Transcripció (I): l'àmbit del discurs lògic

 

En la majoria dels procediments penals les declaracions dels imputats no s'enregistren, per la qual cosa després no cal transcriure la conversa. L'imputat contesta (o no) les preguntes que el jutge, el fiscal i els advocats li fem (en eixe mateix ordre), però és el jutge l'encarregat de dictar al funcionari què ha de copiar i què no en funció de la transcendència jurídica que tenen les paraules de l'imputat.

Òbric parèntesi remember. Ja vaig explicar una volta que este sistema també dóna molt de joc. Tanque parèntesi remember.

En cas que alguna de les parts, però, considere que li convé incloure alguna expressió concreta pot demanar-ho i, la veritat, els jutges instructors no solen posar massa objeccions per evitar posteriors recursos per indefensió.

Este sistema garanteix que les declaracions no ocupen més d'un parell de fulls i que tinguen un caràcter més asèptic. És cert, però, que la transcripció literal trasllada una imatge més fidel de la declaració de l'imputat que la que podria dictar un jutge al funcionari de torn, en copiar literalment cada expressió, cada contradicció, cada dubte... i hi ha casos, com el que ara s'enjudicia al TSJ de València, en els quals la declaració de l'imputat (i la seua versemblança) són fonamentals per pronunciar-se en un sentit o en un altre.

En el cas de la declaració del Molt ecs!Honorable Camps no només hem pogut constatar que tot apunta a una més que probable condemna, sinó que s'han confirmat les sospites que sobre el seu estat mental tots temíem: la megalomania i la paranoia s'han acarnissat en la psique del nostre pobre President.

Jutge: Habrá escuchado que al principio de la conversación se interrumpe, usted dice: “¡Oye, muchísimas gracias!” Y él le contesta: “¿Has leído el tarjetón?, ¡fíjate lo que te debo!” ¿Esto a qué responde? ¿Tuvo algún regalo?

Camps: No. Muchísimas gracias (!!), es porque me decía que yo había hecho muy grande el partido político en la Comunidad Valenciana (!!), y que yo sí que era un líder indiscutible del partido (!!!).

Jutge: Sí, pero al margen de estas incidencias en el partido, la expresión que utiliza este señor cuando usted le dice: “¡muchas gracias!” Le dice: “¿has leído mi tarjetón?, ¡fíjate si te debo!” ¿Qué le debe este señor a usted?

Camps: La idea de una Comunidad fuerte y un PP muy fuerte... (!!!)

Jutge: ¿Eso es lo que le debe el señor Álvaro Pérez a usted? (...) Insisto en que no tiene usted el deber de contestar, puede negarse o contestar lo que desee, pero en el ámbito del discurso lógico, frente a un agradecimiento de “muchísimas gracias” y “fíjate cuánto te debo”, parece deducirse que esa deuda la está compensando con algo. Eso es por lo que yo le pregunto.

Camps: Yo no sé lo que me debe el señor Álvaro. Mucha gente me dice por la calle: “¡Cuánto le debemos, presidente!” (!!!).

La meua experiència com advocat de culpables de tota classe de delictes em diu que quan un jutge, davant la insistent resposta inversemblant d'un imputat, li recorda que té dret a no declarar i fa referència a 'el ámbito del discurso lógico' la cosa comença a ser força preocupant.