divendres, 29 de maig del 2009

Cap de setmana a RH

Després del cap de setmana passat, que em va portar a un excés alcohòlic i a robar una cadira (!) d'un pub, la qual, d'altra part, encara no he recuperat, este cap de setmana serà de reclusió forçada.

Tinc intenció de passar la nit de dissabte a RasoirHouse, i esta determinació m'obligarà a dedicar tot el cap de setmana a fer de la casa un espai habitable: encara no tinc els mobles, ni la mampara de la dutxa, ni les meravelloses làmpades que he comprat instal·lades. I res de tot això estarà, almenys, fins la setmana que ve.

Òbric parèntesi incriminatori. Tampoc no tinc ni el certificat de final d'obra ni la cèdula d'habitabilitat de l'Ajuntament, però entenc que és un detall sense importància. Tanque parèntesi incriminatori.

Sí que tinc, en canvi, el llit, aigua calenta i la cuina al complet, de forma que considere que les mínimes condicions per habitar la casa estan més que sadollades, tot i que, fidel al meu conservadorisme, sóc de l'opinió que les cases no estan completes fins que tenen cortines o estors.

En definitiva, doncs, este cap de setmana m'esperen hores i hores de trasllat, de fer olor a aiguarràs i de treballs de bricolatge casolà, encara que d'això últim ben poc, perquè tinc un pànic irracional a fer forats: sempre imagine que la broca de la trepadora (taladre en valencià i taladru en català) es trenca i em perfora un ull, per la qual cosa serà mon pare qui es dedique a fer forats per tota la casa.

De moment, he aconseguit muntar un estor d'Ikea sense haver causat danys estructurals a la casa.

I el resultat salta a la vista.



dijous, 28 de maig del 2009

Llum blanca

Este matí, en tornar de Chiva (!) després de fer-me amb les làmpades de RasoirHouse, una companya m'ha dit que volia comentar-me els detalls d'un cas una mica escabrós i, ja que si hi ha alguna cosa que m'agrade més que una làmpada moderna i funcional és un cas escabrós, he acceptat de bon gran la invitació. 
 
- Coneixes esta persona? -m'ha preguntat allargant-me una fitxa d'identificació de la Guàrdia Civil.
- Clar que el conec: viu al meu carrer -he confirmat mentre me meravellava la classe de veïnat que tinc i he afegit: Què ha fet ara?

En realitat, sabia que el meu veí tenia una llista de detencions ben llarga i que havia passat algunes temporades a presó, però no podia imaginar que de tant en tant li donava per penetrar analment els discapacitats mentals del barri.

Òbric parèntesi. Este coses passen, sobretot, al meu poble perquè cada dia estic més convençut que el poble ha estat aixecat sobre alguna mena de cementeri indi. Tanque parèntesi.

La companya m'ha comentat que totes les proves forenses i d'ADN, juntament amb la declaració del retardat i la pròpia confessió del meu veí dificultaven la defensa jurídic de l'acusat i que no tenia molt clar com enfocar la seua feina.

Li he preguntat si havia llegit el diari este matí i quan m'ha dit que no, li he suggerit que prove a al·legar la que sembla ser la nova doctrina, o almenys un nou punt de vista, de l'Església catòlica madrilenya en relació a la tipificació penal dels abusos sexuals, ja que la revista Alfa y Omega, publicació oficial de l'Arquebisbat de la Villa y Corte inclou esta setmana un article en el qual es poden llegir idees com ara que “cuando se banaliza el sexo, se disocia de la procreación y se desvincula del matrimonio, deja de tener sentido la consideración de la violación como delito penal”.

Tot i que al llarg de l'article esta idea de l'autor és matisada, és fàcil vincular-la amb les paraules del cardenal Cañizares, des del moment en què ha decidit criticar l'avortament per provar a minimitzar els casos massius i generalitzats de pederàstia a Irlanda fent ús de la fórmula següent: “no es comparable lo que haya podido pasar en unos cuantos colegios con los millones de vidas destruidas por el aborto”.

Per un moment la meua companya i jo hem barallat la possibilitat de construir la defensa jurídica del violador al·legant que un abús sexual sobre un discapacitat mental no és res comparat amb l'holocaust jueu, amb els morts que les guerres africanes ens deixen cada dia sobre la taula a hora de dinar, amb els atemptats suïcides islamistes sobre la població civil iraquiana o amb l'extinció del dodo l'any 1680.

Però, de seguida hem trobat un nou argument que de segur satisfarà les nostres consciències, la del jutge i la del fiscal i, també, la de la jerarquia catòlica: i és que un abús sexual sobre un discapacitat no és res comparat amb els milers d'abusos que es van produir a les escoles irlandeses catòliques durant més quaranta anys del segle passat.

I és que si algú encara es pensava que només els bisbes podien practicar el cinisme més irresponsable i aberrant és que no ha escoltat mai una conversa entre advocats.



dimarts, 26 de maig del 2009

Testimoni

Al mateix temps que al Tribunal Superior de Justícia començava la desfilada de càrrecs populars del Govern valencià per informar el jutge instructor sobre les contractacions de la Generalitat amb les empreses de la trama Gürtel, una funcionària m'ha pegat un crit quan passejava pel corredor dels jutjats:

- Martí! Vine que tinc una cosa per a tu!

És prou freqüent que el funcionariat decidisca fer les notificacions en persona amb la intenció d'evitar-se la feina que suposa enviar un fax o un correu certificat, i el primer que vaig pensar és que es tractava d'una notificació relativa a algun del centenar de casos que ara per ara porte entre mans, però no podia estar més equivocat:

- Mira, la jutgessa t'ha citat per al quinze de juliol en qualitat de testimoni -m'informà la funcionària.

Vaig tardar tres segons en recordar quins fets constitutius de delicte havia presenciat durant els últims mesos (i que no havien estat protagonitzats per mi) i ràpidament vaig rememorar aquella vesprada de novembre en la qual, mentre passejava amb Matt i relatava a un amic per telèfon les perversions d'un clau que havia fotut recentment amb un regidor del PP, em va sorprendre un tiroteig al mig del carrer.

La última notícia que tenia del cas és que la policia havia detingut els delinqüents i que es trobaven en presó preventiva, però com a bon advocat vaig pensar que la cosa quedaria en un no res i que no em citarien a declarar.

Ara, però, ja hi ha data per a la declaració, i si no tenia prou coses al cap: un gos, un NIF, una casa nova, un llibre i una feina que cada dia m'ocupa més i més temps, ara he de preocupar-me per una banda de crim organitzat dedicada al tràfic de drogues.

Només espere que la jutgessa no em pregunte pels contractes de la Generalitat amb trama Gürtel, perquè, i de veritat, en este tema no hi tinc res a veure.


De promoció: Barcelona! (II)


Ai, ai, ai...

Presentació de Busca qui t'ha pegat a Barcelona
4 de juny, a partir de les 20 hores a la llibreria Antinous.
Continuarà la festa a El Cangrejo a partir de les 22.30 hores.

dilluns, 25 de maig del 2009

Europa (I): Aguilar vs Oreja

La campanya de les eleccions europees ens ha regalat un parell de moments que caldria destacar, mentre esperem el desenvolupament del debat televisiu d'esta nit entre López Aguilar i Mayor Oreja a Televisió Espanyola, si és que algú aconsegueix vore'l sencer. 
 
Este parell de moments són, sense dubte, la temerària campanya del PSOE, de la qual encara no s'ha deixat de parlar, objectiu principal de qualsevol responsable d'acció electoral, i la candidatura de Mayor Oreja pel Partit Popular.

Pel que fa a la primera, el PSOE és ben conscient que pot perdre estes eleccions i ja s'ha avançat a desvincular l'hipotètic resultat de qualsevol anàlisi interna: Aquest partit es juga Europa. Estàs convocat diuen els cartells alhora que es contraposen les cares de ZP i Rajoy.

És curiós, i contradictori, que els socialistes vulguen remarcar que el resultat europeu és, justament això: europeu, mentre apel·len a ZP per fer campanya i, el que és pitjor, al rebuig que provoca Rajoy entre la majoria dels votants.

La campanya gràfica, per si fóra poc, utilitza per primera vegada la imatge del principal rival electoral, una frontera que em pense que mai cap partit seriós havia travessat. Així, no només es contraposen ZP i Rajoy, sinó també Aguilar i Oreja. Lo nunca visto.

En definitiva, es tracta d'una campanya efectista i simple que, i això és el que realment importa, resulta atractiva i eficaç per a aquells que no es pensen calfar massa el cap.

Això sí, i les coses com siguen, este vídeo m'encanta:

El candidat del PP, per la seua part, representa justament tot el contrari que el del PSOE: Mayor Oreja, amb un estil lacònic i funest (o funerari, directament) ha decidit passejar durant la campanya un homenet amb un bigot tan despoblat que sembla cada dia més el pubis d'un adolescent i que ens transporta un pas enrere en el temps. 
 
Oreja, que en els últims temps s'ha destacat per declaracions tan destrellatades com reveladores i per la poca feina que ha fet a Europa, ha decidit fer campanya europea a costa de la crisi, de la maldat de les llengües espanyoles no-castellanes i d'uns antecedents familiars dignes de menció.

Al PP, per tant, hem d'agrair-li que ens presente un candidat que encarna els vertaders valors de la dreta espanyola i que no faça com el PSOE, que intenta vendre'ns una moto o millor: un candidat reciclat que no ha estat capaç de fer-se amb el Govern de les Canàries, aquelles illes africanes on el tabac és més barat i que són una autèntica cantera de concursants per als realities espanyols.

divendres, 22 de maig del 2009

De promoció: Barcelona!

Ja hi ha data per a la presentació de Busca qui t'ha pegat a Barcelona: el 4 de juny. 
 
Després de Sant Jordi calia presentar el llibre en societat, però d'una forma no gaire seriosa: tindrà lloc a la llibreria Antinous (Josep Anselm Clavé, 6) a les 20 hores i encara no sé ben bé com es desenvoluparà l'acte.

Sé que hi haurà intervencions dels responsables de l'editorial, però per la meua part he decidit confiar el desenllaç de l'acte als amics i als lectors. Així, he convidat amics propers a fer una lectura -gens dramatitzada, per favor- d'un parell de textos publicats i d'altres més actuals, a elecció del mateix lector.

La participació en la presentació, però, és completament oberta, i si algú dels que passeu de tant en tant per este espai web no teniu a res a perdre i sou capaços de fer ús d'un impecable accent valencià esteu més que convidats a participar-hi, sempre que no siga per a insultar-me en públic.

Així que si no teniu por a ser desheretats per la família i a malbaratar la poca o molta reputació que en estos moments teniu, esteu més que convidats a participar-hi.

La presentació es traslladarà després a El Cangrejo (Montserrat, 9), on la festa pot prendre camins insospitats i que escapen del meu control.

Com gairebé tot el que m'envolta.
...

El Cangrejo, inaugurado en 1902, es uno de los locales emblemáticos del que en su día fue el barrio Chino y hoy el Raval barcelonés. En su pequeño escenario actuó en los años veinte Carmen Amaya, cuando El Cangrejo era un referente del flamenco en la ciudad. Ahora, reconvertido en un emblema del transformismo, ha sido sede de artistas como Carmen de Mairena.

dijous, 21 de maig del 2009

Requisit lingüístic? No, cal alguna cosa més

Aquells que diàriament hem de fer front a l'Administra(ï)ció i toquem de peus a terra sabem que el voluntarisme en qüestions lingüístiques és una quimera: no hi ha prou amb puntuar el coneixement del valencià en les bases de les oposicions, sinó que cal exigir-lo a aquells que pretenen optar a un lloc de treball per a tota la vida perquè l'actual legislació lingüística al País Valencià és paper mullat. O, millor, paper higiènic.

L'exigència del coneixement del valencià per part dels funcionaris públics no té una altra intenció que la de garantir els drets dels ciutadans quan han de fer algun tràmit davant l'Administra(ï)ció i no té res a vore amb la construcció nacional (sic), amb la vertebració dels Països Catalans (requetesic) o amb cap qüestió identitària: només es pretén que els ciutadans que opten per una llengua en concret puguen exercir els seus drets amb total normalitat i evitar situacions en les quals un particular es puga sentir com un ciutadà de segona.

Justament així em vaig sentir ahir al Jutjat, quan la Fiscal d'un dels casos derivats de la guàrdia de dimarts em va increpar durant un recés i em va amollar sense cap mena de rubor: Veo, letrado, que continúa usted empeñado (!) en presentar los recursos en valenciano.

Em va deixar descol·locat i per un moment vaig pensar que la Fiscal -funcionària pública, no ho oblidem- estava fent conya, però quan continuà em va deixar ben clar que parlava seriosament i que se sentia ofesa en vore's obligada a llegir els meus escrits en valencià:

- Ahora ya sabe por qué tardo tanto tiempo en contestar sus recursos, porque me cuesta mucho más.

Immediatament em va vindre al cap la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, en concret quan afirma que l'ús del valencià en la Justícia no podrà suposar cap perjudici, i en concret cap retard, en la tramitació d'un expedient, però la Fiscal encara pretenia anar més enllà:

- Lo que espero que tenga claro es que se lo voy a contestar en castellano, porque no me voy a poner ahora a escribir en valenciano, -i afegí descaradament- ¡Faltaría más!

Per descomptat, perquè sóc dels que toquen de peus a terra, no espere que cap fiscal ni cap jutge em conteste un recurs en valencià i, de moment, m'acontente si no em tira en cara que faig ús dels drets que la legislació valenciana -i també l'espanyola!- em reconeix, tot i que paradoxalment no em garanteix.

L'actitud d'esta Fiscal, a la qual conec per altres circumstàncies des de fa anys i sé que ha nascut, que ha estudiat i que ha viscut tota la vida a València, a més de suposar una clara mostra d'autoodi, posa en evidència que l'exigència del requisit lingüístic per a aquells que ocupen places públiques ha de ser una qüestió indiscutible.

Tan indiscutible com que esta Fiscal hauria de ser desterrada a La Rioja.

dimecres, 20 de maig del 2009

Repugnància

Quan una societat no mostra la seua repugnància envers els comportaments poc ètics (i poc estètics) dels seus polítics, sobretot quan són governants, és que alguna cosa fa olor a podrit. 
 
Eixa cosa pot ser el concepte de decència política. O la noció de vocació de servici públic. O directament allò que hem d'entendre per democràcia.

Les dictadures solen organitzar paripés d'adhesió al règim quan la comunitat internacional censura una pràctica contra els Drets Humans o les llibertats dels ciutadans i se sol apel·lar a l''estima del poble' per rebutjar les crítiques, que són considerades sistemàticament com un 'atac al règim' o una 'intervenció estrangera intolerable'.

Al País Valencià no vivim cap dictadura, malauradament. I sí, he dit malauradament, perquè la única forma d'entendre com és possible que un grup de ciutadans es presente a la porta del Tribunal en el qual ha de declarar un President imputat és si estiguérem a una dictadura.

Una dictadura explicaria que els ciutadans deixen d'anar a la seua feina o de prendre el sol a la platja i van a recolzar un governant que atempta contra la dignitat política i que hauria de ser menyspreat per la ciutadania i, amb més motiu, per aquells que li van donar el seu suport.

O això, o és que els han pagat per anar-hi.

I no sé què seria més malaltís.


Arriba las manos

La guàrdia d'ahir (i diversos incidents a RasoirHouse sobre els quals preferisc passar de llarg) han fet que, tot i que hui encara és dimecres, ja tinga ganes d'iniciar una espiral d'autodestrucció estupefaent típica de qualsevol cap de setmana. 
 
A més del típic cas de violència de gènere que apareix indefectiblement en totes les guàrdies (en este cas amb accent ucraïnés) he hagut d'assistir a la comissaria un cavaller acusat d'assetjament sexual a una xiqueta de 12 anys, a la qual oferia diners a l'eixida de l'escola déu sap a canvi de què.

Per sort, els advocats del Torn d'Ofici no només vivim dels delictes contra la llibertat sexual, sinó que de tant en tant ens trobem amb casos contra el patrimoni i l'ordre socioeconòmic com el que em va ocupar ahir a mitja vesprada.

En arribar a la caserna de la Guàrdia Civil em va rebre el meu agent instructor favorit: un jove amb careta de ratolí i ditets curts que sempre porta l'uniforme amb una talla més gran del que seria necessari.

- Tenemos un atraco a mano armada en el Banco de Valencia -m'informà mentre m'obria la porta que dóna al corredor dels calabossos i continuà: El detenido tiene unos sesenta años y es un atracador profesional al que hacía tiempo que habíamos perdido la pista.

Vaig estar temptat de fer una broma i preguntar si era El Solitario de l'Horta de València, però vaig preferir callar perquè el meu agent favorit no és conegut pel seu sentit de l'humor.

- El detenido se presentó en el banco a media mañana -continuà informant mentre m'allargava una còpia de l'atestat-, preguntó por el director de la sucursal y como había salido a almorzar le esperó en la calle.

La història començava a posar-se interessant, sobretot per l'estil narratiu de l'agent: sistemàtic i precís.

- Cuando llegó el director le hizo pasar a su despacho y allí le pidió tres mil euros.
- Un segundo, agente -vaig interrompre: ¿atracó al director en su propio despacho?
- La historia es un poco más rara: una vez en el despacho, el detenido le dijo al director que quería tres mil euros, y cuando el director empezó a enumerarle los productos financieros del banco para concederle un préstamo, el detenido se subió un poco la camisa para dejar entrever que llevaba una pistola en la cintura y le dijo que no quería ningún préstamo, que ya tenía muchos, y que quería que el banco le regalara los tres mil euros, como si se tratara de un juego de sartenes.

Em vaig quedar callat mentre provava a reproduir mentalment l'escena i abans de preguntar res, l'agent va resoldre el cas:

- El director le llevó el dinero y el detenido salió del banco con los tres mil euros en un sobre.
- ¿Así, sin más? ¿Y cómo lo han identificado y detenido tan fácilmente? -vaig preguntar estranyat.
- Eso ha sido lo más divertido, letrado: resulta que el detenido ha sido cliente de este banco toda su vida y el mismo director nos ha traído una fotocopia del DNI del detenido porque hace unos meses solicitó un pequeño préstamo.
- ¿Me está diciendo, agente, que este hombre atracó su propio banco a cara descubierta? -vaig preguntar incapaç de creure'm la història.

L'agent va somriure, es recolzà a la cadira i amollà:

- ¿Es el sueño de cualquiera, verdad, letrado?


dilluns, 18 de maig del 2009

Pintant

Feia dies que sabia que passaria tot el dissabte i tot el diumenge tancat amb mon pare al pis on encara visc, ultimant els detalls de l'imminent trasllat a RasoirHouse (és qüestió de dies!) i pintant les parets perquè la futura inquilina el trobe en (les millors) condicions.

Esta idea m'ha torturat durant tota la setmana ja que no hi ha al món prou globus rojos per asserenar-me, de forma que divendres vaig decidir aprofitar la nit que tenia per davant i entregar-me amb delectació al consum d'alcohol: estava convidat a un sopar de lliurament de premis culturals en els quals havia participat en qualitat de jurat.

Òbric parèntesi. Ja sé que pot resultar esmussador imaginar que una persona com jo puga formar part d'un jurat d'uns premis culturals, però he de confessar que si vaig acceptar el càrrec va ser només perquè espere que en la propera edició siga jo el premiat. Tanque parèntesi.

La nit, que vaig començar de forma més o menys relaxada, acabà a les cinc del matí al carrer, en companyia d'amics i d'algun càrrec públic, amb una evident i manifesta afectació alcohòlica, sobretot quan vaig revetllar algunes fel·lacions polítiques que se suposava que eren secretes.

De la vetllada, però vaig traure dues coses: una invitació per a la boda gai d'un regidor a finals de juliol i una considerable ressaca el dissabte de matí, que només feu que empitjorar quan a les nou del matí mon pare entrava a ma casa, m'allargava un rodet i em deia:

- Alça't gos, que tenim molta feina per davant.

I jo només volia morir.


dissabte, 16 de maig del 2009

El bidet i la higiene íntima


Una de les poques coses de les quals he prescindit a RasoirHouse ha estat el bidet, tot i que l'arquiloca que em projectà la casa assegura que el Codi Tècnic obliga a tindre'n almenys un per habitatge, extrem que, per descomptat, no pense molestar-me a constatar.

De forma sorprenent, quan comente esta determinació amb els amics, s'obri indefectiblement una conversa escatològica en la qual cadascú posa en evidència els secrets de la seua higiene més íntima.

Així, és fàcil que s'estableixca un debat encés entre els partidaris i els detractors de l'invent francés, que sol començar amb una pregunta que mai s'acaba de formular per complet: I es pot saber com et rentes després de...?, i a mi em resulta inevitable imaginar a qui la formula fent xof xof al bidet, amb els pantalons pels turmells.

Esta pregunta incompleta sol ser contestada pel sector escrupolós amb raonaments com: Però si tens la dutxa i, sobretot, les tovalloletes humides!, argument que de sobte és rebatut per algun partidari/usuari del bidet al·legant que les tovalloletes humides destrueixen alguna espècie de flora (i què passa amb la fauna?) íntima que habita en les parts pudentes més nobles.

El debat es pot allargar fins semblar etern i amb el pas dels minuts és fàcil aprofundir en els costums íntims dels participants molt més del que podria resultar estrictament necessari.

El pitjor que he hagut d'escoltar, però, ha estat un amic que em tirava en cara no haver pensat en les visites quan vaig decidir que prescindiria del bidet: I si alguna visita vol utilitzar el bidet a ta casa després de...?

Mai havia pensat, fins escoltar aquell retret, que una cosa tan íntima tan el bidet fóra susceptible de ser compartida amb estranys ni que els usuaris del bidet aprofitaren les cases alienes per lliurar-se a la neteja íntima, però en lloc d'encetar esta via de debat, no em quedà un altre remei que mostrar-me inflexible:

- És que ta mare no t'ensenyà de xicotet que abans d'eixir de casa havies d'haver pixat i cagat?


Imatge de Peram

dijous, 14 de maig del 2009

La millor imputació

Fa un grapat d'anys, el fill d'una ecs!consellera del PP, em confessava entre copes de whisky barat i ratlles d'una cocaïna excel·lent, que sa mare -zaplanista fervorosa- es referia al Cada-Dia-Menys-Honorable Francisco Camps amb l'apel·latiu de Forrest Camps.

Molts anys després d'aquella conversa no he pogut evitar pensar en el meu amic -i en sa mare- quan he escoltat que el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha imputat el nostre President, i els he imaginat celebrant-ho amb una botella de xampany de dos-cents euros, d'aquelles que es reserven per a ocasions especials.

Però més que el futur polític (i penitenciari) de Camps, m'interessa saber què serà del número dos del PP valencià, Ricardito Costa.

Costa, que té una capacitat de gesticulació encara més forçada que la d'una nina inflable, és el màxim exponent de la misèria política valenciana i el seu gust per compaginar els rumors sobre la seua doble vida, una veu nasal insuportable i els accidents automobilístics amb vehicles que no podria pagar amb el sou de diputat l'han convertit en l'estrella principal del xou que es viu a diari a Les Corts.

Així, m'interessa més, com deia, saber què serà de Ricardito que no pas de Forrest Camps, el qual sembla més cremat que l'oli d'una xurreria, perquè no puc contenir l'erecció que em provoca imaginar-me Costa al corredor de qualsevol centre penitenciari, mirant de reüll la resta d'interns mentre s'assegura que no porta despassats els cordons dels nàutics.

Impagable.


dimarts, 12 de maig del 2009

La teua filla també folla

Tot i que cultive sense cap mena de rubor un lleuger, però recalcitrant, principi de misogínia, no puc evitar indignar-me amb el trampós i miserable debat que s'ha encetat, primer, amb la reforma per despenalitzar l'avortament i, ara, amb l'anunci del Govern per distribuir la píndola postcoital sense necessitat de recepta mèdica.

La dreta cavernícola ha bramat contra esta reforma i ha centrat les seues crítiques contra l'ampliació d'estos drets a les menors de dihuit però majors de setze anys, les quals podran prescindir del permís parental per exercir-los amb plena llibertat.

Igualment, i de forma inexplicable, l'esquerra benpensant s'ha sumat a estes crítiques, embolicant-se amb la bandera de 'ara resulta que no tinc dret a saber si la meua filla avorta o pren una píndola postcoital?', tal com es queixava este migdia Concha García Campoy a Las mañanas de Cuatro.

Esta sobtada, però epidèrmica, preocupació per allò que fan les joves amb el seu cos (i concretament per allò que els entra o els ix de la vagina) amaga un masclisme encara més recalcitrant que la meua misogínia, ja que si els setze anys és l'edat que la Llei d'Autonomia del Pacient estableix per acceptar o rebutjar qualsevol tractament mèdic o quirúrgic, per què cal fer excepcions només en assumptes que afecten les dones de setze i dèsset anys?

De la mateixa forma, si ningú es preocupa pels joves menors que compren preservatius de forma compulsiva -els que tenen sort, clar- i a ningú se li passa pel cap exigir-los un consentiment parental, per què hòsties sí que es planteja este debat quan són les joves les que han d'accedir a un altre sistema contraceptiu que és eficaç i innocu?

El que amaga, doncs, este debat trampós i pervers és la tutela històrica que pretén imposar-se a les dones (joves o no) i que encara hui perviu en la dreta i en part de l'esquerra benpensant i que pretén fer-nos creure que són més irresponsables o que estan menys capacitades que els homes per decidir en qüestió de sexe.

Doncs senyora, tinga-ho clar: la seua filleta també folla. I segurament també la xupla.


dilluns, 11 de maig del 2009

La caiguda


Demà a primera hora tinc un judici perquè una vella grossa es va fotre una hòstia en no vore un escaló als lavabos del saló de convits on la seua germana celebrava les noces de plata.

Esta bona senyora està convençuda que té dret a demanar diners per la caiguda, sense saber ben bé a qui correspon esta obligació, tot i haver reconegut en diverses ocasions que la culpa fou seua per no mirar on posava el peu.

A mi em va tocar defensar el seu cas i demandar el saló de convits per veure si sona la flauta i la senyora grossa arreplega un parell de milers d'euros.

Per casos com el que ara ens ocupa, cada dia estic més convençut que cal fer molta pedagogia i explicar als ciutadans que la Justícia no està per a coses com estes i que no es pot pretendre que sempre pague algú pels nostres errors.

Pel que sembla, Telecinco comparteix esta preocupació meua, i amb la intenció de fer entendre al públic que la Justícia és un tema molt més seriós del que a priori es podria pensar, ha posat en marxa el programa De buena Ley, una reedició de l'antic Veredicto.

Este espai diari pretén donar solució als problemes ciutadans més quotidians sense caure en el sensacionalisme o el ridícul, i per això un equip de professionals selecciona els casos que els arriben amb un criteri i una dedicació envejables. Així, hui per exemple, una parella de divorciats discutia perquè el pare volia canviar la filla d'escola perquè no coincidira a classe amb una altra xiqueta de raça gitana.

De buena Ley compta amb un jutge de mentida i amb un públic que opina sense tindre ni puta idea (de fet, entre els opinadors es troba un exconcursant de Supermodelo) però que representa allò que en televisió és tan important com el sentit comú i s'anomena el sentir de la calle.

En definitiva, doncs, Telecinco no fa una altra cosa que ajudar perquè la Justícia continue sent 
la institució més menyspreada i la que menys confiança dóna als ciutadans i perquè gent vella, grossa i maldestra denuncie a qui siga en caure un bac.

Personalment, només espere que el cinisme i la mala hòstia que destil·le a estes hores no em juguen una mala passada demà al judici.



Imatge de Complejo

diumenge, 10 de maig del 2009

La clienta

Esta setmana que estem a punt de rematar no és precisament la que més temps he dedicat a la meua feina, entenent per feina només la professional.

Per culpa de RasoirHouse i d'una tendència a la socialització extrema que cultive amb fruïció i dedicació no he posat un peu als Jutjats, no he concertat visites amb els clients i he deixat tota la feina pendent per a la setmana que encetem demà, de forma que ara mateix tinc la taula del despatx plena d'expedients i de tràmits sense resoldre.

Segons passaven els dies un sentiment de remordiment s'apoderava del meu estat d'ànim i una veueta em deia: Martí, no has pegat brot, cabró.

Per tot això, quan la nit de divendres vaig comprovar que una de les cambreres de la discoteca ExcuseMe, que s'inaugurava aquella nit, era una clienta a la que li porte un parell d'assumptes no massa complicats ho vaig veure clar: ara pots redimir-te, Martí, i passar amb esta clienta tot el temps que no has dedicat als altres clients.

Vaig cridar el seu nom des de la barra i en reconéixer-me es tornà boja: ¡No me jodas! ¡Dame un beso, abogado!

I em va fotre un bes a la boca i em preguntà què volia beure. Vaig preguntar als amics i ens va servir una ronda gratis mentre m'advertia amb un somriure a la cara: Esto ya me lo cobraré yo por otro sitio.

No vaig entendre ben bé què volia dir-me amb aquella frase, però el que tenia clar és que no pensava eixir perdent en aquell negoci, i per això vaig demanar una altra ronda.

Per si de cas.


dimecres, 6 de maig del 2009

Busca qui t'ha pegat a les comarques alacantines!


Després de la última visita que vaig fer a la ciutat d'Alacant vaig dir que es tractava d'una ciutat menyspreable pel fet de tindre més centres de fotodepil·lació que llibreries.

Ara, per a variar, he d'empassar-me les meues paraules i informar que Busca qui t'ha pegat a arribat al migjorn valencià: les comarques alacantines.

Com és possible que el llibre ja estiga a pobles com Elda, Onil i Benidorm i encara no es puga trobar a València és un d'aquells misteris que no sé si resoldré algun dia.

Siga com siga, podreu trobar Busca qui t'ha pegat i fer-vos amb un exemplar a les llibreries següents:

ALACANT
- Llibreria 80 mundos
Avda. General Marvá, 14

ELX
- Séneca
Capità Lasier, 4

ONIL
- Llibreria Ícaro
La Pau, 20
- Avenida
Avda. Constitució, 10

DÉNIA
- Públics-Prensa Dienense
Patricio Ferrándiz, 16

ALTEA
- L'espill café-llibreria
La mar, 39

ELX
- Ali-i-truc
Passeig eres de Sta Llúcia, 5-7

SANT VICENT DEL RASPEIG
- Compas Universidad
Campus Universitari s/n
Universitat d'Alacant

BENIDORM
- Ulises
Passatge Sant Ignasi, 2

SANT JOAN D'ALACANT
- Teorema
Notari Salvador Montesinos, 3

LA VILA JOIOSA
- Vila Llibres
Ciutat de València, 14

ALCOI
- Ex libris Librería Comercial
L'albereda, 50

Mil milions de trilions de gràcies!

Patxi, a mi pesar

No volia parlar del tema de la setmana: preferiria contar que les baranes de RasoirHouse són una meravella, que les portes són tan boniques que m'entren ganes de passejar-les per carrer o que m'he gastat una quantitat obscena de diners en el moble del meu bany.

M'agradaria més (encara!) informar de tots els detalls del clau que vaig fotre anit amb el meu NIF, perquè fou tan violent i apassionat que encara hui em fan mal les cames o que hem superat la nostra primera crisi de parella perquè no vaig voler acompanyar-lo a un sopar social.

Però no puc: he de parlar de Patxi.

I he de fer-ho perquè en un moment donat (massa recent) em vaig sentir de veritat atret pel seu discurs i perquè, encara hui, em sembla allò que es diu una bona persona. I encara pitjor: un bon polític.

I potser és per això perquè no li perdone el pacte de govern subscrit amb el PP per fer-se amb la lehendakaritza del País Basc, ja que, més enllà d'haver portat el PP (i de rebot UPyD) a jugar un paper principal a Euskadi, el més greu ha estat el discurs que ha alimentat i potenciat a la Confederació Ibèrica de Nacions i que es repeteix fins la nàusea a totes les tertúlies polítiques espanyoles: el canvi.

Així, estos últims dies hem hagut d'escoltar vertaderes animalades per part d'aquells als quals cal pressuposar-los una mínima capacitat analítica en relació al canvi de signe polític a Euskadi, com ara que el principal problema del nou executiu és que la majoria dels funcionaris són nacionalistes (!) o que, finalment, la transició (i la democràcia) ha arribat al País Basc perquè el PNB abandona el poder després de 30 anys (!!!).

Fa temps que els tertulians dels mitjans de comunicació es limiten a opinar sense fonament i no són capaços de basar-se en l'anàlisi i en el coneixement per emetre els seus judicis. Entenc que estos periodistes (o no) cobren un grapat de centenars d'euros no per dir allò que han de dir (com sí que han de fer els polítics), sinó per jutjar la realitat des d'un punt de vista objectiu. O almenys com més objectiu possible.

Així, resulta un insult a la intel·ligència dir que al País Basc s'ha produït un canvi ideològic perquè per primera vegada el PP i el PSOE tenen majoria a Vitòria. Millor dit: és cert que els diputats dels partits espanyols sumen la meitat més un dels 75 diputats de la cambra basca, però cal dir tot seguit que això ha estat possible perquè ha hagut gairebé un 10% de vots nuls i tots sabem per què.

De la mateixa forma, no es pot dir que la transició arriba enguany a Euskadi perquè es produeix un canvi de govern, mentre Andalusia, Extremadura i Castella continuen governades pel mateix partit des de les primeres eleccions autonòmiques (i algunes encara abans), sobretot si tenim en compte que els socialistes bascos ja van formar part del Govern basc i que fins i tot la boja de Rosa Díez fou consellera.

Igualment, la dreta espanyola sembla haver trobat en López un nou referent espiritual quan fa només uns mesos celebraven que haguera de visitar el jutjat acusat de connivència terrorista per haver-se reunit amb Batasuna.

Exemples del destrellat i de com els tertulians (mai més analistes polítics) es limiten només a opinar en tenim a dreta i a esquerra, però el premi gros se l'emporta l'inefable director d'El Mundo, Pedro J. Ramírez, que anit des de VeoTV assegurava compartir l'opinió del representant d'UPyD a Euskadi quan qualificà el cupo basc (un sistema de finançament establert a la sacrosanta Constitució) de reaccionari, insolidari i no sé què més.

Ramírez, director d'un diari grog però important, a més de compartir esta opinió, afirmava que no era tolerable que a Espanya el sistema tributari fóra diferent segons les fronteres autonòmiques, però no feu referència al fet que la seua amiga Esperanza Aguirre es passa el dia rebaixant impostos per guanyar competitivitat sobre les comunitats veïnes.

Fa temps que vam decidir que no ens mereixíem els polítics que patim, però sembla que cada dia ens mereixem menys esta casta periodística: per escoltar opinions injustificades ja teníem els polítics.

dilluns, 4 de maig del 2009

Antropologia d'anar per casa

Em quede amb els de dalt, clar.

Els programes de coaching són una mena de realities disfressats d'autoajuda i d'una pretesa utilitat pública que en realitat és inexistent i l'especialista en el gènere en la televisió espanyola és Cuatro, la cadena que durant una temporada no podia deixar de veure.

Així, si no teníem prou amb programes com Supernanny (que quan érem joves seria Superhòstia), El encantador de perros (o Fuig, xixo!) i SOS Adolescentes (o Mientras vivas en mi casa harás lo que yo diga) ahir la cadena de Prisa estrenava Perdidos en la tribu, el format del qual és ben senzill: el programa envia tres famílies de classe mitjana i nivell intel·lectual sota zero a passar 21 dies a tribus primitives d'Àfrica i d'Àsia: dues al desert de Namíbia i la tercera a una illa d'Indonèsia.

La gràcia del programa no és que les famílies concursants facen un curset intensiu d'antropologia i aprenguen els costums primitius, sinó sotmetre'ls a tota mena de putades: menjar cucs, matar animals, fer-los dormir al terra i aconseguir que els pares puguen evitar la venda de les seues filles als millors caçadors de la tribu.

Es tracta, doncs, d'espectacle pur i dur, amb una lleugera pàtina de supervivència, unes gotes de suposat esperit familiar i un fum de frases meravelloses, com ara quan una indígena indonèsia comparava el color de la pell dels concursants amb el de les plomes de les seues gallines o quan una xoni d'Igualada afirmava en relació amb la tribu d'acollida de Namíbia: Sí, claro: tengo mucho en común con esta gente, porque al fin y al cabo todos somos humanos, ¿no?

En efecte, tots són humans, però alguns semblen més neandertal que els altres.


És la grip el pitjor que ens podia passar?

Per descomptat que no és la grip el pitjor que ens podia passar, ja que els valencians tenim moltes coses de les quals preocupar-nos abans d'una suposada pandèmia, sobretot si observem de prop el nostre desolador i miserable panorama polític.

El meu amic Andreu, entre banyes i veròniques, s'ha fet ressò de dos notícies que cal sumar al reguitzell de notícies freak que diàriament genera la política valenciana, encapçalada pel cada-dia-menys-Honorable Francisco Camps i la seua trama de prêt-à-porter.

Si un bon dia el president de la Diputació de València i alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus (o era ruc?) feia una passa més enllà en el seu discurs cada dia més simiesc i es despenjava amb exabruptes més propis d'un homínid que no pas d'un destacat càrrec polític, en assegurar que pensava rematar (sic) el professorat que ha protestat contra la política educativa del Consell, el PSPV liderat per Jorgito Alarte ens pegava una bufetada en la cara.

Així, qui es ven com l'alternativa al PP a València i pretén convéncer-nos que serà el proper president de la Generalitat Valenciana, ordenà votar els diputats del PSPV contra una proposta del grup Compromís perquè la Generalitat se sumara a l'Institut Ramon Llull, que promou el català arreu del món i que compta amb el suport dels governs català i balear.

Esta por d'Alarte a ser identificat com catalanista (sic) cal sumar-la al nou rumb que han donat els socialistes valencians a temes com el de l'aigua i el recolzament a la política de transvasaments i que posa en evidència quina és l'estratègia del PSPV per guanyar les properes eleccions: semblar-se tant al PP per confondre el votant conservador i fer-se amb el vot d'aquells que pensen votar el PP i no saben reconéixer el logotip de la gavina.

Hem arribat a un moment, doncs, en el qual aquells partits que juguen un paper a l'esquerra del PSPV han de reivindicar la seua feina i, d'una vegada, oferir-se com la vertadera alternativa a la dreta cavernícola i corrupta de Rus i de Camps, ja que el PSPV ha demostrat una vegada més que no podem comptar amb ell.

Per a consolar-nos, almenys, sempre ens quedarà Itàlia.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails