Punt final

A les relacions que s’inicien per Internet és fàcil posar-hi punt final: fas clic sobre el botó ‘no admetre’ del messenger i la persona que no t’agradava, et molestava i et feia perdre el temps desapareix de la teua vida sense deixar rastre, com si mai no haguera passat.

Tot són avantatges: és un mètode net, indolor i que no requereix donar explicacions, per la qual cosa puc confessar que n’he fet ús durant anys.

Reconec, però, que també és un mètode cruel i covard, i per això ahir vaig decidir experimentar i posar-hi fi a una relació d'una forma més madura i sincera: donant explicacions.

Comencem pels antecedents: fa uns dies em va escriure un xic al perfil i em va deixar un missatge interessant-se per la meua persona. Vaig visitar el seu perfil i, tot i que el xic era atractiu, es veia d’una hora lluny que érem incompatibles: no buscava sexe, feia ús de l’expressió ‘soy amigo de mis amigos’ per definir-se i portava uns pantalons blancs i uns mocassins a una de les fotos.

Malgrat que tot indicava que no hi havia res a fer el vaig agregar al messenger -primer error- i vam iniciar una conversa, la qual derivà perillosament quan s’assabentà que sóc consumidor social de drogues.

- ¿Y tomas drogas? -em preguntà.

- ¡Anda! ¡Pues claro! -vaig contestar amb tota tranquil·litat del món.

En eixe moment tinguérem la primera crisi: ell em contà no sé quina merda d’un cosí seu que era un ionqui i que havia destrossat la família per culpa de les drogues, història que, com resulta fàcil imaginar, m’importava ben poc.

El paio canvià el to de la conversa i jo vaig afegir a la llista de motius pels quals convé drogar-se de tant en tant el fet que la droga t’allunya dels tios fluixos, a més d’alienar-te completament de la realitat.

Ja pensava que el fluix em despatxaria sense més explicacions, però en lloc de fer això em va demanar el mòbil, i jo -segon error- li vaig donar el meu número sense valorar les conseqüències: des d’aquell moment he rebut telefonades i missatges insistint per quedar, per desitjar-me un bon dia, una bona nit i per preguntar-me simplement ‘¿qué tal todo?’, missatges i telefonades que no he contestat mai, per descomptat.

Calia, doncs, posar-hi fi a l’assetjament i anit vaig prendre aire i li vaig fer saber que no volia quedar amb ell i li vaig explicar que érem persones molt diferents, que no buscàvem el mateix en esta vida, que no teníem res en comú i que no tenia sentit ni tan sols compartir un café perquè era perdre el temps.

El fluix al principi és mostrà comprensiu i llançà tot un seguit d’abominables frases fetes del tipus ‘eres dueño de tus actos’ o ‘ni pierdes tú ni pierdo yo’ i merdes per l’estil, però després reaccionà a l’ofensiva i m’acusà:

- Creo que tienes una gran miedo dentro de ti y te lo digo yo que sé mucho de psicología.

Vaig recordar aquella cita infame en la qual se m’acusà de tindre un gran dolor a dintre meu i se’m va regirar el perdigó i amollí:

- ¡Y tú qué coño sabes, si trabajas en una puta óptica!

Puc dir que he aprés una doble lliçó: que mai tornaré a donar explicacions i que el botó de ‘no admetre’ del messenger és el millor invent de la història.