dilluns, 31 d’octubre de 2011

La Q de Compromís


A pocs dies de l'inici de la campanya electoral i a pesar dels magnífics auguris de les enquestes encara són molts els militants del Bloc, però també de la resta de partits de Compromís, que proven a comprendre què és aquella lletra Q mig blava mig morada que s'ha afegit al nom de la coalició per a les Eleccions Generalíssimes del 20 de novembre.

No sé si entre els diferents partits, sectes i tribus que conformen Compromís hi ha amor o només sexe, però el que és cert és que tant els nacionalistes d'Enric Morera, com els membres d'Iniciativa i Els Verds han creat una societat de guanys en haver cedit les respectives marques a favor d'un nom comú que fa de paraigües de tots tres mentre Equo, l'últim a arribar i el que manca de qualsevol tipus d'infraestructura (fins i tot de microinfraestructura), ha aconseguit col·locar una Q al mateix nivell que tot Compromís.

divendres, 28 d’octubre de 2011

El pantaix de Matt


Quan Sacri ve a casa em toca emportar-me Matt a ca la iaia perquè netejar amb el gos pel mig és impossible i, també, perquè Sacri li té por. Així, cada dijous deixe Matt amb la iaia (al sofà de la iaia exactament) i allí es queda dormitant fins que hi arribe a hora de dinar.

No sé com s'ho fa (ha de portar una mena de rellotge intern) però a les dos del migdia en punt està darrere de la porta esperant-me amb ganes de jugar i m'arrapa les sabates, fa com si em mossegara, s'amaga perquè vaja a buscar-lo o comença a córrer com un tarat corredor amunt i corredor avall fins acaba amb un pantaix de por i es deixa caure al terra per provar a recuperar la respiració.

Òbric parèntesi etimològic. Quan algú pantaixa (o panteixa, panteja o pantega) significa que respira agitadament i, segons el Grec, el mot deriva del llatí phantasiare, pronunciat vulgarment pantasiare 'somiar, tenir un mal son', derivat de phantasia, del grec phantasía 'imatge, aparició; imaginació'. El mot prengué este significat en la nostra llengua per la respiració agitada que sol provocar un malson. Tanque parèntesi etimològic.

Mentre tot este espectacle té lloc la iaia ens mira com si no estiguérem bé (ni el gos ni jo), però quan li pregunte si Matt s'ha portat bé la resposta depén del seu estat d'ànim: si la iaia ha passat un bon dia sempre em diu el mateix: “Com un home, s'ha portat com un home”; si la iaia, però, ha tingut un dia excel·lent la cosa va més enllà: “S'ha portat molt bé: este gos es una bellíssima persona”; i si el dia ha anat regular la cosa es complica: “En tot el matí no s'ha alçat del sofà. No havia vist mai un gos tan dropo”.

Ahir, però, sembla que la iaia havia tingut un matí una miqueta lleig, perquè en arribar i posar-me a jugar amb Matt per terra no esperà que li preguntara com s'havia portat el gos i amollà: “No li faces tantes festes al gos perquè ja és vell i qualsevol dia es mor i, entonses, ja vorem què fas”.

Matt i jo ens vam quedar de pedra. Vam seguir amb la mirada com la iaia anava a la cuina i quan tancà la porta no vaig poder evitar continuar jugant amb Matt i dir-li a l'orelleta mentre provava a traure-me'l de damunt: “No faces cas, Matt, que tu no et moriràs mai”.

dijous, 27 d’octubre de 2011

L'últim escalonet


Ahir a la Ciutat de la Justícia es va viure un 'escalonet' (sic) més dels pocs que falten per veure Camps i Costa (no podem oblidar-nos de Ric), seguts a la banqueta acusats de rebre regals de la trama Gürtel.

Arribats a este punt, tots sabem que el procediment que jutjarà l'ecs!Molt ecs!Honorable i el nostre estimat Ric, se seguirà davant un jurat popular i així, donat que la majoria ignora com funciona un judici amb jurat crec convenient explicar algunes coses.

Com ja vaig avançar, els membres del jurat popular han estat preseleccionats: cada dos anys se trien entre dos i mil tres mil veïns de la província de València, els quals queden com cèl·lules latents a l'espera de ser cridats, ja que de tots ells només en necessitem, de moment, 36.

Eixe és exactament el pas que vam viure ahir en traure la bola 28 d'un bingo de joguet: este número estableix una combinació matemàtica que serà la de determine qui són els 36 afortunats que formaran part d'este jurat provisional.

Dels 36, però, segur que hi ha algú tan poc patriota que segur que té una de les excuses que estableix la Llei per estalviar-se el judici i, per això, tindran uns dies per al·legar allò que consideren convenient i pelar-se'l.

Tot seguit, el dia de la vista, i sempre que n'hagen quedat almenys 20, es farà un sorteig per conformar el jurat definitiu: es traurà d'un en un el nom de cada jurat i les parts li faran les preguntes que consideren més convenients (raonables o no) i podran vetar-ne quatre sense justificar la seua decisió.

En eixe sentit, recorde haver presenciat un judici amb jurat contra uns policies corruptes en el qual la defensa dels acusats només preguntava als candidats a jurat si anaven a manifestacions. Qui responia, per exemple, que havia anat a la mani contra la guerra d'Iraq era vetat automàticament, però si algú manifestava haver anat a concentracions contra els atemptats d'ETA passava a la següent fase. Coses d'advocats.

Així, anirem traient noms dels candidats i els que no siguen vetats per l'acusació o per la defensa passaran a convertir-se en membres del tribunal popular fins completar els nou titulars i els dos suplents.

Això és el que ens espera a partir del dia 12 de desembre.

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Pervers



Amb les tertúlies polítiques del TDT em passa el mateix que quan veig un animal atropellat a la carretera: sé que l'espectacle és desagradable, però tot i això no sóc capaç de deixar de mirar.

Sóc ben conscient que la visió, quan podria evitar-ho, de les restes d'un gat espedaçat pels pneumàtics d'un cotxe i que escoltar voluntàriament com un opinador afirma, per exemple, que no té proves però sap que la Conferència de Pau que la setmana passada tingué lloc a Donosti ha estat pagada pel Govern espanyol a través del CNI són exercicis de masoquisme innecessari, perquè tan una cosa com altra acaben retronant al meu cap i acabe per sentir repugnància.

Esta atracció incontrolable per allò que resulta desagradable explicaria, potser, perquè diumenge vaig acceptar una cita amb un xic que només de tant en tant es deixa caure per casa, perquè em proporciona unes sessions de sexe tan pujades de to i tan perverses que necessite espaiar-les en el temps per evitar enganxar-me a unes pràctiques que resulten excitants, sí, però també excessives.

El sexe amb este xic treu el pitjor de mi i mentre dura l'acte em sorprenc a mi mateix fent una sèrie de coses que si fera qualsevol altre em resultarien no només desagradables, sinó també un punt patològiques.

Esta mena de sexe resulta tan nefand, tan depravat i tan maligne i em fa sentir tan brut que quan tot acaba més que un dutxa necessite un exorcisme. Almenys durant una setmana.


dimarts, 25 d’octubre de 2011

Aniversari



Ara fa un any vaig cometre l'error de negar-me a fer anys. D'acord amb el calendari i amb la meua partida de naixement, el 25 d'octubre de 2010 havia d'haver fet 31 anys, però vaig decidir plantar-me i tornar a fer-ne 30.

Esta decisió no obeí a cap síndrome de Peter Pan ni, molt menys, a certa insatisfacció amb la meua vida. Conec gent que diu que a determinada edat s'imaginava amb algunes expectatives assolides però en no haver-ho aconseguit cada volta que fa anys se sent més frustrat. En el meu cas, però, és justament el contrari: a la meua edat em sent feliç amb allò que tinc (que és molt) i amb allò que faig (que és allò que vull).

Abans dels 30 havia patit tants enamoraments com desenganys sentimentals, havia encertat tant com m'havia equivocat i havia gaudit de la vida en la mateixa proporció que havia experimentat unes altres sensacions potser no tan satisfactòries, però sí igual d'intenses.

Abans dels 30, en definitiva, ja havia aprés que la vida consisteix en això, i que si existeix l'encert és justament perquè també existeix la possibilitat d'equivocar-se i que l'un sense l'altre no tenen sentit.

Per això, considere que haver-me quedat voluntàriament als 30 fou un error, perquè cada any que encetes et permet fer front a noves (i també velles) sensacions i així, per això, enguany no pense quedar-me novament ancorat als 30.

Enguany, benvolguts, torne als 29.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

El sexe matrimonial



Fa un parell de setmanes, un article d'El País Semanal sobre la infidelitat tingué gran repercussió i es convertí en el més llegit de l'edició digital del diari.

Jo, encara que tenia l'exemplar imprés a casa, vaig passar de llarg perquè, anem a vore, conec de primera mà els tres papers que es poden interpretar en una infidelitat: el de subjecte actiu: he enganyat; el de subjecte passiu: m'han enganyat; i el de complement: he estat l'altre amb el qual han enganyat, i en més d'una ocasió.

Òbric parèntesi. En totes tres situacions, però, el verb és sempre el mateix. Tanque parèntesi. 

divendres, 21 d’octubre de 2011

Estralejar


Marta Fernández a la tele: “Elisa, José María, Ángela y Carmen, muchas gracias. Y a ustedes espero verles mañana aquí, en las Mañanas de Cuatro. Ahora les dejamos con Hilario Pino y la última hora en Noticias Cuatro”.

- Quin canal tens posat? -em preguntà la iaia mentre esperàvem mon pare per a dinar.
- El quatre –vaig contestar, perquè la iaia no coneix les cadenes pel nom, sinó pel número del botó que cal prémer.
- Ja deia jo...
- Què deia vosté, si es pot saber?
- Que no era el cinc.
- I com ho ha sabut?
- Perquè esta xica és molt amable i educada i les del cinc semblen... gitanes.
- Iaia!
- És de veres, fill: es passen el dia estralejant.
- Però vosté coneix algun gitano?
- Jo no, però veig les gitanes del mercat.
- Eixes no compten, iaia.
- Per què?
- Perquè tots els venedors del mercat semblen gitanos.

La iaia acluca els ulls i amolla:

- I les filles de Lola Flores compten?

Li torne la mirada aclucada i no em queda un altre remei que admetre:

- Sí, iaia, eixes sí que compten.

* * *

estralejar (v), que deriva d'estral (destral en català de dalt), és la forma dels valencians per referir-se a una situació en la qual hom (i sobretot don) parla molt i exaltadament, però també quan critica, marparla o, senzillament, posa a parir un altre.

Este mot, molt comú al País Valencià i que la iaia gasta sobretot en la frase “No em faces estralejar!”, només el recull el Diccionari català-valencià-balear i, com a curiositat encara més freak, cal dir que els xurros valencians l'han adoptat amb el mateix significat amb la forma estraliar però, en canvi i paradoxalment, alguns pobles de Conca encara conserven la forma valenciana estralejar amb pronúncia castellana, clar.

Ja en parlà, d'estralejar, Josep Lluís, de Saps què vull dir-te?
 

dijous, 20 d’octubre de 2011

Fer memòria

 


L'altra nit tafanejava una pàgina de perfils gais i vaig trobar un que m'apanyava. Li vaig enviar un missatge a propòsit del seu nick, el cognom d'un pintor català de finals del XIX, tot i que el que m'interessava vertaderament era el seu abdomen pla i els seus ulls verds.

Em va respondre i vam iniciar una lleugera correspondència fins que en un moment donat li vaig escriure “Disculpa, no m'he presentat, em dic Martí” i ell em contestà “Ja ho sé. I també sé que tens un gos i que eres advocat”.

Em vaig quedar una miqueta descol·locat, però tampoc massa, ja que este món no és gaire gran i potser teníem amics en comú, per exemple Pere Fuset.

Però tot i això vaig preguntar: “Disculpa, ens coneixem?”. I ell va respondre: “Estàs de broma? Clar que ens coneixem. Fes memòria”. Vaig repassar novament les fotos i la veritat és que el xic em resultava familiar, però no aconseguia situar-lo.

No caic. Dóna'm una pista” vaig demanar. “No és possible que no em reconegues. No ha passat tant de temps” contestà.

Vaig fer memòria, però res de res: no recordava haver-lo conegut i, al remat, em va dir el seu nom i perquè ens coneixíem: havíem follat, clar.

Mai he pretés recordar el nom de tots aquells amb els quals he compartit llit. Ni tan sols, potser, les seues cares, però és que amb este xic no només vaig follar: vam sopar a ma casa, vam sopar a la seua i vam estar veient-nos durant una temporada. Fins i tot crec que anàrem al cine una volta. I, per si fóra poc, tot això ho vaig explicar amb tots els detalls a Busca qui t'ha pegat.

Potser el meu cap ja pateix danys irreversibles, però per evitar que esta situació es done novament hem decidit tornar a quedar esta setmana i provar a fer memòria junts.

Només per fer memòria.

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Els silencis de Rajoy



Fa setmanes que trobe a faltar intervencions públiques de Rajoy sobre els temes d'actualitat, perquè qui encara és líder de l'oposició, però té totes les paperetes (o almenys les suficients) per esdevindre el president que governarà els designis de la Confederació Ibèrica de Nacions durant la X Legislatura espanyola, sembla haver-se quedat mut.

I tot just quan estem a poc més de 30 dies de les eleccions generalíssimes del 20 de novembre.

Algú podria pensar que este silenci de Rajoy té per objectiu, senzillament, no cagar-la abans d'eleccions amb els destrellats farfallosos als quals ens té acostumats i que prefereix passar de puntetes sobre els temes espinosos de l'actualitat i dedicar-se a visitar fàbriques disfressat amb una bata blanca, a fer-se fotos a Llorca, a reunir-se amb dones treballadores del món rural o, el que més li agrada, a deixar-se caure per festivals gastronòmics on es pot parlar de qualsevol cosa tret de política.

La idea és que, potser així, Rajoy arribarà al 20N sense perdre un sol punt percentual de l'avantatge que segons totes les enquestes manté a hores d'ara sobre Rubalcaba, motiu pel qual Mariano manté un perfil baix i gens agressiu sobre temes com la crisi, les manifestacions de pollosos, l'atur o, el més sorprenent, els últims moviments de l'esquerra abertzale per aconseguir la pau a Euskadi.

Una segona possibilitat (i també la més factible) és que Rajoy i el PP en general saben que a partir del 20N hauran de fer front als problemes i que limitar-se a dir allò de “hay que hacer las cosas como Dios manda” no mantindrà a ratlla els mercats i les agències de rating, no reactivarà el crèdit ni generarà ocupació, no assegurarà la pau social i que, també, hauran de gestionar la fi d'ETA.

És a dir, en passar eleccions el PP haurà de treballar i de buscar solucions als problemes reals i eixe és, justament, el principal malson de Mariano.


dimarts, 18 d’octubre de 2011

Creu-me


- Verás, yo no he hecho nada. No entiendo que la policía diga que...
- Bueno, en realidad hay indicios suficientes para que la policía crea lo contrario.
- ¿Qué quieres decir?
- Quiero decir que es bastante normal que la policía sí que crea que has hecho algo.

La clienta guardà silenci abans de preguntar:

- ¿Y tú me crees?
- Yo no tengo que creerte, porque ese no es mi trabajo. Además, que yo te crea o no no es relevante: quien tiene que creer en tu inocencia es el juez, así que en la declaración de la semana que viene intenta ser más convincente de lo que ahora has sido conmigo.
- Es que yo quiero un abogado que crea en mi inocencia.

Vaig bufar.

- En ese caso tal vez deberías pagar a uno menos cínico.

Els dilluns de matí tinc molt poca paciència.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

American Horror Story


A American Horror Story, estrenada fa un parell de setmanes als EUA per la cadena FX, el protagonista, l'atractiu Dylan McDermott, a banda de passejar-se mitja sèrie despullat, té una particularitat: veu el que no és.

M'explique: la sèrie tracta d'una família que es trasllada a Los Angeles per provar a deixar enrere el passat amb tan mala fortuna que compra una casa en la qual, en diferents moments de la història, ha mort més gent que a qualsevol camp de concentració nazi. La casa, sobre la qual gira tota la producció, inclou una assistenta, interpretada per la perturbada mare de Six feet under, Frances Conroy. I tots la veuen així, com una anciana, tret del protagonista, que la veu com una jove deliciosa i mengívola que torca la pols de la casa vestida amb una minifalda i unes calces negres.




Continua a l'Informatiu.

divendres, 14 d’octubre de 2011

Agur ETA


 
Mai m'he cregut les enquestes del Centre d'Investigacions Sociològiques que asseguraven que el terrorisme era la principal preocupació dels espanyols. Vull dir: és cert que matar gent, cremat autobusos o coartar la llibertat de les persones és condemnable i pot arribar a preocupar a molta gent, però algú creu que, per exemple, el terrorisme podia ser la principal preocupació del 74,1% dels espanyols en març de 2001?

És cert, també, que en els primers tres mesos de 2001 ETA havia assassinat sis persones, entre elles un regidor del PSE, però quina era la repercussió real del terrorisme etarra en la vida quotidiana dels espanyols? Hem de creure, per tant, que el 74,1% dels ciutadans d'Almendralejo consideraven que la seua principal preocupació era el terrorisme? En 2001, per exemple, l'atur era d'un 10% de la població activa (un bon percentatge per a Espanya, però una xifra intolerable per a qualsevol país civilitzat) i només preocupava a menys del 65% dels espanyols.

No estic dient, però, que les xifres del CIS siguen falses, sinó que la percepció de la realitat (i per tant de la problemàtica de les persones) estava suggestionada i, també, suggerida, ja que l'Estat ha gastat els seus instruments (i el CIS ho és) per fer del terrorisme un element de cohesió quan ha convingut i que en moltes ocasions els poders públics han fet de la política antiterrorista una eina més política que no pas antiterrorista.

Si mirem, ara, què ha passat durant este últim any i tirem d'hemeroteca, comprovarem que tot començà el 5 de setembre de 2010, quan ETA anuncià un alto el foc; que vint dies després l'esquerra abertzale signà l'Acord de Gernika en el qual apostava per vies exclusivament polítiques; que el 10 de gener, ja de 2011, ETA reiterà l'alto el foc, afegint que serà 'permanent, general i verificable'; que el 23 de setembre 732 presos de la banda se sumen al document de Gernika; que el 30 del mateix mes Ekin acorda la seua dissolució; i, finalment, l'1 d'octubre ETA afirma que col·laborarà amb una comissió internacional per posar-hi fi a la seua existència.

Tot apunta, doncs, en una única direcció: estem a un pas de dir agur a ETA. No sé si serà, com insinuen alguns, la setmana que ve. O si serà abans o després d'eleccions. L'únic que tinc clar és que hem de celebrar-ho i que no tinc cap dubte que la majoria de la societat espanyola (i sobretot la basca) ho farà.

Quedaran, només, com sempre aquells que voldran amargar-nos la festa: bé siga per un grapat de vots o per una altra portada de diari.



dijous, 13 d’octubre de 2011

Llana

Un cabdell de llana, per cortesia de Trevor Dickinson


'Tindre llana' és una expressió que només he escoltat dir a mon pare per referir-se a qui té sort. No estic dient, òbviament, que l'haja inventat ell, sinó que és l'única persona que conec que la gasta. A Internet apareix a unes quantes pàgines dedicades a refranys valencians però ni el DIEC2 ni el Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana ni el Diccionari català-valencià-balear l'arrepleguen. 

Em vaig descobrir pronunciant esta expressió quan l'altra nit la Guàrdia Civil em va parar a un control d'alcoholèmia que havien muntat en un dels accessos al poble. Venia de l'aniversari d'un amic i, en contra del que havia d'haver fet, vaig beure una miqueta (prou) de vi. 

Òbric parèntesi. Xiquets, açò no s'ha de fer. Tanque parèntesi. 

Reòbric parèntesi. Xiquets, marxeu immediatament d'esta pàgina. Retanque parèntesi.

L'agent de la Benemèrita m'allargà el broquet en una funda de plàstic i em demanà que el col·locara a l'alcoholímetre. Estava tan frenètic que em costà una eternitat traure'l.

- Está jodido, ¿eh? Venga sopla sin miedo. 

Vaig bufar (amb por). L'agent m'ordenà que retirara el broquet de plàstic i l'alcoholímetre va pitar. 

- ¿Has bebido? -preguntà l'agent alçant una cella. 
- Sólo un par de copas de vino, agente. 
- ¿Un par de copas? Pues has dado positivo. Y superas la tasa permitida. 

El món se'm va caure damunt, però en lloc de suplicar clemència vaig posar cara de bon xiquet i vaig callar. L'agent me mirà als ulls i guardà silenci. Durant una puta eternitat. Al remat amollà: 

- ¿Vas a casa? 
- Sí, me iba ya a dormir. 

Més silenci, però només de mitja eternitat

- Venga, tira -sentencià l'agent abans d'indicar als seus companys que em deixaren passar. 

Vaig accelerar donant gràcies al cel i a l'infern per la llana que havia tingut, però quan em trobava només a quatre carrers de casa i encara no havia aconseguit tornar a bategar amb normalitat vaig topar amb un altre (!) control d'alcoholèmia, en este cas de la Policia Local del poble. 

- Bona nit, -començà l'agent- estem fent un control d'alcoholè... Home, Martí! Com estàs?
- Hola... Molt bé, ja cap a casa... 
- Perfecte. Estem fent un control, només serà un minut. 

No donava crèdit: dos controls la mateixa nit. Puta merda. Pensava que ja estava perdut quan, de reüll, vaig vore al costat del cendrer el broquet de la prova que havia fet només un parell de minuts abans. El vaig agafar i li'l vaig mostrar a l'agent: 

- Mira, acabe de bufar en el control que la Guàrdia Civil ha muntat al polígon i he donat zero-zero. Encara està banyat i tot. 

L'agent em va mirar i va tòrcer el morro. 

- En eixe cas, tira: a casa. 

Crec que no vaig respirar fins que arribí a casa, vaig tancar la porta i, mentre Matt baixava les escales per rebre'm, vaig dir en veu alta: "Matt, no pots imaginar la llana que he tingut esta nit".   

dimarts, 11 d’octubre de 2011

La lliçó


Divendres em tocà assistir a la comissaria un xiquet de dèneu anys que no havia superat la ruptura d'una relació sentimental amb una xiqueta de desset i que havia passat els últims dos mesos enviant-li missatges al mòbil implorant-li que tornaren junts. Més o menys uns setanta missatges al dia.

- El chaval está encoñado -m'explicà l'agent de la Guàrdia Civil.
- ¿Y por eso lo habéis detenido?
- Yo no hago los protocolos, letrado.

Dissabte de matí, ja a les dependències judicials i mentre esperàvem que el jutge de guàrdia féra acte de presència, vaig baixar als calabossos a parlar amb el xiquet:

- Mira, entenc que la ruptura encara és molt recent i que costa d'assumir, però has de tindre en compte que si estàs contínuament damunt d'ella no faràs una altra cosa que espantar-la més encara.
- Però jo la vull... -digué amb el cap baix.
- Ja ho sé, que la Guàrdia Civil ha transcrit alguns missatges a l'atestat, però fes-me cas: amb el temps passarà i en uns mesos ni te'n recordaràs.
- Tu creus?
- Ja ho voràs.

Al remat, i després de moltes negociacions, vaig aconseguir que la xiqueta retirara la denúncia contra el meu client a canvi del compromís del nano de no tornar a enviar-li cap missatge, però tot i això el jutge volgué parlar amb el meu client:

- A ver, chaval, tienes que tranquilizarte. Yo sé que la primera ruptura siempre es jodida, pero sólo tienes sólo diecinueve años así que dentro de un par de meses te gustará otra, y dentro de cuatro meses otra diferente y... bueno, me ha dicho tu padre que quieres estudiar Derecho, ¿es verdad?
- Sí -contestà el jove.
- Bueno, pues ya verás en la facultad... te vas a poner la botas. Me acuerdo de que mis amigos de Teleco venían a la cafetería de Derecho a conocer chicas porque en Teleco no había ni una sola tía y los tíos que había eran todos feos.

El xiquet va somriure.

- Además, -rematà el jutge- cuando crezcas te darás cuenta de que lo importante no es estar con alguien a quien quieras, sino con alguien que te quiera.

De pedra em vaig quedar.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Cap de setmana



Deu possibilitats que ofereix un cap de setmana enclaustrat a casa per circumstàncies de la vida:

#1 Posar-te al dia en el visionat de pel·lícules que havies d'haver vist fa anys.
#2 Ordenar armaris i calaixos i descobrir que guardes diaris des del mes d'abril i que, potser, comences a manifestar signes inequívocs de la síndrome de Diògenes.
#3 Prendre consciència de l'existència del concepte 'matí de diumenge' i adonar-te'n que és terriblement llarg.

divendres, 7 d’octubre de 2011

Objectes perduts



Al llarg de tots estos anys, alguns dels xics que han passat pels meus llençols no sols s'han deixat mostres d'ADN per mitja casa, sinó també tota una sèrie d'objectes inclassificables.

Publicar ara esta particular col·lecció dels horrors no sols posa de manifest que no tinc escrúpols, sinó que la gent que acaba al meu llit té un gust pèssim per triar complements.

I no sé què és pitjor: no tindre gust o que no el tinguen els que follen amb mi.

PS: Que no hagen tornat a arreplegar-los també admet unes quantes lectures.




dijous, 6 d’octubre de 2011

Abdessamad


Ahir a les nou menys quart de la nit encara estava al despatx esperant un client amb el qual havia quedat a les huit i mitja. Quan, al remat, feu acte de presència, part de la mala llet que acumulava després d'haver passat tot el dia tancat al despatx va desaparéixer immediatament: el nou client era un jove magribí terriblement atractiu que per circumstàncies de la vida s'havia vist involucrat en una baralla.

Vaig repassar la documentació que em portà en una carpeta infantil i vaig determinar que el cas no era massa complicat i, ja posats, vaig esbrinar que era de Casablanca, que tenia 28 anys i que vivia des de 2002 a València, però que no havia regularitzat la residència a la Confederació Ibèrica de Nacions fins 2005.

- ¿Y cómo es que no puedes quedar más pronto? -vaig preguntar en acabar de repassar el cas i d'explicar-li com aniria el procediment.
- Es por el trabajo.
- Bueno, yo también trabajo, pero normalmente hasta las siete y media. ¿Cuántas horas haces?
- Doce: entro a las ocho de la mañana y salgo a las nueve de la noche y me dejan una hora para comer.
- ¿Doce? Eso no puede ser...
- Bueno, según el contrato sólo hago ocho horas y tampoco trabajo los sábados.
- ¿Pero te pagan las horas extra?
- Antes sí... pero ahora con la crisis ya no.
- Joder... ¿y qué contrato tienes? ¿Estás fijo?
- No. El jefe me hace contratos de seis meses y luego voy al paro.
- Fill de... ¿Se puede saber dónde coño trabajas?

Abdessamad alçà una cella:

- Trabajo en un lavadero de coches. ¿No irás a denunciarlo, verdad?

No, no pensaba fer-ho, perquè només aconseguiria que Abdessamad acabara al carrer, però em sentia, d'una part , fastigosament indignat per la situació d'explotació que patia, i d'altra, miserablement culpable per haver-li tirat en cara l'hora a la que havíem quedat perquè m'havia obligat a quedar-me al despatx una estona més.

- ¿Sabes qué es lo peor? -em preguntà quan l'acompanyava a la porta.
- Dime.
- Que el día de la pelea salí antes del trabajo. Si hubiera cumplido con mi horario ahora no estaría metido en este lío.

Sí, potser això és el pitjor de tot.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

La mort és hereditària (i III): els queixals


La setmana passada, dinant amb la iaia, li vaig explicar quin era l'últim encàrrec que m'havia entrat al despatx:

- Molt bé, fill. Tu ves i aprén.
- Però no creu que és una miqueta estrany?
- A quin sant! És la cosa més normal del món. Mira, quan faltà mon pare el soterraren fora del panteó perquè mon tio havia faltat uns mesos abans i encara no es podia obrir el nínxol.
- Perquè el fiambre encara estava massa tendre?
- Això és. Total, que abans que faltara ma mare, van traslladar mon pare al panteó i no passà res.
- I com estava el cos?
- Ah! Això jo no ho vaig vore, perquè en aquell entonces les dones no anàvem al cementeri a eixes coses, però anà el meu home.
- El iaio.
- Sí, el iaio. I quan van obrir el nínxol, de mon pare només quedaven els queixals d'or que portava i com als altres gendres els donava respecte agarrar-los, el meu home els tirà mà i jo els vaig portar a una joieria de València i de l'or dels queixals vaig encarregar un anell per a ton pare i un per ton tio.

Vaig guardar silenci fins que vaig poder assumir tota la història i vaig pregar al cel perquè l'anell de mon pare no em tocara en herència.

- Però es pot saber quina classe d'història és esta?
- Sí, fillet, sí. Tu no t'ho creus i et rius quan jo ho dic, però en esta família sempre hem tingut molta categoria.

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Un divendres tranquil

Divendres dramatitzava amb un amic pels carrers de Russafa una situació que no era gens dramàtica:

- No fa molt, uns xics com tu i com jo haguérem cremat València esta nit, però en lloc d'això, ací estem menjant peix cru i arròs blanc després d'haver assistit a una festa prou lamentable d'una botiga de roba només apta per a persones afectades de daltonisme.
- Home, el pla no està malament per a un divendres tranquil.
- No, clar que no...El que vull dir és que en un passat recent haguérem begut, ens haguérem drogat, haguérem festejat la nit i haguérem acabat follant amb qualsevol tarat que ens haguera contagiat alguna malaltia de transmissió sexual encara pendent d'identificar.
- Saps que d'eixa forma fas que el pla d'un divendres normal no sone tan interessant com creus?

Vaig encendre un altre cigarret mentre el meu amic reprenia:

- A banda, demà jo tinc un dinar familiar i tu has quedat de matí per a arreplegar avals per a Compromís.
- Vols dir que la família i la política són una excusa millor per justificar este divendres tan tranquil?
- El que vull dir...
- Redéu... almenys has tingut el detall de no dir que ens hem fet vells i que ja no podem fer allò que féiem quan érem joves.

Este mes és el meu aniversari, i la veritat és que no ho porte tan malament.

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Dos setmanes



Dissabte vaig sopar amb N i J, uns amics que no veia des de feia un parell de setmanes.

- El problema és que aquella nit anàvem de coca...
- Ja sabeu què voleu beure? -interrompé el cambrer darrere meu.
- ... pastilles i speed. Sí, jo una coca cola, gràcies.
- Martí! Per favor! -protestà N.

Continua a l'Informatiu
 

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails