Diglòssia canina

La setmana passada vaig decidir seguir l'exemple d'una dona amb la qual coincidisc al parc i parlar amb Matt en castellà. Ella ho fa amb la seua parella de gossos-rata, que porten per nom Sol i Luna, i, la veritat és que, tot i tindre la mateixa cara que Rosa Díez, semblen molt més cosmopolites que no el meu Matt.

Mai li he preguntat a esta dona quin és el motiu de la seua decisió, ja que ella és valencianoparlant de tota la vida, però imagine que no voldrà tancar les portes ni limitar el futur professional i personal de Sol i Luna.

Així, i donat que jo tampoc vull que ningú pense que el meu Matt és un gos de poble, durant tota la setmana passada em vaig dedicar a parlar amb el gos en castellà.

En un principi em va costar més del que em pensava, perquè ell continuava a contestar-me en valencià: quan li deia 'Matt, venga, vamos a pasear' en lloc de l'habitual 'Au!' ell em mirava des del sofà i m'ignorava. De la mateixa forma, quan en lloc de 'Tin!' li preguntava 'Matt, ¿te apetece una de esas barritas que te gusta morder?' es capgirava i marxava a la terrassa a prendre el sol.

Vaig demanar ajuda a la meua família, i la iaia i mon pare s'han sumat de bon grat a esta paròdia diglòssica, davant la indignació furibunda de ma mare:

- Tant que t'has burlat perquè ton tio els parlava als teus cosins en castellà i ara fas el mateix?- m'ha retret a migdia.

Però no m'he deixat intimidar, i després de llançar una mirada displicent, he argumentat:

- Lo siento, mamá, pero es que esto no es lo mismo.

I ens hem fotut a riure.