Busca qui t'ha llegit: juny 2013

 

#1 Per ofrenar noves glòries a Ibèria

El text de la Proposició no de Llei comença molt fort: “Després de diverses decenes de milers d'anys de vida durant la prehistòria (...) els valencians comencem a escriure un dels periodos més brillant de l'història d'Espanya” per a entrar de ple en el camp del destrellat: “La parla dels valencians, que part sense dubte de la més profunda prehistòria, s'escriu ya des del segle VI abans de Crist ab el llenguatge ibèric”.

#2 El bon novio

Potser no està bé que siga jo qui ho escriga, però crec que sóc un bon novio: convide a sopar, puc fingir interés per coses que no en tenen, no m'importa explorar les fílies sexuals de l'altre, de tant en tant em puc deixar portar i, si la situació ho requereix, tinc bona conversa.

#3 Què fas?

— No entenc què vols dir.

— Els “Què fas?” que m'envies per whatsapp huit voltes al dia. No vull que ho faces.

#4 Declaració

— T'has tallat el monyo?

— Sí.

— Estàs guapo amb el monyo curt. Sembles un xiquet...

— Un xiquet? M'he de preocupar?

— I tant... Ara tinc més ganes de follar-te.

#5 Donar la mà

Un dels exemples més idiotes d'esta crítica buida, pueril i reaccionària a l'acte de protesta dels estudiants la trobem en la sessió de Twitter que ens regalà la periodista Marta Rivera Cruz, a la qual només he escoltat en algunes tertúlies desenvolupar arguments amb la consistència d'un flam de formatge.

Busca qui t'ha llegit: gener 2013

Busca qui t'ha llegit: febrer 2013

Busca qui t'ha llegit: març 2013

Busca qui t'ha llegit: abril 2013

Busca qui t'ha llegit: maig 2013

Sis i mig

"No es que les paguemos los estudios, es que les pagamos por estudiar"

Sembla que cada intervenció pública del sinistre-ministre d'Educació està destinada a ser polèmica i a animar les tertúlies i la vida política espanyola, i eixe mèrit cal reconéixer-lo com toca: parlant-ne.

A propòsit dels requisits que la reforma del ministre pretén portar endavant per reduir la despesa en beques (perquè, en definitiva, es tracta d'això, de reduir la despesa pública) ha alçat molta polseguera la idea d'apujar el límit perquè un estudiant puga comptar amb les ajudes estatals: l'alumne no només haurà d'aprovar, sinó que se li exigirà un sis i mig per poder gaudir d'una beca pública.

“La pregunta que hay que hacerse es si ese estudiante que no puede conseguir un 6,5 está bien encaminado o debería estar estudiando otra cosa” afirmà amb una tranquil·litat insultant el ministre durant una entrevista.

Immediatament hi hagué qui recordà que Wert és el pitjor ministre valorat pels ciutadans i que mai ha aprovat en les enquestes d'opinió. De fet, el baròmetre del CIS de febrer li dóna un 1,95 sobre 10 i com a conya està bé, però no és un argument seriós.

Sí que ho és, en canvi, les crítiques que s'han fet al fons de la proposta i que posen en evidència l'atac al principi d'igualtat subjacent en les paraules de Wert: per a un alumne becat no arribar a un sis i mig significa que “no está bien encaminado” i que “debería estar estudiando otra cosa” (en referència, segurament, a un curs de perruqueria), però per a un alumne no becat un sis i mig és més que suficient per passar una assignatura i, en definitiva, obtindre un títol universitari.

Així, a un estudiant que necessite una beca per poder estudiar se li exigirà també un requisit extra que no se li exigeix a un altre que no necessita la beca.

És tot molt normal.

La recepta de la paella

 

Fa deu anys que vaig passar el primer cap de setmana a Xeraco, a casa de la meua amiga Nathalie. Després en vindrien molts més, però en tornar d'aquell primer viatge la iaia em va fer seure i em preguntà:

— Va, conta'm, què t'han donat de menjar a aquell terreno?

Li vaig explicar que per primera vegada havia tastat les galeres a la planxa i també la paella mixta i que, encara que en aquella època no menjava massa peix, les dos coses m'havien agradat molt. La iaia, però, va tòrcer el morro i amollà:

— Morralla i paella amb peix?

— Iaia, galeres i pae...

— Mira, si eixes persones no volien que anares t'ho podrien haver dit abans.

Fa un temps que els valencians estem entretinguts discutint sobre què és una paella i què no ho és i el tema, com a conya, fa gràcia si ho fa la iaia o gent enginyosa com els fenòmens de Comunidad de la Paella (responsables de les imatges que il·lustren esta entrada), però, com en tot en esta vida, també cal saber quan deixar-ho estar.

Per ofrenar noves glòries a Ibèria

Ahir em contava un farmacèutic de València que la Generalitat encara els deu dos mesos i mig de 2012 (enguany no han cobrat un cèntim des de febrer) i que la proposta de la Conselleria per posar-se al dia passa per prorratejar les quantitats pendents de l'any passat al llarg d'un període de 24 mesos.

Esta setmana ens han informat, també, que se suposa que la Generalitat pagarà este mes els honoraris dels advocats del torn d'ofici corresponents al quart trimestre de 2012 (!), de forma que només ens deuran sis mesos de feina ja feta: els sis mesos que portem de 2013.

Els impagaments de la Generalitat es traslladen així a professionals que de forma directa o indirecta acabem per finançar la mala gestió que el PPCV ha fet dels comptes públics valencians mentre Fabra col·loca un cuiner d'assessor a Presidència o ha de cancel·lar un contracte públic amb l'entrenador personal encarregat de fer del Molt Honorable una espècie de Churchill valencià.

I mentre (tot) això passa, el partit responsable de la fallida econòmica, però també política i social, del País ens regala iniciatives parlamentàries “de tramitació especial d'urgència” com la que presentà el passat dia tretze per instar la RAE perquè reconega al valencià “la seua categoria de llengua o idioma propi dels valencians”, com si els acadèmics espanyols hagueren dit que el valencià és la llengua que parlen els mongols de Mongòlia.

El text de la Proposició no de Llei comença molt fort: “Després de diverses decenes de milers d'anys de vida durant la prehistòria (...) els valencians comencem a escriure un dels periodos més brillant de l'història d'Espanya” per a entrar de ple en el camp del destrellat: “La parla dels valencians, que part sense dubte de la més profunda prehistòria, s'escriu ya des del segle VI abans de Crist ab el llenguatge ibèric”.

Hi ha qui s'ha afanyat a considerar este deliri ibèric una cortina de fum per distraure l'atenció del personal, però jo trobe que és el resultat d'un exercici prescrit pel metge del diputat Maluenda: “Deixa't de pastilletes, Rafa, que qualsevol dia tindrem un disgust i escriu en un full en blanc el primer que et passe pel cap”.

El metge de Maluenda, però, no comptava amb el fet que el brillant síndic del PPCV, Jorge Bellver, agafaria el text terapèutic redactat per Maluenda i el presentaria a la Mesa de les Corts.

Declaració

 

Diumenge, després de passar tot el cap de setmana a la platja, vaig tornar a casa per quedar amb el Nou Novio:

— T'has tallat el monyo?

— Sí.

— Estàs guapo amb el monyo curt. Sembles un xiquet...

— Un xiquet? M'he de preocupar?

— I tant... Ara tinc més ganes de follar-te.

(...)

— M'has trobat a faltar este cap de setmana?

El Nou Novio abaixa la mirada i no contesta.

— Ei! M'has trobat a faltar o no?

El Nou Novio arrima el cap al meu pit i continua sense contestar.

— Estàs sord? T'estic preguntant si m'has trobat a faltar.

El Nou Novio, al remat, contesta:

— Si ja saps que sí per què m'ho preguntes?

— Perquè m'agrada que ho digues.

(...)

— Va, anem al llit...

— Ací no estem bé?

— Estem a trenta graus i el sofà és de pell... Anem al llit.

— És que hui no sé si tinc ganes de...

— QUÈ?

(...)

Al llit, després de follar:

— Per què poses eixa cara?

— Jo?

— Sí, tu. Estàs posant una cara estranya. Què et passa?

— No res.

— Bé, no ho tornaré a preguntar. Si vols m'ho dius i si no...

— Crec que m'he enamorat de tu.

Visc en una puta muntanya russa sentimental.

Dilluns

Vis a vis

— Siento lo de la sentencia, pero ya sabes que partíamos de una situación bastante complicada...

— No te preocupes, hombre, tú has hecho lo que has podido...

— Sí, sobre todo teniendo en cuenta que, en contra de mi consejo, reconociste los hechos cien veces...

(...)

— ¿Entonces cómo ha quedado la cosa?

— Pues mira, el juez te ha puesto una condena de año y medio. Ya sé que parece mucho, pero teniendo en cuenta que el fiscal te pedía cuatro años y medio podemos decir que no está mal.

— ¿Eso es menos de mitad, verdad?

— Sí, menos de la mitad.

(...)

— Me he hecho amigo de un etarra muy majo y me ha dicho que hay que recurrir. Que más de lo que me ha caído no me puede caer.

— Si lo dice un etarra habrá que hacerle caso...

— Es tó buen tío, sabes. Se pasa el día leyendo libros muy gruesos.

(...)

— Bueno, ¿y cómo te va por aquí? ¿Te adaptas bien?

— Sí, sí... aquí estoy muy bien. Resulta que comparto chabolo con un tío del pueblo que era amigo de mi hermano.

— Si es que la cárcel es como un pañuelo...

— Ya te digo... Ahora hay un moro que me busca... pero no me va a encontrar.

(...)

— Si quieres puedo pedir que te trasladen al módulo de enfermería o al que gestiona Proyecto Hombre.

— No, ahora no. A lo mejor más adelante...

— Yo creo que allí estarías mejor.

— Seguro, pero en esos módulos no dejan fumar y aquí pasan el mejor costo del mundo.

— Bueno, si es por eso...

Què fas?

Dilluns nit, al sofà de casa.

— Abans de posar-nos amb Game of Thrones vull dir-te una cosa.

— Què passa?

— Mira, em sembla molt bé que m'envies whatsapps, però no pots preguntar-me huit voltes al dia què faig.

El Nou Novio posa cara de desconcert.

— No entenc què vols dir.

— Els “Què fas?” que m'envies per whatsapp huit voltes al dia. No vull que ho faces.

El Nou Novio alça una cella:

— Huit voltes?

— Bé, o tres voltes, és igual... La qüestió és que no m'agrada.

— I això per què?

— No ho sé... i a banda, ja saps què estic fent: o estic treballant o estic treballant.

El Nou Novio somriu, em posa una mà al genoll i m'explica:

— A vore, quan et pregunte “què fas” no és perquè vullga saber de veritat què estàs fent; simplement és perquè, per algun motiu, he pensat en tu.

Se'm queda cara d'idiota rematat i el Nou Novio continua:

— Però bé, si no vols no ho faré més...

I és de veres que des de dilluns no ho ha fet, però és que ara ho trobe a faltar.

Iturgaiz versus Colau

Han tingut molta repercussió els plors llastimosos de Carlos Iturgaiz arran la concessió del Premi Ciutadà Europeu 2013 a la PAH per part del Parlament Europeu: “Hoy es Ada Colau y mañana es Arnaldo Otegi”, es despatxà l'eurodiputat del PP sense ser conscient que amb esta comparació, donada l'acceptació social de Colau, el que feia era llançar una floreta al dirigent abertzale empresonat.

És comprensible que aquells que no hem viscut sota l'amenaça etarra passem pàgina ràpidament i, també, que no fem del terrorisme el leitmotiv de la nostra existència, però entenc que per a qui ha hagut d'assistir a desenes d'enterraments de companys de partit la cosa siga una miqueta més complicada i que al coret encara hi haja lloc per al ressentiment i la suspicàcia: el gat escaldat amb aigua tèbia en té prou.

Però, justament per això, em costa entendre que Iturgaiz insistira (i insistira i insistira) a qualificar la PAH d'organització violenta a la qual dedicà expressions com ara “No se puede premiar a quienes solo traen tensión y enfrentamientos”, “Ada Colau es la promotora de una organización violenta, que tiene detrás los escraches y que se dedica a amenazar a los políticos y sus familias” o “la bandera de esta organización es amedrentar y amenazar y hacer la vida imposible a los ciudadanos de España y no puede ser vitoreada en el Parlamento Europeo”.

Sorprén que una persona que ha hagut de fer política en un moment fotut i complicat, sota la innegable amenaça del terrorisme etarra, haja arribat a un punt de destrellat tan boig que siga incapaç de diferenciar allò que, efectivament, suposava una amenaça i una coacció i haja acabat trobant en la PAH un nou enemic a combatre i al qual continuar acusant d'allò que en algun moment sí que patí.

En esta ocasió, però, ni Iturgaiz ni els que pretenen viure de l'estela del victimisme tenen raó.

La grua i la Justícia

Crec que fou durant una classe de Teoria del Dret quan el professor ens explicà que no ens havia de preocupar la percepció que els ciutadans tenen sobre la Justícia, perquè en el millor dels casos només la meitat de les persones que acaben als tribunals obtenen allò que anaven buscant.

I això és així independentment de si una part guanya i l'altra perd perquè, com ja he explicat alguna vegada, si tenim en compte que el ciutadà que es presenta davant un tribunal no passa pel seu millor moment, hem d'afegir la impossibilitat material de la Justícia per resoldre alguns problemes, per reparar una situació anterior o per satisfer les expectatives de determinades persones, les quals tenen tendència a ser infinites.

Així, la insatisfacció que genera és determinant perquè la Justícia no haja gaudit mai de la simpatia del ciutadà, però no és l'única causa. El diferent tractament que mereixen rics i pobres, la falta de mitjans, la seua politització o el comportament de determinats jutges i de la majoria dels advocats no ajuden a fer que la percepció del ciutadà sobre la Justícia puga ser, ni en el millor dels casos, regular.

I per si tot això era poc, calia afegir el paper que està jugant el ministeri públic en dos casos de gran rellevància pública i que torna a evidenciar el diferent tractament que l'Estat dóna a determinades castes per acabar d'afonar la imatge de la Justícia: en primer lloc, fa unes setmanes sorprengué (per no haver-se donat mai) la decisió del fiscal de recórrer la imputació de la filla del rei en el cas Nóos; i, en segon lloc, la setmana passada ens tocà vore com el fiscal valorava la possibilitat de querellar-se contra el jutge que acordà la presó incondicional de l'ecs!president de Caja Madrid per la suposada compra fraudulenta d'un banc nord-americà.

Al remat i entre tots aconseguirem que el ciutadà valore més positivament la grua municipal que l'administració de Justícia.

Donar la mà

La caverna s'ha portat les mans al cap perquè una dotzena dels vora 130 estudiants premiats pel seu expedient acadèmic es van negar a saludar el sinistre-ministre Wert durant la cerimònia de lliurament dels guardons que tingué lloc este dilluns.

Fou un acte de protesta simbòlic, de desacord amb la política educativa del PP, completament legítim, proporcionat i adequat a les circumstàncies personals dels participants i de l'acte, i no cal justificar el dret de qualsevol persona a deixar de saludar un càrrec públic per mostrar el rebuig a la política que està portant endavant.

La dreta més rància, però, ha aprofitat per criticar l'educació (amb minúscula) d'estos estudiants i obviar que amb el nou model plantejat i, sobretot, amb les retallades dels govern central i autonòmics és l'Educació (amb majúscula) dels actuals i dels futurs estudiants la que està en joc.

Un dels exemples més idiotes d'esta crítica buida, pueril i reaccionària a l'acte de protesta dels estudiants la trobem en la sessió de Twitter que ens regalà la periodista Marta Rivera Cruz, a la qual només he escoltat en algunes tertúlies desenvolupar arguments amb la consistència d'un flam de formatge.

Comença la festa:

(I)

LA BLEDA

Los 12 estudiantes que hoy negaron el saludo al ministro van a llegar muy lejos si su forma de demostrar desacuerdo es siendo groseros.

Alguien debería haber dicho a los estudiantes que hoy negaron el saludo al ministro que perder las formas es una forma de perder la razón...

(II)

LA CONDESCENDENT

Mi abuela no necesitaba estudios para saber que no se niega el saludo a nadie.

Hablé de esto con dos empresarios. Me decían que no contratarían a ninguno de estos chicos.

Alguien debería decir a esos niñitos q en la vida hay q saludar a mucha gente q no te gusta.

Tengo ganas de ver a estos en el mundo real, poniendo morros y negando el saludo a quien no les mole...

(i III)

LA QUE FA ANÀLISIS POLÍTIQUES COM SI FÓRA UNA SABATA

Es más cómodo poner morros a Wert que reprochar al rector sus gastos suntuarios.

Las tasas hay que subirlas cuando los gestores llevan la Universidad al borde de la bancarrota.

Ben mirat, potser estem exagerant amb el tema de l'Educació: si esta senyora, amb esta capacitat per a argumentar, és capaç de guanyar-se la vida exercint de periodista, qui diu que no hi ha una oportunitat per a tots?

El bon novio

Potser no està bé que siga jo qui ho escriga, però crec que sóc un bon novio: convide a sopar, puc fingir interés per coses que no en tenen, no m'importa explorar les fílies sexuals de l'altre, de tant en tant em puc deixar portar i, si la situació ho requereix, tinc bona conversa.

Òbric parèntesi. Entenc perfectament que, després d'haver llegit això, algú considere que sóc el pitjor novio del món. Tanque parèntesi.

Tot això se'm dóna millor, és cert, durant el cap de setmana, perquè entre setmana tinc la meua rutina, la qual inclou, per exemple, deu hores diàries de feina, passejar amb Matt, un grapat de sèries, nadar a la piscina, diferents compromisos polítics i socials o, senzillament, estar a casa sense haver d'escoltar ni parlar amb ningú.

El Nou Novio no entén que sóc un novio de cap de setmana i a través del whatsapp em diu bon dia pel matí i bona nit abans de dormir i al llarg del dia em fa arribar missatges amb icones l'existència (i enviament) de les quals no estaria justificada ni en cas de patir un trastorn mental.

Potser ja ha arribat el moment de seure amb ell i tindre la conversa.

Fa falta un curs de lideratge per a Fabra?

Sense futur

“Tres mesos i escaig després del lisèrgic i estupefaent anunci de la dimissió de l'ecs!Molt ecs!Honorable, i tret d'aquelles bones intencions, encara no hem vist res que ens permeta albirar que el nou executiu fabrià (fabrista o fabriàtic) aportarà cap novetat seriosa a la política desenvolupada pel seu antecessor.”

Mentider

“Enganyar 15.000 joves era por per a Alberto Fabra, per això nou després ja n'eren 50.000.”

Poc desitjat

“Per celebrar un Congrés sense que la corrupció i les notícies sobre la mala gestió que hem patit els valencians planejaren per damunt de les ponències que presentaven o de l'elecció d'Alberto Fabra com a president, el PPCV hauria d'haver esperat al 2025. O al 2045.”

Intranscendent

“Fabra, al remat i en contra del que molts esperàvem, ha optat per la intranscendència i la irrellevància política.”

Ridícul

“L'ànim inaugurador del Molt Honorable ha arribat a un punt tan ridícul que no hem de descartar que qualsevol dia inaugure la primera pedra de la reforma de la cuina de la tia Amparín.”

Xurro

“Alberto Fabra pronunciant la paraula 'jutjats' és un puto drama. Yujgats. Yuyás. Yugais.”

Irrellevant

“Encara que l'únic que es pot dir del Molt Honorable és que és “el que substituyó al otro”, sembla que Alberto Fabra ha començat a fer les Amèriques.”

Incapaç

“Molts han volgut destacar el nou manual d'estil que Fabra hauria imposat al PPCC i que contemplaria una mena de 'tolerància zero' amb la corrupció i que apostaria per la regeneració del partit, però això dista molt de ser versemblant i, sobretot, fa riure si pretén fer-nos creure que no ací no ha passat res”

Tamagochi

“Costa creure que algú amb el carisma d'una sabata i l'autoritat d'un tamagochi haja estat capaç de mantindre's al cap de l'executiu valencià amb tot el que ha caigut en els últims mesos.”

Bocamoll

“Esta declaració del Molt Honorable Alberto Fabra no és ridícula només pel que implica de confrontació, sinó perquè si la situació a Catalunya és lamentable, al País Valencià fa temps que la catatonia econòmica, política i social que patim amenaça amb col·lapsar el sistema.”

Lleuger

“L'encarregat de posar ordre i concert al País Valencià, el president Fabra, s'ha demostrat com un polític d'una lleugeresa insuportable que s'ha dedicat a rebaixar el discurs a mínims intolerables.”