Un exercici ben senzill

D'una banda tenim açò:

Jorge Bellver, portaveu del PPCV a les Corts: “Sólo el PP es garantía de valencianismo, respeto a la Constitución y reivindicación sin ruptura” (...) “el tripartito es, de lo malo, lo peor: unos hablan catalán y otros proclaman la autodeterminación”.

César Sánchez, vicesecretari general del PPCV: “Un tripartito a la catalana en la Comunidad supondría un freno al desarrollo y el destierro de sus señas de identidad”.

Rafael Maluenda, viceportaveu del PPCV a les Corts: “Frente al caos y la crispación que representa el tripartito, existe un Gobierno que está al mando y sabe tomar las decisiones que se deben tomar para salvaguardar el bienestar de los valencianos”

Alfonso Rus, president del PP de la província de València: “Si un tripartito gana las elecciones nuestra Comunitat pasará a llamarse Països Catalans, hablaremos catalán, nos dejarán la Comunitat hecha un desastre y no lo podemos consentir”.

I d'una altra banda, açò:

16/05/2013: La pobreza aumenta más del doble en la Comunitat Valenciana que en España: Las desigualdades entre comunidades se han acentuado con la crisis y el territorio valenciano ya cae en el saco de los más pobres.

28/11/2013: Un millón de valencianos vive por debajo del umbral de la pobreza: La Comunidad Valenciana es la sexta autonomía donde más han crecido los pobres.

15/01/2014: La Comunitat entra en el pelotón de las autonomías más pobres de España: La renta valenciana cae 300€ por habitante y coloca el PIB regional en el grupo que arrastra un desfase de más de 10 puntos por debajo de la media de España.

18/02/2014: La Comunidad valenciana cae en el pozode la pobreza en 5 años: El porcentaje de hogares pobres, que tuvo un incremento del 2% en España, en la Comunidad Valenciana se elevó un 8%.

Al que menys por han de tindre els valencians és a un possible tripartit.

L'ERO d'RTVV

Si algú pensa que l'ocupació i annexió de Crimea per part de la nova URSS de Putin és el conflicte més gran que té la comunitat internacional damunt la taula és perquè no ha seguit les negociacions de l'ERO d'extinció d'RTVV: en efecte, la solució final de la radiotelevisió pública valenciana té elements polítics, econòmics, estratègics i, fins i tot, ètnics amb més marro que no l'annexió d'aquella península de la mar Negra.

El tancament d'RTVV va tindre un efecte paradoxal: va fer que aquells que no ens la miràvem mai i que no la sentíem com a nostra eixírem al carrer a defensar-la i a bramar contra la decisió d'un polític inútil i incapaç que, davant la ineptitud per gestionar un servei públic decideix tancar-lo, com el xiquet malcriat que punxa la pilota.

Crec que la majoria de la gent que ens vam manifestar en contra del tancament d'RTVV no ho vam fer per poder vore en televisió les mascletaes de falles, ni per saber si ha nevat a pobles perduts de la serra, ni per assegurar la supervivència del sector audiovisual valencià (sic), ni per Son Goku, ni per Joan Monleón. Ni, tampoc, pels treballadors que perdrien la seua feina.

En primer lloc, perquè els treballadors d'RTVV són com els treballadors de Fagor, de Coca-Cola o de qualsevol altre mitjà de comunicació afectats per un cruel ERO, però no tenen un valor afegit, ja que, i principalment, no tots els treballadors d'RTVV mereixen la mateixa consideració.

Òbric parèntesi. I jo en tinc moltíssima, de consideració, per aquells professionals que m'estime i que respecte. Tanque parèntesi.

I, en segon lloc, perquè hem de tindre en compte que cadascun dels 1.700 treballadors que perdran la seua feina amb l'ERO (i, també, aquells que ja la van perdre abans) té la seua història, els seus interessos, la seua vida i la seua ètica i que no es poden tractar com un conjunt: per a mi hi ha afectats per l'ERO que no comparteixen ni la mateixa raça amb els altres.

De la mateixa forma que em vaig manifestar en contra de la decisió de tancar (i de quina forma) un servei públic que prèviament havia estat degradat fins a extrems on la imaginació difícilment podria haver arribat, des del respecte més absolut a gran part dels treballadors, vull dir que no seré jo qui qüestione quina serà la seua decisió en relació a la negociació de l'ERO que extingirà l'RTVV que vam conéixer: en un sentit o en un altre, a alguns mai se'ls farà justícia.

BQTP. Tanque parèntesi.

La segona part de Busca qui t'ha pegat ja té títol i portada, obra i gràcia d'Oriol Malet.

Els col·legues cuiners

Els acusats, al contrari que els testimonis, tenen dret a no contestar les preguntes que els fan les parts en un procés penal i, arribats a determinat punt, a mentir sense que això tinga cap conseqüència.

El dret a inventar-se les respostes (o dit d'una altra forma: a contestar amb una particular visió de la realitat) és la conseqüència del dret que té un acusat a no declarar-se culpable i a no declarar contra ell mateix, però cal fer-ho bé.

La setmana passada vaig tindre un judici en el qual calia esbrinar què havia passat exactament entre dos ionquis que van iniciar una baralla i que acabà amb un grapat de lesions. Quan el jutge va preguntar al meu client si coneixia l'altre acusat, es va limitar a contestar que sí, que es coneixien de vista, però que mai havien estat amics i que la seua relació mai havia anat més enllà, que era el mateix que m'havia dit a mi quan preparàrem l'interrogatori.

Quan el jutge va formular a l'altre acusat la mateixa pregunta, la resposta fou lleugerament diferent:

—Sí que nos conocíamos de antes. Estuve en su casa viviendo una temporada: nos dedicábamos a cocinar heroína para vendérsela a otros yonquis y desde allí organizamos algunos palos, como el que dimos en casa de una vieja que por poco se nos queda en medio del salón. Éramos amigos, sabe usted, y esto yo nunca me lo hubiera esperado de un colega.

Pobre: es notava la decepció en la seua veu.

El passiu agressiu i l'agressiva passiva

—Reserva'm el dissabte i eixim.

—Molt bé.

—Però no quedes amb ningú més. Només tu i jo.

—I això?

—Sempre acabes quedant amb més gent i este dissabte vull eixir amb tu.

—Ok.

—No quedes ni amb A., ni amb B, ni amb C., ni amb N...

—Ni amb N.?

—Amb ningú.

(...)

—¿Qué haces el sábado?

—Pues he quedado con S. Me llamó la semana pasada y me dijo que le reservara el día. Quiere que salgamos los dos.

—¿Los dos solos?

—Eso es.

—Pues no me parece bien. Tienes más amigos que puede que quieran salir el sábado contigo.

—¿Quieres hacer algo el sábado?

—No, ya tengo planes.

—Pues vale.

—Pues vale.

(...)

—He fet neteja d'amics del Facebook.

—I això?

—No vull que gent amb la qual no he parlat des de fa mesos veja què faig amb la meua vida.

—Només és el Facebook; no és la teua vida.

—He esborrat 150 persones.

—150?

—Sí, a N. també.

—A N. també?

—Sí.

—Hòstia puta...

(...)

—He visto que S. me ha borrado del Facebook.

—Sí, hizo limpieza y me dijo que...

—No me parece bien, tío. Que S. ha cenado en mi casa y también hicimos un viaje con él.

—Fue a Portugal. Eso no es un viaje.

—¿Qué coño le pasa?

—No te lo tomes como algo personal.

—¿Y cómo quieres que me lo tome?

—Pues como algo no personal.

De vegades els amics em fan sentir com una persona sensata.

Aritmètica bàsica

—Ja sé que he de posar-me al dia amb el deute, però si cobre 600 euros al mes de pensió i el lloguer són 350, he de pagar 53 de llum i 25 d'aigua i, per si fóra poc, des que estos han arribat em toca pagar 10 euros al mes en la farmàcia, em queda molt poc per a acabar el mes.

—Poc més de 150 euros, senyora Amàlia.

—I amb això he de menjar 30 dies i ajudar al meu fill...

—Amb això ajuda al seu fill?

—Ell no treballa des de fa tres anys i ja no cobra ni el subsidi. Ha de passar una pensió als fills i...

—Un segon, i perdone perquè potser estic ficant el nas on no m'importa, però s'ho ha mirat bé? Vull dir, ha provat a disminuir gastos, aconseguir algun altre ingrés... perquè potser hi ha una altra forma de quadrar els números.

—Fill, tinc 71 anys i la casa on vivia amb el meu home ja se la quedà el banc. Quina altra forma tinc de quadrar els números si no tinc dèsset euros per a pagar una bombona de gas?

La recuperació econòmica ens esclatarà en la puta cara.

"Que guai"

Sempre he pensat que la gent que treballa amb xiquets esdevé idiota.

Serà millor que m'explique: de la mateixa forma que els advocats de família i penalistes ens convertim en persones indesitjables —els advocats fiscals només esdevenen rics— per culpa de treballar amb persones que travessen un moment complicat de la seua vida, crec que treballar amb xiquets fa que el cervell acabe reblanint-se una miqueta.

Òbric parèntesi. I açò no va pels mestres, pediatres, cangurs, pares de família, puericultors i pederastes que conec. Ells són totes magnífiques persones. Tanque parèntesi.

Açò ho dic perquè ahir vaig quedar per a berenar amb un mestre de xiquets menuts i totes les converses eren d'este estil:

—Advocat, no?

—Sí.

—Que guai...

O d'este altre:

—I on vas estudiar?

—A Tarongers.

—Que guai...

I d'este altre:

—No hauries de fumar. És mal per a la salut.

—Ja ho sé. Vull deixar-ho.

—Que guai...

En acabar el café, el qual, per descomptat era molt “guai”, me'l vaig emportar a l'habitació. M'arraconà contra la paret i començà a mossegar-me el coll mentre li desbotonava la camisa i li grapejava l'entrecuix, fins que vaig haver de fer un pas enrere:

—Espera un segon —vaig dir mentre li abaixava, tot d'una, els pantalons i els calçotets i deixava al descobert un penis de proporcions equines.

—Què passa? —em preguntà.

—Però tu has vist el que et penja entre les cames? Quan això empalme no t'arribarà la sang al cap i et desmaiaràs.

Va riure i preguntà:

—T'agrada?

I jo me'l vaig mirar amb cara de idiota i només vaig poder articular:

—Que guai...

Consentiment tàcit (II)

Abans:

—¿Qué pasa, que si no te digo yo nada tú ni me saludas?

—Así es.

—¿Por qué?

—Porque cuando tengas mi edad sabrás que lo que mola es hacerse el interesante para engañar a jovencitos.

Durant:

—Estábamos en el gimnasio y él me dijo “No sé qué, tal” y yo le dije “¿Qué dices, loco?”. Y luego él “Que sí, tío”; y yo “Que no me rayes, nano”.

—No he entendido absolutamente nada.

—Pues yo creo que he sido muy clarito.

—Nada de lo que has dicho tiene sentido para mí.

Després:

—El jueves es mi cumpleaños.

—No quiero saber cuántos cumples.

—Cumplo 18.

—Eso es mentira.

—Ya.

Localitzada

Fa un parell de setmanes, al jutjat se'm va apropar una xoni d'aquelles que encara porta un pírcing de brillantet dalt del llavi i gasta un rímel que separa molt les pestanyes i m'amollà:

—Me ha dicho una tía de allí que tú eres mi abogado.

La vaig mirar de dalt a baix i vaig contestar:

—Soy un chico con suerte.

La xoni es va refer:

—Menos coñas, ¿eh?, que me quieren meter en la cárcel por no haber pagado el billete del metro y yo tengo un hijo que alimentar.

—A ver, guapita, que en España todavía no se va a la cárcel por no pagar el transporte público.

—Eso digo yo: no van los banqueros con lo que han robado y voy a ir yo que soy una pobre trabajadora.

Òbric parèntesi. Açò és el que passa quan convides gent d'Izquierda Unida a les tertúlies de política en televisió. Tanque parèntesi.

—Siéntate ahí, tranquilízate y déjame que le eche un vistazo al expediente.

Tot començà uns mesos enrere: la xoni va voler viatjar de Torrent (lògicament) a no sé quin altre lloc en metro, però va comprar un bitllet que no es corresponia amb les zones del trajecte, sinó amb un més barat.

Durant el viatge, una interventora es va donar compte del frau i li imposà una sanció per viatjar sense el títol corresponent. La xoni tenia cinc dies per a pagar un euro i trenta cèntims per a anul·lar la sanció, però es va negar, de forma que FGV la va denunciar.

Hi hagué un judici de faltes i li van imposar una pena consistent en 15 dies de localització permanent, que en la pràctica suposa estar eixos dies a casa sense haver de fer res, que segurament és al que es dedica esta xica. La policia local s'hi passa un parell de voltes al dia i comprova que, efectivament, estàs a casa i la cosa acaba així.

Què passà després? Molt senzill: que la xoni no va complir amb la pena de localització permanent.

—Eso no es verdad. Yo cumplí los quince días, lo que pasa es que la local me tiene manía.

—Aquí hay un informe de la policía local que dice que estabas en la calle.

—A ver, ¡que yo sólo salí a tomar el aire! ¡Pero si iba con batín y todo!

—Que vayas con batín por la calle implica muchas cosas, pero no tiene trascendencia jurídica.

Tot açò, per tant, ha acabat amb una acusació de quebrantament de condemna, que es tradueix en una nova pena, en este cas de multa, de 12 a 24 mesos a raó de sis euros diaris. Estem parlant, per tant, d'una multa que va dels 2.160 als 4.320 euros.

—¿Pero estás chalao o qué?

—Si nos conformamos con la acusación, la pena se reduce en un tercio. Podríamos dejarlo en 1.440 euros.

La xoni començà a tocar-se compulsivament el brillant del pírcing de dalt del llavi.

—A ver si me entiendes: si no he pagado el puto euro trenta del metro, ¿cómo quieres que pague milquini porque sí?

Em vaig ajustar el nuc de la corbata abans de contestar:

—Pues entonces igual sí que acabas en la cárcel.

Consentiment tàcit

Divendres vaig sopar a casa amb un xic que havia conegut un parell de setmanes abans i a mitjanit em va tocar tornar-lo a la seua perquè no té edat per a conduir.

Òbric parèntesi. Sí, ja ho sé. Tanque parèntesi.

Dissabte li vaig enviar un missatge perquè no pensara que només m'interessava pel sexe.

Reòbric parèntesi. Sí, de veres, ja ho sé. Retanque parèntesi.

Jo: Guapito, qué tal el día.

Ell: Hace 24 horas estaba mejor.

Jo: Haha... Ñoño.

Ell: Sí, como el momento...

Jo: ¿Qué momento?

Ell: Ese en el que me decías: “Levántate poco a poco sin que se salga”.

Jo: Era por si no volvía a entrar...

Ell: Jajaja.

Sí, esta conversa em servirà per no anar a presó.