Fàstic

no fa ajco?

Hi ha un fum de coses que em produeixen una curiositat malsana. Són coses moralment reprovables, d’un gust dubtós o pròpies d’un nivell d’integració realment preocupant.

Es tracta de persones, de manifestacions culturals, d’opinions o d’imatges que em provoquen al mateix temps el fàstic més nauseabund i l’interés més morbós.

Entre estes coses es troben els editorials d’El Mundo i els informatius de Gabilondo, Jaime Cantizano i María Antonia Iglesias, els abrics de pell i els animals dissecats, la cosmètica masculina i el color rosa, Cadena 100, la pàgina de facebook d’Esteban González Pons i els blogs de temàtica cristiana, el sexe heterosexual o els llibres de Jaime Bayly.

Diumenge passat, però, i a l’espera de veure què passarà este diumenge, vaig viure un d’aquells moments esquizofrènics que barregen el menyspreu més absolut i miserable amb la curiositat morbosa i insana en comprovar que El País Semanal havia dedicat la portada i un extens reportatge al cantant Raphael, un personatge que em resulta repugnant i que em ve a contrapèl.

Vaig barallar la possibilitat de llançar el suplement al fem, però no vaig ser capaç i em vaig empassar l’entrevista des de la primera lletra fins a la última. Dues vegades.

Tan reconamable com censurable.