Why milk?

Divendres de vesprada em va escriure al perfil de Gaydar un paio que resultà ser de la meua mateixa promoció de Dret i, encara no sé ben bé com, després de repassar lleugerament les nostres trajectòries professionals, acabà al meu llit.

El xic m’anuncià que s’acontentava amb practicar-me una fel·lació, tot i que feu ús d’una terminologia tan fastigosament ordinària que em posà els pèls de punta:

- ¿Tienes un bibe con leche calentita para mí? -m’amollà com si escoltar eixes paraules pogueren provocar excitació en algú que no siga un tarat.

Òbric parèntesi. Independentment d’eixe incident, tothom estarà d’acord amb mi en el fet que, amb els temps que corren: amb unes dones cada dia més exigents i amb uns gais cada dia amb parafílies sexuals més estranyes, de tant en tant no ve gens malament tombar-se al llit i, senzillament, deixar-se fer sense que l’altra part et demane res. Tanque parèntesi.

La fel·lació anava perfectament, i quan s’apropà el moment del clímax vaig advertir, com ha de fer sempre un cavaller:

- Creo que me voy a correr...

Però el meu company de promoció posà una cara tan viciosa que em costarà anys d’oblidar i digué:

- Te he dicho que quiero todo el bibe, así que dame lechita.

Reòbric parèntesi. Sí, ja sé que la majoria de la gent considera esta fília una porcada, una indecència i un pecat molt gran, però és que la psique humana és molt complexa i ha d’haver de tot: també tarats imprudents que els agrada el gust de la lletada. Tanque parèntesi.

Em vaig escòrrer i vaig comprovar que el meu convidat tenia la boca plena, com un hàmster quan menja pipes, i li vaig dir/advertir:

- Ni se te ocurra tirar eso al suelo. Un segundo y traigo papel.

Li vaig apropar un tros de paper de cuina, es va torcar la cara i, assenyalant el paper amb l’altra mà, em preguntà:

- ¿Te importa si me llevo esto?

I no vaig ser capaç de contestar: em vaig limitar a obrir la porta i dir-li adéu.

El pitjor de tot, però, és que este paio continua amb la mateixa nóvia que tenia en la facultat.

A la imatge Heidi Klum per a la campanya Why milk?

Segur

Estic convençut que hi ha gent per la qual mereix la pena renunciar a la inauguració d'una tenda de decoració a la qual estàs convidat, a una exposició de fotos i, fins i tot, a un polvo assegurat amb un follamic.

Estic convençut que de tant en tant està bé i és correcte arriscar i apostar per la novetat i per la improvisació i acceptar un canvi de plans per conéixer gent nova.

Així, ahir vaig deixar d'anar a la inauguració de la nova tenda d'Habitat al centre, a una expo de fotos amb unes amigues i li vaig haver de dir al meu follamic que ja tenia amb qui omplir el llit.

El problema és que la meua cita d'anit resultà tediosa, infinitament llarga i avorrida i plena de moments estúpidament inefables, sobretot quan la persona que seia davant meu m'agafà la mà i em digué amb aire condescendent:

- Ai, Martí, creo que tienes un gran dolor dentro de ti.

A la qual cosa només vaig poder resoldre:

- I amb esta frase de merda acaba la psicoanàlisi barata... i també esta cita. Me'n vaig a casa.

Quina ràbia.

L'informàtic

El meu portàtil porta uns quants dies donant problemes: li costa arrancar, hi ha aplicacions que no em permet executar i no deixa d’advertir-me d’alguns errors interns que no entenc i que, simplement, em limite a ignorar.

Per això, i perquè ahir tenia un desfici a sobre que no em deixava viure, vaig telefonar el meu informàtic particular per veure si podria solucionar almenys un dels dos problemes: els del portàtil o el meu desfici.

L’informàtic va saber eliminar el desfici que tenia a sobre de la millor forma possible: amb un bon clau abans de sopar, el qual, igual que ocorre amb el meu ordinador, costà una miqueta d’arrancar, però que resultà satisfactori al cent per cent i amb un desenllaç, com dir-ho?, força explosiu.

Això sí, el portàtil ni el mirà.

Downtown

Esta vesprada comence a treballar a les oficines d’un centre de negocis just al centre financer i comercial de la ciutat, allò que els americans anomenarien downtown.

M’encarregaré dels assumptes jurídics de les empreses que s’instal·len al centre de negocis i, pel que m’ha avançat la cap de l’oficina per correu electrònic, ja tinc feina esperant-me: bàsicament, procediments monitoris per a reclamar deutes d’una comunitat de propietaris.

No és, òbviament, el tipus de feina que m’agrada fer i resoldre, ja que no hi ha ni crisis matrimonials, ni robatoris, ni clients àrabs, ni violència, ni tan sols una goteta de sang pel mig, però al cap i a la fi és un forma tan honesta -o deshonesta- com qualsevol altra per pagar les factures i el vodka del cap de setmana.

Siga com siga, només espere que esta nova aventura al downtown de la ciutat no em faça esdevindre un paio estirat i gris, i per això em dedicaré a cantar la cançó de Petula Clark mentre passege entre el trànsit i el soroll boig de la ciutat:

Just listen to the music of the traffic in the city
Linger on the sidewalk where the neon signs are pretty
How can you lose? The lights are much brighter there
You can forget all your troubles, forget all your cares


So go downtown, things'll be great when you're
Downtown, no finer place, for sure
Downtown, everything's waiting for you!

Això sí, segur que no podré caminar com el ballarins del vídeo de la BBC…

Nota freak: esta mateixa cançó és la que sona a l’inici de la tercera temporada de Lost, quan Juliet prepara magdalenes per als convidats al seu club de lectura.

El guixaire

Rasoir House avança ràpidament i ja tinc a casa els guixaires que, per als profans en la terminologia constructiva, són aquells que es dediquen a allisar les parets amb algeps, així que ahir vaig decidir no anar a treballar i passar el dia a l’obra.

El motiu de renunciar a la suavitat de la camisa i a la incomoditat de les sabates per un dia no estigué motivat per cap esperit solidari amb el proletariat, sinó per un ànim exclusivament libidinós i pervertit, ja que un dels guixaires s’ha convertit en la meua última obsessió.

Tindrà uns trenta anys, els cabells curts i els ulls blaus, però el que em posa especialment burro són els seus braços, que tindran el diàmetre de les meues cames, i la barbeta d’un parell de dies que porta, amb la qual em podria esgarrar la roba.

L’objectiu d’ahir era fer una primera aproximació i vaig passar el matí ajudant-lo a muntar una bastida (andàmit en valencià de veritat) o millor: la precària instal·lació sobre la qual treballa, però tot el que vaig aconseguir fou que ens presentàrem:

- Per cert, com et diuen? -em preguntà mentre li sostenia un tauler de fusta.

- Em dic Martí -vaig dir fixant la mirada al terra com un xiquet ple de vergonya.

- Encantat, jo sóc Jaume -m’anuncià alhora que m’allargava des de dalt de la bastida una mà plena d’algeps i més ampla que la meua esquena.

No em puc treure del cap el guixaire des de la setmana passada i cada cop estic més obsessionat, fins al punt que, després de muntar la bastida, em vaig passar una bona estona fent-li fotos d’amagat com un degenerat qualsevol.

Que me maten.

Capdesetmana

El cap de setmana ha estat gairebé perfecte: divendres visitava València un afamat dj barceloní i, en companyia de dos amigues, em vaig disposar a assistir a la sessió que estava programada.

La llàstima és que entre la bona companyia i l’excés de vodka no recorde massa coses de la nit, tret d’una conversa que m’ha acompanyat durant la resta del cap de setmana:

- ¿Oye, me parece a mí o este sitio está llena de críos? -vaig preguntar a una de les amigues mentre mirava amb menypreu un xiquet que portava un mocador al cap.

- Sí, y tú eres el más viejo -em va contestar i afegí: anda, vamos a tomar unos chupitos.

- ¿Chupitos? Eso por lo menos me hará parecer más joven...

La nit de dissabte, en canvi, vaig acceptar la invitació per a sopar d’un xic que conec fa algunes setmanes i que em resultava prou interessant per guardar a la recàmera un segon pla alternatiu, ja que els meus amics havien organitzat un sopar i una nit de farra que incloïa alcohol a poalades, substàncies estupefaents d’ínfima qualitat i una sessió de Bounty.

La cita amb el xic es convertí en un malson i, abans de veure’m sorprés a un parany sense escapatòria, vaig decidir fingir un cansament inexistent i fugir escopetat al centre, per a reunir-me amb els amics.

I és que de tant en tant no hi ha res com apostar fort i segur.

Gomorra

Vaig conéixer Gomorra, la novel·la, quan encara estudiava italià perquè Angelo, il caro professore, ens féu fer un comentari de text sobre una entrevista al seu autor, Roberto Saviano, publicada a La Repubblica.

En aquell moment no sabia que de les històries que relata la novel·la se’n faria una pel·lícula, ni molt menys que la Camorra acabaria per posar preu al cap de Saviano.

Esta última circumstància ha estat, sense voler, un gran incentiu per a la publicitat de la pel·lícula, la qual ha vist com de la seua estrena s’han fet ressò tots els mitjans de comunicació.

I, en contra del que puga semblar, la pel·lícula és bona.

I és bona en el sentit que posa en evidència per al gran públic el funcionament de la màfia napolitana, els negocis legals i il·legals en els quals participa, la incapacitat de l’Estat italià per posar-hi remei o el fet que siga l’organització de delinqüents amb més víctimes mortals de tot el món.

Amb este panorama no és d’estranyar, doncs, que la presència de l’Estat a la Campània siga una pura anècdota i que la Itàlia civilitzada mire cap al Sud amb menyspreu i indiferència o que ingore les seues necessitats més bàsiques.

Però clar, qui pot prendre’s seriosament una organització mafiosa que, alhora que amenaça de mort un escriptor, es dedica a vendre còpies pirates del devedé de Gomorra als quioscos de Nàpols?

Sor Maravillas

He de confessar que tota la polèmica que ha envoltat l’homenatge a la monja Maravillas (sic) m’ha tingut realment captivat.

Des que la setmana passada la Mesa del Congrés aprovara retre un homenatge a la monja en qüestió amb la col·locació d’una placa commemorativa no he deixat de flipar: tot plegat, sembla una broma de mal gust o un episodi esperpèntic protagonitzat per PP Bono, però el rerefons de la historieta cañí té molt més suc del que ens pensem i posa en evidència l’herència franquista i catòlica que gran part de la classe política espanyola arrossega i que 

no és capaç de treure’s de sobre.

Finalment, però, sembla que davant la pressió dels grups d’esquerra i del mateix PSOE, la placa en qüestió no serà instal·lada al Congrés dels Diputats, i que la societat s’estalviarà haver de contemplar la cara de gos de la monja Maravillas.

Qui la vulga vore que es compre una estampeta.

Amén.

Deactivated

El pitjor de la pàgina fotolog.com no és el seu funcionament lamentable, ni les dificultats per actualitzar en condicions, ni la pixelació de les fotos, ni l'allau de missatges massius del usuaris del Coño Sud, ni tampoc els continus i incessants errors interns de la pàgina.

No, ja que el pitjor de fotolog.com són els seus administradors, els quals es dediquen a tancar pàgines a partir de la denúncia anònima de qualsevol Madre Maravillas que puga recórrer la xarxa.

Ahir vaig patir el segon tancament del meu espai i en este cas el detonant ha estat un text en el qual recomanava la fantàstica sèrie Swingtown. En el primer cas no recorde massa bé quina fou la imatge o el text que justificà la decisió dels administradors d'aquella pàgina.

És la segona vegada, doncs, que els administradors d'esta pàgina em censuren i la meua paciència s'ha esgotat, per la qual cosa he decidit fer el salt i llençar-me completament al format bloc, el qual, entre altres moltes coses, és més flexible, més participatiu i no està controlat per un equip de talibans.

Així, ahir vaig passar el matí posant en marxa este nou espai, que complementarà l'altre bloc que vaig iniciar després del primer atac integrista dels administradors de fotolog.com i que continuarà actualitzant-se diàriament.

Adéu al fotolog.

Però si vaig passar el matí donant forma a este espai, de vesprada vaig mantindre una conversa amb el follamic més fidel que tinc, el qual, per primera vegada hagué d'excusar-se per culpa d'un refredat.

Definitivament, ahir no fou el meu dia.

Swingtown

Abans d’estiu la CBS va estrenar als EUA la sèrie Swingtown, ambientada al Chicago dels anys 70 i que ens conta com afecta el fenomen swinger tres matrimonis ben diferents: els conservadors Thompson, els experts Decker i els principiants Miller. 

Òbric parèntesi. Fent un reduccionisme, podríem definir el fenomen swinger com l’intercanvi de parelles, però en realitat es tracta d’un estil de vida -molt més ample, doncs- que inclou altres activitats igualment divertides i perverses. Tanque parèntesi.

Swingtown és, possiblement, la millor sèrie estrenada en 2008 i té una factura encisadora: l’ambientació ens trasllada a través dels vestuaris i dels escenaris a una època en la qual hom començà a qüestionar determinats rols i actituds conservadores i s’apostà per l'alliberació femenina, per l'ús social de les drogues i, sobretot, per la desinhibició sexual.

De tota la sèrie, però, el més recomanable són els seus personatges, perfectament perfilats i en continua evolució, entre els quals destaca el de Trina Decker, interpretada per Lana Parrilla (és un nom artístic?), que es mou durant tota la temporada entre la seducció i la pornografia.

I hui recomane la visió urgent i immediata de Swingtown perquè fa algunes setmanes vaig descobrir que a València tenim el nostre particular Chicago dels anys 70: el local, que ha estat batejat amb el transparent i explícit nom de Swingers, es troba a la Fonteta de Sant Lluís, i no sé ben bé per què, però alguna cosa em diu que em deixaré caure per allí ben prompte.

Potser siga este cap de setmana.

Despertar

Despertar diumenge a hora de dinar, amb la sensació que algú està pegant-te al cap amb un martell i comprovar que mentre dormies has vomitat és indicatiu que la nit de dissabte l’has aprofitada al màxim. 

Derpertar dilluns perquè el primer que has de fer en tota la setmana és anar a visitar el dentista és indicatiu que no has pensat suficientment com vols encetar la setmana.

Fidelitat i confiança

Ahir em van telefonar de la companyia que em subministra Internet per anunciar-me que donades la fidelitat i la confiança que havia dipositat en la seua empresa pensàvem premiar-me d’una forma molt especial.

Escoltar fidelitat i confiança referides a la meua persona em va fer dubtar si es tractava d’un error, ja que eixes dues paraules fa anys que desaparegueren del meu diccionari particular i, per descomptat, del meu modus vivendi. 

Vaig preguntar a la senyoreta precolombina que m’escoltava a l’altra banda del telèfon com pensaven recompensar el meu comportament i m’anuncià que m’ampliaven la banda, que em regalaven una altra línia telefònica i que em rebaixaven la factura uns quinze euros 

mensuals. 

- I on està la trampa? -vaig preguntar.

La senyoreta precolombina m’anuncià que no hi havia trampa, que no hauria de pagar la nova línia i que hui després de dinar m’enviaran un tècnic a casa perquè em faça la instal·lació i em porte el nou contracte on es detalla la recompensa.

Però jo sé que la meua companyia, després d’espiar què faig per Internet, vol sorprendre’m amb un atractiu i jove tècnic enviat directament a domicili i que la rebaixa de la quota mensual, el nou ample de banda i la nova línia no és més que una excusa.

Això sí que seria una autèntica recompensa a la fidelitat i a la confiança que he mantingut amb esta companyia durant tants anys.

Impossible?

La pitjor eixida de l’armari que he protagonitzat mai tingué lloc fa uns deu anys, quan una nit de marxa amb un parell d’amics que només intuïen la meua condició marica vaig acabar enrotllant-me amb un xic que coneixíem tots tres.

Al matí següent vaig haver de donar explicacions als meus amics i, per si fóra poc, també vaig haver de fer-me càrrec que el meu rotllo vivia amb la seua nóvia, la qual cosa no fou un obstacle per continuar follant durant una temporada, fins que va decidir separar-se i jo vaig posar fi als nostres encontres.

A partir d’aquell incident, he pogut comprovar que no existeix el clau impossible: he follat amb xics amb nóvia, amb xics amb nóvio, amb heteros curiosos i amb bisexuals convençuts, amb xics casats i amb molts solters, amb els meus ecs! i amb els ecs! dels meus ecs!, amb personatges públics i amb càrrecs polítics, amb xics que m’han sorprés i amb xics que m’han decebut, amb xics el nom dels quals no recorde, amb xics que he estimat i que encara estime i amb xics que he odiat però que ja no odie.

Mai m’he plantejat que un polvo siga impossible i, potser, justament eixe siga el secret.

En positiu i en negatiu

Mentre s’aviva la polèmica sobre el cost de l’obra que ha perpetrat l’insuportable i incomprensiblement reputat Miquel Barceló per a la seu de l’ONU de Ginebra, la fotògrafa francesa Joëlle Dollé presentava a Donosti una exposició titulada El positiu o el negatiu?, en la qual proposa a l’espectador endevinar quin dels dos personatges de les tretze fotografies que componen la mostra és seropositiu i quin no, amb la intenció de tombar els prejudicis que envolten la sida. 

Davant l’exercici d’honestedat i transparència artística de la Dollé, Barceló -i aquells que han pagat els 20 milions d’euros que ha costat l’engendre- es despenja amb una volta plena de colorins que s’ha emportat per davant fons destinats a la cooperació internacional i que suposa un insult a la intel·ligència i un menyspreu a aquells que pensem que els organismes internacionals no han de tindre un paper exclusivament decoratiu.

Barceló, doncs, continua el camí iniciat amb la intervenció que tingué lloc a la Catedral de Palma: obres absurdes i pretensioses, formades per un imaginari infantil i recurrent i amb un cost milionari a càrrec del pressupost d’institucions que han demostrat que no saben què fer amb els diners.

Després de la boda...

Dissabte vaig estar a la boda d’una gran amiga i m’ho vaig passar de conya.

Òbric parèntesi llarg. Sí, ja sé que el matrimoni i la seua celebració és un argument recurrent per fer sang, però no ho faré, ja que, com he dit abans, m’ho vaig passar de conya i la boda fou correcta, independentment que a l’eixida de l’església vaig escoltar una de les mostres de cinisme més descarat i fabulós que he escoltat mai, quan un iaio li digué a un altre: sí, sí, ara tot és molt bonico, però ja vorem en un any què passa. Genial. Tanque parèntesi llarg.

Vaig acabar la nit a un after en companyia d’un amic que conec de tota la vida, tot i que la nostra relació no és propera ni gaudeix de cap complicitat. És una d’aquelles amistats més o menys fredes, que es mantenen per inèrcia, ja que cap dels dos compartim cap interés en comú. 

En un moment de la nit, el meu amic, amb l’enèsima copa a la mà, m’amollà:

- Martí, sé que no te caigo muy bien, pero deja que te pregunte una cosa... ¿eres maricón, verdad?

Em vaig fotre la copa d’un glop i contestí:

- ¿Entiendes ahora porque no me caes muy bien?

 

Casual Friday?

Al despatx on em prostituïa, el cap intentà una vegada instaurar allò que es coneix com el casual Friday o divendres informal.

El casual Friday nasqué a les gran empreses i despatxos nord-americans durant els anys cinquanta com una mena de concessió humanitària per part dels caps envers la resta dels empleats: donat que el divendres només se sol treballar mitja jornada, es permetia que els treballadors vestiren de forma molt més informal i relaxada.

El problema del despatx on em prostituïa és que jo sempre vestia (i encara ho faig) de forma informal, així que la proposta del cap quedà en un no res. 

Divendres passat, però, vaig eixir de casa dintre d’un trage a les huit del matí, i no me’l vaig poder treure fins de les deu de la nit, ja que durant el dia vaig haver d’assistir a un judici, fer unes declaracions per a Canal 9, un dinar per parlar de feina, una reunió de treball al centre, rebre dos clients i, finalment, anar a la comissaria per prestar declaració en condició de testimoni pel tiroteig per vaig presenciar dijous.

I és que sembla que he d’acomiadar-me de l’estil de vida relaxat i de Mrs. Dalloway que tan rebé havia interioritzat.

Més problemes?

Quan pensava que una setmana amb dues cites horribles no podia empitjorar, ser testimoni directe d’un tiroteig al mig del carrer em va tornar a la realitat.

Justament de les meues horribles cites parlava amb un amic per telèfon mentre passejava amb Matt:

- Pues el concejal del PP resultó ser un cerdo que... ¡coño!, acaba de salir un tío del portal de enfrente a toda hostia y se ha comido la farola...

- ¿Qué?

- Bueno, lo que te decía: que el concejal del PP sólo... ¡coño!, acaban de salir tres tíos más del mismo portal detrás del primero. Y dos son guardias civiles...

- ¿Cómo?

- Que era un cerdo, tío. Que sólo me quería comer el... ¡Hostia! ¿Has oído eso?

- Sí, ¿qué ha sido?

- Creo que un disparo, ahora hablamos.

(...)

Pocs minuts després:

- Hola, agentes, he llamado yo al cuartel.

- Dime qué ha pasado, chico.

- Pues verá, yo estaba allí con el perro y han salido tres hombres, dos vestidos de uniforme y con unas bolsas de deporte, detrás del primero que había salido un momento antes.

- ¿De uniforme?

- Sí, dos llevaban el uniforme de la Guardia Civil, pero me ha extrañado porque uno de los agentes ha sacado una pistola y ha disparado al primero y luego ha salido corriendo.

- ¿El agente ha disparado y luego se ha ido?

- Sí, eso ha sido el segundo disparo, porque el primero sólo lo he oído. Yo estaba a menos de diez metros: ha sacado la pistola, ha apuntado y ha disparado al primer tío, pero no sé si le ha dado.

- Dime dónde ha sido el disparo y luego dale tus datos a mi compañero.

(...)

Una hora després vaig esbrinar que es tractava d’un cas de tràfic de drogues, i que els agressors pretenien robar a un camell fent-se passar per agents de la Benemèrita, tal com succeí a Madrid fa algunes setmanes.

El problema és que com he estat l’únic que els va veure de prop, en cas que els agarren em tocarà ser testimoni al judici.

Com si no tinguera prou problemes amb la justícia.

* * *

La notícia a la premsa i la ressaca

Què passa?

Ahir de vesprada el bomber es plantà de nou a casa, gairebé sense avisar, amb l’excusa que el convidara a un café.

Només obrir la porta, li vaig informar que estava una mica refredat i el seu interés canvià súbitament:

- Haver-ho dit abans -digué de mala gana.

‘No haver vingut sense avisar, cabró’ vaig pensar.

Es passà l’estona erràtic, nerviós i immediatament després de beure’s el meu café m’amollà que havia de marxar.

- Què? Has vingut només pel café? -vaig preguntar.

- És que estàs refredat, i no vull que me’l contagies.

En escoltar les paraules del puto bomber em van entrar ganes d’esternudar-li a la cara i vaig lamentar que no existeixca un punt intermedi entre la perversió obscena del regidor del PP i l’aprensió escrupolosa del bomber.

És tan difícil trobar un punt d’equilibri o almenys algú prou equilibrat?