Els motius d'Aguirre

Presidenta a la fuga

 

Descartat (per la pròpia Aguirre) un empitjorament del càncer que patí, de la llista de motius que ha donat, entre ells “la llegada de los nietos” (!), per explicar la seua dimissió com a presidenta de la Comunitat Atòmica de Madrid, hi ha dues frases de la seua compareixença de premsa que ens indiquen el nivell de destrellat d'esta política.

La primera: “Llevo mucho tiempo pensando en esto”. En dimitir, s'entén. I ho diu qui fa menys d'un any i mig encapçalava la candidatura autonòmica i fa només deu mesos encara participà en la campanya de les Eleccions Generalíssimes. I tan tranquil·lament.

El resultat democràtic més immediat és que els madrilenys tindran un president autonòmic que no han votat i que caldrà sumar a una alcaldessa de drap que també anava dintre de l'herència de Gallardón, al costat dels milions de deute municipal.

Però és, sense cap de dubte, allò de “Siempre he tenido claro que la política era una actividad temporal” i allò de “A partir de ahora me dedicaré, no sé muy bien a qué (!), soy funcionario del Estado y pediré el ingreso” el que podria resumir el grau de duresa de la cara d'esta política.

En primer lloc, per allò d'assegurar tan feliçment que la política era una “actividad temporal”, quan l'ecs!presidenta ha encadenat càrrecs públics des de 1983 i ha estat regidora de la Villa y Corte (només durant 13 anys), ministra d'Aznar en la primera legislatura, presidenta del Senat durant tres anys més i, finalment, des de 2003 ama i senyora de la Comunitat Atòmica de Madrid.

En resum: 29 anys empalmant sous i càrrecs públics a les administracions local, autonòmica i estatal.

Podríem, doncs, començar a discutir què entén Aguirre per temporalitat, però la segona part de la frase, allò de “Soy funcionario del Estado y pediré el ingreso”, ens pot donar més joc: resulta que el màxim exponent del liberalisme econòmic i polític de la Confederació Ibèrica de Nacions no només no ha treballat mai a l'empresa privada, sinó que des de 1976 a 1982, abans de passar 30 anys amb càrrecs públics, treballà per a l'administració, cobrava catorze pagues a l'any i gaudí dels corresponents dies moscosos i tot.

Espere que algú li haja dit que enguany els funcionaris no cobraran la paga extra de Nadal, que els han retallat el sou i que molt probablement per a l'any que ve tindran el salari congelat, però si ningú ho ha fet no passa res, perquè la veritat és que no tardarem massa a vore Aguirre en nòmina d'alguna empresa privatitzada.

En realitat, i deixem-nos d'històries, Aguirre marxa perquè tot indica que la situació econòmica està pitjor del que molts volen reconéixer i perquè el que queda de legislatura serà un via crucis criminal per a qualsevol amb responsabilitat de govern. I ja ens sabem la història de les rates i el naufragi.

El futur de ZP

La publicació del decret de dissolució de les Corts espanyoles i de la convocatòria de les eleccions generalíssimes del 20N posa el punt final a esta segona legislatura de Zapatero i enceta la cursa per vore qui fa la millor crònica del que ha suposat l'era ZP en la democràcia espanyola.

Qualsevol analista amb dos dits de front diferenciarà clarament entre la primera i la segona legislatura socialista: del període 2004-2008 es recordarà l'aprovació del matrimoni gai, les iniciatives relatives a la igualtat de gènere i a la lluita contra la violència domèstica, la retirada de les tropes d'Iraq, la Llei de la Dependència, certa concepció més federalista de l'Estat o un intent per recuperar la Memòria Històrica i com tot això encabronà la dreta més reaccionària i l'Església catòlica i serví, de retruc, per mantindre la militància socialista i l'esquerra en general més mobilitzada.

En contraposició a aquells quatre anys, quan s'analitze el període 2008-2011 només es parlarà d'una paraula: crisi. Crisi econòmica, financera, immobiliària i social i de com ZP es negà a reconéixer-la fins que li esclatà entre les cames i de com les mesures que aprovà per fer-li front passaren per abaixar el sou dels funcionaris, congelar les pensions, retallar l'estat de benestar i abaratir el comiat.

I d'atur, per descomptat: qualsevol crònica que faça referència a l'última legislatura de ZP haurà de fer una menció especial a la xifra d'atur que heretarà, amb tota probabilitat, Mariano Rajoy el pròxim 20 de novembre.

Si jo fóra ZP, però, no estaria molt preocupat per res d'això, ja que serà el temps el que edulcorarà convenientment la seua herència i el ressuscitarà per a la política espanyola de la mateixa forma que ha passat amb altres ecs!presidents: en 1996 era difícil imaginar que cap multinacional voldria comptar amb l'assessorament de Felipe González o que cap diari mitjanament seriós voldria publicar les seues columnes i, en canvi, així és i ja ningú recorda la situació econòmica, la corrupció, els escàndols polítics o el terrorisme d'estat que es practicà sota els seus governs.

De la mateixa forma, qui pensava que José María Aznar, que es retirà convertit en una caricatura grotesca i abandonà el poder entre acusacions d'haver aprofitat electoralment l'atemptat més greu de la història espanyola, seria ara reivindicat per algú o que haguera estat fitxat per alguna organització multinacional [que almenys vol semblar] seriosa? Qui es pensava que, encara que siguen només els de La Razón, huit anys després d'abandonar el poder alguns voldrien fer-nos creure que Aznar ha esdevingut un estadista mundial?

El temps serà, per tant, el millor aliat de la memòria de ZP i l'encarregat de fer-nos creure que no ha estat tan lamentable com ara mateix sembla. O millor dit: el temps i, també, Mariano Rajoy.

Pessigar

 

En política es coneix com la pinça l'acord tàcit al qual van arribar el Partit Popular d'Aznar i la Izquierda Unida d'Anguita (potser un dels polítics més sobrevalorats de l'esquelètica democràcia espanyola) per sagnar de votants el PSOE de González per la dreta i per l'esquerra i que va permetre que el primer es fera amb el Govern espanyol i el segon amb 21 diputats al Congrés.

Ôbric parèntesi. Salta a la vista qui guanyà més amb este acord. Tanque parèntesi.

Estos dies se'n torna a parlar molt d'aquell sistema davant la negativa d'un grapat de càrrecs d'IU a pactar amb els socialistes allà on poder evitar alcaldies de la dreta, sobretot a municipis de les nacions andalusa i extremenya.

El problema de base és que els socialistes estan acostumats a comptar amb els vots d'altres formacions d'esquerra quan volen fer-se amb alcaldies allà on l'aritmètica electoral ho permet i al mateix temps, però, no tenen mirament quan es tracta d'apel·lar al vot útil (sic) per arrapar vots o de pactar barreres electorals excepcionals i injustes com el 5% que s'exigeix al País València per entrar a la cova de lladres en què s'han convertit les Corts.

Este contrasentit es justifica perquè els socialistes miren per damunt del muscle qualsevol cosa que se'ls col·loque per l'esquerra i perquè saben, seran moltes coses però ximples no, que l'electorat d'esquerra és crític i no només rebutja l'atomització de les formacions d'esquerra, sinó l'absència de pactes quan és possible fer fora la dreta dels governs.

En eixe sentit, personalment estic totalment a favor de formar governs progressistes per desallotjar la dreta de qualsevol institució (fins i tot d'una comunitat de veïns), però sóc ben conscient que no sempre és possible i que cada escenari és diferent i conté particularitats que poden frustrar eixa hipotètica coalició d'esquerres.

En moltes ocasions, sobretot a l'àmbit local, són qüestions estrictament personals les que poden fer impossible un acord dels socialistes amb les forces d'esquerra, ja que de tarats en trobem a tots els partits, però també pot donar-se el cas que la dreta governe amb trellat, que respecte l'oposició o que no es dedique a requalificar terrenys com si s'acabara el món.

Òbric parèntesi. A l'Horta de València és paradigmàtic el cas de Lorenzo Agustí, però segur que a Catalunya hi ha algun poble en el que CiU aplica polítiques raonables i no es dedica només a mirar de reüll quan els populistes fan demagògia sobre la immigració. Tanque parèntesi.

Hi ha, però, un altre factor que en molts casos impossibilita que les forces d'esquerra d'un determinat lloc puguen pactar amb els socialistes un govern progressista: quan els socialistes no són, curiosament, gens progressistes.

Efectivament, la llista de socialistes afectats per casos de corrupció urbanística, implicats en assumptes tan bruts com el Brugal alacantí o que es dediquen a fer polítiques tan conservadores com les podria fer la dreta més rància és ben llarga i és aleshores quan la resta de forces d'esquerra té tot el dret del món a qüestionar-se un pacte de progrés.

Una altra cosa ben diferent és l'espectacle que estes últimes setmanes està oferint Izquierda Unida a la nació extremenya ja que la seua direcció no és capaç de fixar una línia d'actuació i ha preferit sotmetre la decisió no només als afiliats, sinó també als simpatitzants.

La falta de capacitat d'IU per determinar una posició (la que siga) coincideix amb la intenció del PSOE de provar a camuflar els paupèrrims resultats del 22 de maig a la majoria dels ajuntaments de la Confederació Ibèrica de Nacions i el resultat de tot plegat és lamentable.

La conclusió que obtindrà l'electorat progressista és que per evitar els pessics d'uns i també els dels altres caldrà buscar el vot en un altre lloc, potser en una opció nova i diferent.

Ni punt de comparació

 

Per definició, una de les parts ha de perdre sempre quan es fa una comparació entre dues persones, animals o coses. Fins i tot en la innocent pregunta infantil de “a qui estimes més, a papà o a mamà?”, sempre guanya un dels dos.

Este fet és encara més evident quan la comparació té rellevància pública i és la massa la que ha de pronunciar-se a favor o en contra d'un dels dos subjectes en conflicte, amb una circumstància més important a tindre en compte: en este cas, no es valoraran qüestions objectives sinó que el veredicte popular vindrà donat per les fílies, les fòbies i les dèries del públic general envers les dues parts en conflicte.

Esta lliçó, que és de manual, hauria de estar ben interioritzada per tots els polítics abans d'enfrontar-se amb qualsevol personatge i, molt més encara, si ho fan amb un periodista que gaudeix del respecte dels companys de professió i, sobretot, de la simpatia del públic general.

Encara em costa entendre com María Dolores de Cospedal (una política a la qual es poden aplicar molt epítets però no el d'estúpida) fou capaç de qüestionar la imparcialitat dels informatius de RTVE durant una entrevista a Los desayunos i, tot seguit, encetar una campanya de desprestigi contra la periodista Ana Pastor a propòsit de les seues relacions personals i familiars tot just quan els informatius de les televisions i ràdios públiques espanyoles viuen el millor moment d'independència i d'imparcialitat política i la figura d'Ana Pastor és percebuda per la massa com la d'una periodista valenta, arriscada i professional.

Potser Cospedal no passa per un bon moment per culpa de la desaparició d'un Mariano Rajoy que sembla que ha allargat les vacances de Pasqua i pel paper que li toca fer per defensar públicament el seu partit de les ocurrències d'Aguirre, Mayor i Aznar o les noves imputacions de Camps, però no havia d'haver perdut de vista el fet determinant: en una comparació entre ella i Ana Pastor està clar qui guanya.

Ana és molt més guapa.

Vaya tropa

 

Fa temps que sabíem que la vida de Rajoy no era la més senzilla del món: haver de fer el paper de líder quan tots els teus se't pixen a sobre dia sí i dia també pot resultar esgotador, frustrant i, fins i tot, una mica humiliant.

Semblava, però, que les enquestes havien acabat per premiar la no-feina feta pel cap del PP i que al remat s'havia imposat certa pax romana entre els conservadors amb l'únic propòsit de portar Mariano a la Moncloa per després repartir-se les deixalles de la seua pèssima gestió.

Estes últimes setmanes, en canvi, i quan falta un mes i escaig per assistir a les eleccions locals i atòmiques de la Confederació Ibèrica de Nacions els dirigents del PP s'han tornat a conjurar per complicar l'existència del pobre Rajoy.

Així, d'una part, si ja estàvem acostumats a les pixades fora de test d'Esteban Histriònic Pons i a l'espiral d'acusacions destrellatades que Cospedal encetà fa dos anys a Marbella quan assegurà que el Govern espanyol havia ordenat espiar els dirigents del PP (sense aportar cap prova) i que esta setmana rematava en comparar la foto d'un etarra que eixia de la presó amb la del ministre de l'Interior al Congrés (!), els més propers a Rajoy també s'han sumat als despropòsits.

Per la seua banda, Gallardón sol·licitava una llei al Govern espanyol per poder fer fora els vagabunds que omplen els carrers de Madrid i obligar-los a dormir en albergs ara que arriba el bon oratge i la gent es llança en massa a ocupar parcs públics i els replanells de les botigues del barri de Salamanca, mentre el Molt ecs!Honorable Camps presentava una denúncia a la Junta Electoral per evitar que les televisions que no controla i les que no ha aconseguit censurar parlen de les llistes ben farcides d'imputats i implicats en casos de corrupció que ha presentat al País Valencià.

Si a este rosari d'encerts li afegim el que protagonitzà la setmana passada Aznar, en qüestionar durant una conferència a la Universitat de Colúmbia la solvència de l'economia espanyola, criticar la intervenció militar a Líbia i considerar Gadafi un 'amic extravagant' quan Rajoy es va posicionar clarament a favor de l'atac al govern del dictador i va defensar l'economia espanyola a Alemanya, podem fer-nos una idea de com de frustrant ha de ser el dia a dia de Mariano.

I no només això, sinó que també resulta senzill imaginar-se quin serà el panorama que ens espera quan el PP es faça amb el Govern i també quin és el nivell de les conferències de la Universitat de Colúmbia.

A peu de foto

Han estat un bon grapat els diaris que al llarg del cap de setmana passat han reproduït esta imatge de Montserrat Díez per a EFE en la qual s'immortalitza el moment just en què el Molt ecs!Honorable signa un document del PP contra la corrupció. 

Tal qual. 

Té collons la cosa: el PP reuneix els seus candidats per a les eleccions de maig a Palma i permet que Camps firme un document contra la corrupció a la capital d'un país insular en el qual els imputats per diferents trames corruptes es compten de dotzena en dotzena i en el qual fins i tot el deshonrat Jaume Matas, ecs!president de Balears i ecs!ministre d'Aznar, no guanya per a fiances milionàries. 

Tal qual. 

El PP ens presenta un candidat-imputat que llança una mirada insolent al públic tot just abans de deixar la seua rúbrica a un document que precisament demana penes més elevades per a delictes com els que a ell mateix li atribueix la Justícia sense que li caiga la cara de vergonya i sense que li tremole la mà. 

Tal qual. 

I no només això: el mateix document que Camps signa com si no passara res demana que els terminis per a la prescripció dels delictes relacionats amb la corrupció s'allarguen per evitar que els càrrecs públics puguen salvar el cul tan fàcilment, que és just el que ha fet Fabra en relació a quatre dels cinc delictes fiscals pels quals està imputat. 

Tal qual. 

Però el més desagradable de tot no és que el lloc triat pel PP per a presentar el document contra la corrupció siga la comunitat on més càrrecs públics té imputats, ni el somriure de cocodril de Camps, ni el cinisme que demostra un partit que si no passa res es farà amb el govern de la Confederació Ibèrica de Nacions en març de l'any que ve. 

No, perquè el més desagradable de la foto de Montserrat Díaz és que gràcies a ella tots ens hem assabentat que Esteban González Pons descarrega l'ouera cap a l'esquerra. I això no ens feia falta saber-ho.

La realpolitik europea o la diplomàcia vergonyant

Potser la realpolitik serví durant el segle XIX per evitar que l'Europa de Bismarck esclatara en mil guerres, però és vergonyós que des de la II Guerra Mundial el pragmatisme polític haja esdevingut la norma general de la diplomàcia internacional en relació als dictadors més ferotges que assolen el món, combinant-la en alguns moments amb el cinisme més insultant.

En un món ideal, les societats occidentals haurien de lluitar per estendre la civilització, els drets i la democràcia a cada racó del planeta, però -per no resultar massa ingenus- ens acontentaríem si els governs democràtics condicionaren les relacions diplomàtiques i econòmiques amb règims totalitaris a canvi de forçar avanços democràtics i no, tal com es fa ara, dependent de les reserves en energies fòssils del país en qüestió.

Sorprén, per tant, que Gadafi haja esdevingut d'un dia a l'altre el pitjor governant del món, i que el seu siga hui el règim més cruel i despietat del Nord d'Àfrica quan fins fa quatre dies (literalment) la llista de governants i mandataris internacionals que s'entrevistaven i signaven acords amb ell era tan llarga com el llistí telefònic de Pequín i incloïa a Zapatero, a Aznar i a Juan Carlos de Borbón.

Òbric parèntesi. No consta, almenys públicament, que Jorge Alarte s'haja reunit amb Gadafi per provar a eixir en una foto. Tanque parèntesi.

En este sentit, Gadafi ha estat molt espavilat i no només ha jugat les cartes del petroli, sinó que ha sabut vendre's com una barrera a la immigració de l'Àfrica negra i al terrorisme islàmic d'una forma tan eficaç que tots els governs occidentals, fins i tot els que ho van patir directament (fent ús del que es coneix com memòria selectiva) han oblidat que durant els huitanta i els noranta el dictador libi es dedicà a patrocinar atemptats terroristes a mitja Europa.

És urgent, doncs, que la societat líbia desallotge del poder este mandatari sinistre i estrafolari i, també, que responga pels crims que ha comés i que, encara hui, està cometent contra la seua població, però les revoltes que des de principis d'any tenen lloc al Nord d'Àfrica no només ens han de servir per posar en evidència el cinisme de la diplomàcia europea: han de fer que ens replantegem el paper que volem jugar al món i, sobretot, de quines coses volem ser còmplices i de quines no.

Un Estat atòmic

 

 

El primer a disparar fou l'ecs!president Aznar, quan se li escalfà el bigot i assegurà que tal com està concebut l'actual Estat espanyol el seu futur resulta inviable. És una llàstima, la veritat, que no ho pensara durant els huit llarguíssims anys que va ocupar la Moncloa perquè eixe era el moment perfecte per haver proposat reformes en un sentit o en un altre.

I amb este tema ha passat igual que amb el pàdel: de la mateixa forma que per culpa d'Aznar la gent perdé la por a fer el tòtil a una pista de vidre amb raquetes de joguet, ara la gran majoria de les opinions mínimament autoritzades considera que, efectivament, el model autonòmic ha petat.

La diferència, però, és que mentre el pàdel continua sent un esport ridícul, el debat sobre el model d'estat sí que mereix certa atenció perquè no té sentit que les mateixes competències sigues exercides per ens administratius estatals, autonòmics, provincials, comarcals i municipals. Per no parlar de les delegacions i subdelegacions del govern central a cada comunitat atòmica o a invents com els consells metropolitans, les vegueries i altres entitats mitològiques, els organismes intercomarcals o les competències assumides per organismes europeus.

Prou.

El model perfecte seria, com no podia ser d'una altra manera, la creació d'una veritable Confederació Ibèrica de Nacions, en la qual les diferents regions, estats, virregnats i nacionalitats histèriques feren ús de competències exclusives que no compartiren amb l'administració central (o Ibèrica) ni tampoc amb la municipal, la qual hauria de buscar fórmules per millorar l'eficàcia i l'eficiència i apostar per la cessió de competències a conglomerats d'ajuntaments, perquè jo em pregunte: té sentit que, per exemple, dos pobles veïns i apegats tinguen dos piscines municipals si amb una única instal·lació poden oferir el mateix servei d'una forma més eficient?

El problema és que tot i que la gran majoria és conscient que l'actual estat autonòmic necessita una revisió i que la duplicitat de competències no respon a les veritables necessitats socials, ningú s'atrevirà a proposar-ne una reforma seriosa que aposte, per exemple, per l'eliminació de les diputacions provincials, perquè en esta matèria ocorre el mateix que amb el sistema econòmic i financer, les cimeres internacionals, les Nacions Unides o els ponts i els edificis de Santiago Calatrava: són cars i han demostrat sobradament i amb escreix que són inútils, però ací estan.

I per molts anys.

Les peces d'una veritable Confederació Ibèrica de Nacions encaixarien amb la naturalitat de les fotos de Matthew Stone.

Irritant

Com en qualsevol altre aspecte de la vida, també en la cosa pública hi ha persones, en este cas polítics, amb una considerable capacitat per produir urticària a un ampli sector de la població. Es tracta, doncs, de polítics i de càrrecs públics que, bé siga per mèrits propis o per circumstàncies alienes a la seua voluntat, cauen malament.

La identificació ideològica té molt a vore, per exemple, amb el fet que tota l'esquerra (i la dreta moderada) considere que Aznar és un senyor que no ha sabut fer-se vell i que només siguen els mitjans de la caverna els que es fan ressò de les seues intervencions sense fer conya.

També son només els votants de dreta els únics que poden suportar les ocurrències i les pallassades de dos polítics conservadors com Basagoiti i, sobretot, Esteban Histriònic Pons, decidits a guanyar-se el reconeixement públic amb exabruptes, calúmnies i jocs de paraules propis d'un border line.

En canvi, al mateix temps que sembla que l'ecs!president González disposa d'immunitat per dir allò que vol, fins i tot si contradiu l'Estat de Dret més elemental, els socialistes espanyols compten amb un parell de pesos pesats que no només saben irritar els votants de dreta, sinó que han aconseguit amb dedicació i amb esforç guanyar-se també el menyspreu de gran part de l'esquerra: José Blanco i Leire Pajín.

Tots dos tenen en comú no haver tingut mai un ofici conegut, haver encadenat càrrecs al PSOE fins la nàusea, haver fet el salt de la política orgànica al Consell de Ministres de la mà de Zapatero, mancar de qualsevol preparació elemental i cultivar un discurs precari i buit. A banda, és clar, de generar un rebuig objectiu i gairebé generalitzat entre la massa de votants amb cada declaració, amb cada compareixença, amb cada entrevista, en definitiva, amb cada aparició pública.

Sense entrar a valorar si esta animadversió del ciutadà envers Pajín i Blanco es troba més o menys justificada (tot i que ho està amb escreix) el fet que dos polítics tan poc prestigiats ocupen carteres ministerials és un error dels grossos del responsable del seu nomenament: ZP.

Però clar, és que amb esta parella al seu costat, ZP encara sembla un estadista.

No és fàcil ser Mariano Rajoy

Estic convençut que la vida de Mariano no ha de ser senzilla: ha fet falta que les enquestes li donen un avantatge de més de catorze punts per davant dels socialistes perquè els seus se'l prenguen seriosament i perquè personatges com, per exemple, Mayor Oreja, Aguirre o Aznar deixen de pixar-se-li a sobre i el tracten amb un mínim de respecte. 

 

Com dic, la vida de Mariano no és fàcil, i fins i tot quan ZP trenca la Confederació Ibèrica de Nacions en signar un pacte per esgotar la legislatura amb canaris i bascos és el PP el que abandona el govern de les illes africanes mentre continua recolzant el de Bascònia. De conya, Mariano, el que et passa és de conya.

Per això, perquè Mariano porta una vida lamentable, quan tot l'alcohol consumit al llarg del cap de setmana em va deixar tres neurones vives, vaig llegir amb molt d'interés l'entrevista que el senyor director d'El País, poca broma, li feia al líder de l'oposició este diumenge al llarg de cinc infinites pàgines, per si almenys havia estat capaç d'anunciar que té alguna il·lusió en esta vida.

Però no, Mariano és depriment i eixa és justament la imatge que transmet: primerament, les receptes que planteja per deixar enrere la crisi posen en evidència que una bufanda sap fer els números millor que el de Santiago de Compostel·la, però és en qüestions estrictament polítiques on Mariano punxa. I de quina forma.

Així, afirma que si està en la seua mà, fins i tot si el Tribunal Constitucional valida la llei que equipara els drets derivats del matrimoni a les unions de persones del mateix sexe, canviarà el nom per als matrimonis gayers i que ja vorem com ho bateja.

Òbric parèntesi. En este sentit, encara que considere que la jugada no és molt hàbil, he de dir que estic d'acord amb Mariano, perquè si ser gai tenia algun avantatge en l'Europa del segle XXI era justament que no havies de tindre fills ni tampoc família política. Ara, per culpa de ZP, els gais també hem de tindre sogres, cunyats i, fins i tot, gendres i nores. ¿Pero qué invento es éste? Tanque parèntesi.

És, però, quan parla del nostre Molt ecs!Honorable quan Mariano confirma les meues sospites: la seua és una vida miserable. El senyor director d'El País prova a traure alguna declaració de profit del candidat popular a la Moncloa una volta i una altra sense tindre èxit, fins que al remat Mariano ha de quedar en evidència en afirmar: "En Valencia no sé qué personas están imputadas en este momento. Ni siquiera sé si está imputado Camps por el famoso caso de los trajes".

Puc entendre que hem arribat a un punt en el qual la llista de càrrecs del Partit Popular imputats a este país de paella, orxata i coca de llanda siga tan llarga que Mariano haja pogut oblidar algun nom, però si encara no sap si Camps està imputat o no ja em diràs qui hòsties ha de saber-ho.

Com deia, no és fàcil ser Mariano Rajoy.

PS: I, per descomptat, Camps continua imputat.

Multiculturalitat espanyola

Angela Dorothea Merkel ha arribat a la conclusió que la societat multicultural ha fracassat perquè a Alemanya hi ha molts turcs que no es molesten a aprendre alemany. Ja veus quin descobriment: a les Balears hi viuen milers de teutons que no saben dir ni pruna en català, i això que els dialectes illencs semblen més germànics que no pas llatins.

Òbric parèntesi. De la mateixa forma, si la senyora Merkel haguera fet una passejada pels nostres carrers se n'haguera adonat ràpidament que a casa nostra no és que la multiculturalitat haja fracassat, sinó que no ha arribat ni tan sols a assajar-se: una vesprada a Paten·na (amb ene geminada) o a l'Hospitalé de Llobregà (sense tes) evidencia el fracàs de les polítiques lingüístiques integradores en la nostra llengua. I no passa res. Tanque parèntesi.

Però la cancellera alemanya, com qualsevol polític ben assessorat, sap que no convé llançar un missatge excessivament negatiu, sobretot quan governes, i ha posat d'exemple d'integració un jugador alemany d'origen turc que juga al Reial Madrid perquè ha aprés l'idioma i perquè juga en les competicions internacionals amb Alemanya. Com si Turquia poguera pagar als seus jugadors el mateix que la locomotora europea...

En canvi, Zapatero ha decidit apostar ben fort per la multiculturalitat, de forma que s'ha assegurat sobreviure la resta de legislatura amb el recolzament exprés del PNB i de Coalició Canària.

Òbric parèntesi. I també amb la més que presumible abstenció d'UPN i, qui diu que a partir de novembre, quan CiU recupere el govern de la Generalitat, els nacionalistes catalans no se sumen a estos recolzaments a canvi d'alguna infraestructura. Tanque parèntesi.

Així, segons la caverna, es dóna la paradoxa que els únics que ajudaran ZP a arribar a 2012 amb vida són justament aquells que volen destruir la Confederació Ibèrica de Nacions i que resulten ser els mateixos que any rere any van recolzar els Pressupostos Generals del govern d'Aznar. Coses de la vida.

Però ací acaben les coincidències entre una nació, la basca, i l'altra, la canària, perquè si deixem de banda l'ànim de destruir Espanya, entre tots dos territoris no existeix un sol tret comú: els bascos tenen una xifra d'atur gairebé europea, parlen de tant en tant una llengua pròpia, els socialistes governen sense haver estat els més votats perquè pactaren amb el PP per desallotjar el PNB de les institucions i fins i tot en estiu fa fred per culpa del Cantàbric.

Els canaris, en canvi, pateixen una taxa d'atur africana, no se'ls entén quan parlen, la llista socialista fou la més votada però no governen perquè els que ara recolzen Zapatero pactaren amb el PP per fer-se amb el govern illenc i les Canàries constitueixen un paradís natural en el qual fa calor fins i tot el dia de Nadal.

Dues nacions, en definitiva, molt diferents i allunyades (de fet, una se situa geogràficament a Europa i l'altra a Àfrica) unides per un únic interés: salvar el cul de Zapatero.

Això sí que és multiculturalitat.

Pastilles estiuenques (V): ressaca informativa

El mes d'agost començà amb el despropòsit de Rajoy llançant un missatge des del seient d'un cotxe sense haver-se passat el cinturó de seguretat i amb Camps autoproclament-se candidat del PP a la Generalitat sense haver avisat la direcció del partit. Dos actes de temeritat absoluta, doncs, de dos polítics que sembla que (ja) no tenen res a perdre, sobretot el segon, que també ens regalà unes declaracions estupefaents de primera categoria en demanar a Santiago de Compostel·la que els fills dels seus néts continuaren abraçant la fe cristiana. Tal qual.

Òbric parèntesi. Per a que després algú no considere que prohibir el mocador islàmic no és la prioritat absoluta d'una estat tan aconfessional com el que patim. Tanque parèntesi.

Pocs dies després, els socialistes encetaven la carrera d'unes primàries a Madrid entre Gómez, el candidat de la federació madrilenya, i Jiménez, la del propi ZP, per comprovar qui la té més llarga o, dit d'una altra manera, qui compta amb el recolzament dels militants, i que ha donat lloc a intervencions tan estúpides i castisses (no podia ser d'una altra forma tractant-se de la candidatura atòmica madrilenya) com la que vomità Pedro Castro i que acusava Gómez de ser el candidat de la dreta. Poca broma.

Igualment, assistíem escandalitzats al trencament efectiu de l'antiga Espanya, hui més Confederació Ibèrica de Nacions que mai, però en contra dels pronòstics de la caverna no ho feia ni per culpa de bascos ni de catalans, sinó per la dels africans colonitzats de Melilla amb la complicitat d'un Aznar vestit amb color cru i amb còctels incendiaris a la motxilla.

Per sort, però, no totes les notícies estiuenques han fregat el patetisme informatiu, ja que entre tanta palla i en mig del debat sobre una possible vaga de controladors/proletaris aeris la figura del responsable de comunicació del sindicat majoritari, César Cabo, ha passejat els seus ulls blaus i el seu cabell ros per platós de televisió i per entrevistes tan infames com la que li dedicà La Razón i en la qual reconeixia sense vergonya ser un seguidor de Sèneca.

Això sí que és nivell i no les pregàries de Camps a Galícia.

Un dilluns a la caverna

He de confessar que m'agrada submergir-me en els mitjans de comunicació de la caverna més del que resulta estrictament necessari o, millor dit, més del que seria recomanable per evitar un col·lapse neuronal.

Així, darrerament passe massa temps repassant les pàgines web de dos mitjans que ja han esdevingut clàssics i que figuren al pòdium del destrellat neandertal: Libertad Digital i Hazte Oir.

Esta segona pàgina s'autodefineix com 'la web del ciudadano activo' i ofereix ferramentes per fer arribar a les institucions missatges de protesta, però únicament centrat en aspectes cavernícoles: l'oposició frontal a l'avortament (¿Llevará alguna vez el PP al Constitucional el aborto?), l'integrisme cristià més ranci i furibund (El integrismo islámico opta por la provocación en el IES Camilo José Cela o Deploran el avance del nuevo proyecto argentino de ataque al matrimonio) i l'atac indiscriminat a les llengües espanyoles no castellanes (El calvario de una niña gallega por hablar en español).

Este portal condensa a la perfecció l'espanyolisme més populista i un cristianisme agressiu gairebé medieval, el qual es resumeix a la perfecció en una de les campanyes més populars encetades des que van començar a saltar els casos massius de pederàstia a l'Església catòlica i que demana sense cap tipus de vergonya: La Iglesia Católica sufre una campaña desatada e insidiosa para laminar la liberadora influencia de su mensaje en el mundo. La persecución te incumbe, tanto si eres o no creyente. Busca qui t'ha pegat!

Libertad Digital, en canvi, no es caracteritza (només) per esta pudor beatífica i integrista, i a més de comptar amb una peculiar i delirant visió de la realitat, de tant en tant ens regala articles que obliguen el lector amb dos dits de front a preguntar-se quina substància estupefaent es foten els redactors d'esta publicació digital.

Un dels últims exemples ha tingut, curiosament, per protagonistes els prínceps d'Astúries, amb motiu de la visita que van realitzar ahir a la cadena SER i que comença amb una frase que no té preu: Los Príncipes, en su ya costumbre de visitar los medios afines al Gobierno, han acudido este lunes a la SER.

La notícia, que podria haver passat per irrellevant, ha produït un allau de comentaris de lectors indignats amb la monarquia, els qual demostren que ens trobem davant un cas patològic de paranoia clínica crònica.

Només uns exemples ben il·lustratius: “Desde el 11-M ya saben en la Corte cómo se las gasta el nuevo Frente Popular revitalizado al alimón por ETA, nazionalistas diversos y el PSOE”. Però encara hi ha més: “El niño del bobon con su leti, este tio no ha trabajado nunca y además se dedica a fastidiar a media España con sus visitas a los informadores del 11m, te puedes ir tu y los tuyos, no corrijo vete ya con tu prole no quiero que vivas como un rey con mi dinero, fuera de aquí ya bobones”. I un lector que ens conta coses del seu barri: “En mi barrio cuando alguien hace alguna gilipollez, la gente le dice ¿"tu eres Borbón, o qué?”. I, finalment, un lector que condensa el missatge essencial: “Prefiero tener un Presidente de la República del Partido Popular (Aznar for President) antes que un Rey del PSOE (el de ahora o su sucesor)”.

Ben pensat, potser tenen raó i la III República és ben a prop.

Matas SL: Pasqua i conya marinera

Mentre faig la maleta per passar estes vacances a La Marina, una Pasqua marinera, doncs, en companyia del meu xic i dels seus amics, no puc deixar de pensar quina serà la forma triada per Jaume Matas i senyora per celebrar el calvari, la mort i la resurrecció de Jesucrist, ja que el matrimoni Matas-Areal (Societat Limitada) viu estos dies el seu particular Via Crucis judicial, però tot indica que, en contra de l'experiència de Crist que ens conta el Nou Testament, per a l'ecs!President balear i ecs!ministre d'Aznar no hi haurà resurrecció de la carn.

Així, si la catorzena estació del Camí a la Creu del fill de déu resa que Jesús és col·locat al sepulcre, Matas, SL compta amb pocs dies per decidir si farà front o no a la fiança de tres milions d'euros que el jutge instructor ha fixat per evitar que ingresse a presó. I estic convençut que, d'una forma o d'una altra, hi farà front, i per tant l'enèsima estació del calvari balear seria Matas amolla la pasta.

El cas de corrupció que afecta Matas, SL no és només sorprenent perquè afecta un d'aquells prohoms conservadors que ens volien fer creure que la dreta era immune a la corrupció, sinó perquè el merder en el qual es troba involucrat no només ha llançat per terra tota la seua gestió a les Illes (i l'elefantíaca dimensió del qual gairebé ningú sospitava fa només un parell d'anys), sinó perquè, com cada cas de corrupció que es coneix a casa nostra, compta amb una sèrie d'elements de freakisme i de bizarrisme, que atorguen a la corrupció catalana, valenciana i balear una pàtina especial de luxe i misèria intel·lectual.

La interlocutòria dictada pel jutge instructor ha obligat a posar més cometes al titulars dels diaris que si d'unes declaracions de Belén Esteban es tractara (menció especial mereix allò de 'ha venido a burlarse de los simples mortales') i tot plegat, i quan dic tot plegat em referisc no només a la dotzena de delictes que se li imputen a l'ecs!President illenc (¡y subiendo!, perquè fa uns dies només n'eren nou), sinó també a les sospites contundents de finançament il·legal dels populars a les Illes, no és una qüestió que hom puga prendre's com una conya marinera.

Però clar, quan te n'assabentes que el fiscal del cas sosté que Matas, SL va rebre un quart de milió d'euros en concepte de suborn per part de José Luis Moreno a canvi d'adjudicacions a la televisió autonòmica i que Mariano Rajoy diu que 'le deseo lo mejor' ja no te'n queda una altra que agafar-t'ho com toca: com si fóra una puta conya.

Pederastes i ecs!ministres d'Aznar

Sóc d'aquella mena de persones que, no sé si per un sentiment d'indulgència o simplement per portar la contrària, acostume a defensar aquells que són objecte de crítica constant i generalitzada, independentment de si compten (o no) amb la meua simpatia o si estic d'acord (o no) amb les crítiques que se'ls fa.

Així, per exemple, sóc capaç de considerar estúpides i ignorants les declaracions que féu Willy Toledo en relació al castrisme cubà i, tot seguit, passar a considerar-les tolerables quan la caverna es llança al coll del pèssim actor; o de renegar de la sisena temporada de Lost per avorrida però davant les crítiques més o menys fonamentades d'alguns seguidors de la sèrie passar a afirmar que la última és la millor temporada de la sèrie; o de defensar l'actitud d'un amic davant la censura generalitzada de la resta de colla i, un cop convençuts, ser jo qui qüestione allò que ha dit o ha fet l'amic al qual un moment abans defensava.

Es tracta, per descomptat, d'una mostra del meu caràcter voluble i de la debilitat de les meues conviccions i, també, d'una tendència veritablement malaltissa a polemitzar sobre qualsevol tema.

No m'ha passat, en canvi, amb dos temes d'actualitat que em tenen realment captivat i que afecten, en primer lloc, a l'allau mundial de casos de pederàstia, d'abusos i d'encobriments per part d'un gran nombre de bisbes, cardenals, capellans i altres homes de déu que ha motivat que el tir al bisbe siga l'entreteniment preferit dels mitjans de comunicació que no depenen directament del poder eclesiàstic i que porta setmanes omplint pàgines als diaris i hores a la televisió.

Tampoc tinc la necessitat de rebatre els arguments d'aquells que critiquen els darrers esdeveniments que tenen per protagonistes alguns dels ecs!ministres d'Aznar: si l'altre dia a Mayor Oreja se li calfava la boca en afirmar que el Govern i ETA són aliats, hui a l'ecs!ministre i ecs!president balear li han tornat a calfar l'orella a la porta dels jutjats de Palma al crit de corrupte i lladre.

Però si no vull provar a desenvolupar arguments en defensa de la jerarquia catòlica en relació als casos de pederàstia i de les polèmiques dels ecs!ministres d'Aznar no és perquè no siga possible defensar-los, ja que, de fet, hi ha qui ho fa amb uns i amb els altres, sinó perquè certa condescendència s'ha apoderat del meu estat d'ànim i, tot i que la idea buscar arguments per fer-ho és temptadora, sóc conscient que en l'actualitat ser bisbe o ecs!ministre d'Aznar ja suposa prou tortura i crec que, per esta vegada, em quedaré callat i assistiré amb un somriure tort a la boca al desenllaç d'estes sucoses històries.

Luxe i misèria intel·lectual

Durant dècades, part del nacionalisme de casa nostra s'ha dedicat a buscar elements per justificar determinades aspiracions nacionals amb Catalunya i les Illes més enllà d'allò que digué Pla, que el seu país és aquell en el qual quan deia bon dia, algú li responia bon dia.

A banda de qüestions òbvies -que el País Valencià comparteix amb estos territoris una llengua i una cultura determinades- els últims mesos han posat en evidència que catalans, valencians i mallorquins som pobles amb tendència a la corrupció, però no a la corrupció estàndard (o a la española), aquella simplement per la qual qui obté la confiança de la societat aprofita el seu càrrec per enriquir el seu patrimoni, sinó que en el nostre cas compta amb un element afegit: el bon gust.

Així, si la corrupció del PP valencià saltà a les primeres planes dels diaris per la tendència dels nostres polítics a acceptar cotxes de luxe, rellotges caríssims, roba feta a mida i complements de Louis Vuitton, en el cas de Catalunya, l'anècdota sobre la corrupció que afecta el Palau de Música fou que Millet no només es gastà 80.000 euros del pressupost de la institució per pagar el casament d'una filla (una gran boda, doncs), sinó que després tingué la barra de demanar la meitat dels diners als consogres.

Era qüestió de temps, per tant, que la corrupció chic es manifestara a les Illes, i havia de fer-ho de la mà de Jaume Matas.

Òbric parèntesi. Qualsevol estaria temptat de considerar el cas de Rodrigo de Santos, l'ecsregidor popular de Palma que es gastà milers d'euros en xaperos i cocaïna per mitja illa, un cas de corrupció chic, però estaríem confonent termes. Tanque parèntesi.

Esta última setmana la premsa ha anat desgranant l'enriquiment exagerat de l'ecsministre d'Aznar i ecs!President illenc i s'ha centrat en l'exclusiva decoració del palau que el matrimoni Matas-Areal (Societat Limitada) posseïa a Palma: 38.000 euros en cortines, quasi 400 euros en dos graneres de vàter, un televisor de 12.000 euros... i una llarga llista de rellotges, obres d'art, joies i una col·lecció de bosses de mà de les cares.

I és que els nostres pobles -cosins o germans- haurem perdut la decència, però el que mai perdrem serà el gust pel luxe i la misèria intel·lectual.