Abaixar-se els pantalons

Ahir vam assistir a dos mostres de parlamentarisme poc ortodox que entenc que resulten criticables: d'una part, Joan Baldoví es (mig) despullava al Congrés espanyol per donar suport a la ILP que presentà la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca; i d'altra, el iaio Beiras s'alçava de l'escó, es plantava davant de Feijóo a la cambra gallega i fotia un cop de puny a l'escó del president de la Xunta.

Tots els mitjans, absolutament tots, es van fer ressò d'estes dos performances parlamentàries i els protagonistes van passar el dia d'entrevista en entrevista. Des d'eixe punt de vista resulta innegable l'èxit de les intervencions, per la qual cosa podem dir que l'objectiu immediat fou assolit amb escreix: tot déu en va parlar.

Ara bé, la pregunta obligatòria que ens hem de fer és si esta mena d'actes són seriosos, i sí, és una pregunta retòrica, perquè la resposta és clara: no, no són seriosos si obviem un xicotet detall, que el parlamentarisme ibèric tampoc ho és.

Tots agrairíem i celebraríem debats polítics d'alçada, però pensem, per exemple, en quin és el nivell en el qual el PPCV ha deixat el parlamentarisme a les Corts Valencians. Pensem, de nou, quina és la formació política (i intel·lectual) de diputats valencians com Verónica Marcos, Rafael Maluenda o Pilar Sol, aquella que va dir que les famílies es gastaven els subsidis en teles de plasma.

Òbric parèntesi. Hi ha dies que és més fàcil trobar vida intel·ligent a les instal·lacions del Bioparc que a la bancada popular de les Corts. Tanque parèntesi.

El mateix ocorre al Congrés espanyol: pensem quina consistència tenen els discursos i les intervencions dels ministres Gallardón, Montoro o Cañete (perquè Fátima Báñez juga en una altra lliga, una lliga especial) i preguntem-nos si són seriosos i si en la majoria del casos no suposen un atac directe a la intel·ligència dels ciutadans.

A quina persona no li entren ganes de fotre un cop de puny a l'escó d'un president capaç de justificar una amistat amb un narcotraficant i de dir que no recorda si viatjà amb ell a Andorra o a Picos de Europa, però que creu recordar que hi havia neu? Qui no sent certa empatia amb un diputat que necessita cridar l'atenció despullant-se perquè el seu discurs no siga silenciat pel sistema perquè només pot intervindre tres voltes a l'any al Congrés?

I ja ho he dit: no m'agraden estes formes. No m'agraden, però les entenc, perquè és inadmissible que algú es porte les mans al cap perquè un diputat se salta les normes de decència parlamentària i no s'indigne quan el mateix dia que les dades d'EPA diuen que al País Valencià els aturats ja són 727.500 i que la taxa passa del 29%, el conseller encarregat del tema diga en seu parlamentària que l'evolució és “la millor dels últims cinc anys”.

Davant este despropòsit només caben dos opcions: o fotre un cop de puny a la taula o abaixar-se els pantalons.

Uniforme

— ¿Qué pasa, letrado, que sin uniforme no me reconoces?

— Vaya... pues la verdad es que no... ¿Qué haces tú por aquí?

— Nada: me divorcié hace unos meses de mi mujer y me tocó venirme a casa de mis padres...

— No tenía ni idea...

— ...y como viven por el barrio me he bajado a tomar algo... ¿Tú con quién has venido?

— Estoy con unos amigos... ¿Bueno, y el trabajo bien?

— Ahora estoy suspendido, porque antes de divorciarme discutí con mi mujer, se me fue olla y acabé poniéndole la pistola en la cabeza y me denunció.

— Hostia...

— Ya, pero ahora estoy mucho mejor...

Sí, tinc magnetisme per a estes coses.

La superioritat moral dels idiotes

Ahir vam poder comprovar (una altra vegada) que les xarxes socials juguen un paper d'immediatesa a l'hora d'informar que és impossible de seguir pels mitjans de comunicació tradicionals.

Pocs minuts després que es produïren les explosions a la marató de Boston ja teníem a Twitter testimonis i imatges i, també, els primers despropòsits, perquè les xarxes socials han demostrat amb escreix que no només a la televisió i als diaris es poden escoltar i llegir opinions indocumentades sobre qualsevol tema.

En relació a les explosions a EUA, va córrer un argument al timeline que es podria resumir així: “Hui han mort trenta persones a Síria, però tot el món està pendent dels dos morts de Boston”. O, per posar un exemple concret d'un usuari carregat de condescendència: “Ya son 30 los muertos en el doble atentado... No, el otro, el que no mola”.

Això em va fer pensar fins a quin punt és normal que algú qüestione la repercussió informativa d'un atemptat a un país que es troba en situació prebèl·lica (o directament en guerra) en comparació amb la d'un atemptat a un país que no ho està o fins a quin punt és normal que algú considere que existeixen morts de primera i de segona pel fet que uns ocupen més minuts a la tele o als trending topics que uns altres.

La veritat és que per a atrevir-se a qüestionar què pot i què no pot preocupar, estes persones han demostrat una escala de valors molt idiota.

El problema, en realitat, i ahir les xarxes socials van donar una nova lliçó al respecte, és que la superioritat moral sol anar quasi sempre acompanyada d'una gran mostra d'inferioritat intel·lectual.

El parany de Castellano

Cada volta que veig o escolte declaracions de Serafín Castellano em vénen al cap indefectiblement tres idees: el pentinat que porta, el pèssim nivell de valencià que gasta i la seua afició al parany.

Respecte al primer punt poca cosa es pot dir; respecte al segon, en canvi, sí que podríem fer alguna consideració, perquè no sé fins a quin punt és admissible que una persona que empalma conselleries des del 1999 tinga el mateix nivell de valencià que un llaurador analfabet del segle XIX.

Òbric parèntesi. En realitat, el nivell de valencià de Castellano encara és pitjor, perquè un llaurador analfabet del segle XIX sabria com gastar els pronoms. Tanque parèntesi.

En relació al parany, la figura de Castellano sempre ha estat lligada a la defensa d'esta tècnica de cacera gens selectiva que consisteix a disposar trampes enviscades perquè els pardalets s'apeguen i resulte més fàcil agarrar-los.

Este mètode de caça, si es pot considerar així al fet de seure mentre s'espera que un ocell s'apegue al visc, està estesa sobretot a les zones rurals de Castelló (perdó per la reiteració) i a algunes comarques de València i ha fet falta que la Unió Europea la declare il·legal per no ser selectiva perquè el PP valencià l'haja situat durant massa temps al centre del debat polític autòcton.

Potser per esta afició de Castellano a embrutar-se les mans de visc i ploma, en 2012 Fabra el nomenà secretari general del partit i conseller de Governació i ara ja porta unes setmanes dedicat a estendre la imperiosa necessitat que té el País Valencià de reformar l'Estatut per procedir a la rebaixa del nombre de diputats de les Corts, una de les genials idees (juntament a la de canviar els festius a dilluns) amb les quals Alberto Fabra pretén que el País Valencià supere la crisi (o fallida) econòmica.

Òbric un altre parèntesi. En este sentit sembla que Castellano ha pres el relleu del diputadíssim Rafael Maluenda. Tanque un altre parèntesi.

La setmana passada, durant una conferència, Castellano tornà a insistir en la necessitat de la reforma i donà més detalls de la proposta: donat que la reforma de l'Estatut requereix un referèndum, el PP proposa fer-lo coincidir amb les eleccions europees de l'any que ve. La notícia va córrer, lògicament, i hi hagué qui s'afanyà a fer càlculs i a dir la seua.

Jo, sincerament, crec que la cosa no donarà per a molt més. Vull dir, el PP tornarà a insistir sobre el tema, però ni la proposta ni el referèndum arribaran a materialitzar-se perquè l'oposició no entrarà al joc i, també, perquè des de Madrid no vorien amb bons ulls estes jugades boges i perilloses de la sucursal valenciana però, sobretot, perquè el PPCV podria acabar perdent la consulta.

Hem arribat a un punt en el qual els valencians ja no ens empassem més visc popular.

Dels catorze als setze

 

Divendres passat el Consell de Ministres anuncià que elevarà l'edat per a poder contraure matrimoni dels 14 als 16 anys, una mesura que, tot i que pràcticament no té repercussió perquè, per exemple, en 2011 només 9 xiques menors de setze anys van signar un matrimoni, em sembla correcta (no vivim ni a l'Edat Mitjana ni a Game of Thrones), però a la vista d'estos tres exemples que he conegut en les últimes setmanes podem concloure que l'edat no és l'únic fet que s'hauria de tindre en compte a l'hora de permetre el matrimoni:

(I)

Ell passeja amb son pare i amolla:

— Ella i jo no estem massa bé. Estic valorant la possibilitat de separar-me.

El pare, que odia Ella, prova a dissimular l'emoció:

— Fill, faces el que faces tens el suport de tota la família.

Un parell de dies després nora i sogre discuteixen durant un dinar familiar i el pare explota:

— No pots imaginar-te les ganes que tinc que el meu fill i tu vos separeu!

Ella mira Ell i pregunta:

— Tu vols separar-te?

Ell abaixa el cap i contesta:

— No, no sé per què mon pare diu això.

(II)

Ella és enginyera i treballa per a una multinacional. Guanya més de 200.000 euros a l'any i passa la meitat del temps a València i l'altra meitat a Singapur. Ell vol tindre fills i quan Ella està embarassada de set mesos la deixa per una altra més jove i amb la qual no té intenció de tindre cap fill.

Ella ha dit adéu a Àsia.

(III)

Ell i Ella porten un any festejant. Decideixen fer un creuer per la Mediterrània. Fan amistat amb una altra parella i seuen a la mateixa taula durant el sopar de gala amb el capità del vaixell.

Quan el creuer ha tornat a València Ella ha deixat Ell i cinc mesos després es casa amb l'altre Ell que ha conegut a bord. 

 

Alcalde Martinet

Dimecres passat, en arribar a casa de la iaia, me la vaig trobar parlant amb un home encara més vell que ella, vestit amb una jaqueta que tindria cinquanta anys i una corbata estreta.

— Ma filla! Tu saps qui és este home?

— Ni idea.

— És el cosí del iaio.

— Ah... Molt bé.

Em sentia com un explorador de principis del segle XX tot just després de descobrir una tomba egípcia plena de mòmies.

— Ton iaio i jo ens vam criar junts, perquè ell es quedà molt jove sense pare ni mare. Jo era un any major que ell i quan vam nàixer el nostre iaio era alcalde del poble. Això ho sabies?

— Sí, m'ho contà el iaio quan era menut.

— Els rojos d'aquella època, que no són com els d'ara, no volien que el meu iaio fóra alcalde i li van traure una cançoneta: “Martinet vol ser alcalde i no acudí a la sessió / perquè no tenia tratge es posà el de la comunió”.

Vaig guardar silenci.

— Això no ho sabies, eh? —tornà el cosí del iaio.

— No, la veritat és que no.

I el vell tornà:

— Estic mirant-te i tens la mateixa cara que un nét meu que viu a Castelló. També és fadrí i un poc efeminat.

Aquell dia vaig dinar amb la cançoneta al cap i la sensació d'haver consumit drogues.

"Escrache" i violència

La pràctica totalitat de les opinions que he llegit sobre l'escrache a polítics per part de la PAH coincideixen a rebutjar els vòmits cavernaris que han encapçalat Rosa Díez i Cristina Cifuentes comparant estes accions amb la kale borroka, però no només en això, perquè també coincidien en dos aspectes més: primerament, que no és admissible l'assetjament personal i domiciliari a polítics que no voten allò que algú pretén i, en segon lloc, que esta nova mesura de pressió podria tindre efectes contraproduents pel que fa a l'amplíssim suport popular que té la PAH.

Pel que fa al primer punt, he de dir que estic d'acord i que no m'agrada l'escrache que es produeix a domicilis particulars, perquè encara que és cert que qui es troba sota l'amenaça d'un desnonament no té moltes més opcions damunt la taula, en una democràcia esta mena d'accions haurien de ser les últimes a exercitar: sempre cal buscar-ne de més pacífiques.

Òbric parèntesi. I no, no em val l'argument que diu que els desnonats són expulsats de sa casa amb violència perquè d'això ja n'hem parlat: en un estat democràtic l'ús legítim de la violència és exclusiu de l'estat i no pot ser de cap altra manera. Tanque parèntesi.

Amb el que no puc estar d'acord és que les accions d'escrache poden restar suport a la PAH i a la ILP que es tramita al Congrés, perquè tot i que són mètodes discutibles, estèticament qüestionables i que cap polític més o menys seriós hi participarà o hi donarà un suport explícit, la població general ha arribat a un punt de desesperació en el qual eixa mínima quantitat de violència emprada durant l'escrache a polítics no és només perfectament assumible per qualsevol ciutadà, sinó que fins i tot és ben rebuda.

En una situació econòmica i social normalitzades, amb unes xifres d'atur suportables, sense retallades en serveis bàsics i sense congelacions de pensions i prestacions socials, l'escrache haguera merescut un rebuig molt més enèrgic del que està rebent, però què és una xicoteta dosi d'assetjament al costat de la pèrdua de poder adquisitiu que ha patit un funcionari des que començà la crisi? Què són uns crits i algun insult aïllat al costat de les retallades en sanitat i educació del govern? Què són quatre adhesius de color verd a la porta d'un diputat al costat dels cinc milions d'aturats que no troben feina?

En definitiva: l'escrache està mal, però és que la gent encara està pitjor.