25N: Els vídeos (II): PP i Ciutadans

A banda del vídeo instituCiUnal de la Generalitat, les eleccions catalanes també ens han regalat dos perles de la precampanya dels partits espanyolistes.

En primer lloc, Ciutadans-Ciudadanos-Citizens ha fet un vídeo amb cares conegudes que recolzen la candidatura: l'histriònic Javier Nart, el talibà Arcadi Espada o el “periodista” César Cabo, el qual curiosament amaga la seua condició de controlador aeri.

La sorpresa és la inclusió entre tots estos intel·lectuals d'un ecs!concursant de Gran Hermano al qual es defineix com “Colaborador en medios de comunicación”, com si això fóra una professió real. Carlos Navarro, aka El Yoyas per haver dit a un altre concursant allò de “Te voy a meter dos yoyas que te van a temblar las orejas” (!), diu al vídeo: “Yo quiero una Catalunya para mis hijos más libre, más plural. Una Catalunya donde no escondan la incompetencia y los trapos sucios detrás de una bandera”, com si això significara realment alguna cosa.

Però per si comptar amb algú al qual no se li coneix ofici no fóra prou per a la formació d'Albert Rivera, esta setmana també hem sabut que Antoni Asunción, ecs!ministre d'Interior, ecs!candidat a les primàries valencianes del PSPV i persona-esdevinguda-personatge ha anunciat el seu suport a la candidatura de Ciutadans-Ciudadanos-Citizens al mateix temps que amenaça amb un projecte semblant al País Valencià, com si no en tinguérem prou a estes terres.

Amb la incorporació d'Asunción, Rivera té el circ pràcticament a punt: li falta la dona barbuda i una mona borratxa i podrà començar a rodar.

Estos dies, però, també hem vist un parell de vídeos encara pitjors que el de Ciutadans: els que ha perpetrat el PP de Catalunya amb una factura impossible i en els quals un grapat de cares conegudes del PP espanyol expliquen els motius pels quals insulten Catalunya cada dia però pretenen aconseguir el vot dels catalans el 25N.

La idea era que els càrrecs del PP explicaren què els agradava de Catalunya, però la cosa no ha quedat massa bé: “Nos gusta su gastronomía, pasear”, diu l'alcalde de Santander; “por como sois los catalanes”, diu l'alcaldessa de Sanxenxo; o perquè quan era diputada al Congrés els catalans l'obligaren a menjar pa amb tomata i ara el troba a faltar, com explica Adela Pedrosa, alcaldessa d'Elda.

El millor, com no podia ser d'una altra forma, ha estat Esteban González Pons, amb un discurs en valencià que posa els pèls de punta i que convé analitzar per parts.

Comença amb “Catalunya és la terra que està al costat de la meua terra”. Bé, fins ací estem tots d'acord. Continua amb “La gent de Catalunya és la gent que està al costat de la meua gent”. Esta part trobe que és una reiteració de la primera, però bé, no ens posarem exquisits.

A continuació arriba la part més desconcertant: “Som de la mateixa pell, de la mateixa sang i del mateix sentir”, però de seguida ho explica: “perquè tots som, eh..., espanyols”, per a tornar a complicar-ho tot seguit: “Perquè tots estem uns als costats, al costat dels altres”.

La part final és la traca: “A mi m'agrada Catalunya; a mosatros, els valencians, ens agrada Catalunya”.

És terrible. Terrible.

 

25N: Els vídeos (I): CiU patina

És lògic que el vídeo institucional que ha muntat la Generalitat de Catalunya de cara al 25N haja alçat polseguera, perquè no es limita a un grapat d'actors i actrius que ens conten que van viure moments històrics del país. En realitat, només més o menys històrics: “Jo vaig sentir en Llach al Camp Nou”, “Jo vaig viure els Jocs Olímpics”, “Jo vaig viure l'entrada a Europa”, “Jo vaig veure com el món abraçava la nostra cultura”...

La majoria de les crítiques han arribat amb el “Jo vaig ser a l'última Diada” perquè encara que fou una manifestació convocada per grups socials i no directament per partits, la realitat és que hi ha partits que van assistir-hi i partits que no ho van fer, partits que van donar-hi suport i uns altres que no. I d'això, de “l'última Diada” no fa ni dos mesos.

Òbric parèntesi. També és criticable, però, el “jo vaig recolzar la Constitució del 78”, encara que imagine que d'eixe “Jo vaig...” se'n parlarà menys. Tanque parèntesi.

No sé què ha pogut passar pel cap dels responsables de la campanya, però comence a pensar que, efectivament, el camí encetat per Àrtur Mas no té marxa enrere i que CiU ja no té prou amb confondre país i partit, sinó que vol que siguen siamesos.

De tota manera, i posats a disfressar d'institucional un vídeo tan partidista (qui va ser a l'última Diada i, també, va recolzar la Constitució del 78?) jo haguera optat per fer-lo d'una forma més evident i barroera.

El problema és que no sabria com. 

 

Espavilar

Divendres de vesprada em va escriure un xic per Bender, el nou Grindr, i em va enviar un parell de fotos: una, lleugeret de roba; l'altra, en companyia d'una política socialista valenciana.

Li vaig preguntar: “I què fas tu fent-te fotos amb XXX i, sobretot, enviant-les per ací?".

Ell em va contestar/repreguntar: “Però saps qui és?”.

“Clar que sé qui és, que no estem parlant d'una desconeguda”, vaig contestar.

“És que pensava que, arribats a este punt, ja ningú ens coneixia”, va sentenciar.

Els socialistes valencians necessiten posar-se les piles, al carrer i a les xarxes socials. I a determinades xarxes socials de forma urgent.

La veritat de GandiaShore

Estic convençut que GandiaShore, el reality que fa un parell de setmanes estrenà l'MTV, és un salt en l'evolució (o en la involució) de la televisió espanyola. I el que és pitjor encara: puc raonar-ho.

La principal novetat del programa ambientat a la capital de Safor és que no té cap pretext ni excusa. Si fins ara tots els realities que havíem vist tenien algun leitmotiv més o menys consistent per provar a donar-li sentit al programa, encara que fóra fingit, a GandiaShore ni s'han molestat a buscar-lo. Per això podem dir que GandiaShore és autèntic.

Pensem, per exemple, en ¿Quién quiere casarse con hijo?, de Cuatro: un grup de mares, preocupades perquè els seus fills continuen fadrins als 25 anys decideix que cal buscar-los una dona i no tenen una altra idea millor que fer una mena de càsting entre diferents candidates. No cal ser, per tant, massa espavilat per entendre que es tracta d'un paripé per justificar el programa i ningú creu de veritat que, tret de l'estupidesa dels participants, res d'allò que ofereix ¿Quién quiere casarse con mi hijo? siga real.

Així, hem vist realities que pretenien buscar cantants, recórrer Àsia, fer que una família convivira amb una tribu africana, enviar famosos a una illa a passar fam, buscar una dona de ciutat a un granger o, senzillament, disfressar-se d'experiments sociològics, però mai havíem vist un programa que no tinguera cap intenció més enllà que la d'ajuntar huit analfabets suprahormonats i deixar que interaccionaren entre ells i, també, amb altres analfabets suprahormonats de Gandia.

Òbric parèntesi. I on diu 'interaccionar' vol dir emborratxar-se i follar. Tanque parèntesi.

I eixe és precisament el quid del programa, perquè ningú espera que els participants de GandiaShore facen res: no canten, no ballen, no fan proves estúpides i no hi ha regles ni eliminatòries ni expulsions. No hi ha absolutament res, només ells i els tatuatges, els músculs, la silicona, les celles depilades, les extensions, les manicures impossibles, la roba fluorescent i l'abús de l'animal print.

I amb això ja ens va bé.

American beauty

— Saps qui és el xic que viu darrere de la tia Teresa?

— No.

Mentida.

— Sí que saps qui és, home. A vore, un xic prou més jove que tu, que estudiava no sé què d'electricitat...

— No caic, papà. No caic...

Més mentida.

— Que sí, que té cara de mala hòstia, però és molt bon xic...

— Papà, de veres, que no sé de qui em parles.

Més i més mentida.

— A vore, atén. Un xic que viu al final del teu carrer...

— Espera... té un Fiesta roig?

— Sí, eixe.

— Ah, val. Crec que ja sé qui és. Què passa?

Sabia de qui parlava mon pare en tot moment: és un jovenet del meu carrer que s'ha passat l'estiu passejant-se sense samarreta per baix de ma casa i des que pegà l'estiró i s'apuntà al gimnàs em posa molt calent.

— En realitat és una tonteria... resulta que ha vingut al centre de salut hui perquè estava constipat i no sé si saps que té la terrassa de sa casa plena de plantes de marihuana...

— No, no ho sabia...

Mentida: també ho sabia.

— Estàvem allí xarrant i res, m'ha dit que estava sense faena i que ara fumava més porrets i que... bé, en resum: no sé per què m'ha recordat tot a American Beauty. Saps quina pel·lícula és?

Ara no tenia sentit mentir.

— Clar que sé quina pel·lícula és... però dis-me... no li hauràs comprat marihuana al veí, no?

— Tu què creus?

— I jo què sé, papà... i jo què sé.

21-O

El resultat de les eleccions del 21O és fàcil de resumir: al País Basc la irrupció de Bildu amb 21 escons s'ha emportat per davant EB i ha fet que tota la resta de partits perdera representació (PNB -3, PSE -9, PP -3), tret d'UPyD, que amb menys del 2% del vot manté un diputat per Àlaba.

A Galícia el resum és encara més senzill: el PP de Feijóo amplia la majoria absoluta, abaixen PSdG i BNG i entra amb força Alternativa Galega de Esquerda.

Però del que més s'ha parlat des de diumenge, com és lògic, és de la desfeta socialista a tots dos territoris: a Galícia perden més de deu punts percentuals respecte a 2009 i es deixen 7 escons; i a Euskadi, no arriben al 20% del vot (en 2009 van obtindre el 30,7%), queden per darrere de Bildu a les tres províncies i perden 9 diputats.

En resum: dels 150 diputats en joc (75 per cada territori) els socialistes n'han aconseguit 18 a Galícia i 16 a Euskadi, de forma que ni sumats servirien per governar amb majoria absoluta un dels dos parlaments, i si comparem estes dades amb les de 2009 veiem com en tres anys han perdut 16 diputats. Poca broma.

Ha quedat palés que el problema del socialisme espanyol postZP no és que només aconsegueix governs autonòmics quan il·legalitza formacions polítiques, quan pacta amb l'esquerra assaltadora de supermercats o quan la dreta es presenta dividida i és incapaç de posar-se d'acord, sinó que ha decidit acontentar-se amb això i celebrar-ho com si fóra una victòria.

Este socialisme pusil·lànime i regalat encara confia en allò de l'alternança natural del bipartidisme i no se n'adona que s'ha convertit en un element inútil per a representar l'esquerra i per disputar el poder a la dreta i, el que és pitjor de tot, tampoc és conscient que el votant progressista cada dia està més decidit a donar-los l'esquena i a apostar per noves formacions “a l'esquerra del PSOE”.

Els pobres resultats de Patxi López i de Pachi Vázquez han ensorrat encara més l'ànim socialista, però m'agradaria recordar-los que encara no ho hem vist tot: el 25-N li arriba el torn a Pere-Patxi Navarro i al PSC.

El convidat

Atenció, pregunta: Què és més arriscat, convidar un desconegut a passar un cap de setmana a ta casa o acceptar la invitació que et fa un desconegut per passar un cap de setmana a sa casa?

Potser una opció és tan temerària com l'altra, però la qüestió és que este cap de setmana he hagut de fer front a la primera i el meu convidat a la segona, i tot i que hi havia un gran nombre d'interrogants en l'aire la cosa ha eixit increïblement bé. I, donades les circumstàncies, fins i tot potser massa.

Quan fa unes setmanes vaig formalitzar la invitació, ni el convidat ni jo ens havíem vist ni havíem parlat mai i només sabíem que un escrivia ximpleries a un bloc i a un compte de tuiter i que l'altre hi escrivia coses serioses i assenyades, però ignoràvem si algú dels dos era un violador, un assassí, un caníbal o, el pitjor de tot, si pesava 120 quilos.

Totes eixes possibilitats van desaparéixer divendres a migdia i el balanç del cap de setmana ha estat una barreja prou equilibrada entre tombs per la ciutat amb parades tècniques per fer-nos copes amb qualsevol excusa i hores i hores (i hooooores) entre els llençols del meu llit.

Galtes roges, escàndol públic al mercat de Colom, sexe de matí, carrer Cavallers amb pluja, conat de sexe oral a un antro de mala mort, visita a la Llotja i al Mercat Central, sexe de vesprada, fotos borratxos a les portes de Les Corts, trobar a faltar l'aire a les torres de Serrans, llargues abraçades al llit, gintònics per mitja ciutat, dinar a El Refugio, canyes al mercat de Mossén Sorell, mans inquietes tot el dia, sexe de nit.

Este cap de setmana tan entretingut m'ha dibuixat un somriure idiota a la cara i, pel que sé, un altre somriure tan idiota com el meu eixia de València diumenge de vesprada cap al Nord.

PS: Per cert, sobre allò dels 120 quilos he de dir que tots dos, un damunt de l'altre, amb prou feines hi arribàvem. Deuríem beure menys i menjar més a sovint.

Reciclatge professional

Ahir, en entrar a l'estanc, Pura, l'estanquera, em preguntà:

— No vas reconéixer la xica que estava ahir fent la promoció d'L&M?

— La xica d'L&M? No, la veritat és que no.

— És que em va dir que et coneixia.

Vaig alçar una cella.

— De veres?

— Sí, quan vas eixir em preguntà “¿Este chico es abogado?”.

Vaig alçar l'altra cella.

— Però... era una clienta?

— A quin sant! És advocada. Em va dir que et va tindre de contrari en un juí.

Hòstia. Realment el món s'acaba.

— M'explicà —continuà Pura— que el despatx on treballava la féu fora i que ara es dedica a fer promocions de tabac pels estancs.

Vaig marxar una miqueta tocat, però després ho vaig pensar bé i vaig arribar a la conclusió que tampoc és per a tant: fer promoció del tabac no és, ni de lluny, una feina tan perniciosa i nociva com la que fem molts advocats.

Nassos

— A tu a voltes no te pica el nas?

— Què?

— Per fora. No te pica?

— Sí, iaia, algunes voltes sí.

— I com és que a mi mai m'havia picat i ja fa uns dies que me pica?

De vegades els dinars amb la iaia són massa estranys.

— Però què diu?

— També me piquen les orelles... Jo crec que és perquè abans estava més distreta i si em picaven no em donava compte...

— Clar... clar...

— ... però ara que no tinc res que fer estic més pendent d'estes coses.

— Podria ser... I què fa quan li pica el nas?

La iaia em mira i amolla:

— Què faig? Me'l rasque. Què vols que faça?

— I jo què sé...

— Ai, fill, a voltes fas unes preguntes que pareix mentida que sigues advocat.

Vergonya

La setmana passada va vindre al despatx una clienta per informar-me que havia denunciat el primer marit (dels tres que n'ha tingut) perquè no li pagava tota la pensió d'aliments del fill, però que ara volia retirar la denúncia per evitar mals rotllos.

Vaig celebrar esta decisió, perquè el primer marit és veí meu i no és bonic portar al jutjat una persona a la qual he vist en calçotets tot l'estiu des del sofà de casa.

— Eso sí — em va dir — quiero que hables con él y que le hagas saber que he quitado la denuncia, para que luego no diga por ahí que soy mala persona.

Uns dies després em vaig trobar amb el primer marit a la porta de casa i li vaig dir:

— L'altre dia vingué la teua ecs! a dir-me que t'havia denunciat pel tema de la pensió del nano, però vaig parlar amb ella i ha decidit retirar la denúncia. Ho dic perquè ho sàpies...

— Mira, Martí — em va interrompre — no em fa vergonya que ho veges.

Es va fotre mà a la butxaca de darrere del pantaló i tragué una llibreta de Bancaixa. No de Bankia, de Bancaixa.

— Este mes li he ingressat això — i assenyalà amb la ungla un moviment de 100 euros— i només em quedà açò per a acabar el mes.

La quantitat que li quedava no arribava als tres dígits, i encara no estàvem a meitat de mes.

— Ho sent.

No se'm va ocórrer una altra cosa més intel·ligent.

— I tampoc em fa vergonya dir-te que vaig a Cáritas a que em donen menjar, perquè si no molts dies no dinaria.

L'home tenia raó i no havia de fer-li vergonya res de tot això, però potser aquells que tenen possibilitat de canviar estes coses haurien de plantejar-se què estan fent.

La setmana

 

Els dos festius i el pont de la setmana passada em van desbaratar i he estat set dies sense saber en quin dia vivia. Quasi el mateix temps que he passat borratxo. I intoxicat.

M'he gastat una quantitat obscena de diners equivalent a la suma del rescat de Grècia i he passat per concerts, per discoteques, per una rave a l'horta on sé ben bé què passà, per un restaurant/ultramarins italià, per tots els barris de València i per unes festes de poble.

Dissabte tenia pensat no posar un peu fora de casa, però em va telefonar una amiga:

— Ixes esta nit?

— No.

— Segur?

— No.

I no sé com vaig acabar a mig matí de diumenge muntant-me un trio sobre una taula de billar amb un parell de paios que vaig conéixer a un after:

— ¿Sois pareja?

— No, pero si quieres podemos hacer como que sí.

— En realidad me da igual, que no soy tan especialito.

En arribar a casa em vaig haver de dutxar. Dues vegades.

Una enquesta

Abans d'estiu vaig assistir a una presentació de Noves glòries a Espanya, de Vicent Flor, i en un moment del debat posterior algú preguntà l'autor si veia possible que en el futur algun partit estiguera temptat de recuperar el blaverisme que representà en el seu moment la desapareguda Unió Valenciana.

Flor va dir, crec recordar, que el PP seria l'únic que podria fer ús de l'anticatalanisme en funció de com de mal dades li vingueren les coses electoralment. Jo, en canvi, em vaig mostrar totalment en contra d'esta possibilitat.

Pocs mesos després no només ha quedat en evidència que la meua capacitat d'anàlisi política és la mateixa que la d'una sabata, sinó que només ha fet falta una enquesta que no atorga la majoria absoluta al PP perquè l'executiu de Fabra haja tret la pols a la burrera anticatalana i amenace amb castigar aquells que fan/fem ús del terme País Valencià.

És cert, ho estan fent, però pense que en el fons l'estratègia del PP no donarà resultat perquè potser fins fa relativament poc de temps entre part de l'electorat valencià tenia certa repercussió apel·lar al sentiment anticatalanista i assegurar que els nostres veïns de dalt estaven disposats a furtar-nos la recepta de la paella o de l'allioli, però hem arribat a un punt en el qual estes sentències no se les creu ningú. Encara més: fan riure.

Els valencians estem més viatjats que als anys huitanta, hem llegit més llibres i molts hem follat a Barcelona i ja sabem que els catalans poden estafar els consogres amb les despeses de la boda d'un fill, però no tenen un especial interés en passar de Vinaròs.

Potser hem tardat una mica més del que calia, però ara ja sabem que els que han arruïnat i saquejat el país no poden fotre'ns por amb uns lladres de fora, perquè ja som conscients que els lladres els teníem dins de casa.

¡Es de ser inútiles! (II): Wert

 

 

Però és sense dubte l'actual ministre d'Educació qui sembla decidit a fer que fins i tot els ciutadans de Zamora es declaren a favor de la independència de Catalunya, perquè no hi ha setmana en la qual no amolle alguna subnormalitat al respecte.

A Wert podem agrair-li, però, que almenys no se n'ix del seu ministeri i que totes les propostes que llança estan lligades amb l'Educació: reduir competències autonòmiques en la matèria, assegurar que el creixement de l'independentisme està lligat amb el sentit que les comunitats han donat a l'educació, subvencionar escoles privades que ensenyen en espanyol a Catalunya o assegurar en seu parlamentària que l'interés del Govern és espanyolitzar l'alumnat català.

No ens hauria de sorprendre que un polític conservador madrileny es pronuncie en eixos termes, perquè el seu públic no es troba precisament a Girona, però no deixa d'estar plantejat molt malament. M'explique: per a la dreta la bel·ligerància contra el nacionalisme perifèric dóna rèdits a Espanya (almenys a l'Espanya que no té mar) i tot i que estos exabruptes tenen més a vore amb maniobres de distracció que amb una altra cosa, insistir-hi és un error de càlcul electoral important.

Amb poc més d'un mes de diferència, Galícia, Euskadi i Catalunya celebraran eleccions i si a Euskadi i a Catalunya les expectatives més optimistes del PP passen per mantindre's com a quarta força política, a Galícia existeix la possibilitat ben real que el PP es quede sense la majoria absoluta necessària per fer-se amb la Xunta.

Hi ha qui ha oblidat que estos tres territoris, talment com Andalusia i Astúries, tenen eixida a la mar, i que el PP podria sumar cinc derrotes electorals catastròfiques en menys d'un any.

I, sense dubte, les paraules de Wert tindran part de culpa.

¡Es de ser inútiles! (I): Monago

Des que Àrtur Mas va decidir que no tenia prou amb fer-nos creure que s'havia muntat al carro de l'independentisme, sinó que era ell qui portava els ramals de la cosa, no hem deixat de comprovar que els polítics espanyols són, almenys, tan inútils com els catalans.

Dintre d'esta inutilitat generalitzada, destaquen amb força dos personatges que si no callen prompte aconseguiran que fins i tot Cornellà es declare independentista: el bellotari Monago i el ministre Wert.

L'actual president de la comunitat atòmica més subsidiada (i subsidiària) d'Espanya començà a ser imprudent fins i tot abans de l'11S, quan afirmà sense que li tremolara la veu que “Catalunya demana i Extremadura paga” per criticar la reivindicació del pacte fiscal i que “sentia llàstima” per alguns polítics catalans.

Òbric parèntesi. “Llàstima”? Imagine que serà perquè no sap quant cobra el president de la Generalitat. Tanque parèntesi.

Però ha estat esta setmana quan Monago ha decidit fer el salt definitiu a la política espectacle i ha amollat a propòsit de la hipotètica consulta sobre la independència: “És com si jo faig un referèndum perquè l'uniforme siga el de 'lagarterana'”.

No m'hi jugaria un braç, però si tenim en compte quin ha estat el resultat de l'últim referèndum que s'ha fet a Extremadura, en concret a tres pobles de Càceres on es preguntà si l'ajuntament havia de destinar 15.000 euros a crear ocupació o a festes de bous i vaquetes, no descarte que Monago haja de canviar ben aviat de vestuari.

Peix

Ell: Hola.

Jo: Hola.

Ell: ¿De dónde eres?

Jo: ¿No lo sabes?

Ell: Jeje... la verdad es que sí. ¿Eso es que me has reconocido?

Jo: Claro, hombre.

Ell: Entonces también sabrás que me he fijado en ti.

Jo: Bueno, algo he notado...

Ell: ¿Y cuándo vendrás a comprarme pescado?

Jo: Un día de estos... ¿Me harás precio?

Ell: Jaja... la verdad es que no puedo, que estamos muy controlados, pero si quieres puedo compensarte en carne.

Açò és el que passa quan te trobes el pescater de Mercadona a Grindr.

Regals elèctrics

A un aparador de la piazza Cavour de Torí, Jon Landa ha trobat el que sembla ser una bossa de mà feta amb publicitat d'un rasoio elettrico de Philips :)

Coltelleria "Paris", a Lucca. Regal de Ximo.

 Clinique du rasoir électrique, a París. De Ramón. 

Au Grand Rasoir, a Brusel·les, un regal de Jon Landa.

Quins grans regals pot arribar a fer-te gent que no coneixes (en el sentit 1.0 de la vida) i que de viatge o fent un tomb pel barri veu un cartell i se'n recorda de tu.

Electric Rasoir, a Orléans. D' @elcadafal

 Rasoi Elettrici. Assistenza e Vendita. A Bologna. De Monique LaMer

electric rasoir. També a Orléans i també d' @elcadafal

Per ofrenar noves glòries a Espanya

Comença a ser lògic que quan el titular d'un diari inclou les paraules “diputat”, “Partit Popular” i “condemnat” automàticament el lector pense en València.

En contra del que es puga pensar, no ha estat fàcil aconseguir que per a l'imaginari col·lectiu la nostra terra siga el paradigma dels escàndols i de la corrupció: ha estat una feina constant d'anys i anys (i de molts polítics) fer-nos amb el ventall de casos de corrupció, de saqueig i de desgovern que totes les setmanes, com diria aquella, “ens posen novament al mapa”.

Esta setmana, per concretar, s'han confirmat les cantades imputacions de Blasco (aka Roger Rabbit) i de Castedo i Alperi. És difícil imaginar un país en el qual en només dos dies els últims dos alcaldes de la segona ciutat més important i el portaveu parlamentari del partit governant acaben imputats per diferents casos de corrupció.

Amb la confirmació d'estos tres, el PPCV ha vist com ja és un de cada cinc els diputats-imputats que té a Les Corts per les trames Brugal, Gürtel i Cooperació i, ho sent perquè em repetisc, però no em ve al cap un altre parlament del món on es done esta situació. Ni tan sols a l'hemisferi Sud.

Però els valencians, de natura generosa i simpàtica, no ens hem acontentat amb omplir la cambra autonòmica de diputats-imputats i fa anys que, acostumats a ofrenar noves glòries a Espanya, ens hem dedicat a enviar a Madrid el rebuig.

La llista fa feredat: Esteban González Pons, Andrea Fabra (filla de son pare), González Lizondo, el jove Ignacio (Nachete) Uriarte, José María Chiquillo, Zaplana (de virrei a ministre), Martínez Pujalte un parell de legislatures (ara és diputat per Múrcia), Federico Trillo per Alacant i un llarguíssim etcètera que podria incloure els sultans socialistes Joan Lerma i Ciprià Císcar (senador i diputat ad æternum) i l'últim freak que ha donat la política esta legislatura: l'inefable Toni Cantó.

Algú molt malpensat podria considerar que els valencians ens hem pres el Congrés i el Senat com una mena d'abocador incontrolat. I no, de veritat que no és el cas.

Però la setmana encara no ha acabat, i si dilluns li tocà a Alperi i a Castedo i el dimarts a Blasco, el dimecres era el torn de Vicente Ferrer, diputat al Congrés per València (quina novetat), passar pels jutjats en ser sorprés al volant d'un cotxe lleugerament passat de copes.

Òbric parèntesi. Vull apuntar que el Codi Penal, article 379, considera que només es considera delicte un taxa d'alcohol en aire aspirat superior a 0,60 mil·ligrams per litre. Per tant, el senyor diputat no havia begut només una cervesa. Tanque parèntesi.

Esta anècdota, perquè al cap i a la fi no té conseqüències polítiques, ens ha servit per a redescobrir eixe gran diputat que els valencians teníem oblidat a Madrid des de 2008, ecs!Unió Valenciana (!), portaveu de la comissió de Defensa (!!) i alferes de la Marina en la reserva (!!!). I dic redescobrir i no descobrir, perquè Vicente Ferrer saltà a la fama parlamentària en referir-se en 2010 als ministres socialistes com una “banda de inútiles” i una “colección de francotiradores” i per haver qualificat Zapatero de “timonel borracho”.

“Timonel Borracho”. Sembla que la condició de reservista militar i la condemna per conducció alcohòlica atorguen a les paraules de Ferrer un grau extraordinari d'autoritat en la matèria.