Estafa (II)

(La història comença ací)

Andrei és romanés i viu a Conca. Fa molts anys que treballa a Espanya i ara que té uns estalvis vol canviar de cotxe. Visita una pàgina web de compravenda de segona mà i troba un cotxe que li interessa: un Fiat Punto. Es posa en contacte telefònic amb el venedor, que s'identifica com a Carlos, i li diu que el cotxe és de sa mare i que el té a València.

Andrei concerta una cita amb Carlos, renegocien el preu i el nostre romanés torna a Conca amb el cotxe i la documentació facilitada pel venedor, que anava tota a nom de sa mare, Consuelo, de la qual li entrega també una fotocòpia del DNI.

Un parell de dies després Andrei s'adreça a la gestoria per procedir al canvi de papers i li diuen que la documentació que li han facilitat és falsa i li recomanen posar una denúncia. Andrei, que és cregut i mai no ha tingut problemes, fa cas i interposa una denúncia.

La policia li diu que, efectivament, la documentació és falsa i, també, que les plaques de matrícula del cotxe que ha comprat no es corresponen amb el número de bastidor del vehicle. La policia confisca el nostre Fiat Punto i Andrei es queda sense cotxe i sense estalvis.

A continuació, la policia realitza unes comprovacions que no fan sinó complicar el cas. D''acord amb el número de bastidor del cotxe confiscat, el Fiat Punto pertany a una empresa de lloguer i consta una denúncia perquè no fou retornat a l'agència, però d'acord amb el número de la matrícula, el Fiat Punto és propietat de Consuelo, una dona que viu Huelva.

El següent pas, per tant, és parlar amb Consuelo.

Pablo

Ens hem acostumat tant a vore'l cada puto dia en la tele que, potser per això, l'altra nit vaig somiar amb Pablo Iglesias. Sense haver-me drogat ni res, que conste.

Va ser un somni realment pertorbador perquè no només follàvem, sinó que érem nóvios. Era de vesprada i jo estava estés a un llit que supose que era el de sa casa perquè els llençols eren blancs i tenien vaixells.

Òbric parèntesi. Els meus llençols només són d'un color: o blau marí o mostassa o bordeus, però només d'un color. Tanque parèntesi.

L'escena fou terriblement íntima: entrava molt de sol per una finestra que hi havia dalt del capçal del llit i jo provava a dormir amb tanta claror. En un moment donat ell entrava a l'habitació i se'm llançava a sobre i començava a refregar-se com un gos mentre jo li fugia. La cosa semblava tan real que vaig arribar a notar la seua polla erecta contra el meu cul.

De sobte em vaig girar, el vaig besar i li vaig dir “Qué guapo eres, Pablo” i començàrem a follar.

No vaig dir “Qué listo eres, Pablo” o “Qué pelo más bonito y largo tienes, Pablo” o “Qué bolivariano eres y qué bien nos vendes la burra, Pablo”. No, vaig dir “Qué guapo eres, Pablo”.

Em vaig despertar molt disgustat: no només havia somiat que Pablo Iglesias i jo follàvem i que érem nóvios, sinó que al somni jo era tan feliç que havia esdevingut idiota i Pablemos em resultava guapo.

El pitjor de tot és que Pablo Iglesias mantindrà durant tot el que queda de legislatura l'omnipresència televisiva i programes com Salvados o les tontertúlies polítiques continuaran fent-li panegírics i hagiografies i, en no res, esdevindrà president del govern d'Espanya i ja no se'n recordarà de mi.

Estafa (I)

 

Sagunt. 15 d'abril. 16.00 h.

Un home denuncia que li han furtat el cotxe que havia alquilat tres dies abans a una empresa de lloguer de vehicles a Madrid. El cotxe robat és un Fiat Punto.

Madrid. 16 d'abril. 12.00 h.

El responsable de una empresa de lloguer de vehicles denuncia que un home que va alquilar un Fiat Punto a l'aeroport i que havia d'haver-lo tornat el dia anterior encara no ho ha fet i que no dóna senyals de vida.

Conca. 16 d'abril i quasi a la mateixa hora.

Un home denuncia que va comprar un cotxe a València a través d'un anunci en una pàgina web d'objectes de segona mà i que quan ha volgut inscriure'l al seu nom ha descobert que el cotxe que li han venut és robat, que les plaques de la matrícula són falses i que no coincideixen amb el número de bastidor del vehicle. El model, és clar, és un Fiat Punto.

Endevineu a qui li ha tocat un cas d'estafa interessantíssim?

A la meua edat

— Per a la teua edat no estàs malament...

— (...)

— Ai, no estàs depilat... Per què la gent de la teua edat no es depila?

— (...)

— No sabia que a la teua edat encara poguéreu follar tan bé...

— (...)

Al remat és impossible no saltar:

— Mira, xiquet, a vore si mostres un poc de respecte, que quan m'has dit que vas a balls de saló i que la teua parella de ball és ta mare jo he fet com si no m'importara.

Potser a la meua edat se m'ha endurit el caràcter.

Sense retorn

Ahir em vaig despertar de la migdiada amb una visió: I si, després de tot, l'anunci de Mas d'una consulteta sui generis haguera estat pactada amb Rajoy?

— Mariano, ¿qué te parece si renuncio al 9N y convoco otra cosa para el mismo 9N?

— ¿Me estás hablando en catalán? Es que no te entiendo, Ártur.

— Muy sencillo: yo digo que no convoco el 9N y tú te apuntas el tanto. Luego salgo y digo que el 9N sí que se podrá votar, aunque sea una patochada, descoloco a los independentistas y me apunto yo el tanto. ¡Win-win, Mariano!

— Ahora te he entendido todo menos eso del güin-güin.

— Coño, Mariano, te he dicho mil veces que tienes que viajar más.

— Está el mundo como para coger aviones... Escucha, ¿pero en Madrid nos seguís apoyando, verdad? Ya sabes que el estado de bienestar no se desmantela solo...

— Pues claro, como siempre. Oye, ¿puedo decir que el adversario de Cataluña es el estado español? Así en general, ¿eh?, sin personalizar en nadie.

— Me aprietas mucho, Ártur... Deja que se lo pregunte a Soraya, que es la que manda, y te digo algo.

Òbric parèntesi. No torne a dinar amb vi entre setmana. Tanque parèntesi.

Al remat Mas ha renunciat a la consulta pactada i compromesa amb els altres grups que hi eren a favor perquè Espanya “no els deixa fer-la” (sorpresa!) i Junqueras s'ha limitat a fer el ploramiques en una compareixença de premsa lamentable: “Encara no havíem rebut un requeriment judicial concret d'Espanya; ens quedava camí per recórrer... però els ajudarem igualment”, com quan has sorprés la teua parella follant amb un altre i encara li demanes perdó. Fins i tot al meu estimat Herrera se li ha liquat el cervell i ha proposat arreplegar “milions de denúncies” el 9N i portar-les a Europa no sé ben bé amb quin propòsit.

Tants mesos monotemàtics per a res, tants mesos de desgovern i desoposició per a acabar fent el ridícul, tants mesos de “procés” per a una pseudoconsulta que no porta enlloc i els resultats de la qual no serviran ni per a obrir els informatius. I tots tornen a empassar-s'ho.

Almenys, mentre això passa allà dalt, ací hi ha alguna cosa que es mou i al País Valencià es visualitza un canvi de majories per primera vegada en vint anys.

Redéu, ja ens tocava.

Loukanikos

M'estic fent vell i ho note, sobretot, perquè la meua tolerància a la imbecil·litat és cada dia menor. Massa sovint em trobe rebatent arguments idiotes de persones a les quals es podria pressuposar certa intel·ligència i que en canvi s'entesten dia rere dia a demostrar que, com va dir aquell, l'estupidesa sempre insisteix.

A propòsit del contagi d'ebola d'una auxiliar d'infermeria madrilenya els límits d'aquella imbecil·litat, del xurrimerinisme i de la misèria intel·lectual general (i de certs polítics i mitjans en particular) s'ha disparat i ha esdevingut una crisi sanitària mental.

L'anècdota del cas, perquè no pense entrar al fons del tema, ha estat una mesura falsament polèmica: el sacrifici del gos de l'auxiliar i el seu marit per a prevenir la possibilitat de nous contagis.

Sobre el fons, com deia, no pense dir ni pruna, perquè no tinc ni els coneixements suficients per fer-ho i perquè en fer-me vell no només he guanyat arrugues, sinó també certa prudència. La decisió de si el gos, de nom Excálibur, havia de ser sacrificat només correspon als experts i/o els responsables de la gestió de la crisi, els quals com tot el món sap, es van pronunciar afirmativament.

El sacrifici d'Excálibur generà una riuada de crítiques a la gestió del Govern, potser un tant exagerada perquè un gos no deixa de ser un animal, i com a tal la seua rellevància objectiva és poca. Ara bé, quan el marit de l'auxiliar prega en un vídeo que l'animal no siga sacrificat la cosa canvia, no des d'un punt científic o de la gestió de la crisi sanitària, però sí des d'un punt sociològic: continua sent només un gos, però és el gos d'algú i la gent empatitza amb eixe home que demana que no se'l sacrifique.

I és en este moment on apareixen els singermornings doctorats en xurrimerisme per a diagnosticar la fi de la civilització perquè hi ha gent que és capaç de preocupar-se per la mort d'un gos quan a l'Àfrica l'ebola mata xiquets cada dia, com si una cosa fóra incompatible amb l'altra o el vertader debat fóra haver de triar entre un gos i la vida de centenars d'africans.

De la mateixa forma que hem consensuat que el primer que fa ús de la reductio ad Hitlerum perd un debat, hauríem de fer el mateix amb aquells que juguen la carta dels “xiquets africans que moren de fam”: Et preocupes pel 9N mentre centenars de xiquets africans moren cada dia? Et preocupen les retallades en beques mentre centenars de xiquets africans moren cada dia? El preocupa el càncer de ta mare mentre centenars de xiquets... I així fins la nàusea.

Esta setmana ha mort un altre gos fóra d'este desert intel·lectual i que ha tingut repercussió global: Loukanikos, el gos atenés que apareixia en cada foto de les protestes gregues per la crisi i contra les retallades i que es va convertir en símbol de les revoltes, fins al punt de ser considerat en 2011 per la revista Time “an internacional celebrity” en l'especial que va dedicar a les protestes mundials.

Aquells que lamentem la mort de Loukanikos no oblidem la reacció del poble grec contra les mesures de la troika que han acabat d'afonar el país, de la mateixa forma que aquells que, sense entrar al fons de la qüestió, lamentem el sacrifici d'un gos que era estimat per dos persones no preferim la vida d'un animal a la d'un sol xiquet del món i qui necessita que açò se li recorde és perquè té el cap ple de merda.

Gatets i gossets

Més prompte o més tard havia de passar: “Jueces de Zaragoza piden que los policías vistan mejor porque no logran distinguirlos de los acusados”.

Puc confirmar-ho: el nivell estètic de determinats policies i guàrdies civils quan van al jutjat a declarar perquè han intervingut en un cas comença a ser perillosament informal i un passeig per la zona roja de la Ciutat de la Justícia de València és suficient per a demostrar-ho.

Òbric parèntesi. Vull deixar clar que els policies nacionals i els guàrdies civils no vénen als judicis d'uniforme perquè quan els toca declarar els donen el dia lliure, encara que només vinguen a ratificar l'atestat i acaben en cinc minuts. Tanque parèntesi.

Com este espai no només serveix de teràpia personal, sinó que té vocació de servei públic, he preparat per a jutges i fiscals esta

GUIA PER A DIFERENCIAR UN ACUSAT D'UN POLICIA

La raça

Anem a començar pel més fàcil: no hi ha guàrdies civils negres. Ni àrabs. Ni asiàtics. Ni res que no siga blanc.

La delinqüència, en canvi, és molt més diversa i multicultural.

Si només parla espanyol, sobretot amb accent extremeny, és policia.

Si parla una llengua estrangera i no és l'intèrpret, és l'acusat.

La complexió

Quan algú es dedica a traficar amb drogues o a robar no té temps per anar al gimnàs. Per això, els delinqüents no solen estar quadrats i si ho estan sol ser una musculatura natural i harmoniosa, més de l'estil grec clàssic.

Els policies i guàrdies civils, en canvi, no només fan torns de sis hores (!) sinó que la majoria de comissaries tenen convenis amb els ajuntaments que els permeten tindre accés gratuït a les instal·lacions municipals, per la qual els agents de l'ordre (tret d'aquells que estudien) es passen el dia alçant peses, fins arribar a extrems de deformitat.

Si té els braços més amples que les cames, és policia.

Si és un tirillas, és l'acusat.

Els pèls

Els delinqüents no es depilen. Això és un fet incontestable.

Els agents de l'ordre, en canvi, dediquen les hores que no estan al gimnàs a llevar-se tots els pèls del cos: des de les celles als dits dels peus.

Si té les celles com dues erugues raquítiques i la barba perfilada, és policia.

Si té pèls en les cames, és l'acusat.

La roba

L'acusat, com qualsevol ciutadà, pot vestir de dues maneres: bé o malament. Atenent a les circumstàncies personals i del cas concret, l'outfit del delinqüent serà un o un altre. Si l'acusat és de raça gitana, la roba portarà pedreria; si és negre, hi haurà logos molts grans; si és un delinqüent sexual, portarà sabatilles de la marca Paredes... la varietat és immensa.

Els policies, en canvi, sempre porten un uniforme casual: samarreta, pantaló curt en estiu, texans en hivern i esportives. Les marques també solen ser les mateixes: Pull&Bear per als guàrdies civils; Diesel i G-Star per als nacionals.

Els complements: la mariconera i les ulleres de sol

Els acusats són gent d'esperit lliure i molts van per la vida sense documentació ni possessions materials, de forma que amb les butxaques tenen prou per a portar tot allò que necessiten. Per descomptat, mai duen ulleres de sol. Ni tan sols robades.

Els agents de l'ordre, en canvi, sempre porten ulleres de sol i van amb una bandolera d'eixes menudetes que es pengen al muscle. I per a què? Molt senzill: per a guardar tot allò que els altres guardem a les butxaques: el mòbil, les claus i la cartera.

De res.

Ni cap ni peus

12.49 hores del dimecres 1 d'octubre. Tuit de 324.cat: “El Parlament aprova mantenir la votació dels membres de la comissió de control de la consulta”.

12.55 hores del dimecres 1 d'octubre. Tuit del diari ARA: “El PP de Catalunya denunciarà a la fiscalia els diputats que han votat els membres de la comissió de control del 9-N”.

Sóc incapaç d'entendre res. He perdut el fil dels esdeveniments i ja no sé què està passant ni tan sols què hòsties és la “comissió de control de la consulta” (!!!) i, el pitjor de tot, és que no vull saber-ho. Reconec que “el procés” i la consulta m'han superat i estic barallant la possibilitat de buscar un vol perquè el 9 de novembre no m'agafe a l'hemisferi nord.

Fins fa poc em sumava a l'opinió, prou generalitzada entre la majoria de persones amb trellat, que afirmava que el resultat de tot açò seria la frustració de gran part de la societat catalana que aspirava a la independència del país, però ara ho veig més negre.

Des que tot açò començà, a Catalunya s'ha deixat de fer política, s'ha deixat de fer periodisme i, el més greu, molts han deixat de pensar.

L'últim episodi de transcendència, però del tot previsible, ha estat la suspensió per part del Constitucional de la llei de consultes i del decret de convocatòria del 9-N. Perquè són inconstitucionals? No, senzillament perquè, d'acord amb la legislació vigent, el recurs d'inconstitucionalitat del Govern té la prerrogativa de suspendre cautelarment qualsevol norma recorreguda abans d'entrar a estudiar el fons.

Esta informació, que està a l'abast de tothom, ha estat ignorada pel gruix de l'opinió pública a favor de la consulta, i també per aquells als quals cal pressuposar cert nivell intel·lectual, de forma que s'ha pogut llegir, per exemple, al compte de Twitter d'un important periodista català: “Avui penso en els meus amics homosexuals que es van haver d'esperar l'angoixa de SET ANYS a què el TC decidís sobre el seu matrimoni”, ignorant (o no) que el recurs contra la llei de matrimoni homosexual fou interposat pel PP en l'oposició, per la qual cosa no cabia parlar de suspensió cautelar.

Ja sabíem que tot el que envoltava “el procés” i la consulta no tenia cap, però ara ja sabem que tampoc no té peus per a caminar, perquè si el xurrimerinisme i l'absència de rigor han de ser els pilars de l'argumentari dels seus defensors la cosa no pot arribar molt més lluny.