Vint-i-un

 

- Una pregunta, tu que folles amb xiquets...

- Són majors d'edat, Martí!

- És una forma de parlar... Atén: me recomanes que m'ennovie amb un xiquet de 21 anys?

- Clar que sí, home.

- Pots pensar la resposta i raonar-me-la una miqueta?

- No, però et donaré un consell: has de repetir-te moltes voltes i tindre sempre ben present l'edat que té. Això ho farà tot més fàcil.

* * *

- Mi nuevo novio tiene 21 años.

- Joder, Martí, no puedes salir con alguien que haya nacido en 1990.

- Este año cumple 22, así que es de 1989.

- Ah, bueno... eso lo cambia todo, no te jode.

- Claro: los ochenta son los ochenta.

* * *

- No em puc creure que estigues valorant la possibilitat de festejar amb un xiquet de 21 anys...

- És que és tan tendre... l'altre dia em va telefonar mentre posava gasolina i vaig escoltar que deia "Em poses huit euros de dièsel?"

- I què vols dir amb això?

- "Huit euros"!! Se pot ser més tendre?

- Martí, això no és tendre; és pobre.

* * *

- Pues es muy buen chico: ni sale, ni bebe, ni se droga...

- Tenéis muchas cosas en común, por lo que veo.

- Y tiene 21 años.

Silenci.

- Le vas a destrozar la vida, lo sabes ¿verdad?

In nomine Patris

Tot i haver fet els trenta anys (almenys dos voltes) només em preocupa lleugerament seguir fadrí: és cert que a esta edat la majoria dels xics que valen la pena ja estan casats o amigats, però em puc esperar que es divorcien o se separen.

Òbric parèntesi. L'únic problema que trobe és que quan es done esta circumstància ja passaré dels quaranta. Tanque parèntesi.

Sense ser-ne del tot conscients, els meus amics comparteixen esta lleugera preocupació meua (almenys la primera part) i en els últims dos o tres anys he anat a més bodes del que podria imaginar i ara, de forma natural, arriba el moment de començar a criar, i és quan els meus amics han de pensar molt bé quin nom posen a les criatures que porten a este món. Esta decisió no només és important per evitar que en arribar a la majoria d'edat se'l canvien al Registre Civil, sinó també per evitar que el seu nom els tanque les portes i els condemne a un futur de merda perquè, algú imagina, per exemple, un xiquet de nom Maikel (tal qual) de magistrat al Tribunal Suprem? I una xiqueta de nom Chenoa de presidenta d'una empresa de l'IBEX35? Clar que no.

Òbric parèntesi. No és conya: l'INE certifica que en 2009 ja hi havia 248 xiquetes de nom Chenoa a esta Confederació Ibèrica de Nacions que ens toca patir i uns 500 maikels. Busca qui t'ha batejat. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Malauradament, el mateix institut estadístic no ens diu quin percentatge dels xiquets de nom Maikel o Chenoa ja tenen antecedents penals. Retanque parèntesi.

Això vaig pensar, justament, ahir quan em va visitar una clienta del torn d'ofici que vol divorciar-se del marit i vaig fer una ullada al llibre de família, perquè les tres criatures del matrimoni havien estat batejats amb noms tan impossibles com Dylan Paul, Ericka Alexandra i, sobretot el que em va fer més llàstima, Brayan Stiven.

Quin és el futur que espera a estes tres criatures?

 

E2011: Inauguracions

Estos últims dies hem assistit a un allau indecent d'inauguracions d'infraestructures variades per part d'alcaldes i de presidents atòmics, ja que la nova regulació electoral prohibirà fer-ho a partir de hui mateix, donat que ja estan convocades oficialment les properes eleccions autonòmiques i municipals.

Estos actes es presten al despropòsit més absolut i si, per exemple, la inefable Esperanza Aguirre tallava la cinta d'un hospital a mig construir, l'imminent ecs!alcalde de Barcelona passava un cap de setmana d'inauguracions contra rellotge amb butifarrada popular inclosa.

La bogeria màxima, però, hem hagut de suportar-la els valencians amb la inauguració de l'aeroport de Castelló, una infraestructura absolutament delirant que no sabem si es posarà algun dia en funcionament.

Si la idoneïtat i el cost d'esta construcció era més que qüestionable, la seua inauguració ha posat en evidència que els governants valencians han arribat a la conclusió que poden insultar la ciutadania sense que els tremole la mà, ja que, efectivament, l'aeroport està acabat, però no hi ha cap data prevista perquè el primer avió s'enlaire o aterre a les flamants instal·lacions que el president de la Diputació de Castelló, l'imputadíssim Fabra, portava entre cella i cella des de feia anys, la qual cosa ha fet que la notícia no siga la inauguració d'un aeroport, sinó la d'un aeroport sense avions.

Inaugurar un aeroport que no se sap si algun dia entrarà en funcionament podria ser la idea original d'un original esquetx satíric, però si hi afegeixes els elements que van acompanyar este acte de propaganda, a saber: la presència d'una autoritat eclesiàstica que llançava aigua d'un perol, autobusos plens de jubilats de mig país, l'escultura gegant d'un bufó de la cort, un discurs de Camps passat d'amfetamines i l'anunci del mateix Fabra d'obrir durant un mes i mig l'aeroport i les pistes d'aterratge perquè qui vulga puga visitar-les i fer-hi una passejada, l'acte deixa de ser satíric per submergir-se de ple en l'esperpent més delirant.

Cal urgentment que algú inaugure el trellat a este país. 

 

Pell

Per evitar les caixeres que proven a col·locar-te un producte a última hora a Mercadona gaste sempre la mateixa excusa que quan el voluntari d'alguna ONG m'assetja al carrer: si a estos els dic que ja sóc soci, independentment de si és veritat o no, a la caixera de Mercadona sempre li dic 'Gràcies, ja me'l vaig emportar ahir'.

Hi ha gent, però, que encara ha de depurar la tècnica, perquè l'altre dia el producte a col·locar era una crema facial i la xica que tenia davant meu a la cua no va saber sortir-se'n amb dignitat:

- ¿Quieres llevarte la cremita? Es muy buena -va proposar la caixera.

- Me la llevé una vez, pero no me acabó de convencer.

Error: no li dónes mai conversa a una caixera.

- Pero si es buenísima -insistí la caixera.

- Si no te digo que no, pero a mí...

Error: massa explicacions.

- A ver. Claro, pero eso es porque tienes la piel grasa -sentencià la caixera-esteticienne.

- Yo no tengo la piel grasa -provà a refer-se la pobra xica mentre la resta de la cua comprovàvem de reüll la textura de la seua pell.

- Pues como mucho será una piel mixta. A ver, mírame.

Error: mai mires a qui pretén opinar de la teua pell en públic.

- Yo diría que mixta tirando a grasa.

- Me puedes cobrar de una vez, por favor.

- ¿Entonces te llevas la cremita?

Error: no dediques ni un segon a pensar la resposta.

- Vale... dame un bote.

- Te irá fenomenal, ya verás.

Error: segur que la crema és una puta merda.

E2011: Sortu no és legal

 

Les primeres notícies parlaven d'un 3 a 13. Després la cosa pujà a 5 a 11, i poques hores després ja coneixíem el resultat definitiu, molt més ajustat: 7 a 9. Amb un parell d'hores més d'incertesa i especulacions potser Sortu haguera obtingut el vist i plau de tots els membres del Tribunal Suprem i hui seria un partit legal, però al remat s'imposaren les tesis del Govern, representat per l'Advocat de l'Estat, i un partit que condemna la violència als seus estatuts no podrà concórrer a les eleccions municipals i autonòmiques de maig.

Encara no coneguem la sentència i els motius concrets que expliquen la prohibició d'inscripció de Sortu al Registre de partits polítics del Ministeri de l'Interior però el fet que el Tribunal s'haja partit en dues parts dóna munició, i de quina forma, als abertzales per continuar presentant-se com les víctimes de la repressió espanyola.

A l'espera de conéixer la sentència i els tres vots particulars que el Suprem ha emés, sí que és possible valorar les qüestions polítiques que s'han plantejat abans, durant i després del pronunciament de la Justícia i, en concret, una que em resulta especialment cridanera: molts polítics (el PP en un sentit monolític i el PSOE amb unes mínimes escletxes) s'han pronunciat a favor de la il·legalitat de Sortu perquè segons ells no era una altra cosa que la continuació de l'antiga Batasuna i, per tant, d'allò que s'anomena 'branca política d'ETA'.

Però és que justament d'això es tractava, no? Vull dir: no tindria cap sentit que, posem per exemple, el PNB o EA condemnen ara el terrorisme perquè ho han fet sempre; o que el PSE i el PP del País Basc incloguen als seus estatuts que no recolzen la violència, perquè, en teoria, mai ho han fet, ja que al remat tot això no suposa cap avanç real per aconseguir un escenari de pau a Euskadi que permeta fer política sense sang.

Si Sortu no fóra l'hereva natural d'ETA no tindria cap mèrit ni interés que els seus estatuts condemnaren la violència i que els seus dirigents no manifestaren que volen fer una altra cosa que política, deixant de banda l'assassinat, l'extorsió i les amenaces.

Eixe és justament l'avanç que el Suprem ha qüestionat, perquè en realitat ja comptàvem amb el fet que l'Associació d'Ames de Casa de Portugalete o els Amics del Bacallà al pil-pil de Donosti condemnaren l'ús de violència, però és que qui no ho havia fet fins ara era la pròpia ETA.

Consulta

 

- Voràs, he decidit divorciar-me del meu home perquè fa temps que està insuportable i em fa la vida impossible.

- Podries concretar una miqueta més?

- No ho sé... és com si li hagueren obert el cap i en el puesto del cervell li hagueren posat un dimoni.

Silenci.

- Saps què vull dir-te?

- Sí, clar.

Cada dia el meu despatx s'assembla més a la consulta del doctor Frankenstein.

E2011: Zapatero candidat?

 

Una prova incontestable del fet que la Confederació Ibèrica de Nacions es considera un estat quasi federal és que l'assumpte polític del moment i el que marcarà tota la precampanya és saber si Zapatero haurà anunciat que no serà candidat l'any ve abans o després de les eleccions municipals i autonòmiques del mes de maig.

Busca qui t'ha descentralitzat.

Jo no sé si, com diuen els rumors, serà el 2 d'abril quan ZP anuncie que no serà candidat o si els editorials d'El País i els barons socialistes que veuen perillar les respectives paradetes atòmiques li deixaran allargar-ho una miqueta més, però el que tinc ben clar és que no repetirà i que el PSOE encetarà unes primàries per triar el nou candidat. O candidata.

La fi de ZP és conseqüència, sobretot, de la gestió que el Govern ha fet de la crisi i d'unes xifres d'atur insuportables, però també d'uns ministres invisibles i inservibles, de la capacitat innata de l'Executiu per fotre's a tots els embolics i per ser incapaç de solucionar pràcticament cap situació lleugerament complicada sense haver de recórrer als retalls socials.

Curiosament, la fi de ZP no suposarà necessàriament la dels socialistes espanyols, ja que un nou candidat (o candidata) podrà -si no ho fa malament del tot- rentar la cara del Govern i fins i tot, guanyar les properes eleccions. Recordem a este respecte que Mariano Rajoy és capaç de perdre uns comicis fins i tot amb una xifra oficial de cinc milions d'aturats.

De moment, però, ja estem a menys de dos mesos de les eleccions municipals i autonòmiques i podem dir allò de: “Senyor pirotècnic...”. 

 

No a la guerra?

 

Si m'agrada formar-me una opinió sobre els temes d'actualitat i especialment sobre els més polèmics no és per un compromís intel·lectual amb el món que ens ha tocat viure, sinó perquè una volta he estat capaç de fixar un punt de vista puc passar a defensar el contrari depenent de les circumstàncies.

I justament això voldria que em passara en relació a l'ofensiva d'Occident contra Líbia, però el problema és que encara no sé si estic completament a favor o completament en contra.

He de reconéixer, però, que sobre esta nova guerra (i sobre les guerres en general) només tinc unes poques coses clares: que l'ús de la violència ha de ser sempre l'últim recurs; que en qualsevol cas ha de respectar-se la legalitat internacional; que un estat (o un grup d'estats) només hauria d'atacar un altre per provar a defensar la població civil i sempre amb proporcionalitat i sota el mandat i la supervisió de les institucions internacionals; i que en cap cas hauria d'autoritzar-se l'ocupació del país.

Però, com he dit, encara no no tinc gens clar si estic a favor o en contra de l'atac.

També sóc de l'opinió, d'altra banda, que Europa no pot romandre impassible davant la massacre de civils per part d'un bizarríssim dictador farcit de bòtox, encara que els que ara s'indignen i justifiquen les accions militars siguen els mateixos que han obert les portes de les nostres democràcies a este dictador, li hagen permés tindre comptes bancaris i propietats a Europa i, a canvi de barrils de petroli, li hagen subministrat totes les armes amb les quals fins fa dos dies (i potser encara hui) assassinava civils libis.

Però no estic convençut del tot i no sé si posicionar-me a favor o en contra de la intervenció militar.

Els fets objectius, però, apunten en una mateixa direcció: esta guerra està més que justificada i ha estat l'últim recurs per parar els peus al pertorbat Gadafi però, malgrat tot, la paraula guerra continua resultant-me massa inquietant.

Crec, en definitiva, que si no em manifeste completament a favor és justament per això, per una qüestió semàntica.

Lluna

 

Amb una lleugera ressaca, dilluns de matí vaig marxar a la platja per fugir de les falles i dels ninots indultats i per provar a desintoxicar-me de la feina i dels excessos habituals del cap de setmana.

Carregat de bones intencions, de pel·lícules al disc dur i de llibres a la maleta vaig encetar la temporada de sol i platja amb una única intenció: no fer absolutament res.

Així, mentre Japó lluitava per posar ordre a la central de Fukushima i les nacions civilitzades deixaven caure les primeres bombes sobre Líbia, m'he dedicat a passar uns dies deixant-me mimar per ma mare, amb bona taula i moltes hores de son, estrenant pantalonets curts a la platja, prenent el sol i amb llargs passejos amb Matt.

Dissabte a poqueta nit, aprofitant que no feia gens de vent, vaig baixar amb el gos a la vora de la mar. La Lluna estava gegant i molt baixa i li vaig explicar:

- Mira Matt: feia 18 anys que la Lluna i la Terra no estaven tan a prop. És bonic, no?

El gos em va mirar amb condescendència i amollà:

- Però a qui vols enganyar? Este ambient plàcid i bucòlic no és per a tu. Ara mateix mataries per un vodka.

I el que més em fot és haver de donar-li sempre la raó.

Mili

- Y dime, ¿a qué te dedicas tú?

- Pues... soy militar.

- Uy, ¡un militar!

Nyam.

- Bueno, en realidad trabajo en la UME.

- Uy, ¡la UME!

Nyam-nyam.

- ¿Sabes lo que es?

- Claro: la Unidad Militar de Emergencias.

Nyam-nyam-nyam.

- Actuamos en catástrofes tipo incendios, terremotos y cosas así.

- Pero se os considera Fuerzas Armadas.

- Sí, aunque pertenecemos a un cuerpo independiente de la Armada y de los Ejércitos de Tierra y Aire.

- Pero sí que dependéis del Ministerio de Defensa, ¿verdad?

- Sí, claro: nuestra jefa es la ministra Chacón.

- Uy, la Chacón.

Nyam-nyam-nyam-nyam.

- Oye, todo esto es muy interesante, pero ¿vamos a follar?

- Claro, para eso he venido.

Nyam.

Fuig!

No és cap secret que no sóc un apassionat de les falles. Serà perquè sóc tan esnob i estic tan carregat de prejudicis que no sóc capaç de suportar els danys col·laterals d'estes festes: el soroll indiscriminat, les aglomeracions, la pudor a xurro fregit i a orina que durant dies impregna cada carrer de València i la impossibilitat de moure's dignament en transport públic per la ciutat.

Per això, sempre que puc prove a fugir i enguany és tot just el que pense fer. Deixaré que aquells que volen gaudir d'uns dies de bogeria col·lectiva ho facen sense haver de castigar-los amb les meues queixes i amb els meus comentaris despectius.

No puc estar, però, de qüestionar-me quina classe de festa és la que fa que, per exemple, al meu poble la brigada de manteniment s'haja vist obligada a retirar durant una setmana totes les papereres per evitar que les trenquen amb petards o els preguen foc.

Justament això pensava mentre passejava ahir a migdia amb Matt mentre buscava una paperera on llançar la bosseta de plàstic amb els excrements del gos i me meravellava de l'enginy i de l'originalitat dels dos monuments fallers que hi ha més prop de ma casa, ja que tots dos tractaven el mateix tema: la Xina.

Es dóna la circumstància que són les úniques falles que he vist de moment, però no sé per què em fa la impressió que enguany serà un tema recurrent.

Talment com l'any passat. I el passat del passat.

Spartacus

Este mes arribaran a les pantalles americanes les noves temporades de United States of Tara, Nurse Jackie i Breaking bad. Esta última és la sèrie que espere amb més ganes i compte les hores per saber com continuaran les aventures de Walter White a Alburquerque amb el tràfic de metamfetamines.

De moment, però, i com els vint minuts que duren els capítols de The Office i de Modern family se'm fan curts, la setmana passada em vaig empassar una sèrie-esperpent que vaig obviar quan isqué, però que he recuperat amb deler: Spartacus.

La delirant història de com un traci que acaba a un ludus de Capua i esdevé un gladiador famós a tot l'Imperi és l'eix principal d'una sèrie destrellatada que provocarà en l'espectador hilaritat descontrolada en comprovar, principalment, que el guió és tan fluix que podria haver-lo escrit un ximpanzé borratxo (menció especial mereix una blasfèmia que es repeteix de forma abusiva a partir de la segona meitat: “For Jupiter's cock!”) i que les interpretacions estan tan poc encertades que fins i tot el britànic John Hannah fa el ridícul en el paper de Batiatus, el propietari del ludus i dels gladiadors-esclaus que allí entrenen.

Tècnicament, Spartacus, no és molt millor, i a la repetició descarada de plànols de multituds i a una línia temporal capritxosa cal afegir que esta sèrie ha posat en evidència que un cos humà no té només uns set litres de sang, sinó pràcticament quatre voltes més.

Igualment lamentablement efectista és el recurs de fer que la sang esguite la pantalla (!) quan, per exemple, un gladiador talla el cap d'un altre amb un únic colp d'espasa (!!).

Spartacus és, en resum, una orgia de músculs, litres de sang i quilos de budells, pits depilats i cossos construïts a colp de batuts de proteïnes, un subproducte cultural en el qual no hi ha rastre de trellat i en el qual la violència gratuïta, el sexe més explícit i les hipèrboles històriques el converteixen en una broma de mal gust.

I per això mateix hauria de ser de visió obligada.

Normalitat nipona

Els excessos del cap de setmana combinats amb al conat de grip que portava han acabat per fregir les meues neurones, que és justament la mateixa amenaça que des de divendres tenen sobre els seus caps un bon grapat de japonesos.

Encara hui no sabem les conseqüències totals del terratrèmol i del tsunami que sacsejaren el país, però les xifres posen els pèls de punta: més de 1.500 morts als qual cal sumar els 2.000 cadàvers que han aparegut estes últimes hores, milers de desapareguts, entre els quals 10.000 corresponen a un únic poble, vora mig milió d'evacuats i 70.000 milions d'euros en pèrdues materials.

Estes xifres, però, podien ser molt pitjors, ja que Japó és un país preparat i el mateix terratrèmol i el conseqüent tsunami a qualsevol altre lloc del món no haguera deixa pedra sobre pedra.

La crisi nuclear que ara posa en risc gran part del país és un problema afegit a una situació que era inevitable i força imprevisible i no fa res més que empitjorar la futura recuperació dels nipons.

La dotzena de centrals atòmiques del país van deixar de funcionar poc després del terratrèmol de divendres i el debat sobre la seguretat i el futur d'este tipus d'energia s'ha tornat a encetar, i al fet que no es tracta d'una energia neta, sostenible i barata hem de sumar el risc que suposen estes instal·lacions davant les catàstrofes naturals que l'home és incapaç de controlar.

Això sí, mentre Japó encara és víctima de les rèpliques del terratrèmol de divendres i centenars de morts apareixen sota les pedres, hui ja ha obert la Borsa de Tòquio.

Tot torna a la normalitat.

He petat

 

Quan comences la setmana amb la discussió d'un matrimoni al qual acabes de divorciar sobre si hi ha que comprar als xiquets unes bicicletes o uns gats (!) i l'acabes amb la contrària d'un cas plantejant-te que “mira, hoy es mi cumpleaños y no quiero que nadie me amargue el día” és lògic que quan arribe el divendres estigues mort.

Si a més a més has hagut de passar hores i hores a la comissaria i als jutjats per culpa de dues guàrdies destrellatades i li sumes que un caçador vol contractar el teus servicis perquè un altre li va dir 'furtiu' en un programa de ràdio i que has hagut de preparar dos sopars entre setmana perquè els amics han decidit que Rasoir House és el millor restaurant de València és lògic que quan arribe el divendres no tingues ganes ni de follar amb qui portes tota la setmana planejant una cita.

Si a tot això li afegeixes els canvis d'oratge i el maldecap que suposa escoltar els polítics que ens malgovernen és completament normal arribar al cap de setmana amb febre, dolor articular, sense veu i amb mal de gola.

És un fet: he petat.

Sainet

La Víctima: Verás, él está celoso de mi actual pareja, porque ahora soy feliz, ¿sabes? Me llama y me dice que nos va a matar a los dos, ¿vale? Y yo no tengo por qué aguantar estas movidas y me da igual que esté enfermo, porque ya he conseguido rehacer mi vida con este chico, que me escucha, me quiere y me sirve de mucho apoyo.

El Jove i Atractiu Advocat: Estupendo. Agente, haremos constar también los datos de la actual pareja de la denunciante para que corrobore los hechos en el Juzgado.

L'Agent de la Guàrdia Civil: Muy bien, abogado. (Y adreçant-se a La Víctima) ¿Me puedes dar los datos de tu novio?

La Víctima: ¿Yo? Ay, pues ahí me pillas, porque estamos empezando, ¿sabes?, y llevamos sólo dos meses.

L'Agent de la Guàrdia Civil: ¿No sabes sus apellidos ni su fecha de nacimiento?

La Víctima: Ya te digo que estamos empezando... Sólo sé que se llama Carlos y que es géminis.

L'Agent de la Guàrdia Civil: ¿Ni en qué trabaja, ni dónde vive?

El Jove i Atractiu Advocat (amb veu baixa i manifestament indignat): ¿Y su perfil de Facebook?

La Víctima: Qué va...

La Mare de la Víctima: Venga, hija, piénsalo un poco.

La Víctima: Pues no sé, mama: es moreno, así como fuerte y muy guapo.

La Mare de la Víctima: Qué bien, hija. Pero este no te pega, ¿verdad?

La Víctima: ¡Que no, mama!

La Mare de la Víctima: Mira que tú eres muy tonta, hija mía.

La Víctima: Joder, mama, que te he dicho que no.

La Mare de la Víctima: No sabes cuánto me alegro, hija, porque tu padre y yo lo estamos pasando fatal, y eso que ya te dijimos que ese pájaro no era para ti. No, no era para ti. Y haz el favor de hablar bien, que somos humildes pero educados.

El Jove i Atractiu Advocat: Señora, le importa esperar fuera a que acabemos con la declaración de su hija. Luego ya le pondré al día.

L'Agent de la Guàrdia Civil: Gracias, letrado.

El Jove i Atractiu Advocat: Nada, agente. A mandar.

A peu de foto

Han estat un bon grapat els diaris que al llarg del cap de setmana passat han reproduït esta imatge de Montserrat Díez per a EFE en la qual s'immortalitza el moment just en què el Molt ecs!Honorable signa un document del PP contra la corrupció. 

Tal qual. 

Té collons la cosa: el PP reuneix els seus candidats per a les eleccions de maig a Palma i permet que Camps firme un document contra la corrupció a la capital d'un país insular en el qual els imputats per diferents trames corruptes es compten de dotzena en dotzena i en el qual fins i tot el deshonrat Jaume Matas, ecs!president de Balears i ecs!ministre d'Aznar, no guanya per a fiances milionàries. 

Tal qual. 

El PP ens presenta un candidat-imputat que llança una mirada insolent al públic tot just abans de deixar la seua rúbrica a un document que precisament demana penes més elevades per a delictes com els que a ell mateix li atribueix la Justícia sense que li caiga la cara de vergonya i sense que li tremole la mà. 

Tal qual. 

I no només això: el mateix document que Camps signa com si no passara res demana que els terminis per a la prescripció dels delictes relacionats amb la corrupció s'allarguen per evitar que els càrrecs públics puguen salvar el cul tan fàcilment, que és just el que ha fet Fabra en relació a quatre dels cinc delictes fiscals pels quals està imputat. 

Tal qual. 

Però el més desagradable de tot no és que el lloc triat pel PP per a presentar el document contra la corrupció siga la comunitat on més càrrecs públics té imputats, ni el somriure de cocodril de Camps, ni el cinisme que demostra un partit que si no passa res es farà amb el govern de la Confederació Ibèrica de Nacions en març de l'any que ve. 

No, perquè el més desagradable de la foto de Montserrat Díaz és que gràcies a ella tots ens hem assabentat que Esteban González Pons descarrega l'ouera cap a l'esquerra. I això no ens feia falta saber-ho.

Family matters

 

Al llarg de la guàrdia que m'ha ocupat gran part del cap setmana m'ha vingut al cap una de les poques coses que recorde de l'escola ultracatòlica i reaccionària on em vaig educar, un axioma inqüestionable que no es cansaven mai de repetir: la família és la cèl·lula de la societat.

I si m'ha vingut al cap és pels dos casos dels quals em tocà fer-me càrrec durant la guàrdia: divendres de matí vaig assistir un xic jove que havia presentat una denúncia falsa. Segons la seua primera declaració algú li havia robat la targeta de crèdit i havia tret diners d'un caixer automàtic però la realitat era molt més divertida: ell mateix havia procedit als reintegraments per pagar uns deutes de joc, però quan la seua dona se n'adonà dels moviments del compte corrent i li demanà explicacions ell, en lloc d'admetre la veritat, per por a la dona i a la sogra, es va inventar la història del lladre imaginari.

- No te puedes hacer una idea de la mala hostia que tiene mi mujer... -provà a excusar-se davant la meua mirada de llàstima i de les befes dels agents de la Guàrdia Civil.

- ¿Y qué te ha pasado en el brazo? -preguntà un agent en vore que el portava embenat.

- Pues verás... estaba limpiando la casa y me caí por las escaleras.

Ens vam quedar tots en silenci.

- ¿Sabes que eso es lo dicen siempre las víctimas de violencia de género?

El segon cas tingué lloc durant la matinada del dissabte i l'escenari era, també, el d'una cèl·lula de la societat però, en esta ocasió, es tractava d'una agressió per part d'un pare a la seua filleta.

- Jo li explicaré què ha passat -començà el vell de 65 anys acusat de l'agressió: Estàvem la meua dona i jo a casa i ha abaixat la filla, que viu al pis de dalt, i m'ha demanat diners p'a la perruqueria.

- Però quina edat té la seua filla? -vaig preguntar.

- Eixa? Els quaranta ja no els fa... i ja està divorciada i tot, però és que no treballa...

- Al tema, cavaller, al tema.

- Sí, fill, vaig. Total, que m'ha demanat diners per anar a la perruqueria i jo li he dit “Però a on vas? Si encara no estàs p'a tintar!”, perquè la veritat és que encara no ho estava, i ella s'ha posat impertinent i he hagut de pegar-li un parell de palmades al cul p'a que es tranquilitzara.

- Redéu... -vaig sospirar- I què més?

- Què més? Ella s'ha tornat loca i m'ha arrapat la cara com si fóra un gat, que no sé com no m'ha tret un ull... I la veritat és que això ha estat tot.

Busca qui t'ha arrapat.

El ninot indultat

Per a sorpresa de propis i estranys, la caiguda lliure de Camps en un món paral·lel en el qual no hi ha rubor ni vergonya va acompanyat d'anuncis de resultats espectaculars per al seu partit en les properes eleccions de maig.

Si s'acompleixen els (pitjors) pronòstics caldrà posar cadires plegables a Les Corts per acomodar tots els diputats que obtindrà el PP, mentre que el PSPV corre el risc d'esdevindre un partit extraparlamentari per obra i gràcia de la lamentable oposició que s'ha dedicat a fer un Jorge Alarte massa encabotat a fer-se una foto amb el Molt ecs!Honorable pactant no sabem ben bé què tot just quan ni Rajoy volia vore un pèl a Camps, el qual semblava un marginat a l'estil Gadafi.

Els auguris (abans coneguts com 'enquestes') anuncien un panorama desolador, ja que el PP podria obtindre més de 60 diputats dels 99 que té la cambra valenciana, a un pas de la majoria qualificada. Esta circumstància i, també, alguna patologia clínica encara no descrita suficientment per la Psiquiatria explicarien l'escalada de declaracions destrellatades de Camps durant els últims mesos i tot el seguit d'intervencions histriòniques i desbocades d'un president que ha deixat de ser persona per passar a ser només una caricatura o una paròdia malaltissa del que se suposa que ha de ser un polític. Talment com un ridícul ninot de falla.

Així, Camps s'ha submergit de ple en l'esperpent i escoltar-lo i vore'l en acció produeix una barreja de vergonya aliena i fàstic i les bogeries que vomita estan carregades d'histrionisme i d'un cert amanerament que em posa els pèls de punta.

A este país d'orxata i fartons hem aconseguit el que semblava impossible: tindre de president un ninot indultat per voluntat popular.

Invitació

Fa alguns mesos, un ecs!company de facultat al qual no havia vist des de feia, com a mínim, tres o quatre anys em va convidar a la seua boda a través d'un missatge de Facebook al·legant que no tenia el meu número de mòbil. Tal qual.

El cos em demanava contestar una cosa de l'estil: “No entens que si no tens el telèfon d'algú és perquè no hauries de convidar-lo a la teua boda?” i afegir algun improperi tipus “És que no es pot ser més refilldeputa”, però quan vaig aconseguir deixar de maleir la seua estirp, li vaig contestar molt educadament fent ús, també, del sistema de missatgeria instantània de Facebook: “Enhorabona per la boda, però em serà impossible assistir-hi per compromisos ja adquirits amb anterioritat”.

Òbric parèntesi. En ocasions puntuals com la que acabe de contar es nota l'esforç que els meus pares han fet per donar-me una bona (i rància) educació. En la gran majoria, en canvi, es posa en evidència la pèssima formació que efectivament he rebut. Tanque parèntesi.

Ahir de vesprada vaig rebre la telefonada d'un xic al qual no he vist des de fa, sense exagerar, huit o nou anys. Vam ser companys de quadrilla durant un breu període de temps de la meua primera adolescència (ara em trobe de ple en la segona) i volia, també, convidar-me a la seua boda.

- El teu germà m'ha donat el teu telèfon.

- Mira que bé...

En situacions com esta em pregunte per què no podia ser jo fill únic.

- Mira, que al remat m'han enxampat i em case en juny, i volia convidar-te a la boda.

- Enhorabona, home -vaig dir amb el to de veu més sincer que vaig aconseguir impostar- però estic pendent de tancar un viatge i em pense que estaré fora.

- Tot el mes de juny?

- Ai, perdona, quin dia és la boda?

Ara que ho pense i a la vista de les circumstàncies, haguera preferit una invitació a través de Facebook: és més fàcil dir que no.