diumenge, 24 de juliol de 2011

Pròxima parada: Porto

La Casa da Musica, obra i gràcia de Rem Koolhaas


En unes hores em deixaré caure per Porto amb els amics i una setmana per davant per recórrer el Nord de Portugal i les Ries Baixes gallegues.

La primera (i fins ara també única) volta que vaig estar a Porto fou en novembre de 2007 en companyia del millor novio que he tingut fins ara: el Xic Argentí.

Esta relació fou la més completa i la que recorde amb més tendresa, però també la que més em va doldre quan acabà.

Un repàs, per la cara, als millors (i als pitjors) moments d'aquella relació:

- No podries estar més estereotipat… enamorat d’un argentí -em va tirar en cara un amic.
- Perdona, però és que és argentí, però no ho sembla.


Viatjar en tren sempre serà millor que passar la nit a una estació tan perillosa com la de Termini, vam pensar i, també, que la idea de dormir a un compartiment de tren era tan suggerent que no podíem rebutjar l’oferta.


Quan el meu argentí i jo vam arribar a Florència patia tots els símptomes descrits, però encara no sé si havia d’atribuir-los a l’excés de cafeïna, a la quantitat d’hores que portàvem sense dormir o la síndrome d’Stendhal davant la visió de la meravellosa i feixista estació de tren de Santa Maria Novella.


I ahir, en arribar a casa, em vaig trobar amb un paquet urgent, sense remitent ni cap senya, i en obrir-lo vaig notar a l’estòmac una sensació que fa setmanes que em té desesperat i que algú batejà amb el nom de zsa zsa zsu.


Divendres nit vaig tindre argentí per a sopar. I es va quedar a dormir, clar. Dissabte de matí, després de desdejunar café, suc i torrades, i de practicar sexe oral a la cuina, em va amollar ¿Dónde te apetece ir de viaje?


Vaig passar la nit de divendres a casa, amb l’argentí i una botella de vi. De matí havia cobrat els honoraris que tenia pendents d’un divorci i tenia ganes de celebrar-ho: entre copes d’un gran reserva i entre els llençols amb un argentí.


Per això, en adonar-me’n que l’argentí s’entretenia amb els meus peus i les meues aixelles més del que jo esperava vaig ser conscient dels seus punts sensibles.


Este exercici d’exposició pública a la influència dels sentiments resulta esgotador, però imagine que serà compensat d’alguna manera i per això quan, ahir diumenge, vaig provar una sensació de remordiments tan intensa com mai havia sentit, vaig pensar que alguna cosa podria aprendre.


El meus temes de conversa (i els meus pensaments) es limiten a ell, a què m’ha dit, a quin detall ha tingut amb mi, a com m’ha mirat en un moment donat, a com ha estat l’últim clau que hem fotut…


- ¿Qué se supone que tengo que hacer con sus cosas? -vaig preguntar amb l’enèsima copa de vi a la mà.
- ¡Tíralo todo! -ordenà una amiga amb tendència autodestructiva.


Quan ens vam acomiadar pensava que el meu alcoholisme havia llançat a perdre la cita, però res més lluny de la realitat, perquè el jove polític d’interessantíssim futur no trigà ni una hora a telefonar-me i a proposar-me un segon encontre.


Era un simple repeló, de només uns mil·límetres, i tot i ser recent, no vaig ser capaç de saber quan me l’havia feta perquè no havia sentit el dolor.


En teoria es tractava de posar en pràctica la dita que ha regit la meua vida des que vaig perdre la raó, ja fa molts anys: que en qualsevol circumstància, un clau trau un altre clau (en sentit metafòric i en sentit estrictament literal).


pero ya ves / sobreviví / y sin rencor puedo decir / que no te quiero / ya no te quiero.


- Mira, tuve una relación con un chico argentino y la verdad es que no acabó nada bien. Hoy todavía sigo sin entender muchas cosas y no guardo un buen recuerdo, aunque me gustaría. Fue él quien me ofreció mi primer y último mate.

divendres, 22 de juliol de 2011

Summertime



Igual que Camps, enguany he avançat les vacances d'estiu i dilluns marxaré una setmana a la nació galaicoportuguesa en companyia d'un grapat d'amics.

Comença el summertime.





Em fa la impressió, però, que el meu summertime serà més de l'estil Joplin que no pas del penjat de Banhart.



dijous, 21 de juliol de 2011

L'últim acte de Camps



La setmana passada vaig tindre el judici d'un client acusat d'haver robat a l'interior d'un cotxe després d'haver trencat un dels vidres de darrere.

El meu client, paradoxalment de nom Àngel, durant tota la instrucció del cas jurà i perjurà que era innocent a pesar de l'allau de proves que apuntaven en direcció contrària i que es tractava d'una injustícia, que ell no havia robat res i que era una “víctima del sistema”, per la qual no vaig poder pactar una conformitat amb el fiscal per evitar el judici.

El dia de la vista, però, la fiscal va voler parlar amb mi i em va oferir un acord que, segons ella, no podria rebutjar: un any de presó (amb la corresponent suspensió de la pena) si Angelet reconeixia els fets, es declarava culpable i deixava de donar pel sac.

- La fiscal ens ofereix un bon acord -vaig proposar als corredors de la Ciutat de la Justícia.
- Però és que sóc innocent! No he fet res!
- És un any de presó, que no compliries, i tots a casa.
- Agafa-ho.

Vaig voler quedar-me més tranquil:

- Però si de veritat eres innocent podem lluitar pel cas i buscar l'absolució.
- No, no... és igual: agafa-ho i ja està... però que conste que açò és una injustícia.

La conformitat amb l'acusació és justament la figura a la qual ahir a primera hora del matí es van acollir Campos i el repugnant Betoret per evitar l'espectacle que suposaria el primer judici de la Gürtel i que, en teoria, també pensava exercir Camps, tal com anuncià el seu advocat.

A les cinc de la vesprada, però, es produí un sorprenent canvi de plans i amb un discurs histriònic, grandiloqüent i estupefaent i, com ha fet sempre, confonent els interessos dels valencians amb allò que més li convé al seu partit i a la seua pròpia persona, Camps anunciava que deixava la presidència de la Generalitat Valenciana.

Este canvi de plans improvisat té una explicació molt raonable: processalment és necessari que tots els acusats reconeguen els fets i es conformen amb la pena sol·licitada per l'acusació i, per tant, no té cap sentit que ho facen uns i els altres no: si no es conformen els quatre, hi haurà judici igualment.

La pregunta és: si dos, Betoret i Campos, es van conformar a primera hora i Camps, el tercer, pensava fer-ho al llarg del matí, què passà amb el quart en discòrdia, amb Ric Costa?

El Mimosín de la trama Brugal és, sorprenentment, qui millor ho té per esquivar una condemna per suborn, ja que en no ocupar càrrec a l'administració valenciana, es pot entendre que els regals els rebia per la seua condició de secretari del PP, un càrrec que de moment encara no permet contractar en nom de la Generalitat Valenciana.

Tot indica que a última hora del matí Costa es va refer com un gat, va forçar la màquina i es negà a reconéixer la seua culpabilitat, entre altres motius perquè ahir ningú havia comptat amb ell, i així el propi Ric s'ha emportat Camps per davant, el qual s'ha vist obligat a marxar per la porta de darrere, convertit en una caricatura del que hauria de ser un Molt Honorable, esguitat per casos de corrupció i deixant el País en situació de fallida econòmica i, el que és més greu, en situació de fallida política.

Al remat, després de tot l'espectacle que vam viure ahir i gràcies a un personatge com Ric Costa, tindrem judici a la tardor i això, de moment, no té preu.

dimarts, 19 de juliol de 2011

Les tres opcions de Camps


Ara que el jutge Flors ha decidit obrir judici oral contra el Molt ecs!Honorable, les opcions per al president dels valencians es limiten a tres.

La primera, i la que té totes les paperetes per ser la definitiva, és buscar un acord amb el Fiscal i acceptar una condemna per suborn i evitar així la vergonyosa i vergonyant imatge de Camps (i companyia) a la banqueta dels acusats.

Esta seria, com resulta fàcil imaginar, l'opció més ràpida i neta, però suposaria que Camps accepta els fets que li imputa l'acusació i no li quedaria més remei que abandonar la Generalitat i desaparéixer per a sempre. O no.

Una segona possibilitat, estil kamikaze, seria la de lluitar el cas. És a dir: preparar la defensa i celebrar el judici. En este cas, podria o bé resultar absolt (gairebé impossible amb totes les proves damunt la taula) o bé acabar condemnat després d'haver passat uns quants matins als jutjats, d'haver obert els telenotícies i els diaris durant setmanes i d'haver-se convertit en la pedra de la sabata de Rajoy en una hipotètica campanya electoral de tardor.
 
Dins, però, de l'opció de preparar el judici, trobem una tercera possibilitat que passaria per apostar per una nova estratègia de defensa: intentar demostrar que Camps ha perdut el cap i que no pot ser condemnat. Proves en tenim a cabassos i només cal repassar l'hemeroteca per trobar tones d'indicis que apunten en la mateixa direcció: Camps està tocat de l'ala.

Uns exemples:


I sobretot:

Amb estes intervencions, quin jurat popular seria capaç de condemnar Camps?

dilluns, 18 de juliol de 2011

Secret


La setmana passada, a mig matí, mentre treballava en una demanda que he de presentar abans de marxar de vacances van picar la porta del despatx i, en obrir, aparegué una dona gran.

- Hola Martinet, com està la iaia?
- Bé... supose... -vaig contestar estranyat per la pregunta.

I tot seguit anuncià:

- Hui a ton pare el conviden a dinar, que m'ho ha dit un pardalet.
- Ah, sí? Molt bé...
- Sí, sí... el conviden a un arròs del senyoret, però per l'amor de déu, no li digues que t'ho he dit.
- No diré ni pruna.
- I ací dalt qui viu? -canvià de terç tot seguit.
- Jo, visc jo. És ma casa.
- I el teu germà on viu?
- El meu germà viu a València.
- Per què?
- No ho sé.
- I ja tens novia?

Vaig dubtar un segon:

- No, encara no en tinc.
- Això com és? Que quina edat tens?
- Trenta. En tinc trenta -vaig mentir.
- Ja te toca, eh?

I continuà:

- I ací al costat qui viu? Ton tio?
- Sí, mon tio.
- Però s'ha separat de la dona, veritat? -repreguntà abaixant el to de veu.
- Sí, està separat.
- I la dona on viu?
- Allà on vivien.
- Se quedà ella amb la casa, no?
- Efectivament...
- Me'n recorde que al sogre de ton tio li vaig comprar fa molt anys un rellotge gran, d'eixos de peu.
- Ah, molt bé.
- I digues, tens novia?

Juraria que feia només un minut que havia contestat eixa mateixa pregunta.

- No, no en tinc.
- Però ja tens trenta anys, veritat?

Redéu, com de capritxosa és la memòria.

- Sí, tinc trenta anys.
- Busca't una novia, que ja tens edat... -sentencià i afegí: Me'n vaig i no digues a ton pare que t'he dit jo que el convidaven a dinar.
- Tranquil·la, guardaré el secret.

I tant que ho faré, vaig pensar, perquè encara a dia de hui no sé qui és esta dona.

divendres, 15 de juliol de 2011

De putes i ereccions



Ahir a primera hora del matí em van cridar del departament de policia judicial de la Guàrdia Civil per un cas d'agressió sexual. Em van informar que el detingut, un xic d poc més de trenta anys, havia agredit una prostituta de polígon industrial i que li havia furtat la recaptació, que era, segons la puta, de 400 euros.

Com és de suposar, el cas tenia tots els elements necessaris per esdevenir inefable i destrellatat.

El detingut s'oferí a declarar i la primera pregunta fou:

- ¿Qué tipo de servicio encargó usted a esta prostituta?

I el detingut, molt tranquil i col·loquial, contestà:

- Una mamada. Le dije que me hiciera una mamada.
- ¿Quiere que lo haga constar tal cual?
- ¿Qué le parece, agente, si decimos que encargó “una felación”? -vaig intervindre.
- Sí, sí... “una felación” mucho mejor.

Eixe mateix matí, el detingut passà a declarar al jutjat i la jutgessa tampoc va voler deixar cap interrogant obert:

- ¿Contrata usted habitualment este tipo de servicios?
- No, señoría, es la primera vez, se lo juro.
- No hace falta que jure nada, sólo conteste la verdad.
- De verdad, señoría, que es la primera vez... ¡si estoy felizmente casado!

Bravo, bravo, bravo.

La jutgessa continuà repassant tots els extrems del cas, fins que vam arribar a un punt clau de la investigació: si el meu client s'havia escorregut o no.

- ¿Tiene usted problemas de erección?
- ¿Yo?
- Conteste la pregunta, por favor.
- Que no, que no... si además tengo familia: tengo una hija de tres años.
Bravo, bravo, bravo. Bravissimo!

El pitjor de tot, però, tingué lloc a l'eixida del jutjat, on ens esperava el pare del client:

- Pero, hijo, ¿se puede saber qué has hecho?
- Nada papá: que el otro día paré en el polígono y me subí a la furgoneta una de las chicas que hace la calle, y ahora dice que la he violado y que le he robado 400 euros.
- ¿Subiste una puta a la furgoneta de tu hermano? ¿Pero tu has perdido la cabeza?
- Papá, fue una tontería...
- Si no necesitan nada de mí, creo que me voy... -vaig intervindre.
- ¿Una tontería? ¿Te parece una tontería follar con una chica de la calle, teniendo una mujer y una hija pequeña en casa? ¿Se puede saber en qué estabas pensando?
- No pensaba, papá, no pensaba...
- No sé como no te arranco la cabeza, hijo. No lo sé... Porque claro, esto no sé donde lo has aprendido... -i el pare em mirà i preguntà: Dígame, abogado, ¿cómo ha ido la declaración de mi hijo?

Vaig mirar el pobre home als ulls i vaig mentir:

- Mal del todo no ha ido, la verdad. Podía haber sido mucho peor.

dijous, 14 de juliol de 2011

Queixal


- Tens un minut?
- La veritat és que em pilles a punt d'eixir...
- És una emergència, tio.
- Bé, dispara.
- Dis-me, follaries amb un tio que porta un queixal de cocodril penjat al coll?

Primer silenci.

- Hem de començar a revisar el concepte que tens de la paraula emergència, saps?
- Home, a mi em sembla molt important.
- Sense dubte... però a vore si ho entenc: per què porta això penjat al coll? Ha perdut alguna aposta o què?
- No. És perquè treballa amb rèptils.
- Redéu... espere que siga fent bolsos i sabates.

(...)

Continua a l'Informatiu

dimarts, 12 de juliol de 2011

Yoli&Alexandra


 
Diumenge vaig descobrir al twitter el compte de dues ravaleres madrilenyes que utilitzen esta pàgina com si fos un xat privat només entre elles i encara no he pogut deixar de flipar.

locaaaa estoy cagando fuegoooo ta sentao mal el qevab!!!

En realitat, no tinc molt clar si es tracta d'uns perfils reals o d'un fake, d'algú amb una capacitat meravellosa per reproduir un estil particular, un ritme narratiu propi, una profunditat retòrica inigualable i un lèxic infinit.

yo los primeros días estuve cagando de tos los colores con la yasmin, no podía ni foiar, estube 3 semanas chupando poia sin meterme na

Però, sincerament, si Yoli i Alexandra són reals o no és només una qüestió secundària, perquè, com en totes les coses importants de la vida, el més important és el missatge.

tengo q ir al genicologo para lo de la pasti, q este verano no pasa sin q me meta un raboooo jajjjahahajajajajajajajajaja

Alexandra i Yoli. Yoli i Alexandra.

Era solo una broma SO PUTA HAHAHAH yo solo lo chupo no ago como la loli q le coji el ford pa ir a madrid y luego meolia la mano a chocho

Però no tot és alegria en les vides de Yoli i Alexandra, perquè un dels moments de tensió narrativa més forta que he trobat al perfil és quan mor Tommy (també conegut com Tomaco), el gos de Yoli:

Yoli: se ha muerto el Tomy en la carretera. yamame desde casa del lolo, x fabor
Alexandra: yoli, te yamo pero no lo cojes
Yoli: Scuchando lamento volibiano qes la q le gustaba al tomy
Alexandra: toda la noche pnsando en TOMY. Lamentobolibiano :(((((((( ya tngo el mobil.yamame cuando me leas,tqiero yolacona

(...)

Yoli: Nunka t vamos a olvidar tomaco :-( no se como se ace la lagrima en la blarberry
Alexandra: Ya tiaaaaa yo stoy igual anoxe no pude ni foiar con el lolo.pobre tomaco
Yoli: Con lo bueno y guapo q era, q ni notavas q estaba ahí...
Alexandra: Notabas. Sescrive notabas no notavas
Yoli: ME VAS A TOKAR EL COÑO AORA CON LA OROTOGRAFIAN TRONKA?? CON EL CUERPO DEL TOMI CALIENTE???TU D Q VAS, LOKAH?????
Alexandra: Yoli perdona, es q se me ba. Ademas e dormio mu poco pnsando en el d verda
Yoli: Joer ia ves tia pero no digas eso q me dan ganas d yorar. No voi a poder dejar d star triste x el,alex. NO kiero saliur a la caie, chocho
Alexandra: Aun makuerdo cuando se acostaba en el sofa y se ponia a roncar y tu y yo nos partiamos la kaja
Yoli: Stoy mu mal en serio

La tensió dramàtica arriba al màxim, però Alexandra encara és capaç de fer que augmente el nivell i es produeix un intercanvi de twitts que considere magnífics:

Alexandra: Locah ya empiezas a cansar.era un puto perro, ni era d marca siqiera y tenia mas aÑos qel sol. Espavila cojone,ya a pasao una noche
Yoli: Tas pasao 2 pueblos, puton.vien q cuando se murio tu primo alvaro estuvimos en el hospital y aciendote conpañia
Alexandra: PERO TONTADELCAPULLO ME VAS A COMPARAR UNA PERSONA CON UN PERRO VIEJOOOO??? ESTAS MAL D LA CHOLA SE TEVAAAA
Yoli: Una persona??Pero si nacio a los 6 meses , si cuando fuimos a verlo al ospital en la encuvadora parecia una abicchuela roja entre halgodones

I per si no ha quedat clar, Yoli remata i obliga Alexandra a recular:

Yoli: Si la medico la dijo a tu tia q siba morir casi seguro, q mestas contando tronka?? Una persona??? HAHAHA tu eres SURNORMAL!!!HAHAHA
Alexandra: Bueno al menos tas reido.vente pal chale del lolo y t animas,chochaco.pero d alvaro no vuelbas a hablar o t dstrozo la cara a ostias

Tot fa pensar que Yoli i Alexandra són dos fakes i que no existeixen en realitat, i eixe és l'únic consol.

Y vete pensando a qien le vamo a piyar el cristasol pa la rave lokah!


dilluns, 11 de juliol de 2011

Candidat Rubalcaba

No sé si ha estat per la calor, perquè el meu veïnet d'enfront ha decidit traure's la samarreta per a estar per casa o perquè he passat la meitat del cap de setmana en estat d'intoxicació i l'altra meitat a la platja, però el fet és que la proclamació de Rubalcaba com a candidat socialista per a les eleccions Generals de l'any que ve no m'ha interessat ni tan sols mínimament.

El fet que Chacón renunciara en el seu moment a concórrer a les primàries socialistes en benefici d'una suposada pau interna i d'un únic candidat suposava, de facto, l'assumpció de la derrota per part del PSOE i un intent desesperat per salvar els mobles, però també feia que l'horitzó socialista fóra encara més gris del que ja era.

Òbric parèntesi. Per salvar els mobles els socialistes entenen no abaixar dels 120 diputats al Congrés. Tanque parèntesi.

El PSOE ens pren per idiotes si pretén fer-nos creure que Rubalcaba representa la més mínima renovació, però se'ns pixa directament a sobre quan anuncia unes mesures que aplicaria només a partir de les properes eleccions quan, de fet, el Govern que acaba d'abandonar El Químic podria aplicar-les ara mateix i no només no ho fa, sinó que practica tot el contrari.

Tot això, però, amb una escenografia cuidada, un compte de twitter gestionat per una empresa de comunicació i una hiperactiva Elena Valenciano encarregada de la campanya per provar a convéncer-nos que el PSOE té alguna possibilitat de guanyar les eleccions si les xifres d'atur continuen abaixant o si ETA anuncia l'abandó definitiu de les armes este mateix estiu.

Però si el PSOE té, en definitiva, alguna possibilitat de guanyar les eleccions és, sobretot, perquè no podem oblidar que el principal rival de Rubalcaba és Mariano Rajoy, i això sempre és un avantatge fins i tot quan el primer que fas com a candidat és burlar-te del teu electorat.

dijous, 7 de juliol de 2011

Canícula



canícula, del llatí canicŭla, íd., diminutiu femení de canis 'gos', nom donat a Sírius, de la constel·lació del Ca Major, que a l'estiu coincidia a la seua eixida amb la del sol, es el període d'unes quatre a sis setmanes que comprén una part del juliol i una gran part de l'agost, durant el qual sol fer molta calor. 

* * * 

No és cap secret que la calor té conseqüències sobre l'ésser humà, especialment sobre els més fràgils.

Òbric parèntesi. Fràgil és un eufemisme. Tanque parèntesi.

Des dels anys 50 del segle passat són molts els estudis que han demostrat... 

La resta del post, com cada dijous, a l'Informatiu.
 

dimecres, 6 de juliol de 2011

Pollastre


Després de dos anys anant a la piscina dues o tres voltes per setmana no només no he aconseguit deixar de fumar i evitar l'aparició d'una lleugera panxa, sinó que tampoc he aconseguit trobar novio. I el que és pitjor encara: me n'he adonat que ja no existeixen xics com els que abans m'agradaven, perquè una nova espècie ha acabat amb ells.

La meua piscina, un magnífic edifici de formigó i vidre, dóna a un pati al qual també s'aboca una sala de màquines i musculació (es diu així?) i quan descanse entre llarg i llarg em dedique a estudiar i teoritzar sobre quin és el tipus d'home que freqüenta estes instal·lacions i que ha acabat desplaçant el que en altres temps alegrava la vista.

Òbric parèntesi. La veritat és que podria haver fet este estudi de més a prop, ja que el preu que pague cada mes per poder nadar a la piscina inclou l'ús de tota aquella maquinària, però, com resulta fàcil imaginar, mai m'he dignat a posar-hi un peu. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. A banda, també coincidisc amb ells als vestidors, i estar més a prop és impossible. Retanque parèntesi.

El primer que trobe a faltar entre este nou model d'home que ha acabat amb l'antic home és el pèl. Com és possible que ara ningú tinga pèl a cap lloc del cos? Ni als braços, ni a les cames, ni a les aixelles, ni al pubis, ni al pit... ni tampoc a les celles!, ja que esta dèria anticapil·lar ha arribat a l'extrem de fer que la gran majoria hagen prescindit de tindre celles i de posar al seu lloc dues ratlletes negres completament rectes per donar la sensació que sempre estan emprenyats.

Una altra conclusió general a la qual he arribat és que gran part de la gent que es dedica a aixecar coses sense que ningú li ho demane ha perdut el sentit de l'estètica: molts s'han obsessionat tant en augmentar el volum dels pits i dels braços que han oblidat que també tenen cames i només s'han dedicat a desenvolupar de forma grotesca la part superior del cos (tret del cap, clar) aconseguint una desproporció que en alguns casos arriba a fer perillar la seua capacitat de mantindre's dret amb unes cames tan fines.

En eixe sentit, qualsevol dia trobarem centenars d'homes que començaran a caminar com els goril·les, fet que mereixerà un estudi antropològic i evolutiu seriós (i un nou tallatge de roba).

Este nou model d'home, sense pèl, amb cametes de fil d'aram i pits hiperdesenvolupats em recorda a les proporcions gallinàcies dels pollastres que podem trobar a qualsevol supermercat: amb uns pits impossibles i unes potes que tenen poc més que cartílag i os.

Però clar, hi ha un altre factor que em té desconcertat: com és possible que estiguen tan daurats tot l'any. He arribat a pensar, al respecte, que a la meua piscina hi ha una sala de rajos o, per continuar amb el símil dels pollastres, que hi ha un recinte al qual l'usuari es pot sotmetre a un tractament a l'ast, fet que explicaria que en desembre el monitor de bodynoséquè que de tant en tant es deixa caure per la piscina estiga tan daurat.

Ben mirat, ara no sé si vaig a la piscina o a una granja aviar i el que més por em fa és que algú decidisca algun dia fotre'm una llima pel cul.

dilluns, 4 de juliol de 2011

In/correcció

 
Fa unes setmanes vaig assistir a un dinar d'aquells multitudinaris, amb taules plegables, tapets de paper i plats de plàstic que amb massa regularitat tenen lloc a l'Horta Sud.

En un moment donat em vaig topar amb l'alcalde amfitrió, del Partit Popular, i vam xarrar una miqueta:

- He de felicitar-te per estes instal·lacions -li vaig dir. Com es nota que alguns encara tenen terme per a urbanitzar...
- Has vist? -em contestà i afegí tot pagat: Tenim un polideportivo de primera.
- Ja ho veig... Això sí, a vore si et rasques la butxaca i poses gespa a eixe camp de futbol, que més que un camp esportiu sembla un camp de creïlles.
- El camp nou sí que té gespa, però eixe que tu dius, el de terra, és el que gasten els morets i els ponipaios.

Se'm va despenjar lleugerament la mandíbula inferior mentre l'alcalde continuava:

- A banda, els acabe de canviar les porteries, així que ja els tinc contents.

He de reconéixer que vaig riure, que em va fer molta gràcia que un alcalde em parlara amb tanta naturalitat, tot i que utilitzara mots que no són correctes políticament.

Però és que ens trobàvem al mig d'un poliesportiu, envoltats del fum de llenya d'un centenar de paelles i bevent vi barat en gots de plàstic, així que qui era jo, o ningú, per negar el dret a la incorrecció política a l'alcalde del poble? Qui era jo per qüestionar l'ús de determinades paraules per part d'un alcalde que no les gastaria en un àmbit mínimament formal i el qual desenvolupa unes polítiques socials i d'integració envejables? Ningú, i per això vaig afegir:

- Tens raó. I, total, segur que al seu país tampoc tenen ni porteries.

L'alcalde em va mirar estranyat i afegí:

- Home, tampoc cal passar-se, eh?

Redéu, no entenc res.

divendres, 1 de juliol de 2011

Panxa



- Tio, m'ha eixit panxa.
- Però què dius? Jo no note res...
- És que estic amagant-la en este moment... A banda del fet que estem parlant per telèfon.
- Ja ho sé, però és que no tens veu d'obés, i això es nota.
- Per favor, no ho faces pitjor del que és...
- Però si ja estem en juliol, com ha pogut passar?
- No tinc ni idea... potser és l'edat, que no perdona...
- Tu ja saps què opine de la gent que té panxa, veritat?
- Hem arribat a un punt en el qual sé què opines de massa coses.
- Sí, això és cert...

(...)

- Bé, i què penses fer al respecte?
- Doncs, voràs, he començat a fer abdominals...
- Ben fet.
- ... i li he donat a Matt tot el dolç que tenia a casa...
- Pobre gos, però bé.
- ... i m'he comprat una crema reductora...
- Oh! Molt bé..
- ... i, finalment, uns apòsits per a cremar greix.
- Perfecte... Veig que no t'has volgut obsessionar amb el tema.... Has descartat la possibilitat d'optar per la cirurgia?
- Sí, benvolgut, de moment sí.

(...)

- Em sembla bé el teu pla de xoc. Molt complet.
- Sí, he decidit prendre-m'ho seriosament perquè ja he perdut massa setmanes provant a convéncer-me que no era per a tant i que una miqueta de panxa potser resultava sexi i tot.
- L'autosuggestió té eixes coses, que fa perdre el temps perquè la realitat és molt més tossuda.
- Clar, però em resultava més fàcil i còmode que provar a fer alguna cosa i buscar una solució.
- Lògic, però el teu pla tenia un inconvenient evident: potser et pots convéncer que estàs perfecte i que la panxa no és per a tant... però, clar, com convences la resta del món que la teua panxa és sexi?
- Això és impossible, i sobretot a la platja... enguany no pense traure'm la samarreta en tot l'estiu.
- No exageres, home. Però t'aconselle no ho faces fins que la panxa haja desaparegut del tot.

Tindre amics tan desequilibrats com jo no sé si m'ajuda a vore les coses des d'un punt de vista raonable.


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails