador alauita i amenace amb trencar relacions amb Marroc si no es respecten la legislació internacional i els drets humans dels sahrauís, (que bàsicament és el que m'agradaria) però entre això i no fer absolutament res hi ha un munt d'opcions.

Zapatero, però, ha optat per la covardia i ens ha deixat sense Llei de Llibertat Religiosa perquè diu que no hi ha consens polític i social suficient per traure-la endavant i manté un statu quo que agenolla l'Estat davant l'Església catòlica, pretén donar la sensació que no res es belluga al món abertzale per si el PP l'acusa de vendre als bascos Navarra, La Rioja o les Canàries africanes i no condemna l'atac marroquí contra la població civil del Sàhara perquè segons el flamant portaveu Jáuregui “no es tracta d'una cursa per vore qui condemna abans”.

El pitjor de tot és que el ministre de Presidència té raó: no és qüestió de ser els primers o els últims, sinó de fer alguna cosa. En definitiva, de governar.

I si no saben o no volen fer-ho, a casa.


dimecres, 10 de novembre de 2010

Depilació





Ulls blaus diu: ¿Hola qué tal?
Martí R. Electrique diu: ¡Cuánto tiempo!, ¿qué tal?
Ulls blaus diu: Muy bien, ¿y tú?
Martí R. Electrique diu: Estupendamente.
Ulls blaus diu: Guay. Yo estaba pensando en depilarme, que ya toca. ¿Me ayudas?

Silenci.

Martí R. Electrique diu: Nunca me he depilado, no sé si sabría por donde empezar.
Ulls blaus diu: Seguro que sí. Yo me depilo el pecho, los brazos y las piernas, pero para el culete (sic) necesito ayuda.

Silenci.
Més silenci.

Ulls blaus continua: La última vez me ayudó un amigo.

Silenci.

Martí R. Electrique diu: Mira, yo no voy a depilarte porque creo que es un momento demasiado íntimo y personal, pero si quieres te follo.
Ulls blaus diu: Eso es justamente lo que hizo mi amigo después de depilarme el culo.

Redéu, putos pervertits. 
 


Fotos del gran Sergi Pons

dimarts, 9 de novembre de 2010

Estat terrorista i terrorífic

La política espanyola és capaç d'oferir imatges inefables i insòlites que mai haguérem pogut dir que eren de veritat. És, sense cap mena de dubte, l'efecte estupefaent d'una classe política que no està prou preparada no només per exercir càrrecs de govern o d'oposició, sinó per resultar mínimament presentable.

Així, resulta vergonyant que dos alcaldes socialistes perden el cul per oferir les seues ciutats perquè siguen visitades i beneïdes per un Ratzinger desbocat que és capaç d'assegurar, entre altres moltes coses, que la dona encara ha de realitzar-se a casa (posant rentadores i planxant les camises del marit s'entén) o que María Dolores de Cospedal, amb una palestina empeltada de mocador faller al coll, assegure sense que li caiga la cara de vergonya que el seu, el PP, és el partit dels treballadors sense especificar si el seu referent és el PT brasiler o el Partit Únic xinés.

De la mateixa forma, queda en evidència la mediocritat de qui assegura representar el progressisme polític que Montilla haja de deixar-se caure pel plató de La noria de Telecirco per provar a remuntar una imatge que fa aigua per tots els costats o que el fet que els valencians hem hagut d'esperar que Jorge Alarte visitara Els matins de TV3 per poder escoltar de la seu boca una paraula en valencià.

Els nostres polítics, però, també poden fer manifestacions que més enllà de resultar vergonyants o posar en evidència la mediocritat d'una casta que mereixeria el rebuig públic, no fan una altra cosa que insultar la nostra intel·ligència i demostrar com de fàcil resulta perdre la vergonya quan no exerceixes un càrrec públic i et limites a cobrar una pensió vitalícia: així, si fa unes setmanes el cínic Zaplana (ni més ni menys) afirmava sentir “una gran tristesa” per la situació política i judicial que es viu al País Valencià, este diumenge l'ecs!president González assegurava que li van oferir la possibilitat de 'volar' la cúpula d'ETA a França, que va dir que no i que no sap si va fer el més correcte.

Si un ecs!president no es ruboritza en afirmar que no sap si dir que no a practicar terrorisme d'Estat a un país estranger no és la decisió més 'correcta', no em puc imaginar quins raonaments guiaven la resta de les seues decisions ni tampoc com funciona un Estat de Dret en el qual al president de torn no se sap ben bé qui li ofereix la possibilitat d'autoritzar assassinats selectius amb càrrec a no se sap quina partida del Pressupost.

I això fa encara més por que la palestina empeltada de mocador faller de la Cospedal.


dilluns, 8 de novembre de 2010

Un cap de setmana cavernícola


Este cap de setmana no només s'ha parlat de la visita de Ratzinger a les capitals gallega i catalana i de les seues paraules en relació al nou/vell anticlericalisme republicà que recorre la descreguda Confederació Ibèrica de Nacions, perquè si la societat espanyola ha aprés alguna cosa després d'un bon grapat d'anys de democràcia bananera és justament saber reconéixer les prioritats i el que és realment important.

Així, la decisió dels acadèmics de l'espanyol d'eliminar de l'alfabet les lletres 'che' (que bo) i 'elle' ha tingut un gran ressò als mitjans de comunicació, així com la feliç idea de canviar-li el nom a la 'y griega' de tota la vida i passar a nomenar-la 'ye'. Doncs molt bé.

Per sort, la caverna no s'ha pres estos canvis en l'alfabet espanyol com un atac a l'essència de la pàtria i ha passat de puntetes sobre el tema, limitant-se, en definitiva, a informar sobre el nou abecedari. Però si això ha estat d'esta forma és només perquè la nova reforma de la Llei del Registre Civil era massa bona per deixar de mossegar-la, ja que en cas que els pares no es posen d'acord sobre l'ordre dels cognoms a l'hora d'inscriure la criatura, el Govern proposa que la inscripció es faça per ordre alfabètic i no com fins ara es feia: primer el cognom del pare i en acabant el de la mare.

Òbric parèntesi. Tot i que pot resultar superflu, la reforma és més imperativa del que sembla per una senzilla raó: des de l'aprovació del matrimoni homosexual, dos homes o dues dones poden inscriure un fill com a propi i si no es posen d'acord sobre l'ordre dels cognoms, cal que la Llei tinga previst com fer-ho, ja que la regulació actual no ofereix cap solució a estes parelles perquè no hi ha pare i mare, sinó pare i pare o mare i mare. Tanque parèntesi.

Però la dreta s'ha tirat la figa al llom i a més de dir que hi ha cognoms que podrien desaparéixer (i ara no?) ha vist en la reforma socialista un atac bolxevic a la llibertat i a la tradició. Almenys així ho condensava un editorial psicotròpic de l'ABC divendres passat: “Al reformar el Registro Civil, el Gobierno sólo pretende asestar un golpe definitivo al concepto jurídico de familia tal y como todavía hoy se concibe”. Però com tot pot ser pitjor, al libel Libertad Digital se supera esta ràbia verinosa amb escreix: “La agenda izquierdista pasa (...) por subvertir las instituciones tradicionales sobre las que se ha desarrollado y prosperado nuestra sociedad: la familia, la nación, el ejército, la Iglesia, el mercado, la lengua o incluso las costumbres (...) pero ésa es precisamente la esencia de Zapatero: la destrucción y reconstrucción de la sociedad sobre sus particulares bases ideológicas; es decir, someter a todos los españoles desde la cuna a la sepultura a sus dogmas socialistas”.

Amb estes idees damunt la taula és impossible no començar la setmana amb un somriure.

divendres, 5 de novembre de 2010

Urgències

Fins ahir mai no havia anat a un hospital perquè mai he estat malalt, ni m'he trencat cap os, ni he tingut cap accident i tret de les aspirines per superar la ressaca mai he pres cap altre fàrmac. Ja m'havia fet a la idea, doncs, que era indestructible, però ahir em va tocar passar el matí a urgències.

Me'n vaig adonar que alguna cosa no funcionava bé del tot just abans d'entrar al llit la nit de dimecres, però no li vaig donar cap importància. Fou dijous de matí quan em vaig espantar de veritat i vaig cometre l'error de picar al Google el que m'havia passat. El resultat de la cerca em posà els pèls de punta: podia ser càncer, cirrosi, hepatitis...

Em vaig tornar completament boig i només podia pensar en una cosa: m'estic morint i encara no he pogut estrenar les butaques de pell que em vaig comprar a Natuzzi pel meu aniversari.

Quan em vaig refer de la transcendència amb la qual feia front a la mort més immediata, vaig telefonar el meu germà per si estava de guàrdia a l'hospital on treballa.

- Has begut molt últimament? -em preguntà quan li vaig explicar els símptomes.
- Clar que sí! -vaig contestar histèric.
- Estàs groc?
- Estic blanc!!

I vaig marxar a urgències amb una única idea al cap: No puc morir-me! Només tinc 30 anys, em queden un grapat de coses per fer i este dissabte he quedat per a sopar amb uns amics.

Un cop a l'hospital em van horroritzar l'olor, els pacients amuntegats als corredors i l'excés de llum blanca. No vull morir ací, no vull morir ací.

Per sort, vaig aconseguir colar-me a tots els casos reals i imaginaris que col·lapsaven el servei d'urgències i en un tres i no res m'havien explorat, tret dos tubs de sang, havia pixat en un pot de plàstic i m'havien fet una ecografia.

- L'ecografia ha eixit bé. Pega una volta i en una estona tindrem els primers resultats de les anàlisis -em digué el meu germà.

Vaig eixir de l'hospital a vaig fer un tomb per la zona de les facultats de lletres i em vaig quedar tan sorprés per l'aspecte dels universitaris del segle XXI que em vaig prometre que si aconseguia esquivar la mort l'any que ve me matricularia en Història de l'art o en alguna cosa semblant.

Mitja hora després el meu germà tenia els resultats:

- Tot ha eixit perfecte: no tens res i fins i tot els marcadors hepàtics són normals...
- Això no té cap sentit -vaig interrompre.
- Beu molta aigua i esta nit la teua orina ja tindrà un color normal- va predir el meu germà.

I sembla que encara no ha arribat la meua hora, perquè així ha estat.


dijous, 4 de novembre de 2010

Un cap de setmana de tres dies

Presentació en un sopar en el qual no coneixia ningú:

- Ho sent, no he dut res. Pensava portar una botella de vi, però l'amfitrió m'ha dit que no sabríeu reconéixer un bon vi encara que vos pegaren amb ell al cap.

I l'amfitrió davant el silenci dels assistents:

- Gràcies, Martí, moltes gràcies.


* * *

Passada la mitjanit:

- ¡Este sitio es asqueroso: está sucio, no hay música, la bebida es una mierda y encima venden droga en la barra!

- Y tú no querías venir, tonta.

* * *


- I en el sexe homosexual, qui s'ho passa millor: el que fa d'home o el que fa de dona?

Silenci.

- No has entés res del que t'he contat, veritat?


* * *

- ¿Que soy un nazi? Creo que o no me has entendido bien o no me he sabido explicar.

- Hombre, yo creo que has sido meridianamente claro cuando has dicho que te gustaría gasear a todos los consellers y al propio president Camps.

Silenci.

- ¡Pero es que la mayoría se lo merecen!


* * *

Em trobava al mig de la pista d'un antro, col·locat i abraçat a un paio que portava pantalons blancs i que em deia coses a l'orella que no aconseguia entendre:

- ¿De dónde hostias eres tú?

- Soy de Brazil, ¿te interesa? -contestà amb la zeta més sonora que havia escoltat en ma vida.

- ¡Ui, de Brasil! No sé qué hacer con un venezolano y me voy a liar con un brasileño... Deja, deja.


* * *


Dilluns, dia de Tots Sants, m'entraren ganes de veneçolà i el vaig convidar a fer la migdiada. La seua resposta em va sorprendre:

- Verás, es que no me gustaría encasillar nuestra relación en las siestas de los domingos. No sé si sabes lo que quiero decir.

Silenci.

- Claro, claro... pero hoy no es domingo. Es lunes.



LinkWithin

Related Posts with Thumbnails