Dientes, dientes

Esta setmana m'ha entrat al despatx un client que ha tingut alguns problemes amb la seua clínica dental, que resulta que també és la meua.

El client em contà que es va sotmetre fa uns mesos a un tractament caríssim que no havia donat el resultat esperat i ara pretenia fer valdre la garantia que havia contractat, però que la clínica es negava a complir amb el seu compromís.

Fins ací, com resulta fàcil imaginar fins i tot per al més illetrat, es tractava d'un assumpte senzill i que es podria haver resolt amb una visita a la clínica i una conversa amb l'encarregada, però els esdeveniments havien complicat el cas fins a límits difícils de creure, ja que el client m'explicà que les discussions amb el personal de la clínica l'havien fet perdre dos judicis per injúries i amenaces i que fa uns mesos es plantà a la porta de l'establiment amb una pancarta a la qual havia adherit les radiografies de la seua boca, tècnica que havia estat recomanada pel seu antic advocat, ni més ni menys.

El que havia començat com un cas senzill prenia unes dimensions delirants i força estrambòtiques per culpa de l'alienació mental del meu client i del pirata d'advocat que havia contractat, per la qual cosa li vaig manifestar que no em faria càrrec del cas.

La seua insistència i, si he de ser sincer, el fet que em diguera que els diners no serien un problema (tinc moltes despeses!) em portà a comprometre'm a posar-me en contacte amb la clínica i provar a buscar una solució pacífica al cas, si encara era possible.

No comptava, però, amb el fet que la irracionalitat i la bogeria també s'havien instal·lat a la meua clínica dental quan vaig telefonar i vaig preguntar per l'encarregada. Em vaig presentar i, molt correctament, vaig fer una exposició del cas i li vaig assegurar que el meu client només pretenia fer valdre la garantia que havia contractat.

L'encarregada m'explicà, amb una veu cada cop més tremolosa i nerviosa, que tenien les agendes plenes i que cap dels metges volia fer-se càrrec del meu client, perquè era una persona agressiva, violenta i tarada i que cada cop que visitava la clínica es feia acompanyar per agents de la policia local o de la Guàrdia Civil perquè assegurava que pretenien fer-li mal i que, de fet, ella portava més d'un any gastant-se la meitat del seu salari en diazepans i en visites a un terapeuta per culpa de l'assetjament que el meu client feia a la clínica i al seu personal.

Mentre em preguntava qui m'havia manat matricular-me a la facultat de Dret i no en la de Medicina com sempre em recomanà mon pare, l'encarregada de la clínica deixà de queixar-se i canvià de terç:

- Estoy viendo que, en efecto, eres paciente de la clínica, pero que hace más de un año que no vienes por aquí...

- Es que he estado muy liado, la verdad... -vaig provar a excusar-me.

- Eso no es excusa, Martí. Hagamos una cosa, llámame a final de semana, te daré cita y así nos conocemos.

- Pensaba que teníais las agenda llenas...

- Tú tranquilo, que yo te buscaré un hueco.

No entenc ben bé com la conversa pogué arribar a estos extrems, però el que tinc clar és que la visita al dentista li la pense cobrar al client. Si és que no li ha fotut foc a la clínica abans que em donen hora, clar.

Pronunciament

Si hi ha alguna cosa que la comissió de Deontologia del Col·legi d'Advocats no em perdonarà mai no és el fet d'exercir el Dret de forma irresponsable, d'haver anat al jutjat borratxo i drogat, d'haver desvetllat secrets judicials que es trobaven sub iudice, d'adreçar-me als òrgans jurisdiccionals en valencià, d'haver renunciat a la corbata o d'haver celebrat judicis amb unes converse als peus, sinó justament el fet d'haver posat en evidència amb la meua actitud que l'exercici de l'advocacia és la cosa més senzilla del món i que els advocats no treballem tant com molts companys volen fer creure.

Així, de la mateixa forma que la majoria d'advocats són persones absolutament indesitjables, sense cap altra vocació que la de fer diners ràpidament i amb una taula de valors ètics i morals fastigosament relativa i voluble, els altres grans professionals del Dret, açò és: els jutges i els magistrats, no se'n queden curts.

Tot i això, sempre he pensat que el descrèdit social que pateix l'administració de Justícia era una cosa exagerada i alimentada, justament, per aquells que no han trobat als jutjats la raó que la vida no els havia donat, però l'espectacle que ha donat el Tribunal Constitucional en relació al recurs del Partit Popular contra l'Estatut a banda de vergonyós i inoportú, no acabarà per resoldre res de res.

Efectivament, el pronunciament de l'òrgan presidit per María Emilia Casas no ha acontentat ningú, de forma que a una banda podem llegir s'ha avalat la major part del seu contingut i a l'altra que s'ha retallat fins a dir prou. I el pitjor és que potser tots dos extrems tenen raó.

L'únic mèrit de l'Estatut, a banda de ser la llei redactada amb menys perícia que es recorde des dels deu manaments, és haver aconseguit amb una tramitació parlamentària vergonyosa i impossible, haver fartat l'opinió pública i, sobretot, haver posat en qüestió la utilitat, el partidisme i la independència dels grans òrgans del poder judicial a la Confederació Ibèrica de Nacions.

I algun dia li haurem de reconéixer el mèrit.

Benidorm

Este cap de setmana l'he passat de comiat de solter a Benidorm.

Òbric parèntesi. Sóc conscient que les paraules 'comiat de solter' i 'Benidorm' per separat ja fan prou por i que juntes només poden provocar un atac de pànic, però continuaré avant. Tanque parèntesi.

La idea de l'amic que es casa era celebrar l'imminent enllaç amb una gran festa i aplegar tots els amics a esta ciutat de la Marina que sembla el plató de Sálvame: és kirsch, intel·lectualment plana, delirant i estrafolària.

Entre els amics del novio podíem distingir dos grups: nosaltres i ells, però el cambrer del restaurant on sopàrem dissabte ho feu amb més gràcia mentre provava a donar-me conversa lleugera:

- ¿Sois todos amigos del novio?

- Sí, pero somos de dos grupos diferentes -vaig contestar.

I el cambrer em mirà de dalt baix amb condescendència, dirigí una mirada als bíceps d'un dels més grans de l'altre grup i sentencià:

- Eso está claro: los que van al gimnasio y los que no.

Un altra anècdota que podria resumir el cap de setmana tingué lloc, curiosament, fa algunes setmanes, quan una nit de festa el novio em presentà un grupet dels seus amics i no sé quina cara vaig posar (o si el meu amic va llegir la por als meus ulls) i volgué deixar clar:

- Tranquil, Martí, que encara que no ho semble els meus amics són legals.

- Jo no dic res, tio, però segur que algun té antecedents penals.... -vaig dir mig en conya.

Però el meu amic no ho entengué així:

- Clar home! Clar que sí, però és que això és una altra història!

A banda de tot això, de tot això, el cap de setmana ha estat divertit, salvatge, etílic i estupefaent perquè estic segur que als apartaments on ens allotjàvem hi havia més droga que a qualsevol fàbrica de la Bayer.

I això sempre ajuda.

L'ancià

En tornar de la Xina el primer que vaig fer fou anar a buscar Matt en companyia de mon pare a la residència on s'havia quedat allotjat.

Òbric parèntesi. No deixa de sorprendre'm el llenguatge eufemístic que es gasten determinats professionals veterinaris, de forma que m'esmussava que per referir-se a la gàbia on dormia, l'encarregada de la residència féra ús del mot 'habitació', com si fóra un hotel, i que a les dues menjades programades les anomenara 'esmorzar' i 'sopar'. Tanque parèntesi.

En vore'm, el primer que feu Matt fou mossegar-me la mà i fer-se l'interessant, com si no em coneguera. Li cridava i ell passava de mi. Estava, lògicament, ofés i desencantat amb el seu amo, que sense cap mena d'explicació l'havia abandonat durant dues setmanes.

Vaig notar que havia perdut pes, tot i que m'informaren que havia menjat correctament les dues racions de pinso que, segons els veterinaris, li corresponen diàriament. Tornava a marcar les costelles i l'espina i els ossos del maluc destacaven als quarts inferiors.

L'encarregada de la residència m'explicà que tenia unes ferides, unes lleugeres i superficials excoriacions, a les potes i que amb un desinfectant als pocs dies ho tindria arreglat, però jo sabia la veritat de tot plegat: pel que fa a la pèrdua de pes, no és que Matt no estiguera ben alimentat, sinó que a casa, quan és amb mi, menja quatre o cinc vegades al dia i molt variat: arròs, fesols, llentilles o macarrons (bolonyesa o carbonara) i es passa el dia sencer dormitant, ja que pot arribar a passar setze hores diàries sense fer absolutament una altra cosa que dormir (i somiar) i, clar, canviar una completa dieta mediterrània, gairebé humana, per dos plats de pinso i setze hores de tranquil·litat absoluta pel rebombori d'allotjar-se en companyia d'altres gossets que només volen que jugar, han fet que Matt perdera les reserves que durant tot l'any havia anat acumulant.

Pel que fa a les ferides, és lògic que la pell d'un gos que el més dur que pot trobar a ma casa és un sofà de pell de vedella es puga ressentir en haver de dormir a un matalàs (o com diuen a la residència: un 'llit').

L'encarregada de la residència ens explicà que les ferides eren molt típiques en gossos ancians i mon pare, que no està acostumat al llenguatge eufemístic veterinari, en escoltar el mot ancià va tòrcer el morro i preguntà amb menyspreu:

- Com que un gos ancià? -i li passà la mà pel llom com dient: no faces cas al que diu esta tia, Matt.

La xica ens explicà una cosa que era òbvia: que Matt té nou anys i que eixa és una edat considerable per un gos, tot i que mon pare es negue a assumir-ho.

Durant estes dues setmanes, doncs, Matt acusà els excessos de viure amb mi i el fet de menjar quan li venia de gust, de tindre la casa per a ell sol, de no haver de compartir-la amb altres gossos pesats i impertinents i de passar el dia sencer al sofà.

El seu caràcter també es va vore afectat i es mostrava displicent, llunyà i fred, de fet que el primer parell de dies només s'hi dedicà a dormir i a recuperar forces.

Hui Matt ja s'ha refet del tot: les ferides han curat, ha guanyat els quilos que havia perdut i quan li passes la mà pel costat o pel llom ja no només són ossos els que notes.

Malgrat això, recuperar el seu caràcter animós i divertit ha requerit més esforç, però les hores de companyia, de jocs i de carícies al sofà, els llargs passejos pel parc, les confidències a l'orelleta i les mirades tendres als ulls han donat el resultat esperat i Matt torna a ser el que era, perquè només era qüestió de temps i d'afecte.

Ara Matt es troba tan bé, tan animat i tan enjogassat que cada cop que mon pare el veu no pot reprimir-se i ha d'amollar mentre el fa enrabiar i saltar:

- I ara qui és l'ancià, Matt! Quién es el anciano ahora?

Orgullós? Oh, i tant!

Com cada any, quan arriba la segona meitat de juny i veig que encara són molts els amics i els polítics que anuncien la seua participació en els actes de l'Orgull Gai, ja siga als més lúdics o als més reivindicatius, no puc evitar preguntar-me si esta commemoració encara té sentit a la Confederació Ibèrica de Nacions del segle XXI.

Per descomptat, no sóc tan ingenu per pensar que l'equiparació de drets socials i econòmics (o burgesos en terminologia marxista) entre heterosexuals i gais durant la passada legislatura suposaria de forma immediata la desaparició de la discriminació que ha patit tradicionalment el col·lecteu gai, però la igualtat formal és, sense cap mena de dubte, el millor punt de partida per arribar a la igualtat real.

Així, si a este fet li afegim la poca simpatia que em provoquen algunes manifestacions dels gais institucionalitzats com ara la sacralització d'esperpents com Alaska (!) o La Prohibida (!!), el mateix ambient gai i la visió tan curta d'alguns col·lectius, l'arribada de l'Orgull m'agafa cada any amb certa indiferència.

Per sort, sempre hi ha qui, des de la dreta cavernícola o des d'aquella dreta que presumeix de ser europea i moderada, s'encarrega de recordar-nos els prejudicis que encara existeixen envers este col·lectiu.

En esta ocasió, però, l'exabrupte ha vingut per part del memocristià Duran i Lleida, una de les meues fòbies particulars, que arran la notícia que saltà fa alguns dies sobre algunes clíniques que a Barcelona es dedicaven a curar gais ha dit la seua. I com més ens agrada: per escrit.

Així, al seu bloc (entrada del 18 de juny) afirma, en resum, que veu malament que la Generalitat investigue estes clíniques perquè segon ell és molt raonable que un gai puga decidir voluntàriament sotmetre's a no sabem bé quina mena de tractament corrector.

Però millor encara són les paraules textuals: Jo mai he dit que l’homosexualitat sigui una malaltia, però em sorprèn que, quan una persona -després d’anys d’estar casada i amb fills- arriba a la conclusió que en realitat és homosexual i vol assolir aquesta tendència i considera que necessita ajuda, la seva demanda és atesa i el fet de “sortir de l’armari” és celebrat. Però en el cas invers, aquesta persona no ho pot fer si acudeix voluntàriament a demanar assistència mèdica i, en canvi, la Generalitat pretén que els metges psiquiatres la puguin atendre.

Tela marinera.

Però el líder d'Unió continua en el destrellat i abans d'incloure la nota de color antiavortista afirma: La lògica final d’aquest plantejament és que l’espècie humana té un estadi normal que és l’homosexualitat, que ningú no pot negar-se a avançar en aquest camí, però que al contrari arribar a l’heterosexualitat complica aquest escenari. Estic en contra de represaliar l’assistència mèdica a les persones que cerquin modificar la seva homosexualitat o controlar-la.

Així doncs, segons Duran, i donat que no només és possible modificar (!) o controlar (!!) l'homosexualitat, sinó que a la mateixa Barcelona podem trobar centres que ho fan amb èxit i ja que conec (amb escreix) la nit barcelonina imagine que a hores d'ara la cua de gais que volen modificar (!) o controlar (!!) la seua homosexualitat serà ben llarga.

Tan llarga com la misèria intel·lectual de Duran i Lleida.

Austeritat vocacional

Considere que és força curiós que la mesura més populista, simplista i amb menys transcendència econòmica de totes les que s'han anunciat siga justament la més aplaudida i demandada per la dreta i per l'esquerra, perquè el fet de rebaixar les contraprestacions econòmiques dels polítics, d'aquells que es dediquen, doncs, a la cosa pública, resulta insignificant en un plànol macroeconòmic i si té algun efecte és únicament sensacionalista: de sensació d'estalvi.

El problema, però, és que sabem que l'Economia ha deixat de ser considerada una ciència (ni exacta ni aproximada) i la crisi ha evidenciat que hem d'estudiar-la de la mateixa forma que alguns llegeixen l'horòscop: només per la seua capacitat de suggestió i d'influència anímica, ja que estes mesures (que sí, que són inútils i efectistes) ajuden a transmetre una sensació positiva.

Per tot això, resulta difícil d'entendre les paraules de l'ecs!ministre i ecs!socialista Boyer, que ha afirmat que si continuen rebaixant-se els sous dels polítics i, en concret, dels ministres 'només arribaran analfabets al Govern', com si el fet de tindre un sou anual de sis xifres fóra el fet determinant que explicaria la sana ambició política de la majoria dels nostres governants i que un salari més baix ens obligaria a omplir els escons del Congrés dels Diputats o les Corts Valencianes amb immigrants del Tercer Món.

Boyer, que no té mirament a l'hora de qualificar de 'valenta' la rebaixa dels sous dels funcionaris i la congelació de les pensions, de demanar el retard en l'edat de jubilació i de descartar un impost per als bancs, ha ignorat que la intenció de fer del món un lloc menys infame és en molts casos el principal motiu que fa que alguns decidisquen dedicar-se a la política.

I potser ho ha ignorat (o oblidat) perquè eixe no era el seu cas.

Òbric post scriptum. Independent de les crítiques que es poden fer a Boyer, espere que la futura Generalitat que ha de donar-me un càrrec d'assessor, de director general de no-sé-què o de responsable institucional de no-sé-com li faça cas i no només no baixe la meua retribució, sinó que també em pose un cotxe oficial, perquè, total què més dóna, si al País Valencià ja tenim els pitjors analfabets al Govern. Tanque post scriptum.

Crisi i duros

Este cap de setmana de retrobada amb el meu xic hem fet tot allò que tants dies sense vore'ns les cares ens han impedit fer. I encara més.

Una de les coses a les que hem dedicat força temps ha estat la platja: hores de sol, alguna cremada (només de segon grau) i el primer bany de la temporada junts.

Sembla, però, que molts valencians havien optat per esta mateixa solució per a resoldre el cap de setmana imminent a l'arribada de l'estiu i a mitja vesprada de diumenge ens trobàvem a un infernal embús, fumant amb les finestres abaixades i amb cara de cansats.

Allà estàvem en silenci, al mig de la carretera, amb edificis d'apartaments a una banda i amb camps d'horta abandonats a l'altra, esperant inútilment que les autoritats es decidiren a reordenar el trànsit quan vam vore vindre en sentit contrari un iaio gros muntat en bicicleta amb la punta d'un cigarret a la boca.

Pedalejava lentament, de forma que la bici no avançava en línia recta, sinó que la trajectòria feia una espècie de esse, i no sé ben bé per quin motiu ens vam quedar mirant-lo hipnotitzats.

Quan va arribar a la nostra alçada, el iaio, conscient que comptava amb la nostra atenció i amb les finestres abaixades, es va traure el cigarret de la boca i amb la seguretat i confiança que atorga saber que mentre tu avances la resta continua immòbil, cridà carregat de raó:

- Crisi? Quina crisi!? -i després de llançar una mirada despectiva a la filera de vehicles que tornàvem de la platja sentencià: Ací lo que jo veig són molts duros.

I continuà pedalant amb la parsimònia i autosuficiència amb les quals se'ns havia presentat.

English

Si hi ha alguna cosa que em faça més por que la idea de morir intoxicat per droga adulterada o la de celebrar la meua boda és haver de fer front a gestions telefòniques relacionades amb la connexió a Internet o amb el mòbil, perquè com a consumidor em sent completament indefens.

Òbric parèntesi. Droga adulterada, una boda i el servei d'atenció telefònica: així de variades són les meues fòbies. Tanque parèntesi.

Des que vaig tornar de la Xina el meu mòbil no funcionava massa bé (potser es contagià de la síndrome Made in China, que fa que les coses deixen de funcionar sense motiu) i fa només uns dies l'altaveu s'espatllà definitivament, de forma que per mantinde qualsevol conversa havia d'activar l'opció de mans lliures i, conseqüentment, qui es trobava a prop meu no només escoltava allò que deia, sinó també allò que em deien i, per tant, les meues converses esdevenien públiques, circumstància completament inadmissible donada la discreció que em caracteritza.

Així, la setmana passada vaig telefonar el meu operador per canviar els punts acumulats pel consum que faig mensualment per un nou terminal i sorprenentment no vaig tindre cap problema: em van donar un codi, em van deixar triar el model del nou terminal i em van dir a partir de quin dia podria passar a retirar el nou aparell per qualsevol botiga de l'empresa subministradora. I tot sense pagar un euro.

Per descomptat, hui encara continue amb el mòbil espatllat, perquè ni a la botiga (després d'una hora) ni els sud-americans que treballen en l'atenció telefònica al client (després d'una dotzena de telefonades) han sabut resoldre'm el problema.

La treballadora de la botiga, molt voluntariosa i amable, i també conscient que la ràbia que anava acumulant per moments podria acabar per desencadenar un conflicte armat de dimensions només comparables a la Segona Guerra Mundial, em demanà el mòbil vell per provar a solucionar el problema (i també per provar a evitar un holocaust) i començà a potinejar frenèticament fins que se n'adonà que passava una cosa estranya i m'allargà l'aparell alhora que afirmà:

- Vaya, veo que tienes el móvil en inglés.

Vaig pensar que amb tant de moviment potser el mòbil s'hauria desconfigurat, fins que vaig vore la pantalla i vaig comprovar que tot estava normal, i només després de tancar els ulls, de prendre aire, de repetir uns salms budistes i de fotre'm mitja dotzena de vicodins, vaig dir amb un somriure beatífic:

- No, carinyo, no. No està en anglés, està en valencià.

Hui encara em pregunte com és possible que una persona que no sap diferenciar el valencià de l'anglés, puga fer-ho entre un Nokia i un Samsung.

Guarra, puerca y zorra repugnante

Fa un parell de setmanes l'Antropologia assistia al descobriment d'un nou homínid que es considerava extint i que s'enquadra cronològicament entre el Juan Manuel de Prada i la Curry Valenzuela: l'Eduardo García Serrano.

Esta nova espècie, batejat generosament pels especialistes com l'Home d'Intereconomía, aconseguia massa repercussió en haver injuriat la consellera de Salut catalana, Marina Geli, amb epítets com 'guarra', 'puerca' i 'zorra repugnante' perquè el departament del qual és titular havia llançat una pàgina web amb orientació sexual per a joves.

Òbric parèntesi. El tema és més perillós del que sembla, perquè potser les dèries cristianes d'esta part de la caverna no té conseqüències sobre governs progressistes, però sí que en té, i massa, sobre els conservadors i correm el risc de retrocedir a temps passats en els quals vivíem a “una España maravillosa, una España arriba”. Poca broma al respecte. Tanque parèntesi.

El ressò que tingueren els grunys de García Serrano i l'anunci de la corresponent querella per part de la consellera feren que García Serrano demanara disculpes públiques apel·lant no entenc ben bé per qui motiu a la seua condició d'home i de catòlic i demanara el perdó de Marina Geli d'una forma gairebé esperpèntica.

Pocs dies després, però, sembla que tant García Serrano com el mitjà cavernícola en el qual col·labora han decidit canviar d'estratègia i, donat que la querella continua avant, s'han tirat la manta al coll i han decidit continuar pel camí del mig.

Així, ara l'estratègia de la colla prehistòrica la resumeix perfectament el fòssil de Mario Conde en una entrada al seu bloc en la qual pren la primera part d'unes paraules de Geli, que afirmà que 'No podem tolerar que es pense que la nostra política és amoral' per quedar-se només amb les sis primeres paraules de la consellera i acusar-la amb un argument barroer i bastard de 'totalitarista'.

Hi ha un paràgraf, però, de l'entrada al bloc de Conde que és especialment descriptiu i que evidencia com d'egòlatra pot arribar a ser l'ecs!director d'un banc: “Lo malo es que a los heterodoxos se les descalifica desde los medios controlados, se les quitan sus empresas y bancos, se les destierra civilmente, se les encarcela hasta la extenuación y se intenta por todos los medios forzar su muerte civil y hasta física”.

Caldria recordar a l'ecs!banquer que de qui estàvem parlant era de García Serrano i que les barbaritats que es poden escoltar als canals de la Trinxera Digital Terrestre de la Confederació Ibèrica de Nacions són qualsevol cosa tret d'heterodoxos.

Qualsevol altra cosa.

Amarillo

Ja porte més de dos anys nadant a la piscina entre dos i tres voltes per setmana. Durant este temps només he aconseguit tonificar lleugerament el meu cosset i no haver creuat ni una paraula amb els socorristes/monitors.

Un dels avantatges que vaig pressuposar a visitar amb regularitat una piscina és que els monitors serien atractius, que tindrien uns cossos mengívols i que en cas de fingir que m'ofegava seria rescatat per uns braços musculats. O almenys que m'alegraria la vista mentre nadava.

Els monitors de la meua piscina, en canvi, a banda de ser més sompos que la mare que els va parir, practiquen un estilisme de dubtosa legalitat i han portat l'obsessió per no tindre cap pèl a tot el cos a un extrem absurd, de forma que la gran majoria s'ha deixat les celles tan estretes que amb prou feines el gruix passa del mil·límetre.

Per això, entre altres coses, en dos anys no els he adreçat una sola paraula i m'he limitat a fer els meus llargs tranquil·lament sense dedicar-los més atenció que la que resulta estrictament necessària per menysprear-los.

La setmana passada, però, després de dos anys em vaig vore obligat a parlar amb un d'ells, el pitjor de tots, perquè em vaig deixar oblidats al vestidor les ulleres i el barret de bany i volia recuperar-los.

Quan la xica de recepció em va dir que hauria de preguntar directament els monitors vaig barallar la possibilitat de donar-los per perduts i comprar-me'n de nous, però em vaig armar de valor (o com es diria en llengua cabasseta: em vaig tirar la figa al llom) i provant a dissimular la nosa que em feia, em vaig adreçar al monitor, que estava fent el sudoku d'un diari gratuït:

- Hola. L'altre dia em vaig deixar oblidats el gorro de bany i les ulleres. Saps si algú els ha trobat?

El monitor dibuixà un huit en un requadre del sudoku i sense alçar la mirada del joc preguntà:

- ¿Cómo eran?

- Les ulleres eren normals, de nadar, i el gorro era de color groc.

El monitor alçà, finalment, la vista del diari i aclucant els ulls preguntà:

- ¿Groc es amarillo?

I l'últim que recorde abans que la policia m'emmanillara és la satisfacció que em produí ofegar-lo a la piscina.

Crisi d'oportunitats

Una de les màximes de l'escola filosòfica d'Anar per Casa, secció Barra de Bar, càtedra del Sobre de Sucre, diu que la crisi (qualsevol crisi) és la millor excusa per traure'n una oportunitat (qualsevol oportunitat) i els nostres polítics són els màxims seguidors d'este aforisme.

Així, qualsevol persona que no estiga afectada per un trastorn de pèrdua de la memòria recent recordarà perfectament com els governants internacionals omplien fulls de discursos amb una idea tan atractiva com naïf: que era el moment de reformular el capitalisme, de regularitzar el sistema financer i de posar portes a allò que justament s'ha dedicat a fugir de qualsevol norma: el capital.

Poc temps després, però, ens trobem a Europa amb l'atac més furibund que es recorda a l'estat de benestar, justament allò que ens definia com a potència econòmica i social, per part no només dels organismes financers i econòmics internacionals sinó dels propis governs europeus, a la carrera per vore qui és capaç de suprimir més ajudes socials als seus ciutadans abans que acabe el mes de juny.

El govern espanyol, fa algun temps presidit per un bolxevic ZP que hui viu en caiguda lliure, ha decidit prendre's seriosament este repte i si no teníem prou amb el retall a les pensions, als ajuts socials i als sous dels funcionaris públics, fa setmanes que sembla disposat a reformar el mercat laboral, tot i reconéixer que la reforma no suposarà per se la creació d'ocupació.

Si la crisi aconseguí encetar algun debat interessant fou justament obligar-nos a deixar de considerar l'Economia una ciència seriosa per passar a enquadrar-la dintre de les paraciències que únicament es dediquen a prendre'ns el pèl de forma miserable a base de rumors i de fets indemostrables, com el cristianisme o la cartomància, ja que ningú sigué capaç de predir el que se'ns venia a sobre ni, encara més important, de concretar quines mesures ens permetran deixar enrere la crisi i aconseguir passar pàgina.

Almenys abans que ens quedem sense pàgines.

Capdesetmana (tot seguit)

El cap de setmana començà amb retard, perquè divendres eixia dels jutjats passades les quatre de la vesprada per culpa d'un jutge que sí, que serà molt bo, molt equànime i molt respectuós, però exageradament lent, de forma que un judici que havia de començar a la una ho feia dos hores i mitja més tard.

A poqueta nit m'esperava la (re)presentació de Busca qui t'ha pegat a la Biblioteca Suecana, en companyia d'amics i lectors i potser fou la vegada que més tranquil i relaxat m'hi he trobat.

No sé si serà perquè fou l'acte més íntim (eufemisme per dir que n'érem menys que en els actes anteriors), per la cervesa que em vaig fotre amb l'estómac buit abans de començar la presentació o perquè m'he acostumat a escoltar en veu alta les misèries vitals que apareixen al llibre.

O potser una lleugera combinació de tots tres factors, perquè la tria dels capítols que es van llegir no fou, des del meu punt de vista, la més adequada per evitar que el públic em mirara amb una mica de pena. Així, després d'escoltar en veu alta Coca al despatx i Follar amb heteros, entre altres capítols, i davant la impossibilitat de fugir, vaig abaixar al cap i vaig pregar perquè un terratrèmol o un meteorit acabaren amb el suplici.

El públic assistent, però, tenia intenció de furgar en la ferida i, entre altres, vaig haver de respondre a preguntes com ara “No trobes que això que fas és molt perillós?” i també “Era precís contar tot allò que contes al llibre?”.

En acabar la presentació vaig sopar en (molt bona) companyia d'un grupet d'escriptors i polítics suecans i entre plat i plat vaig decidir que la única diferència entre un polític i un escriptor és que el primer porta sabates més cares. Això és així perquè, òbviament, els càrrecs públics estan millor pagats que els artistes.

La nit no s'allargà en excés, perquè dissabte estava convidat a la boda d'uns amics, la segona de les quatre que enguany em tocarà empassar-me. Entre la primera i la segona només vaig trobar una diferència: a la d'este cap de setmana sí que em feia goig assistir-hi.

Per la resta tot igual: vaig acabar el diumenge de matí, fugint dels rajos del sol com un vampir, als antros més decadents i estupefaents de la ciutat.

Imatge de Complejo

'Busca qui t'ha pegat' a Sueca

Esta vesprada LaBreu Edicions tornarà a presentar el llibre Busca qui t’ha pegat a la Casa de Joan Fuster, a Sueca.

Durant l’acte es farà una lectura d’alguns dels capítols del llibre així com un balanç de l’acollida del mateix durant els seus primers mesos de vida a les prestatgeries de les llibreries. Amb intervencions per part de l’autor i l’editora, Ester Andorrà.

La presentació tindrà lloc a partir de les 20 h a la Casa Fuster, ubicada al Carrer de Sant Josep, 8 de Sueca.

Les 150 planes del llibre són una tria de textos publicats a un blog de les aventures i desaventures d’un valencià advocat, gai i tirant a tremendot. A Busca qui t’ha pegat, coneixerem les intimitats de l’autor, de l’advocacia en la rutina laboral, les contradiccions de la valencianitat, els dilemes de la joventut més (post)moderna, el sexe i l’amor pansexuals, i la nocturnitat més trellada.

Més enllà de l’autobiografisme o de la rutina quotidiana del diari o del diletantisme del dietari saberut, el blog des d’on ens parla el personatge anomenat Martí R. Electrique (R de Rasoir) esdevé un esclat descarat de vitalisme des del qual ens arriba el comentari de tot allò que malgrat que als ulls de molts puga semblar ofensiu o estrany o extraordinari, la descarada ironia del narrador ens ho fa veure des d’una veritat que defuig la doble moral i s’escapa, aterrit però divertit, del que és políticament correcte.

Cagada gai

La decisió dels organitzadors de la desfilada madrilenya de l'Orgull Gai de retirar la invitació a un col·lectiu israelià, tan fa si està vinculat o no a alguna institució, ha posat en evidència dues coses que ja sabíem: que la caverna aprofita qualsevol excusa per llançar missatges contradictoris i cínics i que els gais poden ser igual d'estúpids que els heterosexuals.

Efectivament, costa entendre que els organitzadors de la festa hagen estat tan burros per negar la invitació que ja havien ofert a un grup gai d'Israel perquè el seu govern no ha condemnat l'atac a la flota d'ajuda humanitària al territori de Gaza o, millor dit: perquè n'és el responsable.

Puc entendre que les organitzacions convocants consideren que és incompatible defensar els drets dels gais i alhora massacrar els dels palestins, però la seua decisió no té cap sentit, perquè el que s'ha fet, en definitiva, és fer que paguen uns ciutadans particulars per les polítiques que el seu govern ha decidit portar endavant.

Algú s'imagina, per exemple, que l'organització d'una hipotètica trobada internacional d'amants del gat d'angora turc vetara la participació de la federació espanyola d'amics del felí en qüestió perquè al territori de la Confederació Ibèrica de Nacions encara es fan corregudes de bous? Per què han de pagar els amants espanyols del gat d'angora turc el caràcter poregós i pusil·lànime d'un govern que no es decideix a abolir esta barbaritat?

De la mateixa forma, els gais israelians (repetisc: vinculats o no a una institució pública) han de quedar fora d'una celebració pel fet que el seu govern ignore els drets fonamentals més bàsics dels palestins i menyspree les normes elementals del Dret internacional sense saber si ells combreguen o no amb la lamentable política de l'executiu de Netanyahu?

Amb la seua decisió, les associacions convocants han donat aire al govern israelià perquè continue presentant-se com una víctima i han qüestionat el vertader caràcter obert i plural de la festa de l'Orgull.

Si els organitzadors hagueren tingut una mica de trellat (o hagueren decidit contractar-me com assessor o almenys consultar-me abans de prendre cap decisió) podrien haver optat per adaptar el lema de la manifestació i afegir-hi alguna consigna per recolzar els palestins, de forma que els israelians convidats s'hagueren vist obligats a retratar-se i a decidir si se sumaven o no la marxa de l'Orgull, sense que, en cap moment, se'ls poguera acusar de vetar la participació de ningú.

En realitat era tan senzill com això.

Tot continua igual

Quan em vaig assabentar que les meues vacances coincidirien amb les de Belén Esteban no sé ben bé per quin motiu vaig pensar que la societat seria capaç d'aprofitar esta circumstància conjuntural i hi trauria alguna cosa de profit.

Així, mentre passejava pels carrers de Pequín i visitava la pagoda de l'Oca Salvatge de Xi'an, part del meu pensament tornava a casa i imaginava que Camps havia dimitit i que Mònica Oltra havia assaltat el Palau de la Generalitat amb un pit a l'aire, que Catalunya renunciava a l'Estatut i sol·licitava la capitalitat d'Espanya o que l'Audiència Nacional decidia il·legalitzar Telecinco per un delicte continuat de terrorisme cultural.

Igualment, mentre recorria els barris més xinesos de Hong Kong i al·lucinava amb els centenars d'escorpins que a Guangzhou es venien en safes al mig del carrer, m'excitava l'expectació del darrer capítol de Lost, la possibilitat d'un exili voluntari de González Pons o que Rita Barbaritat haguera aprés a parlar valencià.

De la mateixa forma, mentre mirava amb menyspreu els horribles gratacels de Xangai i m'emocionava amb les formes de les muntanyes i les boires del riu Li, no podia deixar de jugar amb la idea que Europa deixava de banda les receptes neoliberals per superar la crisi i apostava per una economia real, que Matt i el meu xic em trobaven a faltar tant com jo a ells i que tots dos, de la maneta, vindrien a rebre'm a l'aeroport.

La realitat, però, és que mentre el meu avió aterrava, el meu xic s'enlairava cap a el Carib, on passarà tota una setmana amb els amics, i que en vore'm Matt intentà mossegar-me per haver-lo abandonat durant quasi quinze dies.

Igualment, Camps, l'Estatut i Telecinco no només mantenen llur respectiu statu quo (ante bellum), sinó que Europa s'ha llançat de cap a un ferotge desmantellament de la societat de benestar, el darrer capítol de Lost resultà decebedor, González Pons continua en política i Rita encara no sap ni dir bon dia.

A banda de tot això, el Govern israelià decideix assaltar vaixells carregats de pollosos i de menjar i de joguets per als xiquets de Gaza, ZP està desaparegut (millor així) i superat per les circumstàncies, Andrés Calamaro realitza una defensa de les corregudes de bous amb arguments més propis d'un simi que d'un ésser humà (atenció a la frase 'falta que un uruguayo vaya a Valencia a prohibir la paella' perquè és pròpia de González Lizondo) i el Mundial de futbol no només no ha acabat, sinó que no ha començat encara.

Almenys, però, em consola que Belén Esteban continua de vacances.

La Xina colonial (i VI): Hong Kong

L'antiga colònia britànica de Hong Kong, recuperada per la Xina Popular l'any 1997 conjuga les dues fòbies que més em torturen: la cultura anglosaxona i els asiàtics. Justament per això, només baixar del ferri i posar un peu en terra vaig començar a protestar i a renegar.

Podria excusar el meu comportament capritxós pel cansament acumulat de tants dies de viatge i pel ritme frenètic que portàvem, però seria completament injust perquè tinc prejudicis injustificables envers totes dues circumstàncies.

La primera impressió que em causà Hong Kong em portà a concloure que no em trobava a la Xina: els cotxes condueixen per l'esquerra i respecten els semàfors, no és fàcil trobar productes d'imitació, l'anglés és llengua cooficial juntament al mandarí (tot i que el xinés que s'hi parla és el cantonés), els carrers estan nets, no paguen amb iuans xinesos sinó amb una estúpida i inexplicable moneda com el dòlar hongkongués, el preu de les coses és justament el doble que a la Xina continental (o a partir d'ara: la Xina Vertadera), no es permet fumar a cap lloc públic i, ni tan sols, als parcs oberts a l'aire lliure, el preu del tabac és el triple que a la Xina Vertadera i els paquets porten imatges de pulmons destrossats o, com el que em tocà a mi, de peus gangrenats.

Deixem clar, doncs, que Hong Kong no és Xina. O almenys encara no és la Xina Vertadera.

Vaig voler fer partícip d'este exabrupte la guia local, una vella de nom Anna, i li vaig preguntar si el Govern central no tenia pensat acabar amb este estúpid fet diferencial hongkongués i posar ordre d'una vegada per totes, començant per acabar amb l'anglés i amb la conducció per l'esquerra, desordenar el trànsit i fer que els semàfors siguen només orientatius com ocorre a la Xina Vertadera, implantar definitivament el iuan i cremar tots els dòlars.

Anna em mirà com si no estiguera bé del cap (de fet, no ho estava) i només gosà a dir-me que qualsevol cosa que faça el Govern Central estarà ben feta.

Eixa és l'actitud, camarada.

Per sort, segons ens allunyàvem del centre i ens endinsàvem en la zona peninsular de Hong Kong, coneguda com Kowloon, deixàvem enrere la falsa Xina hongkonguesa de gratacels i rètols lluminosos de multinacionals i tornàvem a situar-nos a la Xina Vertadera: l'anglés estava pràcticament proscrit, els productes d'imitació inundaven els mercats, els llocs de menjar oferien els animalets ben vius i la brutícia, el caos, el desgavell, els xinesos escopint al terra i els barandats de bambú s'apoderaven dels carrers.

La Xina, en definitiva, que havia vingut a conéixer i que tant m'ha agradat.

BQTP al CCCB

Un exemplar molt espavilat del Busca qui t'ha pegat s'ha colat a l'exposició 'Barcelona-València-Palma' organitzada pel CCCB.

La Xina (mandarina) cantonesa (V): Guilín i Guangzhou

Xangai fou l'última parada a la Xina mandarina, ja que un avió de la China Eastern ens porta a la part més meridional del país, la Xina mandarina cantonesa.

La primera parada tingué lloc a Guilín, un poblet de només 600.000 habitants i, sense dubte, el més pobre dels que hem visitat. Allí ens esperava Loreto, el nom espanyol de la guia local, que ens explicà que la ciutat no tenia massa interés, tot i que la principal font d'ingressos local és, paradoxalment, el turisme.

Òbric parèntesi. L'exemple perfecte per posar en evidència l'absència d'interés turístic de Guilín és que l'hotel on ens allotjàvem és un dels principals atractius de la ciutat, ja que a les huit de la vesprada de cada dia de l'any la façana principal es converteix en una cascada d'aigua. Tal qual. Tanque parèntesi.

Malgrat resultar tan anodina com un hipotètic museu d'art contemporani a Benidorm, el motiu pel qual Guilín rep cada any més de deu milions de turistes cal buscar-lo als seus voltants i en concret al riu Li, el millor paisatge que hem pogut contemplar a tot Xina: quilòmetres i quilòmetres a bord d'un vaixell envoltats de muntanyes rodones, boscos de bambú, búfals d'aigua, vells que fan servir cormorans per pescar i poblats a la ribera del riu. I tot, absolutament tot això, des de la coberta del vaixell, amb una lleugera pluja de fons i les brumes i les boires rotllant-se a les muntanyes.

El paisatge era tan bucòlic i tan irreal que resultava inevitable no sentir una mena d'angoixa, a l'estil de la síndrome d'Stendhal, durant els huitanta quilòmetres de curs del riu que vam recórrer. Per sort, però, la guia Loreto tenia una pregunta que fer per tornar-nos a la mundanitat més absoluta:

- ¿Y en vuestro país se puede tomar el sol... desnudo?

Loreto ens explicà, en veu baixa, que no havia eixit mai de la Xina perquè la seua pertinència al Partit Comunista impossibilitava que el Govern li gestionara els visats i permisos corresponents, i afegí:

- Me han dicho que con un poco de suerte dentro de dos años me permitirán salir del país para ampliar mis estudios.

La revelació de l'adscripció política de Loreto em va resultar tendra i vaig acabar per oferir-li ma casa per si algun dia el Govern li permet eixir de la Xina, i no només perquè la menuda Loreto podia ser la xinesa que tenia intenció adoptar, sinó perquè els seus contactes amb el Partit Comunista de Xina podrien assegurar-me el càrrec polític de confiança que estic buscant desesperadament i que les enquestes sobre la intenció de vot al País Valencià cada dia fan més impossible.

Òbric parèntesi. Perquè els avantatges de viure en una dictadura no se limiten a poder abatre avions civils sense mirament, sinó també a saber qui governarà en la propera legislatura sense necessitat de fer enquestes, per la qual cosa m'he plantejat deixar de demanar un càrrec al tàndem Morera&Oltra a la futura (i fotuda) Generalitat i adreçar-me directament a Hu Jintao. Tanque parèntesi.

Aquella nit i el dia següent els vam passar a Guangzhou, l'antic Canton, visitant algun temple i algun mercat, tot just abans d'agafar el ferri que ens portaria a la darrera parada: Hong Kong.