Febril

Este matí m'ha tocat assistir a la declaració més boja que he presenciat fins ara a un jutjat. El contrari, en un estat de desequilibri mental manifest, no ha tingut prou amb assegurar que denunciarà al jutge si no li dóna la raó i que no té un caràcter depressiu, sinó “trist”, perquè també ens ha explicat que ha arribat a un punt en el qual només veu una eixida: comprar-se una pistola per poder defensar-se.

Òbric parèntesi. I que conste que se'l jutjarà per agressió a una menor d'edat. Tanque parèntesi.

Entre la lisèrgica declaració de l'acusat i l'estat febril que arrossegue des de dilluns no tinc massa clar què ha estat real i què han estat al·lucinacions meues, però puc assegurar que en acabar la declaració i mentre el funcionari imprimia les còpies, l'acusat ha afegit:

— He empezado a escribir un libro sobre mi vida. Y voy a hacer una película. Ahora me voy al extranjero a buscar financiación.

El jutge i jo ens hem quedat mirant i he afegit amb un somriure bord:

— ¿Señoría, estamos a tiempo de incluir esto último en la declaración del acusado? Considero que es muy revelador...

El jutge m'ha tornat el somriure bord, s'ha mossegat el llavi i ha amollat:

— No abuse, letrado. ¿O es que cree que no hemos tenido bastante?

Improcedent

“El señor Bárcenas dejó el PP en 2009”

Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda, el 23 de gener de 2013.

La demanda de Bárcenas contra el Partit Popular per comiat improcedent és només un pas més en el sainet que des de fa setmanes ens està regalant el partit més votat a Espanya i, potser, els advocats de l'ecs!tresorer es van basar en aquella explicació tan boja que Carlos Floriano va donar per justificar que no s'haguera acomiadat Jesús Sepúlveda, ecs!alcalde de Pozuelo, ecs! (o no) de la ministra Ana Mato i al qual el jutge Ruz considera receptor de més de mig milió d'euros de la trama Gürtel:

“El Sr. Sepúlveda lo que hizo fue presentar un escrito pidiendo la baja del partido pero sigue siendo trabajador de esta casa, (...)…Otra cosa es que se le pueda echar y entonces te vas a Magistratura de Trabajo y el Magistrado te dice “este despido es improcedente, ahora lo readmites”, es que eso es lo que pasa si usted despide a alguien por estar imputado que no es causa objetiva de despido, es un despido improcedente y entonces lo tienes que readmitir”.

Òbric parèntesi. Curiosament, el PP va acomiadar Sepúlveda una setmana després d'este deliri legal de Floriano. Tanque parèntesi.

En realitat, no cal que Bárcenas cite la fantàstica doctrina Floriano per defensar les seues pretensions d'indemnització (entre altres coses perquè no s'ajusten a la legalitat) perquè ho té molt més fàcil: si es confirma que, efectivament, va treballar per al PP fins el 31 de gener de 2013 i que se'l despatxà sense la preceptiva comunicació escrita que exigeix l'art. 55 de l'Estatut dels Treballadors, el comiat serà declarat improcedent: “el despido deberá ser notificado por escrito al trabajador, haciendo figurar los hechos que lo motivan y la fecha en que tendrá efectos”.

Segons la informació publicada, Bárcenas s'assabentà del comiat en consultar la seua vida laboral després de tornar d'esquiar a Canadà, sense que el PP haja encara demostrat que li havia comunicat que el despatxava ni, millor encara, quina era la relació (laboral o no) que mantenia amb el partit/empresa.

Bárcenas guanyarà el judici contra el PP, però jo només espere que el seu advocat cite María Dolores de Cospedal com a testimoni i escoltar-la dir en sala allò de “La indemnización que se pactó fue una indemnización en diferido en forma efectivamente de simulación, simulación de lo que hubiera sido en diferido en partes de lo que antes era una retribución” i vore com al jutge li explota el cap.

Falsedat

Durant l'última guàrdia em van telefonar de la comissaria i l'agent em va dir:

— Letrado, tenemos un oficio instado por Baleares para una operación especial por falsedad documental. Venga cuanto antes.

De camí em bullia el cap: “operación especial” i “Baleares” podia significar Urdangarin, Palma Arena o el clan de la Paca, però l'element típic de “falsedad documental” limitava les opcions a les dos primeres.

En arribar, l'agent em féu passar al despatx i m'explicà que des d'un jutjat de Manacor havien demanat que es prenguera declaració a un matrimoni per haver volat des de Mallorca fent ús de certificats d'empadronaments falsos per a obtindre un descompte al preu dels vols.

— Eso ha salido en la tele —vaig apuntar.

— No veo la tele. Sus clientes están ahí fuera.

A través del vidre vaig vore una parella de mitjana edat amb cara de manxecs. No eren, per tant, ni Urdangarin ni Matas, però he de reconéixer que el cas també tenia el seu punt: a tot Espanya es calcula que hi ha 4.000 implicats en este frau massiu, per la qual cosa si algun dia arriba a celebrar-se un judici el jutjat que porta el cas haurà de llogar un estadi de futbol.

Em vaig apropar a la parella, em vaig presentar i els vaig explicar per què els havia citat la policia. Els pobres homes no entenien res i el quadre era considerable: ell havia patit una traqueotomia, de forma que havia de tapar-se el forat de la gola per a poder parlar i ella no deixava de plorar i de torcar-se les llàgrimes amb un mocador de paper, de forma que s'havia estés el rímel per mitja cara.

— Yo no quiero ir a la cárcel... Somos pobres, pero nunca hemos robado nada.

— No se les acusa de robar, sino de falsedad en documento público.

— ¿Y eso qué es? —preguntà ell tapant l'aire que li escapava per la gola.

Vaig dubtar un segon sobre la conveniència de detallar els elements que configuren el tipus penal de la falsedat documental, però després de fer un ràpid repàs mental a la llista de celebritats i de càrrecs públics acusats per este delicte vaig trobar una explicació millor:

— La falsedad en documento público es... es un delito de ricos... y ya sabe que los ricos nunca van a la cárcel.

Bilboko postaleak

Calatrava EZ!

Bilboko llumenak

Spiderman a Bilbao!

Titani a punta pala.

Plaza Nueva

Les voreres de Bilbao

Teatre Campos Elíseos

Més titani

Seu de la Conselleria de Sanitat del Govern Basc.

"Camarero, hay un escarabajo en mi plato". Expo a l'Alhóndiga de disseny italià.

Isozaki fàl·lic

Tres mesos

Fa uns mesos va aparéixer al despatx una xica i em contà que havia tingut un accident amb un cotxe mentre circulava en bicicleta. Com a conseqüència del colp va patir un avortament i em va dir que volia demanar una indemnització.

En revisar la informació que hi havia al jutjat vaig comprovar que ho tenia tot en contra: la xica circulava en direcció contrària, portava auriculars en el moment de la col·lisió i, encara que el forense havia certificat que l'avortament era conseqüència de l'accident, la meua clienta havia reconegut que no era conscient que estava embarassada perquè encara no havia tingut la primera falta.

Amb tot açò damunt la taula, este matí al judici he provat a fer un paper digne i, tot i tindre-ho perdut de bestreta, a insistir en una idea: el dany s'havia causat i, almenys d'una part, el responsable era el conductor i, per tant, la companyia asseguradora del vehicle havia d'amollar la pasta.

He notat que la jutgessa em mirava amb condescendència pel paperot que m'ha tocat fer, però això no ha estat res en comparació amb l'argument que ha gastat l'advocat de l'asseguradora per negar-se a reconéixer que el colp havia estat la causa de l'avortament i qüestionar els informes pericials: “Un aborto puede producirse por muchas causas y ya lo dicen las abuelas: hasta el tercer mes de embarazo no se debe hacer público”.

Gràcies a la imbecil·litat del company he pogut eixir amb el cap ben alt.

L'amor esclau

"Es verdad, para mí, ser esclavo suyo constituye un placer. Porque ignoro si lo sabrá, pero existe un placer que sólo puede encontrarse en el último grado de la humillación, de la misma forma que, como tal vez el diablo sepa, es muy posible que también haya placer en el látigo, cuando éste nos flagela la espalda para arrancarnos pedazos enteros de nuestra carne. Ahora bien, yo quiero gustar igualmente de otros deleites diferentes a los que me pueda proporcionar una esclavitud forzada"

El jugador, Fedor Dostoyevski

In flagrante delicto

EL CIRC DE LES CORTS

Milagrosa Martínez (aka La Perla), ecs!presidenta de Les Corts, alcaldessa de Novelda, imputada per les adjudicacions de Fitur a la trama Gürtel i per a la qual el fiscal demana 11 anys de presó, dedica el temps a les Corts a estudiar francés, com si a Fontcalent no anara a tindre hores mortes...

 

Imatges de José Cuéllar

* * *

Foto de José Cuéllar

 Lola Gay, diputada del PSPV, comprant bragues durant una sessió a les Corts. Info de Rodrigo Terrasa

* * *

Foto de Benito Pajares

 Blasco, imputat pel cas Solidaritat, llegint l'informe que el jutjat demanà a la Conselleria d'Hisenda i que costà el càrrec a Vela, imputat per filtració de documents secrets. Hi ha qui creu que fou un toc d'atenció de Blasco a Fabra i al PPCV... I a mi no m'estranyaria.

* * *

Foto de Jesús Signes

Díaz Alperi, diputat/imputat pel cas Brugal i ecs!alcalde d'Alacant, tallant-se les ungles este matí. Ha declarat a EuropaPress: "Estaba cortándome una uña que se me había roto y me he puesto una tirita". True story.

* * *   

Esta no sé de qui és

I Rita (aka “Un bolso de Louis Vuitton es un regalo absolutamente habitual”) relaxadíssima a les Corts.

* * * 

 Foto: Levante EMV

Angela Barceló, diputada popular, es dedica a llegir l'ultim Premio Planeta mentre al Ple de les Corts es parla d'avortament i copagament farmacèutic. 

Personal domèstic

M'arriba un missatge al mòbil: “¿Te interesan mis servicios?”. I l'oferta va acompanyada d'un text explicatiu i la foto d'un tors d'un home mig tapat per un davantal amb una granera a la mà i, com no podia ser d'una altra manera, iniciem una conversa:

Jo: Es que no sé si va en serio.

Ell: Todo es en serio. Me dedico a limpiar y el tema del atuendo es a gusto del cliente. Ya sabes que hay gente a la que le da morbo.

Jo: Sí, lo sé...

(...)

Ell: En todas las casas no lo hago así, pero en todas las casas están contentos conmigo. Si estás interesado, sólo me quedan libres las tardes, a doce euros la hora.

Jo: Vaya, es un poco caro, pero el problema es que ya viene una chica a limpiar a casa.

Ell: Ok, entiendo. Bueno, si estás contento sigue con ella.

(...)

Jo: Lo que pasa es que tú estás más bueno...

Ell: Jajaja! Lo importante es que sea aseada y que lo haga todo bien, porque he oído de cada cosa... que a las casas que voy están flipando conmigo. Pero bueno, es que yo soy muy histérico con el orden y la limpieza.

(...)

Jo: ¿Y los clientes no te piden sexo?

Ell: Nooo... Todos son gente maja. Sólo voy desnudo y con delantal para planchar en casa de un matrimonio que son nudistas y me lo pidieron y yo no tengo problema. Sólo quiero trabajar.

(...)

Jo: ¿Y no pasas frío?

Ell: Hombre, esta casa está acondicionada con calefacción central y paso calor y todo.

Jo: Es curioso, sin duda.

Ell: La verdad es que esto se me ocurrió a raíz de tener estos clientes, y sin duda me está funcionando muy bien. A la crisis hay que ponerle ingenio. Desde luego, en seguida se ve si eres currante y si tienes idea de hacer las cosas de casa.

Jo: Claro que sí...

(...)

Ell: Bueno, si compruebas que tu chica de limpieza no retira los sofás para aspirar y fregar, si ves que el brillo de tus grifos y los rincones de tu baño no están impolutos o ves que las camisas no están perfectamente planchadas, avísame y vemos cómo hacemos para encontrarte un hueco, ¿ok?

Jo: Muy bien... Pero estoy contento con ella.

Ell: Entonces sigue con ella, que meter a alguien en tu casa no es una tontería.

Redéu, no cal que ho jures.

El refredat de la iaia

 

La iaia ha estat malalta les últimes dos setmanes. Molt malalta. Era només un refredat, però pensàvem que ja no ho contava. I la seua actitud tampoc no ajudava:

— Per què no vol alçar-se?

— Perquè no.

— Per què no vol menjar?

— Perquè no.

— Mire, iaia, no es comporte com una cria, eh? Que té 91 anys i és vella, però no és Benjamin Button.

En eixe sentit, la iaia ha tingut la mala sort de caure a una casa on som poc condescendents amb la malaltia i amb la mort i estes dos setmanes han donat per a moltes conyes i, a banda d'amenaçar amb portar-la a una residència i amb començar a repartir-nos l'herència, també hem parlat d'eutanàsia:

— Com està, iaia?

— Malament.

— Malament? Jo la veig prou bé...

— Si estic morint-me, ma filla.

— Jo no la vull vore patir, iaia. Si vosté m'ho demana agarre un coixí esta nit i li'l pose en la cara i en un minut acabem amb este patiment.

— Això mateix m'ha dit ton pare este matí...

— Sí, però mon pare no ho farà, que després tindrà remordiments.

— I tu no?

— Jo? Clar que no.

Ara, però, la iaia ha reviscolat com una verdolaga.

Tres setmanes

Quan després de nadar a la piscina passe a l'spa, normalment només em trobe amb vells, la qual cosa, a banda de no resultar agradable a la vista, em causa una miqueta de respecte: estic segur que, entre la calor, les bombolles i el vapor, qualsevol dia em trobaré un vell mort flotant al jacuzzi.

Òbric parèntesi. O encara pitjor: el bolquer d'un vell mort flotant al jacuzzi. Tanque parèntesi.

Dimarts, afortunadament, no hi havia cap vell i tenia tot l'spa per a mi. L'aigua estava una mica més freda que la resta de dies i sembla que això havia espantat els octogenaris.

Després d'una estona de fer i desfer al meu aire, van entrar a la zona d'spa dos xics d'uns setze o dèsset anys, vestits amb roba de carrer. Els col·legis públics del poble tenen un conveni amb l'empresa propietària de les instal·lacions i de tant en tant els alumnes fan classes a la piscina o a la zona de màquines, però mai els havia vist a la zona d'spa, per la qual cosa vaig imaginar que esta parella havia fet fugina i es dedicava a passejar-se amunt i avall.

Em van saludar i van començar a tafanejar tot el que es pot tafanejar a un spa: les saunes, les dutxes, la font de gel.. i a prémer tots els botons que anaven trobant fins que se'ls regirà el perdigó i van tindre una idea:

— Ie, tio, ens tirem a l'aigua?

Es van assegurar que ningú (a banda de mi, que em sentia invisible) els mirava i van començar a despullar-se a la vora del jacuzzi, a tres o quatre metres d'on jo em trobava. Primer es van descalçar, després es van llevar la part de dalt i van deixar al descobert uns torsos fibrats, plens d'abdominals i de músculs marcats, i, finalment, es van traure els pantalons i es van quedar en calçotets. Un calçotets d'imitació, estrets i de camalet, generosament plens per davant i perfectament ajustats per darrere.

Van estar un minut així, en calçotets, a la vora del jacuzzi, com si estigueren replantejant-se la idea mentre al meu cap s'amuntegaven un grapat de pensaments que podrien portar-me directament a l'infern.

Per sort, quan el més alt ja tenia un peu al primer escaló del jacuzzi i jo estava a una bategada de patir un atac al cor, entrà a l'spa un encarregat de manteniment i els féu fora.

I dic 'per sort' perquè si un dels adolescents arriba a fer un pas més el primer cos que hagueren trobat flotant al jacuzzi no haguera estat el d'un vell, sinó el meu. I amb una considerable erecció.

Estic dos tres setmanes sense tocar pèl i, com salta a la vista, ho porte estupendament.

Amor de mare

Són les 20.30 hores. Sona el telèfon i veig el nom d'una clienta molt pesada a la pantalla del mòbil. Renegue, despenge i compte fins a tres abans de contestar:

— Qui és?

Òbric parèntesi. Generalment no sóc tan dramàtic. Tanque parèntesi.

— Soy yo, y ya no puedo más. Ya estoy harta. Har-ta.

Durant un segon baralle la possibilitat de penjar el telèfon. O de destruir-lo.

— ¿Estás ahí?

— Sí, dime. ¿Qué ha pasado ahora?

— Pues lo de siempre, que este hombre pasa de todo y sigue sin pasarme la pensión del niño.

— Toda la pensión —corregisc.

— ¿Cómo?

— Que no te pasa toda la pensión que debería pasarte, pero una parte sí.

— Bueno, pues eso.

— Mira, mi trabajo está hecho. Ahora es cosa del juzgado, que va lento...

— Ya, pero es que yo tengo muchos problemas, porque, por ejemplo, mi hijo no bebe leche; bebe Puleva. Y cada brick me cuesta uno-cuarenta-y-nueve.

— ¿Qué?

— Y no toma petitsuisse de Mercadona, él los quiere de marca. Mi hijo tiene cinco años y, claro, ya pide cosas. Y sí, a lo mejor es culpa mía porque como es hijo único se lo consiento todo.

— ¿Qué?

— Mira, he pensado una cosa: ¿tú me puedes pedir una audiencia o algo (sic) con el juez para que yo le explique mi situación?

— Sí, claro... Quiero decir: no. Los jueces no reciben en audiencia así como así.

I és una llàstima, perquè m'agradaria vore la cara del jutge en escoltar el problema del petitsuisse.

Monstre

Als procediments sobre custòdia de menors, quan els pares no són capaços de posar-se d'acord en quin règim establir, els jutjats tiren mà de pèrits, generalment psicòlegs clínics, perquè ens donen el seu parer.

Ahir em van notificar l'informe d'un cas de custòdia compartida instat per l'ecs! d'una clienta i l'apartat relatiu a l'avaluació del xiquet no podia començar millor:

Al pedirle al menor que haga un dibujo de la familia, en primer lugar dibuja un gran semicírculo con dos grandes círculos en su interior a modo de ojos , y una especie de cola en la parte izquierda que luego colorea. El menor nos dice que es un monstruo.

Només espere no riure tant al judici com ho faig fer ahir al despatx.

La renúncia del papa en 9 tuits

#1 Ha dimitit el papa abans que Ana Mato. #Españistán

#2 El papa anuncia su retirada, disuelve la iglesia católica y entrega la sotana. #podríapasar

#3 Algú ha proposat llistes obertes i primàries per a triar el nou papa? #porrapapa

#4 Un papa d'UPyD. #porrapapa

#5 Mula y buey 1 – Papa 0

#6 Rubalcaba se apunta el tanto de la dimisión del papa. #podríapasar

#7 Segon miracle del dia: Sepúlveda despatxat de la seu del PP.

#8 Ratzinger siempre saludaba.

#9 Si s'haguera mort tampoc haguera passat res.

Confeti

És cert que al País Valencià tenim precedents per a quasi qualsevol cas de corrupció que es puga destapar a la Confederació Ibèrica de Nacions, però la informació publicada sobre Ana Mato i el seu marit supera, de moment, el nivell d'esperpent del que fins ara hem vist per ací.

També és cert que, tot i la declaració de no culpabilitat del judici de Camps, hem pogut escoltar que El Bigotes es deixava caure carregat de regals per casa de l'ecs!Molt ecs!Honorable el dia de Nadal transvestit de Pare Noel o com Ric Costa li encarregava “100 gramos de caviar” i hem vist, també, com des d'Emarsa es contractaven els serveis de prostitutes romaneses, però, de moment, encara que no hem tingut constància que la trama Gürtel pagara el confeti i els globus de les festes d'aniversari o les comunions dels xiquets d'uns càrrecs públics. O el bitllet d'anada i tornada a Quito de l'empleada domèstica equatoriana d'algun conseller valencià.

A això, de moment, encara no hem arribat.

Però, les tones de confeti i de globus que els principals imputats de Gürtel pagaven per a les festes i saraus del matrimoni Sepúlveda-Mato no ens han d'impedir veure el bosc que tenim a casa. I per bosc cal entendre els casos de corrupció que assetgen el PP valencià i sobre els quals cada dia és més complicat seguir la pista.

Només la setmana passada, per exemple, vam saber que el Tribunal Superior de Justícia obria tres noves peces del cas Gürtel que investigarien, entre altres coses, els contractes de la visita del Papa a València i tota la contractació de la Generalitat amb les empreses de Correa (la qual podria acabar amb una nova imputació de Camps), que des d'Emarsa s'havien pagat pernil i caixes de vi per a mig país, que Ribó denunciava les connexions de l'institut Nóos urdangarià amb l'Ajuntament de València i que el Tribunal Suprem donava via lliure al jutge instructor per imputar Carlos Fabra per suborn.

I a tot això cal sumar els casos Cooperació i Brugal, que continuen a poc a poc fent camí als jutjats.

 

Tètric (i II)

Fa un parell de setmanes s'ha constatat que a casa d'uns llauradors del poble es produïa una situació ben particular. Es tracta un matrimoni d'uns setanta anys que viu en companyia de la filla, la qual ara fregarà la cinquantena.

Ara s'ha sabut que la filla no ha eixit de casa des de fa més de quinze anys o, per ser més exactes, que la filla no ha eixit de la seua habitació des de fa més de quinze anys. Almenys de dia.

Podria fer la impressió que es tracta d'un episodi d'agorafòbia, però no és només això, perquè la dona ix de l'habitació de nit, quan els seus pares dormen, i passeja nua per casa o, en el millor dels casos, només amb una camisola. De dia sa mare li fa menjar i li'l deixa a la porta. La dona no parla ni raona i ha començat a fer només grunys, i quins són els hàbits d'higiene de senyora enclaustrada forma part del misteri.

En vore la llum, però, han transcendit els detalls més escabrosos del cas: des que la dona decidí no eixir de la seua habitació no ha deixat que ningú li talle els cabells ni les ungles, de forma que si al gust de la senyora per passejar nua per casa li afegim una cabellera que li arriba al cul i, potser, una de les manicures més particulars del món civilitzat, el quadre resulta completet.

Si la família ha mantingut esta situació en secret durant tants anys ha estat una mica per desconeixement i una mica per vergonya, i si finalment la mare s'ha decidit a buscar ajuda ha estat perquè la filla s'ha tornat violenta, i els pares, massa majors, ja no poden suportar més el merder.

Les autoritats encarregades de resoldre el cas han decidit que es tracta d'una emergència psiquiàtrica i consideren que cal posar-hi solució urgentment, però tampoc massa: com la dona només ix de nit, han determinat que traure-la a la força de l'habitació podria ser contraproduent i fins i tot perillós, de forma que han decidit esperar a que la dona realitze una de les seues excursions nocturnes: en eixe moment els pares tancaran l'habitació per evitar que torne a entrar-hi i telefonaran a emergències perquè un equip especialitzat es desplace al domicili dels vells a emportar-se la filla a un centre, on quedarà internada.

Personalment, este pla de captura que han ideat els especialistes em genera molts dubtes i només espere que la senyora no escape: l'únic que falta al meu veïnat és una dona mig salvatge, vestida només amb una camisola ronyosa i que fa quinze anys que no entra a una dutxa, que no s'ha tallat els cabells ni s'ha passat una llimeta per les ungles.

Només faltava això.

Tètric (I)

No sé per què últimament la gent té la necessitat de contar-me històries desagradables, com si no tinguera sentiments i estes coses no m'afectaren.

El primer va estar l'amo de Lasi (!), una gosseta amiga de Matt: portàvem unes setmanes sense coincidir al parc i li vaig preguntar si havia estat malalt. Em va dir que no, que Lasi havia estat prenyada i que no havia pogut eixir a passejar.

— I com ha quedat la cosa?

— Molt bé, però va tindre huit gossets i, clar, l'animalet no podia traure'ls tots avant, així que només me n'he quedat quatre. Els altres quatre se'ls van emportar només nàixer.

No cal que explique què significa l'eufemístic “se'ls van emportar només nàixer” en boca d'un caçador com l'amo de Lasi.

El segon que compartí amb mi una història desagradable sense que fóra necessari fou un client:

— Volia haver vingut ahir, però és que a mon pare li ha passat una cosa...

— Bé, és igual...

— No, si és que voràs, mon pare porta al cotxe un full plastificat amb una autorització per poder aparcar als llocs de minusvàlids i, ahir, en tancar la porta del cotxe el full s'envolà i li entrà a l'ull, i una de les vores de plàstic li tallà la còrnia i li l'hagueren de cosir a l'hospital.

Quan escolte coses com “cosir una còrnia” m'entra una picor estranya darrere del genoll.

Però, a banda de casos d'eugenèsia canina i de lesions oculars produïdes per autoritzacions de minusvàlids, l'altre dia em van contar la història més estranya i més tètrica que he escoltat mai. I ha tingut lloc només a un parell de carrers de ma casa...

El bon partit

— Com ha anat el cap de setmana?

— Molt bé, la veritat: pel·lis, llibres, passejades amb Matt...

— Has follat?

Els meus amics són així.

— No, este cap de setmana no he eixit.

— I què ha passat amb el tio que porta tota la setmana escrivint-te?

— Ah, eixe... No, no hem quedat.

— I això? No era lleig...

— No, no ho era, però no m'apanya molt: té quaranta anys, està preparant oposicions, viu amb sa mare i no té cotxe.

— Hòs-tia.

— No, no és un bon partit.

— I damunt té quaranta anys!

Silenci.

— No has entés res, veritat?