Busca qui t'ha llegit: maig 2013

#1 Intensitat

Dissabte nit, al llit.

— M'estimes?

No m'ho puc creure i amolle:

— QUÈ?!

#2 La culpa fou del ramadà

Resulta que el meu fill va conéixer una persona per l'Internet (sic) i es van amigar i inclús la vaig tindre en casa quatre mesos. Era un xic, perquè el meu fill és d'eixos, i l'amic era musulmà. Musulmà de Marruecos (resic)

#3 Torna-te'n a casa

L'encarregat de posar ordre i concert al País Valencià, el president Fabra, s'ha demostrat com un polític d'una lleugeresa insuportable que s'ha dedicat a rebaixar el discurs a mínims intolerables

#4 Crisi matrimonial en dos actes

— Entens bé la lletra?

— Sí, eixe no és el problema, però anem a repassar la llista per a assegurar-nos que està tot correcte. Ací diu “5 botellas de aceite”?

— Sí.

#5 El Nou Novio

— M'agrades molt, saps?

— T'agrade?

— Sí, molt.

(...)

Busca qui t'ha llegit: gener 2013

Busca qui t'ha llegit: febrer 2013

Busca qui t'ha llegit: març 2013

Busca qui t'ha llegit: abril 2013

Suplantar i suplementar

(I)

— Vull posar una denúncia.

— Què ha passat?

— Que m'han suplementat.

Per culpa de l'ànim reformador de Gallardón cada dia apareixen noves figures típiques al Codi Penal.

— Què ha passat?

— Resulta que m'han telefonat de Vodafone per a dir-me que els dec 800 euros i jo mai he tingut Vodafone.

— I com és possible?

— No ho sé, supose que algú s'ha fet passar per mi per a contractar el servici al meu nom.

— Val, i això és el que tu entens per un cas de suplementació, veritat?

— Sí, exacte.

— Molt bé.

(II)

— El fiscal te acusa de un delito de falsedad en documento oficial y de otro de estafa.

— Yo no he estafado a nadie y tampoco he hecho eso que has dicho primero.

— Hombre, parece que un poquito sí que has hecho: la falsedad viene por haber falsificado la firma de un médico en unas recetas robadas y la estafa viene porque los anabolizantes que sacaste de la farmacia los ha acabado pagando la Conselleria.

— Joder... Pues está la Generalitat como para pagar cosas...

— Sí, sobre todo tu suplemento de testosterona.

El Nou Novio

Este cap de setmana he fet tantes porcades amb el Nou Novio que diumenge vaig decidir que una rentadora no seria suficient i vaig optar per incinerar els llençols.

— M'agrades molt, saps?

— T'agrade?

— Sí, molt.

— La setmana passada vas dir que m'estimaves... A esta marxa en pocs dies només serem amics...

— I jo, t'agrade?

— No ho sé, m'ho he de pensar.

I això em dedique estos dies, a pensar-hi.

El panorama

La setmana passada vaig tindre una cita amb un xic i em contà, amb una cervesa a la taula, quin era el seu panorama vital:

“Treballe deu hores a la setmana en una feina per a la qual estic sobrequalificat. De fet, des que em vaig llicenciar no he pogut fer ús del títol universitari, que encara està a l'armari. Cobre 341 euros al mes i això em dóna per a pagar la gasolina del cotxe, la factura del mòbil, fer-me alguna cervesa de tant en tant i, depén del mes, de vegades puc fer una compra al súper per a ajudar a casa, perquè —com pots imaginar— encara visc amb els pares. El pitjor són les perspectives de futur, perquè no sé quan canviarà tot açò. He llegit que, potser, en 2015 la cosa començarà a moure's, però què se suposa què he de fer fins 2015? Tinc 31 anys i no només no puc comprar-me una casa, sinó que ni tan sols puc anar-me'n a viure de lloguer perquè, per exemple, per a passar la ITV del cotxe, que em toca la setmana que ve, he d'estalviar dos mesos. I sóc conscient que encara hi ha gent que està pitjor que jo, eh?, però és que això no em consola, perquè a poc a poc he hagut de renunciar a totes les aspiracions que tenia.”

Per descomptat, vaig pagar les cerveses.

Crisi matrimonial en dos actes

(I)

— La meua dona i jo no passem per un bon moment i vull separar-me.

Així comencen la majoria de les converses que mantinc cada dia.

— Molt bé. Primera pregunta: teniu fills?

I amb quatre o cinc preguntes més em faig una idea de la situació general. Este cas en concret és prototípic del temps que ens ha tocat patir: matrimoni de menys de cinc anys, una criatura, una hipoteca, un préstec personal, el cotxe per pagar i deutes amb Hisenda i la Seguretat Social com a conseqüència d'un negoci fracassat.

— I ara treballes?

— Bé, faig alguna cosa en negre...

— Què fas?

— Faig ungles de porcellana (!), faig monyos de fallera (!!) i sóc brodador de la confraria de la mare de déu dels desemparats (!!!).

De vegades no puc evitar-ho i acabe preguntant quin és el motiu de la crisi matrimonial, però en el cas que ens ocupa resultava massa evident.

(II)

— T'he portat una llista de les coses que m'agradaria emportar-me de casa.

— A vore...

Comence a llegir i no puc evitar que se'm note l'horror a la cara.

— Entens bé la lletra?

— Sí, eixe no és el problema, però anem a repassar la llista per a assegurar-nos que està tot correcte. Ací diu “5 botellas de aceite”?

— Sí.

Guarde un segon de silenci.

— Molt bé. I què és açò de “Basos Disney”?

— Un conjunt de gots que li vaig regalar al meu fill de “Las princesas Disney” i m'agradaria recuperar.

És curiós que una persona que sap escriure “Christian” (i li posa eixe nom al fill) no sàpiga escriure “vasos”.

— Molt bé. I què és un “Patatero cocina”?

— Un moblet amb rodes i calaixos que tenim a la cuina.

— On guardeu les creïlles?

— Sí. I també les cebes.

Veni, Sancte Spiritus

El Vaticà ha desmentit una informació publicada pel canal de televisió de la conferència episcopal italiana i que assegurava que el papa Francesc hauria realitzat diumenge passat una cerimònia d'exorcisme al mig de la plaça de sant Pere.

El malentés es produí en acabar la missa de la Pentecosta, quan el papa posà les mans al cap d'un xiquet en cadira de rodes (i al qual es podria presumir alguna mena de malaltia mental) i este obrí la boca i emeté un crit, fet que féu pensar molts experts en exorcismes (!) que havien assistit a l'expulsió d'un dimoni en directe.

Segons Lombardi, portaveu del Vaticà, el papa simplement “pregà per una persona que patia” i negà que es tractara de cap tipus d'exorcisme.

Podríem dir, per tant, que el misteri del xiquet diabòlic està resolt, però caldria que també ens explicaren com és possible que una institució tan seriosa com l'església catòlica celebre la Pentecosta (el cinquanté dia després de la pasqua), una festa que recrea el descens de l'esperit sant en forma de llengua de foc (!) sobre els apòstols de Crist, perquè la veritat és que, comparat amb això, em resulta molt més creïble l'existència de xiquets endimoniats.

Intensitat

Dissabte nit, al llit.

— M'estimes?

No m'ho puc creure i amolle:

— QUÈ?!

El meu convidat es fa enrere:

— Res... No res...

— Ok.

Ho atribuïsc, encara, a al·lucinacions provocades pels excessos de la nit de divendres i continue amb el que tinc entre mans, que no és poca cosa, fins que el convidat ataca una altra vegada:

— M'estimes?

Ja no puc fer com que no ho ha dit.

— No creus que és una miqueta prompte? Et conec només una setmana...

El xic que tinc estés al llit es queda mirant el sostre i remata:

— M'és igual, jo sí que t'estime.

I és que no has de fiar-te mai de qui es presenta a casa amb un llibre de poesia baix del braç: són massa intensos.

La culpa fou del ramadà

— Et puc fer una pregunta?

— Clar, dispara.

— Voràs, és que el meu fill se n'ha anat de casa i vull saber si puc fer alguna cosa per obligar-lo a tornar.

— Quina edat té?

— Vint-i-dos.

— No, no pots fer res.

— Saps què passa? Resulta que el meu fill va conéixer una persona per l'Internet (sic) i es van amigar i inclús la vaig tindre en casa quatre mesos. Era un xic, perquè el meu fill és d'eixos, i l'amic era musulmà. Musulmà de Marruecos (resic).

Musulmània, capital Marroc.

— Ara resulta que un dia l'amic del meu fill diu que a casa tots hem de fer el ramadà i jo li dic que no, que si ell vol fer-lo que el faça, però que jo no pense passar fam perquè ho diga ell.

— Molt lògic.

— Total, que per culpa del ramadà (!) el meu fill i jo vam discutir i se'n van anar de casa els dos: el meu fill i el musulmà, i ara no sé on pot estar.

— Li has telefonat al mòbil?

— Moltes voltes, però el metge m'ha recomanat que no ho faça més.

On diu metge heu de llegir psiquiatre.

— Has de fer cas al metge...

— Home, jo te dic una cosa: imagine que a Marruecos no estaran, perquè allà no fem com ací, que quan se dóna un cas de desviacions (!!!) fem com si no passara res i ja està. No: allà són uns intolerants.

Arribats a este punt només em toca somriure i preguntar:

— Em dius què et dec, que tinc una miqueta de presa?

— Sí, clar... seran huit eurets. Per cert, com està la iaia?

Este és l'encant del comerç de proximitat.

Torna-te'n a casa

La ruïna econòmica i el col·lapse institucional valencians s'ha traduït en un estat de catatonia política que fa que les coses que encara funcionen ho facen només per inèrcia, de la mateixa forma que el sol ix i es pon cada dia.

L'encarregat de posar ordre i concert al País Valencià, el president Fabra, s'ha demostrat com un polític d'una lleugeresa insuportable que s'ha dedicat a rebaixar el discurs a mínims intolerables: passar els festius a dilluns i rebaixar el nombre de diputats autonòmics són els nous “agua para todos” i “no mos fareu catalans” d'altres èpoques més histriòniques, però també més entretingudes.

Òbric parèntesi llarg. No només l'activitat institucional de Fabra és ridícula: els portaveus oficiosos del PP també s'encarreguen de fer-nos abaixar la cara, com l'entrevista que el pamflet ABC dedicà a Jorge Bellver, portaveu dels populars a les Corts i que contenia preguntes tan compromeses com ara “¿Es ética la actuación de los grupos de la oposición en lo que respecta al accidente del metro?” o “¿La renovación con candidaturas únicas del PPCV en Valencia demuestra la fortaleza del proyecto de Rita Barberá?”. Tanque parèntesi llarg.

Reòbric parèntesi groller. He vist fel·lacions en públic més dissimulades i dignes que esta entrevista. Retanque parèntesi groller.

Esta setmana el nou i flamant secretari general de l'IVAJ, que coincideix curiosament amb el secretari de NNGG al País Valencià, es feia ressò al seu compte de Twitter d'unes paraules de Fabra durant un acte públic que podrien passar a la història de la política valenciana. Atenció, que la cosa és grossa: “La Comunitat es referente en la práctica de deportes, apostamos por el deporte que es salud y bienestar”.

Per favor, Fabra, torna-te'n a casa.

La iaia i la carassa

— Com està, iaia?

— Hui ha vingut ton tio a vore'm.

— Això no contesta la meua pregunta, però és igual. I què conta mon tio?

— Res d'especial, però ha vingut amb una carassa.

Òbric parèntesi. Sempre hi ha un moment en les converses amb la iaia en el qual em toca alçar una cella. Tanque parèntesi.

— Com diu?

— Sí, ma filla, portava una carassa, d'eixes blanques.

Reòbric parèntesi. Encara que, normalment, acabe per alçar les dos celles. Retanque parèntesi.

— Una carassa blanca? En la cara?

— No, home, no... En tota la cara no... només en la boca i el nas.

Em quede pensant un moment.

— Vol dir una màscara? De les que gasten els metges per a operar?

— Sí, una d'eixes.

— I per què portava una màscara?

— Ara voràs... com resulta que vaig estar tan malalta este hivern i ara ell està constipat, diu que se la posa per a no apegar-m'ho.

Guarde un segon de silenci.

— Bé... és un detall... estrany i exagerat... però és un detall. I vosté què li ha dit?

— Què li havia de dir... el mateix que li he dit tota la vida: que tire això i que no faça riure.

Publicitat

(I)

— Buenos días. Dígame, recuerda usted que el día...

— Yo no me acuerdo de casi nada, porque ese día iba un poco hasta el culo...

— ¿Hasta el culo de qué?

— De cocaína, señor fiscal.

— Muy bien. ¿Y recuerda usted si se llevó del supermercado un desodorante AXE, un champú...

— El champú sí, pero el desodorante no. En ese súper no tienen categoría para vender AXE... Ése creo que lo robé del Mercadona.

(II)

— ¿Recuerda haber sacado una navaja a una vigilante del supermercado?

— No.

— ¿No lo recuerda o no sacó la navaja?

— Nunca, en mi vida, he sacado una navaja a una mujer. Y aunque ésta parecía, ya sabe, un poco macho, hay cosas que no se pueden hacer.

(III)

— Buenos días. Acérquese al micrófono. ¿Trabaja usted en el supermercado...

— Sí, señor. Yo estaba en puertas el día que este caballero intentó llevarse unos productos sin pasar por caja.

— Muy bien. ¿Puede decirnos qué productos eran?

— Pues un champú, un desodorante, un...

— ¿Recuerda usted las marcas?

— ¿Pero se pueden decir marcas?

— Claro, señora, esto es un juicio, no es la tele.

— Ya, pero como me han dicho que ahora los juicios se graban...

La conya etarra

He de reconéixer que he seguit a través de les xarxes socials la polèmica que ha barrejat dos conceptes que fins ara resultaven impossibles de relacionar: ETA i Gran hermano.

Pel que sembla, tot començà quan una concursant del show que presenta Mercedes Milà va amollar en una conversa informal amb altres paràsits del programa que havia assistit a una manifestació on es demanava que ETA reprenguera les armes (sic). Immediatament, i davant la cara de sorpresa dels companys, va dir que es tractava d'una broma i la cosa, senzillament, quedà en això: en una puta conya.

Òbric parèntesi. I mira que ens han dit voltes allò de “dentro de la casa todo se magnifica”. Tanque parèntesi.

Qualsevol amb dos dits de front sap que no existeixen les manifestacions per “demanar a ETA que torne a assassinar” i haguera entés la conya a la primera. I no només això, sinó que amb una miqueta de ment oberta ho haguera pogut entendre com una evidència dels nous temps que vénen i que s'iniciaren amb l'alto el foc i els passos donats pel món polític abertzale: ja sabem que la tragèdia esdevé comèdia amb el pas del temps.

Però, no comptàvem amb la sempre vigilant Associació de Víctimes del Terrorisme, convertida en una autèntica rèmora social, que posà el crit en el cel per la conya de la concursant i acabà pressionant perquè fóra expulsada del programa.

Òbric un altre parèntesi. A partir d'ací els fans del programa han encetat una campanya per demanar el reingrés de la concursant, han amenaçat amb un boicot a la cadena i al grup empresarial i han fet rodar convocatòries per manifestar-se davant els centres comercials d'una empresa anunciant que sembla que pressionà Telecinco perquè féra efectiva l'expulsió. Tanque un altre parèntesi.

Reòbric el parèntesi un moment. Este és un puto país de subnormals. Retanque parèntesi del tot.

Fa temps que la societat ha desdramatitzat l'assumpte i ha entrat al joc de considerar que qualsevol cosa és ETA: un referèndum a Barcelona és ETA, Eduardo Madina és ETA, “Todo es ETA, salvo alguna cosa”, la vasectomia és ETA i, sobretot, matinar és ETA.

En eixa línia, entenc que ahir el ministre de l'Interior va fer una altra conya durant l'anunci d'unes detencions i va amollar que “el aborto tiene algo que ver con ETA, pero no demasiado” i la gent, no acabe d'entendre per quin motiu, no s'ho va prendre com una conya més.

Potser és perquè la broma la féu un ministre, perquè l'avortament és un tema polèmic, perquè Fernández Díaz és català o perquè ho va dir després d'anunciar la detenció d'uns etarres, però la qüestió és que la gent no va riure massa amb el comentari.

Ara que ho pense, és possible que la gent no s'haja pres com una conya les paraules de Fernández Díaz perquè fa només unes setmanes també va dir allò de “el matrimoni gai no mereix la mateixa protecció que el matrimoni natural (sic) perquè no garanteix la supervivència de l'espècie” i haja acabat per considerar que Espanya té un ministre de l'Interior tan integrista que ben bé podria ser una aiatol·là iranià. 

 

L'encant de no ser part interessada

Una de les crítiques que la caverna ha fet a Ada Colau és el fet que la portaveu de la PAH no té una hipoteca, i diuen: “si ella no té una hipoteca no és de veres que tot el món haja estat forçat pel sistema per a contractar-ne una” i “en realitat el que busca esta xica és protagonisme”.

Este argument, que podria estar desenvolupat per una mona borratxa, en realitat el que pretén és desacreditar el dret d'una persona a mobilitzar-se i militar en una causa en la qual no és part afectada directament, quan això és precisament el que atorga un punt més interessant a les causes que una persona decideix abanderar.

Òbric parèntesi. Açò vindria a ser una versió més moderna d'allò de “no et fotes en política, fill meu”. Tanque parèntesi.

És lògic, per exemple, que les víctimes del terrorisme formen un lobby per defensar els seus interessos, que les víctimes de l'accident del metro de València reclamen respostes, o que els afectats per la venda de productes bancaris tòxics vulguen recuperar allò que els han estafat

Estes persones han perdut alguna cosa i, encara que potser mai havien militat ni havien abanderat cap moviment que no els afectara directament, tenen tot el dret del món a mobilitzar-se i a demanar el suport de la societat per a les seues causes particulars, encara que segur que en alguns casos ells mai no l'havien prestat abans.

A Ada Colau se li poden criticar moltes coses (sobretot alguns discursos i les jaquetes d'eixa terrible pell sintètica que es fot quan ix a la tele), però mai que haja esdevingut l'abanderada d'un moviment que no li afecta directament, perquè les implicacions desinteressades (per no estar afectats directament) és el que ens fa ser més persones.

Busca qui t'ha llegit: abril 2013

 

#1 Abaixar-se els pantalons

A quina persona no li entren ganes de fotre un cop de puny a l'escó d'un president capaç de justificar una amistat amb un narcotraficant i de dir que no recorda si viatjà amb ell a Andorra o a Picos de Europa, però que creu recordar que hi havia neu? Qui no sent certa empatia amb un diputat que necessita cridar l'atenció despullant-se perquè el seu discurs no siga silenciat pel sistema perquè només pot intervindre tres voltes a l'any al Congrés?

#2 Uniforme

— ¿Qué pasa, letrado, que sin uniforme no me reconoces?

— Vaya... pues la verdad es que no... ¿Qué haces tú por aquí? 

— Nada: me divorcié hace unos meses de mi mujer y me tocó venirme a casa de mis padres...

#3 La superioritat moral dels idiotes

Pocs minuts després que es produïren les explosions a la marató de Boston ja teníem a Twitter testimonis i imatges i, també, els primers despropòsits, perquè les xarxes socials han demostrat amb escreix que no només a la televisió i als diaris es poden escoltar i llegir opinions indocumentades sobre qualsevol tema.

#4 Dels catorze als setze

Ella és enginyera i treballa per a una multinacional. Guanya més de 200.000 euros a l'any i passa la meitat del temps a València i l'altra meitat a Singapur. Ell vol tindre fills i quan Ella està embarassada de set mesos la deixa per una altra més jove i amb la qual no té intenció de tindre cap fill.

#5 Alcalde Martinet

“Els rojos d'aquella època, que no són com els d'ara, no volien que el meu iaio fóra alcalde i li van traure una cançoneta: “Martinet vol ser alcalde i no acudí a la sessió / perquè no tenia tratge es posà el de la comunió””.

* * *

Busca qui t'ha llegit: gener 2013

Busca qui t'ha llegit: febrer 2013

Busca qui t'ha llegit: març 2013