dilluns, 31 de gener del 2011

S.


- ¿Con quién quedaste la semana pasada, si se puede saber?
- Pues... no me acuerdo muy bien de qué hice el viernes, pero el sábado salí con mi amigo S.
- Quedas mucho últimamente con ese tal S.
- Sí, nos vemos de vez en cuando, ¿por qué lo preguntas, zorra malpensada?
- Por nada, por nada... y dime, ¿es mono?

(...)

- ¿Pero no saliste con él un tiempo?
- Estuvimos básicamente follando, aunque es gracioso, porque él me considera un ecs!
- ¿Y tú a él no?
- No, claro que no. Prefiero considerar que es un amigo antes que un ecs! Es menos ofensivo.
- Tú flipas...

(...)

- A ver y no seas pesada: simplemente somos amigos, me llevo bien con él, nos reímos mucho (y de muchos) y punto.
- ¿Y por qué no os hacéis novios?
- Cariño, no tengo la necesidad de ser novio de alguien sólo porque me caiga bien: eso es lo que hacéis los heteros.

divendres, 28 de gener del 2011

Cruising


A dintre meu sempre he pensat que escriure este bloc no només rellançaria la meua carrera política, sinó que rebria centenars d'invitacions a simposis i congressos, que universitats de mig món m'encarregarien lliçons magistrals, que participaria a taules redones i conferències internacionals sobre Dret, que els diaris més prestigiosos matarien per comptar amb la meua anàlisi sobre l'actualitat i que els principals polítics del món em consultarien abans de cada intervenció pública.

Amb el temps, i moltes hores de teràpia, he acabat acceptant que res d'això passarà mai i avui ja sé que hauria de donar gràcies si un dissabte em conviden a anar a La noria de Telecinco. Però per assistir-hi de públic, clar.

Després de comprovar, però, que en una mostra d'inconsciència i temeritat, la institució cibernètica Lucrècia de Borja i la jove empresa B-612 han comptat amb mi per participar a la primera edició de les Jornades Eròticofestives de Benimaclet, el proper 12 de febrer, ja puc somiar amb una cadira a Sálvame, ja que la meua funció serà: “fer de guia i explicar què és el cruising, des del punt vista gai i d'advocat”. Ma mare ja pot estar orgullosa.

Jorge Javier, te vas a cagar. 


 

dijous, 27 de gener del 2011

B/N

 
Quan era xicotet estava convençut que el món havia viscut fins una època relativament recent en blanc i negre i que la Humanitat no sempre havia conegut el color perquè la visió de fotos i de pel·lícules antigues en blanc i negre m'havien fet creure que la vida era efectivament així i que tot això havia canviat d'un dia a l'altre amb la irrupció del color.

Encara recorde quina cara posà mon pare, d'estupefacció primer i desil·lusió després, quan li vaig preguntar en quin any havia arribat el color i les coses havien deixat de ser en blanc i negre, perquè estic convençut que el pobre home degué pensar que el seu fill patia alguna mena de retard mental i que no faria res de trellat en la vida.

Òbric parèntesi. I tenia raó: mira'm ara, fent d'advocat. Tanque parèntesi.

En aquell moment, però, el meu plantejament em semblava molt lògic: si les fotos i les filmacions de la realitat eren en blanc i negre era perquè la vida era justament així i perquè, segons el meu parer, no tenia cap sentit que l'home fotografiara una cosa en color per després passar-la a blanc i negre. I també per la meua ignorància, clar que sí.

Hui encara no entenc ben bé com funciona una càmera de fotografiar o de filmar ni com es passà de les fotos i de les pel·lícules en blanc i negre a les de color, però seria estúpid mantindre que fins que les fotos no foren en color la vida tampoc ho era.

Gairebé tan estúpid com assegurar quasi déu anys després que ETA està darrere dels atemptats de l'11 de març de l'estació d'Atocha de Madrid només per acontentar el director d'un diari immund que s'ha dedicat durant tots estos anys a vendre fum mentre col·locava exemplars a tort i a dret. Sobretot a dret.

La diferència entre creure que la vida era en blanc i negre i el posicionament de part del Partit Popular és que jo no em burlava de 192 morts ni insultava la intel·ligència de ningú.

I que el blanc i negre encara té el seu encant. 
 



I més si és a un vídeo de Ja'mie Luca amb música de Nouvelle Vague.

dimecres, 26 de gener del 2011

Un Estat atòmic


 

 
El primer a disparar fou l'ecs!president Aznar, quan se li escalfà el bigot i assegurà que tal com està concebut l'actual Estat espanyol el seu futur resulta inviable. És una llàstima, la veritat, que no ho pensara durant els huit llarguíssims anys que va ocupar la Moncloa perquè eixe era el moment perfecte per haver proposat reformes en un sentit o en un altre.

I amb este tema ha passat igual que amb el pàdel: de la mateixa forma que per culpa d'Aznar la gent perdé la por a fer el tòtil a una pista de vidre amb raquetes de joguet, ara la gran majoria de les opinions mínimament autoritzades considera que, efectivament, el model autonòmic ha petat.

La diferència, però, és que mentre el pàdel continua sent un esport ridícul, el debat sobre el model d'estat sí que mereix certa atenció perquè no té sentit que les mateixes competències sigues exercides per ens administratius estatals, autonòmics, provincials, comarcals i municipals. Per no parlar de les delegacions i subdelegacions del govern central a cada comunitat atòmica o a invents com els consells metropolitans, les vegueries i altres entitats mitològiques, els organismes intercomarcals o les competències assumides per organismes europeus.

Prou.

El model perfecte seria, com no podia ser d'una altra manera, la creació d'una veritable Confederació Ibèrica de Nacions, en la qual les diferents regions, estats, virregnats i nacionalitats histèriques feren ús de competències exclusives que no compartiren amb l'administració central (o Ibèrica) ni tampoc amb la municipal, la qual hauria de buscar fórmules per millorar l'eficàcia i l'eficiència i apostar per la cessió de competències a conglomerats d'ajuntaments, perquè jo em pregunte: té sentit que, per exemple, dos pobles veïns i apegats tinguen dos piscines municipals si amb una única instal·lació poden oferir el mateix servei d'una forma més eficient?

El problema és que tot i que la gran majoria és conscient que l'actual estat autonòmic necessita una revisió i que la duplicitat de competències no respon a les veritables necessitats socials, ningú s'atrevirà a proposar-ne una reforma seriosa que aposte, per exemple, per l'eliminació de les diputacions provincials, perquè en esta matèria ocorre el mateix que amb el sistema econòmic i financer, les cimeres internacionals, les Nacions Unides o els ponts i els edificis de Santiago Calatrava: són cars i han demostrat sobradament i amb escreix que són inútils, però ací estan.

I per molts anys.





Les peces d'una veritable Confederació Ibèrica de Nacions encaixarien amb la naturalitat de les fotos de Matthew Stone.

dimarts, 25 de gener del 2011

Qui és?



Diumenge, poqueta nit, sona el telèfon:

- Diga'm?
- Hola, ¿quién eres?
- ¿Quién soy? Quién eres tú, que eres quien ha llamado...
- ¿Cómo?

(...)

- Yeimi, te tengo dicho que no me llames durante el fin de semana, que soy tu abogado, no tu amigo.
- Ay, Martí, perdona.. no me he dado cuenta.
- Y tampoco me llames cuando hayas bebido, que no hay forma de entenderte.

Redéu.

dilluns, 24 de gener del 2011

Indignació o resignació

 
Encara hui sóc incapaç de comptar les hores que, per una cosa o per l'altra, he passat este cap de setmana en estat d'intoxicació i que m'han portat per tota mena de locals: pels inefables i pels que són pitjor encara.

La nit de dissabte, concretament i després d'anys sense haver-hi posat un peu, em tocà tornar a un dels antros que més odie de València, la disco d'ambient Deseo54 o, com se la coneix despectivament en un mostra d'enginy faller valencià: Desecho54.

Si l'ambient gai en general fa pena, esta discoteca en particular representa la mostra més evident de pretensió buida i de pèssim gust: de música-fem, de beguda-fem, de gent-fem, de decoració-fem, de cambrers-fem... És una discoteca de merda, muntada en una nau industrial amb quatre boles al sostre, dos barres i, el pitjor de tot, un escenari que a les quatre del matí és ocupat per un parell de mamelludes, dos o tres paios passats de cicles que amb prou feines omplen els calçotets i algun ésser mitològic (mig humà, mig animal), però tots amb poca roba i amb un sentit del moviment massa espasmòdic del que resulta mínimament raonable.

Les drogues i l'alcohol, òbviament, ajuden a suportar l'espectacle, a reprimir els impulsos homicides i les ganes de fer saltar pels aires la discoteca (públic, cambrers i gogós inclosos) amb una bomba de neutrons i al mateix temps esmolen la llengua per a disparar improperis: "Redéu, eixos quatre estan tan depilats que entre tots no completarien una cella humana" o "No recordava que la colònia andina gai a València fóra tan nombrosa (i tan passiva)" o 'Sí, clar que tornaré a vindre: quan puga fer-me amb un dosi letal d'àntrax per acabar amb tots vosaltres".

Així, és possible passar de la indignació a la resignació a través de la intoxicació (i el sarcasme), però no hi ha tractament per a la ràbia que et fa llegir que a la convenció nacional del PP a Sevilla que ha tingut lloc este cap de setmana, sota el titular 'Camps, aclamado por suyos', "el presidente valenciano llegó a la convención acompañado por 300 dirigentes y ellos organizaron una ovación puestos en pie cuando habló. Camps se hizo decenas de fotos con los suyos y con Rajoy".

Davant esta mostra tan evident de menyspreu a la ciutadania només hi ha una opció: la sobredosi.

divendres, 21 de gener del 2011

Un gos agitanat



Matt no és un gos molt llest i quan passegem té per costum rotllar la corretja als arbres i a qualsevol peça de mobiliari urbà, perquè encara no ha entés que el fil no pot travessar un tronc o qualsevol altre objecte.

- Vols estar-te quiet, redéu. -vaig demanar mentre provava a deslligar-lo d'una paperera.
- ¡Hola! Qué galgo más bonito.

Vaig alçar la mirada i tenia davant meu un home de mitjana edat amb una galgueta de color canyella que també havia eixit a passejar.

La gossa, que mantenia un posat impertèrrit, ens mirava mentre Matt em deixava en evidència i feia força per deslligar-se. Una vegada alliberat de la paperera, es llançà a olorar el cul de la gossa, que féu un pas enrere i es protegí col·locant la cua entre les cames.

- Matt, per favor, comporta't.

L'amo de la gossa i jo vam iniciar una conversa supèrflua sobre els gossos, però mentre jo feia el possible per mantindre Matt al meu costat, la gosseta, elegant i aristocràtica, ens llançava mirades de displicència enfundada en un abric impermeable de xarol negre (!) i amb una bufanda de quadres al coll (!!). Li vaig passar la mà pel cap i tenia el pèl finíssim, com si estiguera folrada de vellut.

- Mi mujer la cepilla tres o cuatro veces al día -m'explicà el propietari, que mirava Matt amb una cella arquejada preocupat per si muntava la seua gossa.
- Yo también lo cepillo... muchas veces -vaig mentir descaradament.

I és que al costat de la gosseta xarolada, el meu Matt semblava un gos abandonat i salvatge, allò que es diria amb un llenguatge incorrecte políticament, el gos d'un gitano. Vaig estar temptat de compartir este pensament amb ell, però se'm va avançar:

- Sé què estàs pensant, i si jo sóc el gos d'un gitano, tu seràs el gitano, així que fes-t'ho mirar.

Davant esta mostra d'insubordinació només podia fer una cosa:

- Quan arribem a casa vas a la dutxa de cap. I esta volta pense posar-te suavitzant.


dijous, 20 de gener del 2011

Situar-se al mapa

 
A aquells que ens agrada parlar de política i que seguim de tant en tant els programes d'actualitat sabem que a l'hora d'opinar és més important sonar convincent que no pas tindre coneixements sobre el tema que es tracta.

És com aquells que pretenen fer literatura: tu inclou un parell de paraules de cinc o sis síl·labes, alguna ben estranya que hages trobat al diccionari encara que no tinga relació amb el tema i un bon grapat de pronoms febles (fins que la lectura esdevinga impossible) i el teu text passarà a ser considerat una 'joia dels temps que ens ha tocat viure'.

Un exemple paradigmàtic del fet que és possible opinar sense saber el trobem a les revoltes que estos dies sacsegen Tunísia i que han acabat amb la caiguda de l'antic govern, perquè fins fa una setmana este país nord-africà només eixia a les pàgines de publicitat de les agències de viatges que promocionaven les seues platges amb l'eslògan 'Túnez, tierra de serenidad' (sic) i en canvi ara sembla que tothom i totdon té una opinió formada al respecte.

El problema és que fins i tot aquells que en saben com Javier Valenzuela, directiu d'El País i un vertader expert sobre el tema, declarava a RNE este dimecres que “cuando salieron las fotos de las manifestaciones de los días 13 y 14, había incluso compañeros que preguntaban '¿cómo es posible que haya estos chicos y estas chicas... vestidos tan modernos, tan occidentales... tan guapos?' porque había chavales y chavalas muy guapos en esas protestas (...) y eso son los prejuicios que tenemos que nos llevan a pensar que ellos son todos barbudos y que ellas llevan todas el hiyab. Y no, porque la gran mayoría de la juventud de estos países es muy, muy moderna y está muy, muy al loro”.

Així doncs, si els que en saben fan anàlisis d'este estil, què podem esperar per part d'aquells opinadors que amb prou feines podrien situar Tunísia a un mapa mut d'Àfrica?

L'únic ben cert, en definitiva, és que al remat i d'una forma o d'una altra la llibertat sempre s'obri camí. 
 

dimecres, 19 de gener del 2011

Adiós, mi amol



Al remat sembla que s'ha imposat el seny i mon tio ha decidit fer marxa enrere en el seu propòsit de emportar-se a casa la jove cubana amb la qual es va casar el mes de novembre i que tant de joc ha donat durant estes últimes setmanes a la meua família.

Tots han descansat i han pogut traure's el maldecap que suposava el fet d'augmentar la família d'una forma tan inefable, encara que he de reconéixer que jo tenia curiositat per comprovar quina cara posaria una cubana de vint-i-dos anys davant un plat d'arròs al forn de la iaia. O millor: d'un allipebre.

Òbric parèntesi. De tota manera, encara queda la possibilitat que mon tio es torne a fer enrere i decidisca no divorciar-se, una opció que no cal descartar tan alegrement. Tanque parèntesi.

La que més ha descansat, com resulta lògic, ha estat la iaia, a la qual no feia gens de gràcia l'aventura caribenya de mon tio.

- No pots imaginar-te, fill, quin descansó ha pegat la iaia. Este tema me tenia atemorida i fa un mes que no he pegat ull -hiperbolitzà la iaia de mala manera quan ens vam quedar sols.
- Una persona no pot estar un mes sense dormir, iaia. Això és impossible.
- Crec que demà encomanaré una altra missa per donar les gràcies al nostresinyor -afegí ignorant l'apuntació mèdica que acabava de fer.
- Què hòsties diu d'una altra missa?
- Fill, la iaia porta un mes encarregant misses per vore si açò se solucionava i ja has vist que ha donat resultat.
- Se pot saber què ha pres? I quants diners s'ha gastat, si se pot saber?
- Ja ho saps: el dilluns la missa estarà pagada, per si vols vindre.
- Com que estarà pagada? És una missa o un berenar? A banda, jo no crec en déu, iaia. Estic cansat de dir-li-ho.
- No digues mentides i pren-te el calentet, que es gelarà.

Em vaig fotre el nescafé d'un glop amb la intenció d'escapar, però la iaia no volia posar-m'ho fàcil:

- No s'hauran gitat junts, veritat?
- M'està preguntat si crec que mon tio i aquella xica han fo...
- No digues eixa paraula davant meu!
- ...llat?

La iaia guardà silenci abans d'afegir:

- Jo crec que no ho han fet. I tu?

Més silenci. Em tocava a mi:

- No, iaia, segurament no. Pot estar tranquil·la.

Només espere no anar a l'infern per esta mentida.


dimarts, 18 de gener del 2011

'Santo subito' en tres actes

 
Acte I

En una ocasió em vaig vore atrapat a un sopar amb gent indesitjable. La conversa discorria per temes que m'eren prou indiferents i només esperava que el menjar estiguera enverinat per posar fi al suplici però, com sempre passa, la cosa empitjorà quan la xica que tenia davant meu confessà sense ruboritzar-se que creia en l'existència de marcians i que les abduccions que de tant en tant algun tarat relata eren certes i verificables.

- No pongas esa cara, -em va dir davant la ganyota de menyspreu que vaig expressar sense reprimir-me, i va continuar: porque el Universo es vastísimo y no hay que descartar la existencia de vida inteligente fuera de la Tierra.
- Mira, carinyo -vaig intervindre- hem arribat a un punt en el qual fins i tot dubte de l'existència de vida intel·ligent en esta taula.

Acte II

Fa un parell de setmanes, envoltat de coneguts i de desconeguts i amb una conversa més distesa però amb una sobredosi de cafeïna al cos, se'm va ocórrer interrompre una incipient discussió sobre la possible existència de déu amb un al·legat tan poc fonamentat com incendiari:

- Pues jo crec que la gent que creu en déu és intel·lectualment inferior a la gent que només creiem en la raó, en The Wire i en el prêt-à-porter.

Òbric parèntesi. De vegades, tot i que no ho semble pels exemples que acabe de posar, de tant en tant sé comportar-me en públic. Tanque parèntesi.

Aquell exabrupte podria resultar, entre altres moltes coses, impertinent, irrespectuós i clarament ofensiu, però crec que em vaig quedar curt després de comprovar com Ratzinger (representant -o manager- de déu a la Terra, no ho oblidem) ha decidit que declararà beat el proper primer de maig Karol Wojtyla (aka Juanpablosegundotequieretodoelmundo) no només per la seua vida dedicada a fer del món un lloc millor (!), sinó perquè després de mort (!!) se li va aparéixer a una monja francesa que patia la malaltia de Parkinson i la va curar (!!!).

Acte III

Davant d'això, i donat que l'Església catòlica exigeix que perquè algú siga declarat sant haja realitzat dos miracles i no només un, aposte perquè la pròxima persona a la que se li aparega Wojtyla i li cure el Parkinson siga Michael J. Fox.

Això sí que seria de pel·lícula.


Imatges de Peter Coffin.

dilluns, 17 de gener del 2011

Mercadoooona, Mercado-o-na


Mercadona forma part de la idiotasincràsia dels valencians i és de les poques coses de les quals podem estar mínimament orgullosos, fet que posa en evidència quina classe de país ens ha tocat viure. Les xifres d'esta empresa produeixen vertigen: representa un 12,8% de la quota de mercat a Espanya amb 1.311 establiments, té més de 62.000 empleats fixes (un 67% dels quals són dones), facturà en 2009 més 15.000 milions i obtingué un benefici net de 270 milions d'euros, açò és: cada dia Mercadona guanyà 739.736 euros nets.

L'empresa destaca també pel seu compromís a l'hora de retolar en valencià, pel respecte als drets laborals i socials dels treballadors (concedeix, per exemple, cinc mesos de baixa per maternitat) i ja ha encetat un projecte pilot per eliminar les bosses de plàstic d'una vegada per totes.

A banda d'això, i tot i no fer publicitat, l'empresa està lligada a la vida quotidiana dels clients fins al punt que les caixeres que proven a colar-te un producte a última hora, les marques pròpies com Deliplus, El Bosque Verde, Compy i, sobretot, Hacendado (al qual alguns fins i tot comparen amb els productes Dharma de la sèrie Lost), la cançoneta de la marca, les sigles SPB o el denigrant uniforme dels treballadors formen part de l'imaginari col·lectiu dels clients en general, però sobretot dels valencians.

Per si això no fóra suficient, són molts que els han dipositat els seus anhels i esperances en esta empresa i o bé demanen que comercialitze popper (marca Hacendado, per descomptat), reclamen un supermercat a la seua ciutat, reconeixen que aprofiten per a lligar mentre fan la compra o consideren que la melodia de Mercadona seria un digne representant d'Espanya al festival d'Eurovisió.

Podríem dir, doncs, que hi ha dues classes de valencians: els que compren a Mercadona i els que ho fan a Consum i, tot i que sóc dels segons, he de reconéixer que des de dissabte professe un renovat respecte per la macroempresa del senyor Roig. I no només pel seu caràcter emprenedor, sinó perquè vaig passar la vesprada follant amb un dels seus treballadors.

I jo sempre he sabut reconéixer la relació entre qualitat i preu.

divendres, 14 de gener del 2011

A tope con la Cope


No és cap secret que la immensa majoria de les tertúlies polítiques que podem seguir als canals de la TDT (aka Trinxera Digital Terrestre) s'escoren ja no cap a la dreta sinó que se n'ixen del mapa per fotre's directament al fons de la caverna.

Així, cadenes com Libertad Digital, Intereconomía, VeoTV, La 10 o la més recent, la beatífica i groga La 13, omplen hores i hores de programació amb pseudodebats en els quals els pseudoanalistes més cavernícoles llancen missatges més que bel·ligerants contra qualsevol mesura mínimament progressista.

De tots estos akelarres els més destacats, per extremistes i per audiència, són els programes d'Intereconomía El gato al agua, Dando caña i Otro gallo cantaría, autèntics abocadors incontrolats en els quals el opinadors més desacreditats passen de l'insult a la demagògia sense dignar-se a fer cap parada a la moderació, el trellat o la pedagogia.

Òbric parèntesi ben llarg. Són molts els que han volgut vore en estos mitjans ultramuntans una mena de Tea Party ibèric i el mateix Vicent Partal, en altres temps molt més encertat, deia fa uns dies a propòsit de l'atemptat contra la congressista Giffords que és possible trobar relació entre estos grups, la Fox i el diari valencià Las Provincias quan es trobava sota la direcció de María Consuelo Reyna perquè tots fixen l'objectiu perquè uns altres disparen. Sense cap intenció de fer un favor a cap d'estos mitjans, l'anàlisi de Partal és fluixa i fa aigües per totes bandes, i no només perquè oblide al seu article la relació de determinats mitjans de comunicació amb la banda ETA, sinó entre moltes altres coses perquè l'atemptat polític forma part de la cultura social nord-americana tant com la pròpia democràcia; pel diferent ús social de les armes que es fa a una i a l'altra banda de l'Atlàntic i per la sensibilitat respecte de la violència que diferencia europeus i nord-americans; i perquè no es pot dir -perquè no és veritat-, tot i els atacs per part de l'extremisme espanyolista que pateixen partits d'esquerra com el meu, que “els valencians portem 30 anys suportant l'experiència del Tea Party”. Tanque parèntesi ben llarg.

Als programes d'Intereconomía és possible escoltar, per exemple, com un periodista acusa una consellera de “guarra, puerca y zorra repugnante” i com un director de diari afirma en relació a nova llei reguladora del consum de tabac que “el humo que desprende un chuletón hecho a la piedra es más perjudicial que el de un paquete de Winston” sense que cap dels assistents s'immute ni es digne a corregir o a esmenar les injúries o les estupideses que escolta al seu voltant.

Per això, perquè la TDT havia esdevingut un camp vedat per a la intel·ligència i la reflexió política, hem de celebrar que La Sexta 2 haja posat en marxa el programa de debat Al rojo vivo, tot i que siga presentat pel director general de La Sexta, amb tot el que això suposa, i que incidisca en una visió espanyola bipartidista i madrilenya.

De moment, però, i fins que els valencians de pro aconseguim crear el nostre propi Orxata&Fartons Party, Al rojo vivo ens va bé.


dijous, 13 de gener del 2011

Ser o no ser



Quan encara fumava (açò és: la setmana passada) vaig coincidir a l'estanc amb una veïna amb la qual mai havia parlat. Viu a l'altra banda del carrer i sempre té les persianes abaixades, de forma que tampoc sabia massa de la seua vida.

Molt nerviosa, em va comentar que de vesprada es deixaria caure pel despatx amb el seu marit per explicar-me un cas que els havia passat feia un parell de dies i que no els deixava dormir.

Una vegada al despatx, el veí em referí que uns dies abans es va trobar a les escales de l'edifici on viu amb un vell confós i excitat que li explicà que algú li havia tirat pintura des d'un balcó i que li havia tacat la jaqueta que portava.

El meu veí es va oferir per ajudar a aclarir la situació i per parlar amb la resta dels veïns de l'edifici, però va comprovar que al vell no li havien tacat la jaqueta des d'un balcó, sinó des del carrer, ja que hi havia taques a la vorera, per sota dels balcons, per la qual cosa era impossible que l'hagueren llançat des de dalt, ja que la trajectòria de les taques era horitzontal.

Mentre el veí feia l'explicació de la falla, el vell es posà blanc i tirant-se mà a la jaqueta va assegurar que li havien furtat 150 euros que portava a la butxaca. El meu veí l'ajudà a buscar els diners per terra i per l'escala per si li havien caigut amb tot el tràfec, però no van aparéixer.

El pobre vell explicà que tornava a casa, després d'haver tret els diners del banc, i que un home que passava pel carrer l'advertí que li havien tacat la jaqueta i que la pintura havia caigut d'un balcó. Este bon samarità s'oferí a ajudar el vell a torcar la jaqueta i, pel que sembla, també a furtar els bitllets de la pensió que el vell portava a la butxaca.

Es tractava, doncs, d'un cas ben clàssic de furt: al caixer del banc el lladre vigila qui trau diners, el segueix i després el taca amb pintura, li fa creure que la taca ha caigut d'un balcó i aprofita la confusió per furtar-li els diners de la butxaca.

Elementary, my dear Watson.

Amb el que no comptava el veí (ni jo tampoc) era amb l'acurada tècnica d'investigació policial per resoldre el crim que aplicà la Guàrdia Civil, ja que, segons m'explicà el client, dies després dels fets el van citar per prendre-li declaració i, efectivament, li van mostrar les imatges de la càmera de vigilància del caixer en les quals un home amb gorra i amb actitud sospitosa eixia darrere del vell.

- Me pusieron el video y me preguntaron si tenía algo que decirles al respecto y yo les dije que no conocía a ese hombre, que no le había visto en mi vida.
- Y ellos...
- Y los agentes me trataron de forma muy agresiva e insistieron para que les contara todo lo que sabía. Les dije que no sabía de qué me estaban hablando, que yo me había limitado a ayudar al viejo, hasta que uno dio un golpe en la mesa y me dijo: “¡Cómo que no le conoces, si eres tú!”
- ¿Qué me estás contando?
- Y yo le dije que no podía ser yo, que ese tío era mucho más alto y más gordo que yo y que llevaba barba y que, ¡qué coño!, que era otra persona.

Vaig guardar silenci durant un parell de segons mentre provava a posar en ordre tota la història:

- Vale, ya lo tengo claro, pero dime sólo una cosa... ¿de verdad que no eras tú?



Imatge i clip de Perfume Genius, sospitós de res. 

dimecres, 12 de gener del 2011

The Walking Dead


Pregunta: què tenen en comú un professor de química d'un institut d'Albuquerque amb càncer de pulmó, un publicista de Madison Avenue alcohòlic i fumador empedreït, un treballador d'una suposada agència d'intel·ligència nord-americana i un xèrif d'un xicotet poble prop d'Atlanta?

O millor: què tenen en comú Walter White, Donald Draper, Will Travers i Rick Grimes?

Resposta: absolutament res.

O millor: absolutament res, tret de ser els protagonistes de les sèries Breaking Bad, Mad Men, Rubicon i The Walking Dead, totes quatre produccions de la cadena ianqui AMC, i també de tindre una capacitat fabulosa per complicar-se l'existència més enllà del que sembla raonable.

Així, mentre Walter White ha de fer front no només a una malaltia letal, sinó també als riscos que implica haver esdevingut, amb una fórmula blava quasi perfecta, el principal productor d'amfetamines de Texas; i l'atractiu Will Travers es veu immers de ple en una conspiració política tan complicada que faria les delícies del director d'algun diari cavernícola espanyol; el meravellós Don Draper haurà de lluitar per sobreviure al cruel negoci de la publicitat als anys 60 i al seu propi ànim autodestructiu.

Mentre tot això té lloc, el xèrif Grimes no ho tindrà fàcil per provar a entendre què ha passat al món mentre ell estava en coma i per quin motiu les persones que abans estaven vives ara són trossos de carn podrits i pudents que només volen menjar-se qualsevol cosa que respire sense distingir entre pèl i ploma.

The Walking Dead no és, ni de lluny, la millor de les quatre produccions que AMC ens ha regalat, però sí la primera que s'emet en obert i en un horari més que digne a les televisions de la Confederació Ibèrica de Nacions.

I això mereix que ho celebrem. Nyam!





dimarts, 11 de gener del 2011

El xou de Mariano i Jorge

 
Qualsevol estaria temptat de considerar que la vida de Rajoy és la d'un pobre desgraciat al qual la fortuna li ha donat l'esquena i que no es mereix que personatges com Álvarez Cascos, un gos de presa de raça asturiana, li amarguen l'existència justament quan havia aconseguit certa pau interna i quan les enquestes li diuen dia rere dia que serà el proper a ocupar la Moncloa.

Òbric parèntesi. Tan miserable resulta l'actuació de Cascos com la dels cuiners d'enquestes d'El InMundo, que sense saber si es presenta o no ja l'han convertit en la llista més votada al Principat. La perversió d'esta enquesta només està a l'alçada de les fílies del director de l'esmentat diari. Tanque parèntesi.

La qüestió, però, és que qui no es consola és perquè no vol, perquè la vida (i la política no n'és una excepció) s'entesta a demostrar que sempre hi ha algú al qual li va pitjor i, en este cas, Jorge Alarte sembla imbatible: ningú és capaç de gestionar pitjor el seu partit.

Si enquesta rere enquesta es posa en evidència que es farà amb els pitjors resultats de la història dels socialistes (?) valencians (??), l'entrada al 2011 l'ha feta no amb el peu esquerre, sinó directament de cul: d'una part, el flamant (perquè està en flames) candidat a l'alcaldia de València Joan Calabuig es dedica a filtrar als mitjans que està repensant-se si encapçalarà o no la llista electoral perquè el col·lectiu local no sembla que estiga recolzant-lo tant com ell voldria; i d'altra part, el fantasma d'Antoni Asunción decideix fer una aparició estel·lar per recriminar que la seua expulsió del partit és una mostra de 'repressió estalinista', alhora que recorda que una demanda judicial contra la direcció del partit derivada d'aquelles fabuloses primàries ha estat admesa a tràmit pel jutjat corresponent.

Igualment lamentable resulta l'intent desesperat de l'ecs!alcalde d'Alaquàs de guanyar certa presència pública amb aquella conversa de cinc minuts que mantingué amb el Molt ecs!Honorable Camps per vore si entre els dos són capaços de llançar a perdre encara més l'estatut valencià.

Però per si tot això fóra poc, Alarte ha decidit enfonsar encara més l'ànim d'aquelles temeràries persones que decideixen anar al cine a passar la vesprada amb un vídeo/plor en el qual pretén justificar perquè no el coneix la societat valenciana (“Soy Jorge Alarte... quizá nunca me hayas visto en Canal 9”) i que amenaça amb provocar suïcidis a les sales de projecció.

Òbric parèntesi. I sembla que no serà l'única aparició d'Alarte abans d'eleccions que ens deixarà amb la boca oberta. Tanque parèntesi.

Al secretari general dels socialistes (?) valencians (??) només li falta per haver encetat un any que només els déus saben com acabarà que la indústria cinematogràfica proteste perquè el seu vídeo buidarà les sales d'espectadors.

dilluns, 10 de gener del 2011

Impresentable


Vaig encetar el llarg pont de Reis amb una sola idea entre cella i cella: portar-me bé. Per això em vaig dedicar a endreçar la casa, avançar feina que tenia pendent, jugar i passejar amb Matt, llegir a la terrassa mentre prenia el sol, vore bones pel·lis al devedé, cuinar... sense ser conscient que este estil de vida tan bucòlic i pastoral no esta fet per a mi, per la qual cosa era només qüestió de temps que la maldat que m'és intrínseca haguera d'explotar per algun lloc.

I de quina forma.

Divendres estava convidat a un aniversari, però a mitja vesprada els plans s'havien multiplicat i vaig pensar que la millor forma d'arribar a tot seria lliurant-me en cos i ànima a la intoxicació més destructiva.

Òbric parèntesi. Per decisions com aquella de tant en tant no puc evitar preguntar-me si o bé sóc retardat mental o bé m'he carregat la sinapsi neuronal. O totes dues coses alhora. Tanque parèntesi.

Abans d'apropar-me a la festa d'aniversari, em vaig deixar caure per casa d'uns amics a Russafa per fer-me una copa. El problema és que quan vaig eixir del barri de moda de la ciutat no portava una copa, sinó quatre. I amb l'estómac ben buit.

El meu estat, doncs, en arribar a la festa ja estava prou perjudicat, però en lloc de provar a asserenar-me vaig continuar la ingesta massiva de toxines fins a perdre el trellat, la vergonya i les formes, i la resta de plans i de compromisos que tenia per davant també van saltar pels aires.

La recriminació més que justificada que al matí següent em va fer l'amfitrió de la festa resumeix a la perfecció quin fou el meu comportament: "Martí, puc entendre que la festa no era la rehòstia, però hauries d'aprendre a comportar-te i a mostrar una miqueta més de respecte per les persones".

Tela.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails